dilluns, 31 de desembre del 2007

Recuperem la terra i visquem en llibertat


En el desert de l’ànima
s’ha de sembrar
cercant xe ben endins
l’aigua sempre hi és
l’aigua sempre hi és


En aquestes terres desposseïdes
la corona hi segueix
encara que vestida a la moda
amaga la seva disfressa


Si la molsa creix a la pedra
sense por a la sequedat
cerquem un raconet
i siguem una herba més


Recuperem la terra
i visquem en llibertat
si hem de mostrar les espines
anem a mostrar-les tot d'una


Arbret
falda de l’herba


Arbolitofolklore.com.ar



Els nostres millors desitjos per a l’any 2008

Acción por la Biodiversidad


El becut vermell amenaça les palmeres de Pollença


El coleòpter asiàtic posa en perill una espècie autòctona protegida

ELENA BALLESTERO. Pollença.

L’Ajuntament de Pollença està enviant una circular als veïns del municipi, en la qual alerta de la presència d’una perillosa plaga que afecta les palmeres. La presència del Rhynchphorus ferrugineus (becut vermell) no només afecta les palmeres, sinó que, a més, pot posar en perill el garballó, una espècie autòctona i protegida.L’àrea municipal de Medi Ambient, seguint les directrius de la Conselleria de Medi Ambient del Govern, ha posat en marxa un protocol informatiu, amb què adverteix la població del perill de podar les palmeres. «Aquest insecte detecta a gran distància l’olor del líquid lletós que desprenen les palmeres quan se les poda i, atret per aquesta olor, pot traslladar-se d’un municipi a un altre», va explicar ahir la delegada del Moll, Francisca Ramon.

A la circular remesa als veïns, el regidor de Medi Ambient, Jaume Plomer, adverteix que «malgrat tota la difusió que s’ha donat, s’han continuat podant les palmeres en el municipi, fet que ha contribuït a estendre la plaga, que afecta ja un nombre important de palmeres, amb el perill que continuï avançant i pugui afectar el garballó».El becut vermell és un coleòpter d’origen asiàtic que va arribar a Espanya el 1995. A Mallorca es va detectar per primera vegada l’octubre de 2006 a la Ràpita. Té preferència per la palmera canària encara que també s’ha detectat en la palmera datilera i, més recentment, en la washingtoniana. La larva és blanca en forma de dàtil i no té potes. Al principi, devora les fulles tendres i, després, ataca el tronc de la palmera. Fa capolls amb fibres de la planta.

La delegada del Moll, Francisca Ramon, va explicar que la plaga no afecta totes les palmeres del municipi. «Els veïns de Gotmar pensaven que les seves estaven malaltes perquè tenien un aspecte molt envellit, però no, l’insecte ataca la part més jove», digué Ramon.El primer dany que s’observa als exemplars afectats és que cau o es despenja alguna fulla de l’interior de la corona, s’estira i es desprèn amb facilitat i llavors es poden veure les mossegades en la base de la fulla.

Diari de Balears

diumenge, 30 de desembre del 2007

Reflexions globals

Científics i ja no tant científics asseguren que aquesta serà la sisena extinció massiva.
Avui volia parlar d'extincions perquè he trobat una fotocòpia que em vaig fer molt interessant. Aquesta fotocòpia mostra i explica les diferents extincions al llarg dels mil·lions d'anys. Mentre escrivia me n'he anat per les branques sens adonar-me'n i he cregut que això de les extincions ho deixo per un altre dia, no sense abans expressar la meva opinió.

El que jo crec és que aquesta sisena extinció serà més aviat per una sobreexplotació del planeta i dels seus recursos, ocasionada bàsicament per una sobrepoblació humana que des de l'era industrial només ha fet que créixer, tant en poder adquisitiu, com en nivell de vida com en numero d'individus. En termes d'ecologia, podriem considerar que l'home ha sobrepassat amb escréix i des de fa molts anys, la seva capacitat de càrrega, també se sol dir que la petjada ecològica de l'espècie és massa elevada.

Capacitat de càrrega: Hi ha dos comportaments diferenciats dintre del regne animal en quant a capacitat de càrrega es refereix i que explicaré perquè s'entengui.

organismes "r"; són aquells organismes els quals sovint se'ls considera oportunistes o colonitzadors, bàsicament perquè són els primers en colonitzar terrenys altament degradats. Aquests presenten unes característiques que els permet desenvolupar les seves tasques d'una manera ràpida, abundant i força "destructora". Dic això perquè al arribar en zones degradades, s'alimenten, es reprodueixen i créixen d'una manera molt ràpida, fins assolir poblacions que acaben desequilibrant tant el medi que la resposta d'aquest provoca la mort massiva de tots els organismes. No obstant això, tenen molta capacitat per desplaçar-se a zones properes on l'hàbitat sigui idoni per ells. Tot això gràcies a les altíssimes taxes de reproducció i a la falta de mecanismes d'autorregulació, però cal tenir també en compte que també per la manca d'altres organismes que els puguin regular les poblacions (ja que, com he dit, solen operar en terrenys amb poca competència). Els organismes "r" acaben sobrepassant la capacitat de càrrega provocant així desequilibris que comporten la mort de la majoria de la població.
Evidentment, també poden persistir en zones amb més biodiversitat i en ecosistemes amb nivells tròfics més desenvolupats, si és així, aquests organismes són depredats per molts organismes de la cadena tròfica i per tant, les seves poblacions no s'arriben a "autodestruïr", tot i que cal recordar que no toleren bé la competència d'altres organismes, sobretot els "k", que solen desplaçar als "r".

Els organismes "k"; organismes que són considerats més madurs i més evolucionats. Les taxes de reproducció són molt més baixes que en els organismes "r", solen ser organismes amb molta més longevitat, molt més complexes i més grans. Les raons per les quals es consideren organismes més evolucionats és perquè són molt més competitius que els "r" però també per la capacitat que tenen per estabilitzar les seves poblacions i evitar així morts massives (una vegada assoleixen la capacitat de càrrega, mantenen constants les seves poblacions), sempre i quan no hi hagi perturbacions ( canvis en el clima etc...). Més proves de la gran evolució d'aquests organismes són les grans relacions que mantenen tant inter- com intraespecíficament (entre organismes de diferents espècies i entre organismes de la mateixa espècie), amb la conseqüent aparició d'éssers clarament "socials", alguns amb jerarquies molts marcades i d'altres únicament com a éssers gregaris o comunals (no sabía si dir comunistes), també són clares evidències evolutives l'establiment dels diferents nivells tròfics i moltíssimes més relacions complexes (mutualismes, simbiosi, comensalismes, depredació...).
En general, aquestes poblacions acostumen a créixer fins assolir la seva capacitat de càrrega, moment en que s'estabilitzen i s'arriba a un equilibri entre morts i neixements de la població. Aquesta capacitat d'equilibrar les poblacions es dóna gràcies a les complexes relacions entre organismes de les diferents i mateixes espècies, tant amb els seus depredats com amb els seus depredadors, a més de la gran quantitat de variables com poden ser l'espai-temps, així com també els diferents comportaments individuals i socials que tenen les diferents espècies, tot plegat fa disparar o minvar la mortalitat d'una comunitat.

Els organismes "k" van sorprendre per primera vegada a observadors Nord-americans i va ser llavors quan es va introduïr aquesta diferenciació dels organismes. A un parc situat als Estats Units, van observar una clara disminució de les preses dels llops però per altra banda, un augment de les poblacions dels llops. El temor dels encarregats del parc era que els llops esgotéssin les seves preses i al no disposar d'aliment, els llops també acabéssin per extingir-se. Sense haver d'actuar, el resultats van ser que les poblacions dels llops minvaren extraordinàriament i en canvi, les poblacions de les preses s'anaven recuperant lentament. Les variables anteriorment citades van provocar aquesta auto-regulació d'ambdos espècies.
D'alguna manera és una qüestió d'atzar o probabilitats. Tot i ser més llops, molts morien de gana perquè no trobaven les preses.

Homo sapiens: En teoria l'home forma part dels "k" però el que ha fet ha estat, entre altres coses, eliminar molts dels mecanismes que regulen la població de la majoria dels "k". D'alguna manera podriem dir que l'home ha nascut per comportar-se com un "k" però ha anat adquirint un comportament més propi d'un organisme "r".
Històricament, l'home ha tingut sempre comportaments típics de "k" en èpoques d'expansió però també èpoques de declivi. Les èpoques de declivi han estat en molts casos èpoques de malalties, fam i guerres que han resultat amb altes mortalitats. Des d'un bon principi, aquestes èpoques negres tenien com a resultat final una regulació de les poblacions. En general, aquestes poblacions oscilaven però a llarg plaç tendien a quedar estables.
Amb l'aparició de l'agricultura, el neolític i el desenvolupament de les eines i diferents tècniques, fonamentades bàsicament per principis funcionals de la natura, l'home té la capacitat de controlar certes variables que sobint eren les precursores o si més no, prenien certa importància en el desenvolupament de les grans catàstrofes i mortalitats a la societat. Amb l'agricultura deixa d'existir la alta dependència amb el món silvestre i per tant, l'home deixa de ser un competidor més a la selva. Amb les eines, s'optimitzen els rendiments, entre d'altres. El resultat de tot plegat fou la possibilitat d'augmentar la capacitat de càrrega del medi i per tant, l'home podia tenir poblaciones més elevades.
No obstant això, l'home no tenia el domini total. Les grans sequeres, plagues i les variacions climàtiques retornaven les poblacions humanes a nivells inicials. El sistema humà era tant dependent del sistema natural que una variació d'aquest generava de nou la catàstrofe.
En tot moment, l'home ha intentat controlar al màxim aquestes variables i fer un sistema cada vegada menys dependent de la inestabilitat que ofereix un sistema natural. Prova d'això en són el descobriment dels regadius o el guaret i seguidament moltíssims més avenços. La realitat és que, tot i l'establiment d'un sistema més artificialitzat, aquest també era altament dependent del sistema natural.
Els contactes amb les civilitzacions ens permetien ser éssers més socials, unificar avenços i per mitjà del comerç, intentar paliar i solucionar les èpoques negres. No obstant això, les civilitzacions entraven en clares competències resultat de les quals foren les diferents guerres que actualment perduren, sobretot pels temes petrolífers.
Molt sobint les guerres eren la solució a la crisi. Les colonitzacions de les Amèriques teníen com a principal objectiu ser més poderosos, tenir més poder adquisitiu i per tant,compensar èpoques negres, però també permetíen continuar tenint més comoditats, invertir en millorar el nivell de vida o tenir la capacitat d'intercanviar bens i mercaderies amb altres països. No obstant això, el sistema també es veia influenciat pels factors naturals; Les grans pestes, les epidèmies, les sequeres, les riades, les glaciacions, tots ells no podien ser controlats pels humans i continuaven tenint un paper important en la regulació de les poblacions...

Amb el transcurs dels segles, l'home ha anat manipulant certs paràmetres (no dic controlar, perquè gairebé mai ha estat així) per tal d'evitar els temuts episodis negres, moltes vegades no ho ha aconseguit, d'altres vegades s'ha valgut de la conquesta d'altres civilitzacions per no sortir-ne tant malparat, hi ha hagut de tot... Però, i després del mal temps? Bona cara. Lluny de prendre consciència de la necessitat de mantenir cert marge, l'home ha aprofitat aquestes èpoques per créixer, millorar el seu nivell de vida i incorporar luxes i comoditats...

A dia d'avui i en poquíssims anys, l'home va iniciar un nou mode de vida, la revolució industrial i el capitalisme. El capitalisme obliga a l'ésser humà a estar continuadament creixent. És bona notícia, i en Zapatero prou ho demostra que en 10 anys Espanya dupliqui la població; perquè significarà que el sistema no s'enfonsarà i significarà que l'episodi negre no succeïrà almenys en 10 anys.
El capitalisme té la mateixa mentalitat que un animal "r", créixer i créixer. La diferència és que un animal "r" no té consciència per pensar que si continua creixent, el sistema mateix l'aturarà o com és el cas, pràcticament l'eliminarà. Els homes tenim consciència però estem tant immersos al sistema que no en som conscients, igual que els "r", igual que diminuts animals.

La societat occidental és molt conscient que a occident existeix una jerarquització, unes desigualtats. El que crec que occident no sap és que les diferents classes i les desigualtats són molt més clares entre països que no dintre d'un mateix païs però sobretot, entre diferents regions del planeta, aquest aspecte no es posa tant en evidència perquè compromet el nivell de vida de tots.

Hem destinat molts esforços en construïr una societat més igualitària, hem aconseguit que ho sigui més però no hem solucionat encara el problema. La solució a les desigualtats a occident ha estat globalitzar-la, d'aquesta manera la gent no és conscient de res. Si es globalitza un problema, l'individu no el percep perquè aquest únicament és capaç de percebre'l a curta distància, a quatre carrers més avall de casa seu i com a màxim, a un radi de 20 pobles o ciutats.
D'alguna manera això sería com si haguéssis de dir les espècies que hi ha en un bosc. Si t'el mires molt d'aprop probablement només veuràs roures, si tens la sort d'observar-lo dalt d'un helicòpter,veuras que no només hi ha roures sinó que també està plagat de pins. Si veiéssim el món des de dalt, probablement veuriem que està molt pitjor del que ho estava fins fa poc.

Globalitzant la desigualtat aconseguim que els d'occident siguem tots nosaltres iguals (que tampoc és així, segurament perquè molts necessiten ser més i perquè hi ha un subsistema que provoca desigualtats entre els occidentals), també aconsegueix que els de països tercers siguin iguals (igual de pobres), però el resultat final és que la població humana del planeta és extraordinàriament desigual.

El capitalisme i l'era industrial també han anat acompanyats d'increïbles creixements demogràfics. Aquests augments demogràfics estan àmpliament correlacionats amb els impactes generats al planeta per l'home. En aquest sentit també hem globalitzat el problema.
Globalitzar els impactes ha significat desplaçar els problemes a les classes baixes, als països tercers.
Per posar un exemple, Espanya és una voraç consumidora de fusta. Per sort, ha aconseguit legislar les activitats en alguns espais, en algunes zones les ha restringit i en d'altres en són prohibides. Ha pres certa consciència (tot i les marranades que encara corren) que cal conservar l'espai, però per desgràcia sembla que només cal conservar-lo a casa nostre, perquè continua consumint la mateixa fusta i fins i tot més. El fet no és que consumir fusta hagi de ser un delicte, de fet, la fusta és un recurs natural, renovable i dels millors recursos que hi ha, el problema és que si volem consumir-la sosteniblement, cal conservar a casa però també conservar a l'Amazones,per posar un exemple.
Evidentment cal consumir fusta perquè la necessitem, però per evitar tot el que està passant, la solució no és il·legalitzar la tala a casa nostre i alhora continuar amb la nostra vida de sempre. Una realitat és deixar de ser tant consumistes. L'altre realitat és que per una població com la d'Espanya calen força Espanyes forestals per extreure sosteniblement la fusta però ningú vol sentir-ne a parlar d'això perquè si toquéssim el creixement demogràfic esquitllariem i enfonsariem el sistema capitalista. En el cas de fusta, també pots exigir el segell FSC (cap més, ni la imitació Brasilera ni cap altre pot substituïr el FSC).

El que està clar és que continuem sent dependents del medi natural.
Actualment els impactes són globals, o sigui, que el problema és global. Si continuem a aquest ritme els impactes seran prou greus com per desencadenar una catàstrofe però aquesta vegada serà global (perquè ho hem globalitzat tot). El desencadenant serà global i la perturbació serà també a escala global, segurament a alguns llocs més que d'altres o en d'altres fins i tot es parla que seran millores. La Tatcher (que va donant discursets sobre el canvi climàtic) i molts més defensors d'aquest sistema globalitzat, no només han globalitzat l'economia, sinó que també:

·Han aconseguit arruïnar la població i la vida rural al nostre païs, poc competent ja davant les multinacionals que operen en països tercers i per culpa d'uns preus i mercats globals.
·Han aconseguit que occident no sàpiga el gran impacte que crea amb el seu gran consum, perquè la majoria del que consumeix prové de fora i de països tercers i per tant, els impactes es restringeixen a països tercers sense que nosaltres els poguem apreciar.
·Aconseguiran globalitzar els problemes mediambientals: el canvi climàtic.
·Aconseguiran noves guerres mundials, entre els països occidentals i els que volen viure com els d'occident per deixar de ser la zona baixa del planeta.
·Aconsegueixen fer més rics els més grans.
·Aconsegueixen fer més grans als que exploten indiscriminadament, tant a les poblacions com al medi ambient, enfront dels que exploten en països amb legislacions restrictives, condemnant aquests segons indirectament a la desaparició.

D'alguna manera, el canvi climàtic podria ser el nou problema mediambiental a escala global. Feia gràcia veure com diferents científics proposaven solucions, n'hi havia que deien de construïr arbres artificials, d'altres d'abocar tonelades de sofre a l'atmosfera... Segurament la ciència del clima és la més complexa que existeix, amb prou feines es coneixen la meitat de mecanismes que la regeixen i, per tant, crec que està fora de l'abast de l'ésser humà controlar-la.

Senyora Tatcher i companyia, polítics capitalistes, no volieu globalitzar el món? Doncs aconseguireu globalitzar els problemes, els fareu infinitament més grans, i l'home no és infintament poderós.

Biocombustibles: el fruit de la inconsciència


Els preus dels aliments i els agrocombustibles


El debat sobre el canvi climàtic és de cada cop més present però no s'expressa una voluntat ferma (de banda de qui ho pot fer) d'enfocar el tema en els seus aspectes ecològics i socials. Mentre s'està duent a terme una intensa discussió internacional, encara que de poques conseqüències pràctiques com ha palesat la Cimera de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de Bali (Indonèsia), no es veuen passes reals per a fer front als problemes. Hi ha una dificultat quasi religiosa, mística, per acceptar que el creixement econòmic ha de tenir límits. I mentre alguns col·lectius ja parlen del decreixement com l'única opció que pot evitar el col·lapse social i ambiental, altres s'estimen més acusar aquestes sensibilitats crítiques d'alarmistes i fer gala d'un optimisme que sembla més fruit de la inconsciència que no d'una mínima comprensió de les realitats en joc.

És clar que els problemes ambientals es poden abordar en àmbit local o personal, però es comença a admetre que hi ha una qüestió d'urgència que fa necessària una opció planetària. Hi ha analistes que han insinuat que en el futur la posició dels EUA -que mai no ha signat el Protocol de Kyoto- variarà cap a una major sintonia amb la resta de països. Però no sabem el que passarà després de Bush i mentre els EUA segueixin el camí que han seguit fins ara hi haurà poques esperances d'un acord internacional efectiu. Les solucions tendiran a cercar-se en sortides energètiques que no contenen una avaluació prèvia de les seves conseqüències ambientals i socials. Això tant es produeix en l'opció per la reactivació de l'energia nuclear com amb la potenciació dels agrocombustibles.

No valorar les conseqüències socials i ambientals d'un model no vol dir que no existeixi una planificació. No es pot dir que la introducció ràpida dels agrocombustibles en l'economia mundial sigui un fet improvisat. Es duen anys de preparació política i tecnològica de tot aquest llançament i el marc normatiu que l'ha precipitat no s'ha elaborat en dos dies. És impossible que els efectes d'aquestes mesures sobre la societat i el medi ambient no haguessin estat prevists.

Ara les conseqüències sobre la producció mundial d'aliments ja són palpables. La inestabilitat dels mercats va a cavall de l'ona expansiva de la demanda mundial ocasionada pel creixement de l'economia dels països desenvolupats i l'emergència al consum de nous països (sobretot Índia i Xina). A tot això, s'hi suma l'impacte de la implantació dels agrocombustibles. En conseqüència el fort increment de la demanda té efectes directes sobre el preu dels cereals, sobre el preu de l'alimentació animal i sobre la tassa d'inflació. L'economista Francesc Reguant citava un informe del Canadian Imperial Bank of Comerce que afirmava: «La massiva política de desviació de blat de les índies americà de la producció animal i el consum humà cap a la producció d'etanol ja ha produït enormes distorsions en els preus agraris i amenaça fins i tot amb majors distorsions si els patrons d'ús del sòl continuen canviant».


Negar efectes sobre els preus dels aliments a l'explosió dels agrocarburants és una teoria poc defensable. És el mateix USDA (Departament d'Agricultura dels EUA) que preveu que en els anys 2009 i 2010 el 30% de la producció de blat de les índies nord-americana es dedicarà a fer etanol. El tremend desajust de preus es farà a costa de la viabilitat de milers d'explotacions ramaderes, però també prest o tard l'augment dels costos de la producció càrnica es traslladarà als consumidors. L'espiral inflacionista, per tant, no du camí d'aturar-se sinó més aviat d'incrementar-se al llarg de l'any 2008.

La pressió de la demanda, forçada per les normatives estatals i comunitàries que estableixen l'obligatorietat d'arribar a un 10% d'agrocombustibles en el transport per a l'any 2020, determinarà greus impactes ecològics, sobretot a través de la desforestació i els majors costos energètics de la producció agrària industrialitzada, però també una imparable tendència alcista dels preus dels aliments. Aquesta és la perspectiva més probable a curt termini.


Agafes una pala i ... és tan bo de fer "netejar" un pinar

Talen «per error» un pinar de 650 metres ubicat a Son Serra de Marina

L'excavadora volia netejar el solar d'un constructor, però s'equivocà


E.BALLESTERO. Sta.Margalida.

Una veïna de Son Serra de Marina ha denunciat davant de la Guàrdia Civil la tala, sense el seu consentiment, de 50 pins a dos solars urbans de la seva propietat, situats a la cantonada dels carrers Olivera i Doctor Fleming. Tot sembla indicar que un constructor que volia urbanitzar un altre solar de la zona hi envià un operari amb una excavadora per netejar els seus terrenys i l'excavadora «per error» va acabar arrasant bona part del solar de la denunciant.

El batle de Santa Margalida, Martí Torres, i el regidor d'Obres, Bernat Amengual, van confirmar que «un senyor va demanar permís per tancar els seus solars i sembla que va aprofitar per fer una neteja general i, per error, va netejar uns terrenys que no eren seus». Bernat Amengual va confirmar que les obres s'han realitzat sense llicència municipal, per la qual cosa es tramitarà el corresponent expedient d'infracció.

El constructor tramita ara una llicència d'obra per talar legalment els pins, aquesta vegada del solar de la seva propietat, encara que la llicència espera els informes tècnics municipals.

Una vegada obtingui els permisos podrà talar els arbres, ja que el pinar no està protegit perquè es tracta de sol urbà.

Mentrestant, la veïna que ha perdut el seu pinar lamenta el dany, no només econòmic sinó també moral, per la qual cosa la denúncia presentada continuarà la seva tramitació al jutjat que serà qui fixi la quantia de les indemnitzacions.

Els solars tenen un valor cadastral que supera els 50.000 euros i els cinquanta pins talats tenen un valor aproximat de 300 euros cada un.

Diari de Balears

dissabte, 29 de desembre del 2007

S'ha banalitzat l'aigua

Henri Salvayre:
"La despesa d'aigua no és un problema vital"

Professor d'hidrogeologia a Perpinyà i Bordeus, espeleòleg a Catalunya del Nord des del 1945, Henri Salvayre és desconcertant. A 77 anys, aquest especialista de les aigües del Sàhara, autor d'una dotzena d'obres de referència, trenca les idees preconsebudes.

La Clau : L'electricitat, el gas o l'ADSL són evidències la procedència de les quals importa poc... Com l'aigua?
Henri Salvayre : "S'ha banalitzat l'aigua. En les meues conferències, demani sempre a la gent d'on ve l'aigua que raja a llur aixeta. 99% d'ells ho ignoren ! L'aigua xorra,vet-ho aquí. És vàlid per a totes les poblacions, excepte per a aquelles a les quals manca. A l'Àfrica, a l'hora d’ara, hi ha dones que fan quilòmetres a peu amb una gerra damunt el cap per anar a cercar alguns litres d'aigua. Saben d'on ve llur aigua".

Justament, sembla més fàcil d’evocar la crisi de l'aigua a l'Àfrica que a Europa del Sud... On és el problema?
"No hi ha problema fora de la sequera actual, però la de 1989-90 era pitjor. Passa així cada 20 anys. Els nostres rius, que alimenten els aqüífers subterranis on es poa l'aigua per a l'alimentació d'aigua potable i vehiculen les nostres aigües brutes llençades a la mar, contenen menys aigua que abans. Com que les plantes depuradores funcionen a 30% de llurs capacitats, 70% de les aigües tornen als rius ! No es pot doncs parlar seriosament de manca d'aigua. En canvi, l'edat és capital. A Catalunya del Nord, la conca d'Elna l’alimenten les perforacions de la vall del Tec, i els habitants, com a Perpinyà o Canet del Rosselló, beuen una aigua que té 10.000 anys ! Cal doncs distingir els recursos renovables i no renovables, de 100 anys a 10.000 d'edat. Però entre 1907 i 2007 el nivell de l'aigua ha abaixat de 20 metres sota el Rosselló (l'acceleració s'ha produït a les acaballes del segle). Hem cuit els nostres aliments, assegurat la nostra higiene, rentat els nostres cotxes i regat les cruïlles amb una aigua de 10.000 anys! Al Sàhara, on les aigües tenen de cops 140.000 anys, això resultaria completament boig ! La tria és límpida : buidem la reserva o ens adrecem als recursos renovables procedents dels indrets on les aigües superficials, de la pluja i dels rierols, poden penetrar i ser poades. Per això cal entre 5 i 10 anys".

L'aigua engolida per les piscines, els golfs, els canons de neu, els giratoris i la demografia, és doncs un fals problema?
"Abans de les aixetes, quan l'aigua era transportada fins a les cases, la respectàvem. Ara, ens podem barallar contra els giratoris, però és un parany, jo m’estimaria més que els pressuposts esmerçats per a l'aigua dels canons de neu i dels golfs serveixin per a les perforacions africanes. El problema essencial és el risc de contaminació. A la Catalunya del Nord, els rius com el Cadí, la Rotjà o el Verdoble tenen un cabal feble aleshores que les plantes depuradores no han disminuït, per tant la concentració en productes químics augmenta! Caldria doncs evitar d’omplir amb aigua contaminada una reserva d'aigua que ens serà necessària, tornar a pensar el sistema de les estacions, però és molt car. Llavors, o bé costa molt car i tenim aigua renovable de bona qualitat, o bé deixem tot en l'estat, i no tindrem més aigua renovable, i poarem les nostres aigües no renovables, tan antigues...".

L'aigua no és mediàtica i tothom se'n fot?
"França ha tingut un "Senyor mar" amb Cousteau i un "Senyor volcans" amb Haroun Tazieff, mes cap "Senyor aigua". Això ens manca ! Aquí, al perímetre mediterrani, sobre les més grans reserves d'aigua d'Europa, com administrar una població instal·lada en massa sense que contamini els recursos ? Del 1968 al 1985, quan era professor d'ecologia (sí, existia!) a l'Institut Universitari de Tecnologia de Perpinyà, ensenyava l'ecologia fonamental, és a dir les relacions íntimes entre l'ésser humà i el seu medi, no pas per mirar solament la bellesa de les papallones, dels ocells i de les glaceres... L'ecologia, són els cicles del carboni, del nitrogen, del fòsfor, o àdhuc de l'aigua, sobre el qual tot descansa. Fins i tot els ecologistes ho ignoren o no en parlen ja que és massa trivial i a alhora complex!".
La Clau | 29.12.07
· Article publicat a La Clau el 29.12.07
·

L'aigua i la gespa

Secada? Maleïda gespa!

Segons l’humorista belga Raymond Devos, "Un jardiner que maca una gespa és un assassí en herba"… La sequera persistent afegida a la sobreexplotació del recurs en aigua lligada sobretot al turisme designen d'ara endavant la gespa com l'enemic a abatre.

Els prefectes ja prenen indirectament la responsabilitat de l'holocaust. El decret prefectoral de l'u d'agost del 2007 estipula que "a partir de l'u d'agost, la regada dels espais verds públics i privats així com el rentat dels vehicles fora de les estacions són prohibits (...) Tota infracció a les disposicions de les mesures del decret sequera sota pena de1500 a 3000 euros, en cas de recidiva precisa la prefectura de Catalunya del Nord. Aquestes mesures es podrien reforçar "en funció de l'evolució de la situació hidrològica". Els nostres jardiners, esdevinguts assassins, s'atacaran de preferència als turistes, ja que un turista que viu a l'hotel consumeix tres vegades més aigua per dia que un habitant local. Engoleix entre 300 i 850 litres d'aigua per dia durant l'estiu... Sense comptar les piscines, gespes verdoses i, en el pitjor dels casos, terrenys de golf que es construeixen a llur intenció. Un green, entre 50 i 150 hectàrees, necessita 1 milió de m3 d'aigua anualment. Sigui l'equivalent del consum d'aigua d'una ciutat de 12000 habitants.

Una pràctica contra Natura
Més que en un altre lloc, la gespa, al voltant del Mediterrani, és contrària a les dades primeres de la Naturalesa. El sòl sovint argilós i feixuc s’ha d’esmenar moltíssim amb sorra, torba, femada, o encara tot simplement reemplaçant-lo a grans palades per terres hortícoles. La casa serà s’assentarà en un vertader artefacte verd, mantingut a gran despeses, i consumidor àvid d'aigua. Una aigua sovint extreta en els mantells freàtics que les ardors renovades del sol evaporaran corrents. Al voltant del jardí, els cistes, els ginebrons, els romanins, les ginestes de la garriga o també els ceps esquifits de les vinyes testimoniaran d’una Natura que sofreix i que resisteix a la sequera, una Natura que s'ha adaptat de segles i segles ençà. La gespa entra en profunda dissonància aquest espai avial i cada bancal verd testimonia de la presència d'invasors vinguts d’enjondre amb la intenció ferma d'imposar sobre aquest paisatge un espai de vida quecom el que va ser llur, de país on plou. Trobaran sobre el terreny el reforç de natius que ja no creuen en llur terra i s'exilien a casa llur en un infern verd que copien servilmentdels tríptics sobre paper setinat que omplen llur bústia i les sèries eixelebradores de l’american way of life que inunden llur pantalla de televisió.

Una pràctica contra Cultura
Puix que la gespa és, en tots els caps, l’escriny de la ideologia de la casa individual, l'Alfa i l'Omega de l'individualisme exacerbat. Un estudi qualitatiu de l'institut BVA de novembre del 2006, encarregada pels venedors de gespa, ha posat en relleu que la gespa era "un clos d'intimitat, el teatre de tots els imaginaris, un lloc de retrobament amb si, de ruptura, d'expressió i de repartiment, un reflex de si mateix, un petit univers pertanyent a si mateix on hom troba distensió, apaivagament, equilibri, un derivatiu a les preocupacions i finalment una unitat ecològica de base per a un retorn cap a la naturalesa"! En resum, un "privilegi en un context de vida estressant i de medi ambient contaminat". Fet i fet una mena de Center Park individual, complement de la piscina, petit mar personal. En aquesta naturalesa d'opereta, tot és a lloc per a una vida d'opereta. Tanmateix en aquestes sèries americanes dones desesperades miren d’ensenyar la creu d'aquest decorat. Però res no hi fa. Els brunziments dels tallagespes del dissabte al matí cobriran llurs queixes, el fum de les barbacoes del diumenge justificarà els ulls envermellits del dilluns.
Siset, que no veus aquesta gespa verda, damunt la qual ens hem ajagut ? Si ja no regues per aquí, si ja no regui per allà, segur que s'asseca, i ens podrem alliberar!
La Clau | 29.12.07
· Article publicat a La Clau el 29.12.07
·

dilluns, 24 de desembre del 2007

Itoiz: Solidaris amb la terra



ELS SOLIDARIS AMB ITOITZ, LLIURES

Solidaris: «No vam veure altra opció que tallar els cables»


Fa dues setmanes van prescriure les penes imposades als vuit Solidaris que van paralitzar durant un temps les obres del pantà de Itoitz. Han passat més de deu anys des d’aquells fets, deu anys en els quals el col·lectiu ha donat a conèixer aquesta problemàtica a tot el món i en els quals tres d’aquells activistes han passat per presó. Ara han contat per a GARA per quina raó ho van fer i com ha estat el seu periple des de llavors.

Jasone MITXELTORENA

La crònica dels Solidaris sobre els fets s’inicia així: «El dissabte 6 d’abril de 1996, a les 7.15, acompanyats per periodistes, vuit membres de Solidaris amb Itoitz proveïts amb serres radials, amb les cares cobertes i vestint micos amb la inscripció `Deconstrucciones Itoiz' van paralitzar les obres del pantà». El to del relat sembla fred i distant, però en aquest moment canviaven les vides dels vuit activistes. Van Ser detinguts i jutjats. Després de conèixer la sentència de presó, van decidir donar a conèixer la seva lluita i van iniciar una gira per tota Europa. Serien els primers a estrenar la Sínia del Mil·lenni de Londres, al desembre del 1999, i també els únics que han aconseguit accedir a la cúpula de Sant Pere, al Vaticà.

Durant mesos es van fer escoltar, però després va arribar una travessia del desert: la clandestinitat, l’exili i, en tres casos, la presó. Gairebé nou anys llargs i durs, en els quals la seva lluita no ha cessat però en els quals el macroprojecte tampoc s’ha detingut. El 2004 es va començar a omplir el pantà, i pròximament es preveu la finalització de les proves, previ a l’engegada definitiva. En aquest context ha tingut lloc l’alliberament de Julio Villanueva, tercer empresonat pel sabotatge de 1996, i la confirmació de la prescripció de la pena imposada a altres set solidaris. És una bona nova, però no un punt final; ells mateixos alerten que això ha de donar forces per a seguir lluitant, ja que la situació «és més greu que mai».

Quatre d’ells s’han reunit amb GARA en Nabarreria, en el cor de Alde Zaharra de Iruñea, on poden passejar de nou sense por de ser detinguts. Els noms són el de menys, perquè abans de res conformen un col·lectiu i fugen del protagonisme. Tornant la mirada a aquell abril de 1996, de seguida recorden la campanya tant mediàtica com a política per a criminalitzar la seva batalla en defensa d'ama lurra. A la presó van saber que començaven a cridar-los «ecoterroristes». «Durant quinze dies va tenir lloc un bombardeig que recreava una alarma social fictícia. Ens volien barrejar amb ETA, ens imputaven l’atur laboral dels 300 treballadors de la construcció del pantà... Es va crear un ambient que justifiqués un gran càstig alliçonador». El llavors president navarrès Javier Otano va arribar a declarar que la nostra acció obeïa a una estratègia `político-militar'. Fa unes setmanes el van enxampar a ell», citen recordant com el llavors capdavanter del PSN va haver de dimitir al destapar-se que havia titulat comptes bancaris a Suïssa. «No hi havia alarma social, cap», responen. I conclouen que el tir els va sortir per la culata a qui van impulsar aquesta dinàmica. La societat va respondre d’una manera totalment distinta a la dictada pels grans mitjans: Apunten que en els dos mesos que van passar a la presó després de l’acció de les Rotaflex van rebre unes 500 cartes de suport. «Teníem por, fins i tot es parlava d’una petició de presó de 19 anys, (la del Govern navarrès), però al mateix temps, veient la resposta social, nosaltres ens sentíem forts. Aquesta resposta és la qual ens va treure de la presó; primer ens van oferir la llibertat en canvi de pagar diners, però iniciem una vaga de fam per considerar que, havent estat la nostra actuació pacífica i pública, no havíem de pagar res. I ens van deixar en llibertat. La lluita dintre de la presó, i el suport rebut fora, són els que van fer possible aquesta llibertat. La societat ho va veure clar», constaten. Anys més tard, entenen que el fet de detenir-los un a un va ser també un símptoma del temor oficial a la resposta de la societat.



Tot d'una que es va conèixer la sentència, els Solidaris van començar una gira per Europa.

«Consideràvem que calia treure partit al que s’havia creat, i també que tant nosaltres com Europa teníem molt a dir», expliquen. «El principal objectiu era difondre la problemàtica del pantà i denunciar la nostra situació. Durant nou mesos, es van realitzar nou vistoses accions i es van donar més de cent xerrades. En la gira ens relacionàrem amb nombrosos grups que lluiten a favor de la terra; va ser una experiència rica de intercanvis i una oportunitat de compartir experiències. La gira va ser molt substanciosa i va tenir un gran èxit; molta gent va conèixer de primera mà la problemàtica de Itoitz, la qual es va involucrar llavors en la seva defensa. S’ho varen sentir tant que van començar a actuar pel seu compte. Es van implicar aquells que es troben a dos mil quilòmetres d’aquí, i això és difícil: la gent tendeix a deslegitimitzar els problemes, i aquests en canvi, ho van fer seu. Molts dels que varem conèixer en el camí es van animar a participar en les accions».

Un dels efectes de la gira va ser que a l’acampada realitzada entre Erdozain i Ekai va assistir gent d’altres nacions: «Es va aconseguir internacionalitzar la qüestió de Itoitz, estendre el missatge a tot el món». Malgrat l’èxit, reconeixen que «allò va ser dur, es va treballar molt, i va suposar una gran despesa en recursos: La Policia confiscava tot el material després de cada acció». I és que no era per a menys: Pujar a la Sínia del Mil·lenni a Londres, accedir a l’acte de presentació del Fòrum Mundial de l’Aigua celebrat a La Haia o arribar a la cúpula de Sant Pere al Vaticà no podia sortir gratis. Però ho van fer. L’acció de Londres, realitzada al costat d’activistes que denunciaven una presa a Narmada (Índia), va arribar a tot el món. La presentació del Fòrum de l’Aigua va haver de ser suspesa després que diversos membres del col·lectiu es personessin a la sala nus. Els 80 representants mundials i periodistes de tot el món van veure en aquells Solidaris «en pilotes», en al·lusió a la situació en que quedaven els habitants de la vall de Irati i, en general, molts milions de persones de tot el globus amb la mercantilització de l’aigua. I després, Roma. «Mai s’havia aconseguit realitzar una denúncia dintre del Vaticà. A més, era l’any Jubileu, pel que havien disposat a 1.500 policies més per a seguretat. Era difícil entrar, i la gent d’allà tenia por, a part que per a ells era un edifici sagrat, però de totes maneres ens van ajudar i l’acció va sortir per a endavant».


«Hem passat una altra forma de presó»

L’eco del tall de cables -el vídeo sobre el mateix es va projectar a tots els racons d'Euskal Herria- i les seves conseqüències -les obres es van paralitzar durant un any, i el cost directe del sabotatge es va xifrar entorn de mil milions de les antigues pessetes- van passar una important factura als vuit Solidaris. Des de llavors han passat molts anys, que evidentment han estat durs per a ells. «Has de deixar-lo tot enrere. Si tens un estret contacte amb la terra, és més dur encara. Es dóna un tall amb les arrels. És una situació que no és legal, i això dificulta el dia a dia, és difícil aconseguir recursos. És una altra forma de presó; t’allunya del teu entorn». A més, està el temor constant, una realitat que no els importa admetre: «La por a ser capturat és de vegades insuportable. La tensió, l’estrès...». De totes maneres, amb la força que impregna tot el seu discurs, recalquen que «intentes buscar i trobar aspectes positius. Hi ha bons moments; coneixes a molta gent, les relacions són profundes i intenses... Tens dues opcions: O et sumeixes en una depressió, que d’una banda és normal, o saltes cap endavant d’una o altra forma. És una lluita interna». També subratllen la importància de ser conscients del que van fer, dels fets que van desencadenar aquesta condemna: «Si ho varem fer, és perquè realment no varem veure una altra oportunitat», conclouen. La manera que afronta cadascun aquesta situació és totalment personal. Un dels solidaris explica que «jo m’havia fet a la idea d’anar a la presó, i vaig haver de plantar-li cara a una altra manera de vida. Aquí emergeix l’instin de supervivència». Un altre destaca la duresa que ha estat no participar a la defensa dels pobles: «Va ser una gran resistència. Es va actuar amb una dignitat plena, i encara que va ser dur, també es va demostrar gran força». En una mirada retrospectiva, recorden que «com a grup, hem estat un col·lectiu 'al·legal'. Des de fa vuit anys fins a ara, vuit membres es trobaven en situació de crida i recerca; empresonats, exiliats o a la clandestinitat. Ha estat una situació curiosa, hem estat un col·lectiu `nebulós'. A més d’afectar-nos personalment, també ha incidit en el grup, i s’ha notat en el caràcter del col·lectiu. La meitat del grup érem `il·legals'. El col·lectiu es constituïa en dos blocs: Els `al·legals' i els 'il·legals', `a' i `i', però cap amb `l' de `legal'».

Clic:


La tallada de cables: Un atac estudiat, transparent i sense violència física

La tallada dels cables va arribar en un moment molt significatiu de la lluita contra el pantà. L’Audiència Nacional havia donat la raó a la Coordinadora de Itoiz i havia determinat que el projecte era il·legal. No obstant això, a qui va exigir la fiança per a detenir les obres va ser a l’oposició al pantà. Una fiança inassolible: 24.000 milions de pessetes. Solidaris amb Itoitz ja era un grup conegut per les seves constants accions de denúncia. Però cap havia arribat a tal impacte i repercussió. Hi va haver més aspectes ressenyables. Diversos mitjans de comunicació van estar presents en els fets, amb el que el sabotatge va adquirir el caràcter de «públic»: malgrat ser una època a la qual no existien eines com el Youtube actual, les imatges van saltar a tot el món. Els autors havien optat per donar aquesta caracterització al sabotatge, pel que van convocar a un reduït nombre de mitjans perquè la presenciessin i transmetessin obertament els seus detalls. Això suposava, entre altres coses, «no ocultar la nostra responsabilitat». Aquells dies se celebrava a Itoiz una acampada de protesta contra el pantà. La Setmana Santa va ser la data triada pels autors del sabotatge per a tenir «plena seguretat que ningú es trobava treballant a les obres», expliquen els Solidaris. «L’acció va consistir a tallar els sis cables del sistema de transport de formigó a qualsevol punt de la presa. Uns cables de 800 metres de longitud, de 62'5 mil·límetres de grossor i que suportaven pesos de fins a 140 tones. L’obra es desenvolupava a un ritme de 4.200 metres cúbics de formigonat diari (equivalent a 700 camions) a través d’aquest sistema; sens dubte, era el cor de l’obra», asseguren a la crònica. Probablement van arriscar la seva vida: a causa de l’enorme tensió dels cables, un cop fortuït en tallar-los hagués resultat fatal.

Quant al guarda de seguretat, al contrari del que es va determinar a la sentència -i tal com testifica un vídeo que mostra el moment en que aquest vigilant és reduït-, es detalla que «va ser lligat i se li va llevar la seva arma reglamentària, que va ser dipositada en el sostre de la seva garita de vigilància. Aquest guarda no va sofrir cap agressió, essent l’únic que no va maltractar als vuit detinguts, i que fins i tot es va preocupar per ells quan els va veure tan malferits per la pallissa que els van donar uns altres guardes jurats». Així mateix, afegeixen que «en el vídeo gravat pels periodistes es pot observar com aquest guarda jurat cau de cara al sòl al trepitjar la corda que encara duia enrotllada en el peu», pel que desmenteixen que fossin membres de Solidaris qui li agredissin. Els copejats, en realitat, van ser ells. Els guardes de l’empresa Protecsa es van acarnissar contra els autors de l’acció, davant la impassible presència de la Guàrdia Civil, segons van relatar tant els Solidaris com els periodistes presents. A aquests últims se’ls va obligar a mirar cap a l’altre costat en aquest moment, però van poder comprovar després els danys soferts pels activistes. La jutgessa va ordenar, dies més tard, que un d’ells fos atès a l’hospital, ja que tenia un timpà trencat. Tots van ser empresonats a Iruñea, i van denunciar els maltractaments soferts. Els periodistes presencials que van donar a conèixer els fets també van denunciar haver estat objecte de pressions. Dies després, «desconeguts van assaltar l’oficina de `Euskaldunon Egunkaria' a Iruñea». J.M.

Cronologia:

12 anys de lluita 1995. Neix el grup Solidaris amb Itoitz, que realitza accions com encadenar-se a la balconada del Palau de Nafarroa, ocupar el despatx del director general de Medi ambient, tapiar la seu de la CHE a Iruñea, penjar-se dels cables que transporten el formigó en Itoitz, o parodiar la presentació del projecte de construir una central nuclear en Pitillas.

6/IV/1996. Vuit activistes de Solidaris tallen els cables, el que implica la paralització de les obres.

9/IV/1996. El jutge ordena presó incondicional per als vuit participants de l’acció de sabotatge.

20/IV/1996. 20 d’abril: Més de 10.000 persones es manifesten en suport als empresonats en Iruñea, Bilbo, Donostia i Gasteiz, convocats per Eguzki.

7/VI/1996. Després de dos mesos a la presó, els vuit activistes de Solidaris són posats en llibertat.

24/VIII/1996. Membres de Solidaris «acampen» en el Monument als Furs de Iruñea para denunciar el veto policial a una acampada en Itoitz.

14/V/1997. El Govern de Nafarroa demana 19 anys de presó per a cadascun dels vuit autors de la tallada dels cables. L’acusació particular demana tres anys de presó.

9/III/1998. Comença el judici en l'Audiència de Iruñea.

15/IV/1998. El tribunal condemna a cada solidari a quatre anys i deu mesos de presó per «detenció il·legal» d’un vigilant jurat de les obres.

26/X/1999. Membres de Solidaris es pengen de la Sínia del Mil·lenni de Londres.

26/XI/1999. Solidaris es pugen a la teulada del Palau de la Pau de L'Haia .

25/II/2000. 25 de febrer de 2000: Solidaris s’enfilen a la cúpula del Vaticà, a Roma, coincidint amb l’«Any Jubileu». JUNY 2001. Iñaki García Koch és detingut en un control a Lleó. Passaria tres anys en la presó.

Març 2004. Ibai Ederra es converteix en el segon detingut i empresonat pel sabotatge de 1996.

Agost 2007 Julio Villanueva és arrestat en Iruñea per a complir condemna en acudir a renovar el carnet.

Desembre 2007. Els tribunals admeten que el termini de compliment de condemna ha prescrit. Villanueva queda lliure i la resta d’acusats, exonerats d’anar a presó.

Moltes cartes de suport van rebre els Solidaris amb Itoitz en els dos mesos que van estar en la presó per l’acció de la tallada de cables que van paralitzar durant un any les obres del pantà.


Manifestació al febrer i afany d’unir esforços

Els vuit participants en el sonat sabotatge estan en llibertat, però sense oblidar que en el cas de Ibai Ederra aquesta situació segueix estant condicionada, i que altres dos companys segueixen tenint pendent tramitar la prescripció de les penes. La tornada, en qualsevol cas, ha suposat un alè i energia per al col·lectiu, i, tal com asseguren, «reforça la lluita contra el pantà, que sofria un desgast per la repressió».

L’oposició a Itoitz és àmplia, com reconeixen: «Diferents agents, cadascun en el seu àmbit, participen en ella. Han pujat noves gents al tren, i és el moment més difícil per al projecte: A més de la societat, la mateixa terra ho qüestiona», diuen en referència als constants terratrèmols a la zona. Recorden que l’engegada s’anuncia per a març, pel que «ara és el moment de parar-lo i buidar-lo». I subratllen la situació dels veïns: «Estan pitjor que a la presó; sobre ells penja l’espasa de Dàmocles, viuen sota el risc d’una catàstrofe, amb la por de quan caurà la foresta, que passarà... Psicològicament és alguna cosa molt difícil de dur». Malgrat la situació que s’han trobat, asseguren que «no hi ha hagut un cessament en la lluita, la nostra situació era part de la lluita, i les ganes sempre han estat en nosaltres. Si en aquest moment el pantà està ple, doncs caldrà seguir per un altre camí. No hem ni guanyat, ni perdut. Si fas alguna cosa, igual aconseguiràs alguna cosa, però si no fas res, només esperar que caigui el pantà... llavors és segur que s’acaba». Per això creuen més necessari que mai «la unió entre tots els quals participem en aquesta lluita». En aquest sentit, valoren positivament el manifest signat per més de deu col·lectius que exigirien el buidatge de Itoitz, la paralització de les obres del recreixement de ESA, i noves polítiques entorn de l’aigua. El col·lectiu explica que per a conjuminar forces i reforçar llaços, han organitzat una manifestació per al 23 de febrer.

Per a més informació:


L'horrible arbre de Nadal

Bronca pel batle de Muro

Així les gasten per Muro, primer volen fer un camp de golf allà on no toca (Son Bosc) i ara fel·liciten el Nadal als Murers tallant una Tuia enorme i clavant-la a davant de l'Esglèsia i la Casa de la Vila.

Tot un detall de mal gust.
Rafel

diumenge, 23 de desembre del 2007

El castanyer i el seu aprofitament

Com que alguna vegada ja us he parlat d'aquest arbre, he pensat que podia aportar alguna cosa més. Això si, ja gairebé per acabar (perquè segurament alguns ja n'esteu farts) però quedant pendent aquell escrit que us vaig prometre als companys d'Amicsarbres.

Característiques principals del castanyer
L'espècie de castanyer representada al continent europeu és Castanea sativa. Com ja vaig comentar, els Romans en varen fer grans importacions donat que era un arbre que proporcionava molt aliment i fusta. Es creu que l'espècie prové del Mar Negre, però investigacions paleobotàniques van revelar que l'espècie existia al quaternari (si no recordo malament) i probablement les glaciacions en minvaren la seva representació, quedant de forma relíctica en algunes zones. Tot i les importacions Romanes, es considera que el Castanyer va viure el màxim impuls a l'Edad Mitjana i al neolític. Es creu que l'expansió d'aquest arbre al neolític i a l'Edad Mitjana va ser més aviat per les grans desforestacions que es varen produïr, donat que és un arbre extraordinàriament rebrotador.
El representant als Estats Units és Castanea dentata, no obstant això, les seves poblacions estimades en gairebé 4 mil·lions d'Ha. pràcticament van desapareixer amb l'entrada d'un dels patogens més letals al món forestal, Cryphonectria parasitica, creant així un dels majors desastres ecològics dels Estats Units.

Els castanyer pot arribar a fer fins a 30 metres i arriba a viure varis segles sent força normal trobar castanyers de 4 o 5 segles i fins i tot n'hi ha que són mil·lenaris. Per aquest motiu, el castanyer és considerat l'arbre Europeu que més anys pot viure.

Ecologia: En general, els castanyers solen estar entre 200 i 600 m. sobre el nivell del mar. Necessita força humitat però no tolera sòls entollats, es produeix una mort de l'arbre per afogament en cas que el nivell freátic ascendeixi fins a ocupar totes les arrels. És per aquest motiu que pràcticament tots els castanyers de Catalunya estan sobre certa pendent. La precipitació que necessita varia segons les altres condicions ambientals però s'estima que aquesta ha d'oscil·lar entre els 600 i els 800 mm./any. Molts dels castanyers a Catalunya estan orientats en vessants N, NO i NE, ja que aquestes zones són les que solen mantenir humitats més altes. És un arbre heliòfil i robust, amb la qual cosa precisa de sol tant quan és jove com quan és adult. En boscos tancats, els castanyers solen quedar petits, amb un creixement molt lent i amb un tronc raquític o deformat, no obstant això, les plàntules poden desenvolupar-se bé en zones a mitja ombra. Els sòls han de ser profunds, permeables, silícis i àcids.

Aprofitaments: El castanyer ha tingut múltiples aprofitaments. Destacar la gran qualitat de la seva fusta, utilitzada en construcció, mobles, artesania, parquets, eines diverses, botes, bigues, cistells... També era important el seu fruit tant pel bestiar com per a les persones. Antigament era dels aliments més preuats donat que permetia fer farina de castanya (pels desentagats) i també aportava gran quantitat d'energia éssent prova d'això és la celebració de la castanyada. La castanyada és una celebració clarament funerària on la família consumia castanyes i panellets amb el moscatell per tal de tenir així energia necessària per estar tota la nit en vetlla.
Prova d'això és que la castanya és molt rica en carbohidrats i proteïnes. Actualment, la patata ha substituït d'alguna manera la castanya.
També era important la producció de tanins, tot i que ja no té cap mena d'importància tampoc en d'altres vegetals per el desplaçament d'aquests en favor dels sintètics.

Altres: Dioscòrides va destacar la utilització de l'escorça, les branques i els brots per combatir diarrees, també per evitar infeccions al coll i per a combatre les càries.
Del pelló (el que envolta la castanya) i de les fulles es preparava un xampu natural que donava tonalitats rosses.
A més, la infusió de les fulles són un dels remeis més eficaços contra la tos i la tos ferina (bronquis).
Les flors són molt preuades per les abelles i la mel de castanyer és de bona qualitat.

Foto:Grajo

Cultius i silvicultura: En general podiem distingir dos tipus de cultius: els cultius destinats a producció de fruit i els cultius destinat a producció de fusta. Cal destacar que a Catalunya no hi ha grans cultius estrictament destinats a producció de fruit sinó que normalment trobem petits cultius o bosquets combinat amb les plantacions destinades a fusta. Destacar que els cultius de fruit destaquen per ser dels boscos més emblemàtics al nostre païs, normalment amb individus extraordinàriament grans.
Producció de fruit: S'utilitzava un marc de plantació molt ampli, en general amb unes densitats de 100 i 70 peus/ha, densitats més elevades (400 peus/ha) han fracassat. El marc de plantació era molt ampli perquè els arbres desenvolupaven àmplies capçades que precisaven de molta llum per tal de donar bones produccions (fàcilment 5 kg. de castanya/arbre). En general, un castanyer normal podia tardar fins a 25 anys en produïr castanya, no obstant això, per mitjà de varietats i empelts s'aconseguia tenir producció als 3-5 anys. La típica gestió d'aquestes castanyedes consistía en tallar la guia principal a uns 2-3 m. per llavors fer la selecció dels rebrots que en sortiran d'aquesta. A intèrvals es podia renovar la capçada de nou tallant els rebrots.
En les semi-deveses, on les densitats són encara més minses, aquest tipus d'actuació és el més utilitzat perquè dóna molta producció de fruit. L'aparença dels castanyers corresponent a aquesta gestió és la d'un gran tronc que arriba a fer fins als 3 metres, normalment molt rugós i fins i tot foradat per dintre (ho fa el propi arbre per autoabsorvir els seus nutrients), a partir d'aquest gran tronc de 3 metres, surten força rebrots molt més prims.
Normalment, als castanyers d'aquí no s'els aplicava purament aquesta tècnica, sinó que s'intentaven podar les branques mortes i també es feia una poda de formació diferent a l'anterior. També es donava la mateixa poda als 3 metres però de les branques laterals, deixant així la guia principal. També és possible una poda de producció consistent en la decapitació de l'arbre per així rejuvenir-lo i afavorir així de nou l'emissió de rebrots.

Producció de fusta: Tradicionalment, la producció de fusta s'iniciava amb la plantació dels castanyers per mitjà de llavors. En general, es feia una plantació en llocs ocupats per alzinars, rouredes, sureres i fins i tot per faigs. Al principi, el torn era d'uns 70-90 anys, torn en que s'obtenien diàmetres de 50 o 70 cm. De les primeres referències sobre gestió de castanyers, Laguna recomanava, a diferència del faig i altres espècies, unes tallades intenses però deixant arbres pare (tallades disseminatòries). Laguna argumentava aquest tipus de tallada sobretot pel fet que els plançons de castanyer necessitaven llum de joves i per tant, era necessari obrir espai perquè aquests plançons poguéssin créixer. En el cas de disposar de insuficient espai, Laguna es va trobar que les llavors de castanyer no progressaven per manca de llum i els plançons esdevenien pràcticament raquítics quedant molt d'ells en creixement gairebé aturat.

A Catalunya, no existeixen pràcticament castanyedes de llavor. El que s'ha fet tradicionalment és fer la plantació, esperar el torn d'uns 80 anys i fer una tallada a "matarrassa" o "arreu" sense deixar arbres pare. Això ha estat així perquè al igual que el fruit, els rebrots necessiten també molta llum per poguer-se desenvolupar. Les amplituds de la tallada arreu deuen ser d'uns 50 m. x 50 m. Una vegada fet això, començen a sortir fins a 60 rebrots de cada soca que als 4-5 anys han de ser seleccionats (el creixement d'aquests rebrots és espectacular, de l'ordre de 2 m./any). A continuació es fa la selecció final de tanys en funció de la morfologia i vigor dels rebrots deixant de 2 a 5 rebrots que arribaran al final del torn.
Aquests rebrots tenen un torn molt inferior al del bosc de llavor donada la gran capacitat dels rebrots, aquest torn sol ser d'uns 20-30 anys.

En general, la fusta resultant de les aclarides i podes es recomana que es deixi al bosc trossejada ja que d'aquesta manera es reincorpora el material al sòl mineral.
A mesura que es fan les tallades, la corona de la soca es va expandint i foradant per dintre, creant així una espècie de sòl d'una riquesa mineral excepcional, molt utilitzada abans en jardineria. Per altra banda, els rebrots surten per la part més exterior d'aquesta soca.
Cal vigilar perquè al cap d'uns centenar d'anys aquesta soca es va esgotant i degradant, donant aspecte decadent al bosc de rebrot.
Les densitats solen ser de 1.200 a 1.500 peus/ha (tingueu en compte que d'aquests, en surtiran de 2 a 5 rebrots).
L'ús majoritari de la fusta extreta solien ser bigues, botes... però també tutors, prova de tot això és la gran presència de bigues de castanyer en les cases pairals no només de manera generalitzada a Asturies sinó també de manera important a Catalunya.

Elorrieta destacava aquest aprofitament a Catalunya, arribant a ocupar fins a 21.000 ha. No obstant això, mica en mica es perd i es veu subtituït per la plantació de roures americans o bé el pi insigne.


Una espècie multifuncional:
Cal destacar el seu valor ornamental, no només per les mil-i-una formes que pot arribar a adquirir, sinó també per les seves tonalitats que agafa a les diferents estacions. Les fulles adquireixen colors des del verd intens fins al roig, el groc i el marró. Les flors adquireixen a la primavera colors groc daurat. A més, aquests boscos solen ser espais molt frescos i amb molta ombra.
Destacar la gran afinitat que tenen diverses espècies per viure amb castanyers, sent els més destacats el boix grèbol, l'arboç, la rosa silvestre, arç blanc, el cirerer silvestre.... totes elles espècies que (puc constatar) abunden moltíssim entre els castanyers, sobretot els grandíssims cirerers silvestres i el boix grèbol.
Fixeu-vos que totes aquestes espècies presenten grans produccions de fruit carnosos i molt nutritius per la fauna. És per això que en aquests boscos hi trobem de tot, fins a tot tipus d'ocells com els picots, que aprofiten els majestuosos troncs per fer-hi els nius, tot tipus de rosegadors que aprofiten les "coves" dels troncs o bé es fan ells el cau a sota d'aquests, com poden ser els tuixons. Tot i que no són l'hàbitat ideal del senglar, aquest hi abunda molt per aquestes zones, ja que solen ser zones molt forestals i aprofiten les castanyedes per aprofitar-ne les castanyes.

A mesura que es fa gran, el tronc té tendència a buidar-se per dintre (el que he comentat abans de la autoabsorció dels nutrients), éssent un magnífic refugi per fauna i també, segons expliquen les llegendes, per a humans.

Sobre referències antigues de castanyers mil·lenaris, destacar la dels "cent caballs" de l'Etna. Segons la tradició, va servir de refugi sota la seva capçada a la reina Juana d'Aragó, la qual es va refugiar amb 100 genets. Al segle XVIII, la corona de la soca d'aquest mateix arbre feia 15 metres de diàmetre, a finals del segle passat només quedaven algunes parts del tronc però la soca tenia un perímetre de 53 metres.
Curiosament no és l'únic relat, tinc entès que el castanyer de "can Cuc" era refugi d'un carboner, un de Sierra Nevada era immoble d'una familia morisca, en un de Béjar hi vivia un torner que feia gots amb la mateixa fusta de l'arbre......

La cultura:

En zones d'Asturies i Galícia existia el costum, que encara es manté en algunes zones, de utilitzar terrenys comunals per plantar castanyer: el sòl era comunal, però l'arbre i el fruit era del que ho va plantar.

En zones de Galícia, Portugal, Asturies... existeix una vertadera cultura del castanyer, existint festes i tradicions molt antigues on la castanya és l'eix sobre el que es van assentar aquestes costums. Són de tanta importància que és difícil imaginar la vida en aquestes zones abans de la seva introducció.

Els plats més utilitzats eren les castanyes rostides, el brou de castanya (per esmorzar) i les castanyes amb llet (per berenar). També era molt freqüent menjar les castanyes amb porc o xoriço.

És sabut que si hom anava a buscar castanyes, aquest havia de donar 2/3 parts de les castanyes al propietari. De fet, recollir castanyes dintre d'una propietat és encara il·legal. Evidentment i actualment això ja no té massa importància, tot i que no està de més demanar permís al propietari.


Foto:Margarita Spain's

Bibliografia:
Berrocal, M.; Gallardo, J.F.; Cardeñoso, J.M. El castaño. Productor de fruto y madera. Creador de paisaje y protector. Ediciones Mundi-Prensa. 1988.

dissabte, 22 de desembre del 2007

Medi Ambient utilitza un producte tòxic a la repoblació forestal


La Conselleria admet que els treballadors ho aplicaven sense protecció i paralitza el seu ús

Els tubs que protegeixen els arbres es subjecten en terra amb l’espuma de poliuretano


La Conselleria de Medi ambient ha estat fent ús d’un producte tòxic en la repoblació forestal que s’està portant a terme en el municipi d'Alcúdia, encara que davant els informes rebuts ha decidit paralitzar la seva ocupació. Aquest departament al·lega que la seva utilització tenia un caràcter experimental i ara ha sol·licitat nous informes per a determinar els riscos que s'ha incorregut. El producte en qüestió és l'escuma de poliuretano. Aquest material s'ha utilitzat per a subjectar al sòl els tubs que protegeixen dels animals herbívors als petits arboles que es planten, en lloc de les tradicionals varetes de ferro que es venien emprant. El problema radica que en els recipients s'especifica que el seu maneig ha de fer-se amb l'adopció de mesures de protecció, com guants, mascarilla si l'exposició va a ser breu, i ulleres hermètiques. I la Conselleria admet que aquestes precaucions no s'han adoptat, encara que per a això al·lega que el comitè de salut laboral no va fer cap advertiment referent a això. Cal tenir en compte que en els treballs de reforestació han estat treballant quatre brigades del Ibanat compostes per set persones cadascuna, i que dels 20.000 arboles previstos per a replantar, ja s'havien col·locat uns 5.000, segons dades facilitades per representants sindicals. De moment, representants dels treballadors de Medi ambient han sol·licitat informes tècnics sobre els perjudicis que l'escuma de poliuretano pot tenir tant sobre les persones com sobre el medi ambient. La pròpia Conselleria ha sol·licitat més estudis per a determinar els riscos que comporta l'ocupació de la citada substància. Com exemple, en alguns dels informes que s'han realitzat sobre els poliuretanos s'apunta que són inflamables i que al cremar desprenen àcid cianhídrico, el que obliga a fer ús d'una protecció especial per part dels equips d'extinció. En relació a aquestes últimes qüestions, des de la Conselleria s'admet l'error que s'ha comès al no haver dotat de guants, ulleres i mascarilla al personal del Ibanat que ha estat usant l'escuma de poliuretano. Aquest punt ja ha estat abordada pel comitè de salut laboral de Medi ambient, segons es va confirmar des del sindicat CCOO.

Caràcter experimental

Sobre les restants qüestions, des del citat departament autonòmic s'esgrimeix que l'ús del poliuretano ha tingut únicament un caràcter experimental i que s'ha fet en tan baixes quantitats que no suposa cap perill mediambiental. Un aspecte sobre el qual es fa especial èmfasi és en el seu caràcter fotodegradable. DIARI de MALLORCA es va posar en contacte fa una setmana amb Medi ambient davant les denúncies rebudes en relació a aquest tema, i en un primer moment es va defensar la utilització de l'escuma de poliuretano com innòcua. No obstant això, als pocs dies la Conselleria va admetre un canvi de postura, amb l'encàrrec de més informes i la paralització del seu ús en els treballs de reforestació, al manco fins que s’aclareixin els efectes que aquest material pugui tenir.

En aquests moments es reconeix que el motiu de la seva ocupació va ser intentar innovar en aquest tipus de treballs de repoblació forestal, però s'apunta que encara no se sap si la seva futura utilització ha quedat definitivament descartada.

Diario de Mallorca