Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre...

Autopoda?

Compte!

Com deia, no sé per on, aquest és un dels temes amb els que t’hi has d’esbutzar el cervell... i encara has de demanar disculpes perquè tens tota la societat panxacontent, inclosos molts “tècnics”, en contra, i els molestes. Però és evident que tot això s’ha de revisar...

Entre pinçar una plàntula i coronar un arbre... a tot això li deim “poda”... no pot esser. Que tendrà que veure una cosa amb l’altre. Entre i entre usem, per inèrcia, molts vocables que no s’ajusten al seu origen etimològic ni als seus valors conceptuals o semàntics... varien segons contrades, gremis, escoles, fins al punt que de vegades el que vol transmetre un, un altre entén el contrari, per exemple “autopoda”, per a mi que és un terme mal apropiat i que fa osques, enlloc d’esmolar, i no sé si ha arribat al català, però el castellà encara és més “divertit”, perquè en aquest idioma ningú mai no discuteix res, de semàntica, per exemple, i hom parla, per exemple de “terciardo” i es queden tan tranquils, i els altres ho repeteixen, però dubto molt que entre Almeria i A Coruña tothom “tercie” igual. Ara, un concepte infame és “rejuvenecer”, aquest mot freqüentment s’usa per insultar la intel•ligència humana... tot això s’ha de revisar...

A priori, el que fa un mal irreparable és que quasi tothom pensi que la poda té efectes terapèutics... que vaja, que un arbre no podat “no pot ni sortir al carrer...” Mort.

A priori, per “poda” hauríem d’entendre aquelles operacions artificials de presumpta correcció de malformacions (branques centrípetes, hipertrofiades, espanyades, seques, ajuda en la primera formació...), si no fos massa demanar... abans d’eliminar una branca haurem fet, al cervell, una foto de l’arbre futur on hem comprovat que afavorim clarament tota la resta de l’arbre (si no que feim allà), i prendrem totes les precaucions per fer un tall mínim i que pugui cicatritzar en el temps més curt possible... es a dir, res a veure, en absolut, amb el que fan quasi totes les brigades municipals. (el més patètic és comprovar que talen la branca que no toca, esqueixen i després posen pasta verda “antifúngica”)

Una cosa semblant fan algunes lianes, deixen morir unes branques (normalment primes) per afavorir les més ben situades cap al llum. Alguns eucaliptus també ho fan, i aquí és on es pot observar millor: és un arbre preparat genèticament per créixer disparat cap amunt, aleshores, deixen morir les branques més baixes per afavorir les altes. Això és exactament un acollament natural, és a dir que, fins aquí, podríem parlar d’”autopoda”.

L’alzina i el pi (halepensis), però, funcionen d’una altra manera. En el cas més benigne, un arbre isolat, creix perfectament, no ha de menester cap podador per a res, i amb les dècades arriben a fer una subesfera impressionant.

Al bosc és diferent: hi ha molta competència amb els seus congèneres... en el seu creixement les branques baixes es solaparan amb les dels veïns i quedaran mancades de llum i d’espai... tenim un problema... atenció: aquestes branques no s’autopoden, aquestes branques es moren, senzillament, per inanició, i es queden tal qual... posades...

L’alzina no s’autotala, no “s’autofà” un tall ben fet per a que cicatritzi... tot el contrari, la branca es queda allà fins que es podreix... fins ben dins de la branca mare, o soca, i cau deixant un forat de puput, que s’anirà fent més gros...

El pi tampoc no s’autotala... és més mal d’observar a llarg termini, però... les branques, quasi sempre primes, quan queden mancades de llum i espai es moren i queden com embalsamades... es queden allà, posades, “sine die”. No sé exactament com acaba la història aquesta, però per a mi que aguanten ses branques fins a les darreretes.

Bé... jo només volia aclarir un punt (semàntic), no volia podar les idees de ningú...

Pere Llofriu

Longevitat i creixement

He cregut interessant mostrar la longevitat de cada espècie als lectors del bloc que ens visiten diàriament. Evidentment, existeixen mil factors que influeixen en la longevitat d'un arbre, no obstant, són aproximacions únicament de referència per tal de tenir una idea general.
La longevitat es defineix com la edat en la que una espècie es manté en perfectes condicions de vitalitat i es pot considerar com la màxima però evidentment entra dintre d'un rang,
S'assumeix que aquestes espècies creixen en una estació concreta;

Des de 700-1000 anys --> Gèneres Taxus, Olea, sequoia... . (Teix, Olivera i sequoia respectivament)

De 500 a 700 anys --> Gèneres Quercus, espècie Ulmus minor, gènere Tilia i gènere Castanea (Roures i alzines, til·ler i castanyer respectivament....)

De 300 a 500 anys --> Espècie Fagus sylvatica, espècie Abies alba, Pinus nigra, Pinus sylvestris, espècie Quercus pyrenaica, espècie Quercus faginea, espècie Quercus suber, espècie Celtis australis... (Faig, avet, Pinassa, Pi roig (O Rajolet a moltes zones), Roure reboll , Roure de fulla petita, Alzina surera i lledoner respectivament)

De 150 a 300 anys --> Espècie Pinus pinea, espècie Abies pinsapo, espècie Larix decidua, espècie Pinus pinaster, espècie Pinus canariensis, espècie Pinus uncinata i Gèneres Acer (Pi pinyer, Pinsap, làrix, Pi canari, Pi negre i Aurons respectivament)

De 100 a 150 anys --> Espècie Pinus halepensis, també algún gènere Populus, gènere Betula, gènere Fraxinus i espècie Alnus glutinosa ( Pi blanc, pollancres, bedolls, freixer i Vern respectivament)

Menys de 100 anys --> Gèneres Populus i gèneres Salix(Pollancres i salzes respectivament)

Tot i les excepcions, les espècies més exigents pel que fa als requeriments hídrics i altres variables ecològiques, són les que presenten menys longevitat (p.ex. les espècies de ribera com gen. Populus ), mentre que les espècies menys exigents i que viuen en les condicions més desfavorables (Sequera, vents, oscilacions tèrmiques...) solen viure força més anys, , no obstant, les espècies menys exigents solen presentar creixements molt més lents. Un cas molt clar d'això és el de la Sabina (Juniperus thurifera), força present als Monegros.

Font bibliogràfica: "Fundamentos ecológicos y culturales de la Selvicultura" (pag 83) J. Mª González Molina.

Los Damunt portes obertes

Los Damunt: portes obertes

Només podia ser que, als ulls del pinçà, les mans d’en Joan tornessin herba vinclada per un vent inquiet. La mà, els dits que s’acostaven sense temor fins a les potes de l’ocell. Calmat per el so de butzeta que els llavis de l’al·lot sabien imitar, el pinçà hi reposà el cos. Després en Joan l’alçà lliure sobre la seva mà i amb un moviment curt i sec l’amollà cap al cel i es girà content cap en Xesc que el mirava amb enveja. Creia feliç, en Joan, que només ell ho sabia fer, i potser era cert.

No hi pensaven més, corrien cap avall pel camí estret i empedrat de son Guitard cap a sa Serreta. Duien calçons curts, anaven sense camisa i calçaven porqueres. Venien de collir ametlles.

Els niguls negres que creixien rere es Clot des Guix i sa Penya de Sa Bastida els esperonà la carrera. Una tempesta sense avís es congrià sobre Los Damunt i la resta del poble.

Un llamp, seguit d’un tro, els aturà en sec, varen veure com aquest llamp impactà al comellar de darrera Ses Rotes a prop de la part més curulla de sa Rota des Cabo. La flama prengué força i feu néixer una columna de fum fosc.

Ben aviat les campanes del poble repicaren convocant aplec per extingir-lo. No va ser necessari: un altre llamp va esqueixar la negror dels niguls inflats i una remor de vent i aigua embravida va estendre una cortina espessa de pluja que aviat féu desaparèixer la por al foc i encetar el temor a l’aigua.

Els nins entraren molls pel carrer de Son Ros, passaren per davant ca n’Elena, ca na Mirall, na Calcerina, na Curra, ca na Carola, ca sa Pollencina, ca na Punxa i can Loi. Veien com tothom posava paranys a l’aigua que queia de bimbolla i canal i ho espesseïa tot. Moltes cases estaven obertes per deixar sortir l’aigua que havia entrada pel corral.

Quasi tan de cop com va arribar, la tempesta se’n va anar. El sol il·luminà altra cop la terra i la gent va començar a avaluar els estralls de l’aiguat.

Els nins acabats d’eixugar amb una tovallola que els va donar la padrina sortiren a córrer. En girar cap a son Muntaner passaren per davant can Parrec, ses Margalidanes, ca na Reia, can Cresta, Gorrea, Roegona, sa Carnissera, Mandingo, can Pelat, son Muntaner, na Fara i ca na Gall.

Al carrer i carrerons de Tià Roig totes les portes eren obertes per tal d’ajudar a eixugar l’aigua del trespol empedrat de les cases, a ca sa Comunera, ca na Mercadera, can Rec i na Carbonera, na Pelada, , i ca na Pupuda i ca na Moixa. Al cantó de davant el cafè de los Damunt del carrer de sa Bastida, els dos nins s’afegiren al fill gran de ca sa Mola des camí de Vela, al petit de ca sa Pollencina, als germans de ca sa Rata, al pubill de cas Coix i al de ca sa Marinera, als germans de can Rec i al mascle de ca na Xinxa.

Arrencaren cap a la placeta den Cabrit i en Bassa on es posaren a jugar a encalçar al voltant de la cisterna fent girar de tan en tant la manxa per beure un poc d’aigua, les portes de ca na Seguina, ses Panxetes, na Garrida, na Monja i ca na Magranó, també eren obertes. Un guàrdia civil va sortir al portal i els nins partiren com un llamp cap al carrer de son Duran i ja corrien per davant can Muxic, can Roa, ca na Truca, na Lluenta, na Xinxa i ca na Milana.

Arribaren als horts i s’enfilaren a les enormes figueres, encara que sabien que hi havia gent que les tenia llogades i com era d’esperar tot d’una els varen cridar: Al·lots! Fora d’aquí! Ses figues no són vostres.

Botaren per davant ca na Plora com a mostels per dins el torrent de ses Artigues fins arribar al pont del carrer Coxetí, pujaren per davant can Guixa, can Coxetí, ca na Manuela i na Talladora per aturar-se a fer un alè baix el vell lledoner de la clastra de sa Bastida. De damunt la paret ullaren a altres nins des Porrossar que provaven de fer volar un estel a l’era del camí de Vela. Avui però no tocava anar de brega. Decidiren pujar cap al carrer de Son Borras que era ple de fang i grava que l’aigua havia arrossegat. Les portes del casal de can Tià Miquelet eren obertes, també les de ca sa Blanca, can Tineo, na Panxeta, ca sa Coixa, na Magrana, ses Putxes i na Paxorra, les de ca na Reala, na Paneret, ca na Muxica, can Ventura i ca na Cocona, ca na Racó, can Arrom, na Tomasú, ca na Revisques i na Dragona.

Es tornaren aturar a fer girar la manxa de davall el magraner de ca na Pixedis i partiren per amunt pel mateix carrer per davant ca na Milana, Barram, Roegona, can Rumbo, Teresona, ca na Llimonera i can Beia. Dos al·lots varen caure i es varen fer dues genolleres. Però estaven salvats, el conco Nadal era a l’hort del Closet i els va posar un poc de la seva saliva santa que ho curava tot.

Després amb gran cridòria, com un esbart de teuladers, partiren son Borras avall i giraren cap al carrer de can Cresta, on com a la resta de carrers, les portes de les cases eren obertes, les de ca na Tiu, ca na Mitja, can Franc, ca na Reia i can Rei, can Nyicó, ca na Blava, na Juliana, ca na Gafa, can Casulí, na Coeta, na Burina, ca na Mola, na Racó, ca na Monja, na Pixedis, na Garrova, sa Picornella i ca na Blanca.... Temps era temps...

El patrimoni que formaven les persones de los Damunt no desdeia gens amb la bellesa d’aquest indret, d’aquest raconet de teules àrabs amb nius de falzies de la serra de Tramuntana, avui Espai Natural Protegit. L’avior, tan ric en enginy, en sabers, en vivències, en cultura, s’ha de reivindicar, no l’hem de donar per mort, depèn de nosaltres. També s’ha de protegir com cal la fesomia de les cases i carrers amb acurada vigilància urbanística. Protegir com cal aquest indret tan tranquil per mantenir i millorar la nostra qualitat de vida. Recuperar el que és propi, com el caminoi que de Los Damunt va a sa Serreta i son Ferrer cap a ses Quarterades. Tornar a

rehabilitar ses manxes de ferro. Crear una o més zones verdes amb arbres, emparrats, bancs per seure i fer rotl·lada i, ja és ben hora: un bon parc infantil. Estaria bé també pensar en els nius de les falzies quan adobam una teulada, el respecte a la natura ens donarà la mesura del nostre benestar. En canvi no hi calen ni hi caben obres desproporcionades, construccions o projectes que desdigui de la nítida personalitat tranquil·la de Los Damunt i els seus voltants: la planificació urbanística interessada, l’urbanització i abandonament del camp, l’enformigonat del camí de s’Estret, el dipòsit d’aigua faraònic als antics horts de ses Artigues, el camí de Vela com a via de circulació ràpida, la gran untada d’asfalt a davant les cases de sa Bastida en són, al meu entendre, bons exemples.

A la meva infància, fa quaranta anys, no era necessari que plogués a poalades perquè s’haguessin d’obrir les portes, hi estaven sempre, perquè sí, però també per el que qualcú hagués de menester. Poc a poc, però s’han anat tancat. No ho podem negar, els temps han canviat la vida d’aquesta barriada i el canvi ha estat molt ràpid i fort, gairebé com per tot arreu. Ara moltes cases estan ocupades per gent de diversa nacionalitat i procedència. Les festes de Sant Pere són una bona oportunitat per iniciar i establir comunicació entre els veïnats que no ens coneixem. Que los Damunt torni a ser un lloc com quan tothom sabia qui era qui i on vivia jo crec que era bo, creava cohesió, comunitat, col·laboració, solidaritat i també identitat orgullosa de ser de Los Damunt. Si això fou possible un temps no té perquè no ser-ho ara, només cal obrir les portes.

Moltes gràcies.

Joan Vicenç Lillo i Colomar.

Los Damunt
Pregó de les festes de Sant Pere 07

Biocombustibles i irresponsabilitat global

L’esplet per els biocombustibles esta causant un enorme perjudici ambiental i social a les comunitats pageses i indígenes. S’estan destruint preciosos ecosistemes i centenars de milers de comunitats indígenes i pageses estan essent expulsades de les seves terres. Ens esperen coses pitjors: el govern de la Índia es comprometé a plantar 14 milions d’hectàrees amb Jatropha (un arbust exòtic del que es pot fabricar biodiesel), el Banc Interamericà de Desenvolupament diu que Brasil té 120 milions d’hectàrees disponibles per a biocombustibles, i els grups de pressió d’Europa estan parlant de quasi 400 milions d’hectàrees que estarien disponibles per a plantacions amb destinació a biocombustibles a 15 països africans. Estam parlant d’una expropiació a una escala sense precedents.

Per a més informació:

A judici per plantar un arbre

A judici per plantar un arbre en un presumpte parc

La fúria arboricida dels regidors de la vida madrilenya ha tingut un canvi qualitatiu: a partir d'ara és pecat plantar arbres.

Les veïnes del barri de Chamberi, en la seva lluita contra un camp de golf en el centre de Madrid, són cridats a judici. Sense paraules.

Els veïns i les veïnes de Chamberí portem mesos demanant que se substitueixi el camp de golf recentment inaugurat al Canal d'Isabel II per un parc en condicions. Amb això volem pal·liar en part l'immens dèficit de zones verdes que sofreix el nostre barri guiats pel nostre fanatisme que ens impedeix veure els avantatges del camp de Teletubbis, el tontódrom i les altres perles amb què ens han obsequiat a la ciutadania de Chamberí.

Una de les moltes accions que hem impulsat en tots aquests mesos va ser un acte d'autèntic vandalisme: el passat 20 d'abril diversos veïns ens vam ajuntar al voltant del plàstic i el metall que configuren la instal·lació per plantar una morera. L'objecte del delicte, la presumpta morera, ja havia estat arrencada l'endemà per algú que no sofreix els nefastos impulsos a favor de les zones verdes que ens han arrossegat els mals veïns de Chamberí.

En els últims dies, cinc dels veïns més desaprensius, junt amb un senyor que passava per allà i es va quedar mirant com aquesta perillosa gent practicava la jardineria, han estat citats per a un judici per la plantació de la morera el pròxim dia 5 de juliol a les 10.40 h als Jutjats de Plaça de Castilla. La Justícia és cega, però clement: el ja conegut com a Clan de la morera (i el senyor que passava per allà) se sotmetran a un judici per faltes lleus malgrat el terrible dany que la morera podia ocasionar.

L'entorn del Clan de la morera, fidel a la seva ja coneguda manca d'escrúpols, s'ha solidaritzat amb els cinc membres del Clan (i amb el senyor que passava per allà) i anuncia que no només acudirà al judici a acompanyar als imputats, sinó que promourà la plantació de més moreres i altres arbres l'espècie dels quals mantenen en secret per consell dels seus advocats i fins i tot continuaran demanant que a Chamberí hi hagi un parc amb arbres plantats impunement per veïns i/o jardiners municipals.

·
· Plataforma Parc sí a Chamberí · Malasaña: A juicio por plantar un arbol · El País ·
·

La Sibtorphia, sense nom

Sense nom popular, que jo sàpiga. De la Sibtorphia africana i la seva manca de nom ja n'hem parlat una altra vegada. No he pogut evitar però, compartir aquesta fotografia que vaig fer fa poc dins una cova que te una gran finestra cap al pla i llevant de Mallorca. Vos recoman que cliqueu sobre la foto. Salut.

No hi cap

Tres imatges que ho diuen tot...

Senyalaments d'arbres en aprofitaments forestals ( I )

Pins (Pinus halepensis):

- En el cas dels pins tenim molta diversitat estructural del bosc segons el lloc d’ubicació del pinar objecte de l’aprofitament. En primer lloc, sense menystenir gens la seva importància, hauríem de tenir i deixar clar el caràcter secundari i transitori del pi en relació a la comunitat on estigui establerta, i també hem de tenir clar que els pins aporten complexitat estructural a la vegetació i, per tant, s’han de considerar boscos, per molt secundaris que siguin.

Segons Ramon Folch a La vegetació dels Països Catalans: “... la majoria de pinars mediterranis són boscos secundaris, d’alguna manera resultat de l’acció de l’home. En rigor, ni boscos secundaris, car ja sabem que la sola presència d’un estrat arbori no és suficient per a qualificar de bosc una comunitat vegetal. Els pinars mediterranis solen ser brolles, garrigues, una de les espècies de les quals és el pi; altrament dit, garrigues arbrades (...) Els pins mediterranis són espècies molt tolerants, capaces de viure sobre sòls poc profunds, en ambients més aviat eixuts; creixen molt de pressa i la seva taxa de reproducció és elevada (...). Però si res no altera el curs de les coses, el temps s’encarregarà de restablir el bosc primitiu i els pins, poc a poc, seran relegats de nou als seus primitius i ingrats acantonaments: els exemplars grossos suportaran malament la concurrència de les alzines i dels grans arbusts i els petits no arribaran a fer-se, heliòfils com són, ofegats per la densitat ombrívola del bosc”

Això vol dir que els pins no se mengen les alzines. Sinó ben al contrari. Ara bé, no passa el mateix amb els olivars. Bona part de la reforestació espontània de la nostra garriga de pins ha estat a costa de molts olivars de la Serra de Tramuntana. Per altra banda, el lloc geogràfic on es trobi ubicat el pinar pot determinar molt la seva estructura. És molt diferent un pinar d’Andratx, que un pinar de Campos, de Costitx o de Selva. O un pinar de marina, un que ocupi antics olivars i conreus, un altre que estigui dominat per l’alzinar o un altre que colonitzi extensions de carritxeres que antigament es cremaven. La diferència més important radica en el tipus de comunitat vegetal que hi ha establerta o que s’hi està establint, que convé analitzar en una primera anàlisi, i sobre la qual hem de saber que la nostra actuació pot influir de manera important.

Pins amb alzines:
Per posar un exemple, a la comuna de Bunyola podem trobar pins adults sobre una capçada uniforme d’alzines i amb molt poca regeneració natural de pins degut a l’ombra que aquelles provoquen i que són contràries a les necessitats heliòfiles de germinació de la llavor del pi. Si n’hi ha que arriben a germinar, s’esfilagarsen cercant la llum i moren aviat. En aquest cas la intervenció mitjançant l’assenyalament dels pins que sobresurten de l’alzinar (però que són en realitat dominats per aquest), pot ser intensa en quant a que l’alzinar superarà sense problemes la modificació temporal de la capçada que implica la tala dels pins quan a l’esqueix de branques i obertures de clarianes. En aquest cas el criteri de deixar peus de pins per a regeneració dels mateixos, o voler mantenir un número de pins proporcional a la seva població dominada no té sentit, és inútil. Per tant es pot intervenir sobre aquests peus dominats per l’alzinar de manera intensa on la coberta de capçada sigui gairebé completa. Aquest assenyalament intensiu només es pot fer on l’alzinar sigui prou madur, amb bons peus i elevada densitat. És contraproduent una tala intensa de pins a llocs on l’alzina és jove i de diàmetres modestos. Hem de pensar que l’alzina, al contrari que el pi, necessita ombra per a germinar i desenvolupar-se durant les primeres dècades de la seva vida.

Precaució important: a la tala de pins dins alzinars s’ha de tenir molt en compte les vies de d’extracció i danys excessius en abatre els arbres, per tant assenyalarem únicament els arbres que el llenyataire pot talar sense problemes, no obstant els inevitables. El cas dels aprofitaments de pins dins zones d’alzinar depèn molt de la sensibilitat, de les ganes i la professionalitat dels talladors en fer la feina ben feta, sinó és així, entre alzines esclafades, terra remoguda per les erugues, fregades a les soques, branques esqueixades, excitació de plagues, desprotecció de la massa...etc., val més no fer res i deixar que els pins desapareguin tot sols. Pot ser pitjor el remei que la malaltia, si no és gent una mica compromesa amb la feina ben feta, quan passin uns anys hi haurà més pins que abans.

Pinar i garriga
L’aprofitament forestal intensiu i sense una planificació silvícola adequada que fins al segle XX es va realitzar a les muntanyes de Mallorca, ens ha dibuixat el paisatge de pins d’avui. Això vol dir que molts alzinars foren tallats arreu, sense deixar peus necessaris per a la regeneració i sense criteri silvícola preventiu per a mantenir i millorar la massa en un futur. Llavors qui millor va colonitzar primer aquests indrets foren les plantes més heliòfiles: càrritx (Ampelodesma mauritanica), peterrell (Erica multiflora), romaní (Rosmarinus officinalis) , estepes (Cistus sp.), argelagues (Calicotome spinosa), pi.... Bon exemple són les muntanyes de la Serra a tocar del Raiguer o les Pitiüses.. Més tard l’ullastre, la mata, el llampúdol, l’aladern (Phillyrea sp.) van prenent posicions i, finalment, més lentament però sense més pausa que la provocada per l’acció de l’home, el foc i les cabres, s’hi estableix l’antiga vegetació: l’arbocera (Arbutus unedo), el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus), el llampúdol bord (Rhamnus ludovici salvatoris), la mareselva (Lonicera implexa), les falgueres, l’alzina.. etc. Tota aquesta diversitat encara pot ser més complexa segons la intervenció humana que s’hi hagi produït al llarg del temps, sigui a causa de les tales, foc o ús ramader que se li hagi donat i que fins i tot pot provocar que estadis secundaris de vegetació restin gairebé sense modificacions de manera mes o menys permanent i fora de la dinàmica cap a l’establiment climàcic.

Per tant ens podem trobar amb qualsevol d’aquests estadis intermedis. A uns llocs hi haurà una bona població de pins, a altres pins adults amb bona repoblació, pins aïllats etc.
S’ha de tenir en compte que per condicions edàfiques, de pluviometria (menys de 400-450 litres/any i altres), a més de les anteriorment mencionades, hi ha zones de garrigues i pinars que no evolucionaran cap els alzinars, com pràcticament tot el territori de les Pitiüses.

El criteri silvícola d’assenyalament de pins:

El criteri silvícola d’assenyalament de pins on el número de peus assoleixi una densitat adequada i amb bona possibilitat de regeneració serà la que combinarà els interessos del el propietari, el comprador i per damunt de tot el dels agents que serà sempre a favor de la conservació i millora del bosc amb tot el que això significa quan a cobertura de capçada, densitat, selecció de peus, eliminació de peus defectuosos, vigilància de l’erosió, prevenció d’incendis, protecció de la flora i la fauna silvestre, respecte pel paisatge etc.

- Per tant, a efectes pràctics el nostre criteri a l’hora de marcar els arbres que s’han de tallar serà el següent:

* Assenyalar sempre els peus afectats per tomicus (Tomicus destruens, Orthotomicus erosus), arbres amb branques i cimals esqueixats, pins amb malformacions, torts o forcats, pins clarament dominats per altres, amb capçada deformada , afectats per fongs,etc.

* Assenyalar en intensitat segons la densitat:
- S’assenyalaran els pins individualment, deixant sempre la percepció de conjunt de l’agrupació arbrada. S’ha de pensar que a l’hora de forts temporals de vent o neu, el pins es recolzen mútuament i per tant la massa és més resistent. Un assenyalament mal realitzat, deixant fortes clarianes, separacions i arbres aïllats fa més vulnerables als arbres davant les inclemències meteorològiques. El conjunt de la massa crea també una defensa biològica contra les plagues, és un refugi per els seus depredadors i li dificulta el moviment i l’acció.

- Amb una bona població d’adults i moderada regeneració s’aniran diferenciant els tipus d’arbres: els defectuosos abans esmentats que s’assenyalen sempre i els de major edat i port. Aquests darrers s’assenyalaran procurant no perdre de vista que les separacions i clarianes de capçades que la tala deixarà es puguin restablir al cap de pocs anys. En el cas dels pins les clarianes n’afavoriran la regeneració.

- Si es tracta d’un lloc amb bona regeneració de diferents edats, es poden assenyalar amb major intensitat els peus adults. Tenint sempre en compte que cal deixar-ne d’adults perquè, entre altres raons, en cas d’incendi podran sobreviure amb més probabilitats que la massa jove i podran seguir produint llavor.
- És important també de tant en tant i a disgust del serrador, deixar arbres d’excel·lent port que produiran llavors i regeneració de bona qualitat.

* En les àrees llindars a zones agrícoles es talaran, en criteri general, tots els pins maderables (>10cm) en una franja de 10-15 metres. En aquest criteri s’ha d’anar una mica alerta, és cert que els pagesos opinen que els pins a la vorera dels conradís són “xucladors” que aprofiten el recursos hídrics i les pastures no poden créixer, tampoc els hi agrada que facin ombra. Ara be si tallem tots els pins aprofitaran per ficar el tractor 10 metres més i segons a quines zones poden ser molts de metres quadrats de marina, tal volta es pot fer l’aprofitament més intens en aquests 10 – 12 metres però deixant qualque pi gros de tan en tant com a referència per a nosaltres i nosa per a ells.

* Tenir en compte a l’hora d’assenyalar les vies d’extracció que és important que el mont no es converteixi en una xarxa excessiva de camins amb una afectació important a la vegetació forestal. Si no ho teniu clar no faceu l’assenyalament, que ho faci els tècnics del SGF (Servei de Gestió Forestal) juntament en vosaltres. La construcció de nous camins(vies d’extracció principals) hauran de comptar amb les llicències oportunes. Bona part de les masses forestals es troben a superfícies qualificades urbanísticament com ANEI o ARIP, per tant qualsevol moviment de terra mínimament important caldrà que vagi acompanyat de una oportuna llicència d’autorització per part de l’òrgan competent.

* Tornant al document de l'any 80 del que ja haviem parlat, diu:

“10.- Com es pot comprendre fàcilment, no és possible establir un criteri generalitzat de senyalament. Cada mont ha de senyalar-se d’acord amb les seves característiques (...).

El que sí es pot dir, amb caràcter general, és el següent:

10.1.- Els primers peus a senyalar seran els defectuosos, enforcats, els que tenen una ramificació excessiva, els que tenen molta escorça, qualsevol que sigui la seva edat, els extratallables envellits, els que manquin de guia principal, etc. 10.2.- A la vegada que s’eliminaran els peus citats abans, si és necessari s’aclarirà mes, s’ha de tendir a la uniformitat de la massa, deixant el mont amb espessor suficient. 10.3.- Els arbres-pare, han de ser seleccionats tant en port com en edat.”

Ni l'un, ni l'altre

La meva opinió és:
Amb debats medi-ambientals a escala mundial, la societat comença a agafar seients a les files d'uns o d'altres. Com sempre, hi ha dos bàndols oposats i la gent necessita pertanyer a un d'ells.
Està molt bé ser del Barça o del Madrid i com és lògic, difícilment trobaràs algú a favor dels dos equips, però la ciència no funciona així. La ciència no són dues comunitats científiques per triar com molta gent pensa, sinó un grapat de teories i opinions d'uns i dels altres que cal criticar o recolzar segons els coneixements que cadascú tingui. Evidentment, això sería l'ideal; debatre, parlar, trobar hipòtesis nul·les, contrastar, demostrar, extrapolar experiments... però això és un esforç massa gran per la societat.
No se sap ben be perquè però el que acostuma a fer la majoria és aferrar-se a un científic, profeta, el que li volgueu dir però que és, en teoria, una persona entesa (o treballa per persones enteses). A vegades la tria d'un o altre científic és únicament estètica o perquè directament l'altre no ens cau be. Però el problema de tot plegat és que aquesta vinculació amb el científic es dóna a través d'una fe cega per vàries raons, les dues més importants;

-La primera és que el protagonista sap vendre molt be la moto.

-La segona és que el receptor (En aquest cas, la societat) no entén ni pitus ni flautes del tema i necessita que algú pensi per ell.

Així doncs, ens trobem en que actuem com sempre (Fe cega), però amb la diferència que ara és la comunitat científica la que mana i abans era la religió. D'acord que som una mica més crítics, però al cap i a la fi, la societat es continua movent a través de la seva fe en les coses i evidentment, hi ha molta gent espavilada que veu això i aprofita per vendre motos a tothom.

Així doncs, encara que sigui frustant, el primer que cal fer quan algú t'intenti vendre la moto és, a través dels teus coneixements, mirar de trobar una contradicció amb allò que t'està intentant vendre. No val dir; Jo soc de Anton Uriarte, doncs jo de l'Al Gore.

Reflexionant, m'ha semblat observar una evolució del Sr. Al Gore durant aquest temps, primer era un excepcional crític i divulgador que va fer reflexionar a mitg món sobre el temes ambientals, però sembla que ara ja vol començar a vendre motos.
Una altre reflexió, va pel Sr. (O Dr.?) Anton Uriarte, que intenta vendre la moto fent el paper del bon i entès científic amb la qual cosa, es trobava a faltar. La llàstima és que moltes persones, al veure que és dels pocs que intenten acostar-se a la societat amb aquesta estratègia, directament li fan petons als peus per la simple raó que aquestes persones no saben quin és l'últim pas de la ciència; Crítica.
El Sr. Antón (Que em va extranyar que un prestigiós científic perdés el temps fent blocs, però en fi...) presenta teories i analitza dades i n'extreu unes conclusions, això és bonic. Si hom fa l'esforç de ser crític amb les teories d'Antón, tal i com ell fa amb les teories d'altres, veurà que pot contradir-les, detectar errors o be reforçar-les encara més, i això és encara més bonic.

Vestit de groc

·
Ginkgo

Vestit d'agulles verdes
segueix el pi en el jardí
mentre el ginkgo,
fins fa pocs dies vestit de groc,
ha perdut les seves fulles.

Què hi fa un arbre tan delicat,
lluny dels temples
que invoquen Déu
acompanyat de paraules buides
profanadores del silenci?

I l'avet despullat de bombetes
i garlandes de Nadal
no sent l'enyor de l'aire,
del vent de la muntanya?

Una figuera llunyana
espera dia a dia que algú
hi pengi el seu desencís
i tregui l'encanteri de la mala intenció.

Amb filosofia una filera de xiprers
escolten l'anar i venir del tren
en la via de la vida,
mentre els plàtans d'ombra
i l'arbre de l'amor perden
les fulles.

Assumpció Forcada
[Sudanell (Segrià), 1947]
Del llibre Fotosintesi
·
·
· Fotos: [ Obni ] · [ Teresa Teixeira ] ·
·

Arbres de Gràcia en perill

Un til·ler enorme, llorers, un taronger, un caqui i una palmera centenària

Al carrer Cardener, han enderrocat tres casetes típiques de Gràcia. Als patis hi ha un til·ler enorme, llorers, un taronger, un caqui i una palmera centenària plantada per l'avi d'un veí. Els patis i els arbres formen un oasi enmig del brogit de la ciutat i acullen ocells cantaires. De moment encara hi són, però alguns veïns temem per la vida d’aquest arbres. Hem demanat a l’ajuntament que els protegeixin, però, com tantes vegades, silenci administratiu o un correu electrònic que no diu res de res.
En aquestes fotos, no gaire bones i fetes a tota pressa el dia que van començar a enderrocar, es poden veure el taronger i un til·ler enorme.

Quan una constructora no vol arbres el que fa, segons explica una veïna entesa en obres, es donar-li una patacada amb una de les màquines enderrocadores, pagar una multa (per molt alta que sigui ho recuperen quan venen els pisos), o si tenen bona fe, avisar l'Ajuntament perquè Parcs i Jardins ho trasplanti.
La Guàrdia Urbana va informar que les palmeres i altres arbres estan catalogats, però Parcs i Jardins sembla que passa de tot. Els veïns volem que els arbres es quedin al seu lloc, ajudeu-nos a salvar-los.

Montse López

Gràcia – Barcelona

Si us sembla bé, pitgeu aquesta imatge i envieu aquest correu a l’Ajuntament de Barcelona demanant la preservació dels arbres del carrer Cardener de Gràcia.

·

Scabiosa cretica

Scabiosa cretica L. /1753)

Scabiosa, del llatí scabies, sarna, per les propietats medicinals d’aquestes plantes. Cretica, de Creta.

Planta perenne, formant unes matetes d’un verd cendrós penjades pels penyals. Tiges de 20-50 cm., llenyoses a la base, ascendents. Fulles espesses, lanceolades, albo-tomentoses, enteres. flors d’un blau rosat, en capítols plans en la floració i subglobulosos a la fructificació, sobre llargs peduncles nuus. Involucre albo-tomentós, amb els folios oblongs, enters, soldats per la base. Tub de l’involucret fructífer prolongat a la base, cobert de pèls argentats, amb 8 fossetes linears a l’àpex; corona truncada obliquament, amb 20-30 nervis vermellencs, a penes el doble més llarga que la base. Limbe del calze sèssil, amb 4-6 cerres setàcies no exertes. Corol·les 5-fides, les exteriors radiants. Receptable esfèric, pelut, cobert de palletes linears, verdes a l’àpex. Floració: abril-maig.

Comú en tota la Serra Nord des de la Dragonera a Formentor, i des de 200 m. fins als cims més alts. També a les muntanyes d’Alcúdia i d’Artà.

Mallorca. Menorca. Eivissa.

Àrea geogràfica: Sicília. Lampedusa. Itàlia meridional. Creta. Rodes.

No és endèmica, però és planta centre-mediterrània-occidental, i forma per les penyes de les muntanyes, des d’uns 200 metres fins als cims més alts, unes motetes cendroses, tomentoses, amb una bella inflorescència composta de floretes d’un blau rosat a l’extrem d’uns peduncles llargs i nuus.

Francesc Bonafè. Flora de Mallorca T. IV pag. 191.

La marina de son Bruc i Ruma està en perill

L’arbre de ferro

Diuen que els arbres tenen com un sisè sentit que els avisa quan algun perill s’acosta, però el problema és que ells no poden fugir corrents. Veuen venir amb molt de temps la seva pròpia mort. Aquest instint el tenen per poder salvar la vida de tants i tants animals que viuen al seu voltant, sota la seva protecció, aus, rèptils, mamífers, fins i tot l’home.

Un dia, un gran grup d’arbres molt vells van començar a xerrar i a pensar. Es veia venir alguna cosa, però ningú d’ells no sabia exactament què era: no era un incendi, no era una gran bufada de vent, ni tampoc era una gran tempesta d’aigua... no sabien si era una cosa dolenta o bona! L’arbre més vell va començar a borinar les seves branques tant com va poder, era un avís per a tots els ésser vius —que tothom estigui molt alerta que s’apropa un perill—. Sovint feien reunions, assemblees d’animals… però no hi havia manera d’esbrinar aquest perill.

Un matí, quan es van aixecar, van trobar màquines i homes que es van posar a fer feina i molta, molta feina. I van començar a tallar alguns arbres: el primer arbre que van tallar va ser en Thumus, l’avi dels avis de tot el bosc. Ell va donar un consell als arbres joves: «No deixeu de fer la vostra feina, molts éssers depenen del vostre servei». Els dies van passar i després que les màquines fessin molta feina, molta pols, molt de renou, molts de forats en terra i fer desaparèixer molts arbres, es van trobar amb un nou arbre, l’anomenaven «l’arbre que brilla» i era molt més gros que l’arbre Thumus, el que havia estat l’avi dels avis dels arbres.

Els arbres joves es van anar fent a la idea i amb els anys aquell arbre gran, que enlluernava amb la llum del sol, va anar essent ben acollit per tots, sense cap dubte hi havia els arbres que mai van oblidar els consell de l’avi Thumus i no acceptaven aquell arbre que brilla. Efectivament els anys passaven i s’adonaven que el bosc no era el mateix que estava rodejat d’arbres que brillaven. El bosc estava trist, els ocells no cantaven ni ballaven per les branques dels arbres, els insectes, els rèptils, els mamífers havien desaparegut i els pocs arbres que quedaven se’n volien anar però no podien. Els dies de gran vent sentien grans tremolors a les arrels com si algú les hi volgués tallar. Els arbres, un rere l’altre, anaven morint i només hi veien grans arbres de ferro que no xerren, no canten, que no protegeixen els animals, les aus, els mamífers... i si algú no hi posa remei, ni els animals, ni els arbres, ni els ocells no tornaran a cantar i a ballar.

Som en Carlos López Martí i n’Edu López Martí. La marina de Son Bruc i Ruma està en perill (SOS). Tot aquest perill ve per la implantació d’uns 14 grans molins eòlics que fan 120 metres d’alt i necessiten una plataforma, per no caure els dies de vent, de tres pistes de bàsquet juntes. Els camins que hi ha no serviran pera res i en faran de nous perquè les màquines que duen aquest molins no hi poden passar.

Volem energia neta però no a costa que ens llevin un pulmó; aquests arbres produeixen aire per respirar i entre ells viuen molts d’ocells i altres tipus d’animals. Hem d’estar amb els ulls, les orelles i tots els sentits ben oberts. Nosaltres els hi tindrem i els protegirem, som pacifistes i existeixen moltes maneres pacífiques per evitar-ho, per actuar amb seny.

Edu i Carlos López Martí. (Ferreries).

Cartes al director
Diari de Balears

Senyalaments d'arbres en aprofitaments forestals ( I )

Aquest article és una part d’un document elaborat per una sèrie d’agents de medi ambient de les Illes Balears. Són opinions que tenen la seva arrel a l’experiència directe en el medi forestal, especialment en la seva vessant més intervencionista. Les feines al bosc, com a tot arreu, han d’estar ben fetes, per això cal però, haver errat qualque vegada. El bosc, el medi forestal, és o toca ser salvatge, al manco així és a les Illes Balears. No existeixen, fora de parcel·les sense entitat, plantacions artificials d’arbres per a l’aprofitament de la seva fusta, per tant hem de tenir clar en primer lloc que soim nosaltres qui accedim, envaïm un indret lliure i salvatge i per tant hem de mirar de fer-ho amb molta cura. Aquest recull vol ser això, una proposta de manera d’intervenir al bosc sense que la nostra actuació pugui implicar en cap cas un retrocés en la seva pròpia dinàmica i en tot cas, i pretensiosament, millorar el seu estat. Res més, agrairia qualsevol opinió al respecte. Gràcies.

CRITERIS GENERALS DE SENYALAMENT ALS APROFITAMENTS FORESTALS DE LES ILLES BALEARS

És important tenir present que la diversitat d’espècies i estructures forestals que es troben presents a les Illes Balears dificulta l’establiment d’un criteri general per a realitzar els assenyalaments dels aprofitaments forestals. Aquesta dificultat no és ni de bon tros tan important a l’hora de gestionar masses de monocultius d’arbres per explotació forestal com les que es troben al nord i nord-oest de la península Ibèrica. Per tant, seran en definitiva les característiques específiques de cada lloc quan a espècies i estructura del bosc, així com la finalitat de la tala, les que ens mostraran el camí per on ha de transcórrer la nostra intervenció administrativa en aquest camp.

Com a objectiu general de l’aprofitament en tot cas s’ha de tenir primer de tot sempre en compte la conservació i millora del lloc en termes silvícoles (estructura estable del bosc, futura màxima producció, millora genètica dels peus, retenció del sòl...) i, però també, el de l’ecosistema (nidificació d’espècies amenaçades -quan a les zones importants per a la nidificació d’algunes espècies, com el milà (Milvus milvus) o el soter (Hieratus pennatus) seria bo poder tenir una referència de la zonificació per tal d’adaptar-les a les èpoques no conflictives-, fragilitat de l’hàbitat com zones de dunes, litoral o torrents, riquesa botànica del sotabosc, importància paisatgística...) per sobre els interessos particulars de propietaris i talladors, que evidentment s’han de considerar.

En un document de 1980 de l’Administració forestal de les Illes, en relació a les normes sobre senyalaments a finques de propietat particular indica en els seus primers punts:

1.- Abans de començar un senyalament en mont de propietat privada, es convenient recórrer el mateix per a formar-se un criteri d’actuació, no començant l’operació fins que no s’hagi concretat aquell.
2.- Normalment en tot senyalament s’han de coordinar tres factors:
2.1.- Els interessos del mont en quant a la seva màxima futura producció.
2.2.- Els interessos del propietari.
2.3.- Els interessos del comprador.

Els tres, sens dubte han de ser tenguts en compta però, precisament en l’ordre en el que han estat formulats; per tant, el primer factor a ponderar serà l’interès del mont amb vistes a la seva futura màxima producció, que indirectament porta implícits altres beneficis. (...)

En referència als objectius generals dels aprofitaments forestals en relació al manteniment i millora selvícoles, cal tenir en compte els principis inspiradors de la Llei de Monts 43/2003 de 21 de novembre, en el seu article 3:

a) La gestió sostenible dels monts.
b) El compliment equilibrat de la variada funcionalitat dels monts en els seus valors ambientals, econòmics i socials.
c) La planificació forestal en el marc de l’ordenació del territori.
d) El foment de les produccions forestals i els seus sectors econòmics associats.
e) La creació de llocs de treball i el desenvolupament del medi rural.
f) La conservació i restauració de la biodiversitat dels ecosistemes forestals.
g) La integració a la política forestal estatal dels objectius de l’acció internacional sobre protecció del medi ambient, especialment en matèria de desertificació, canvi climàtic i biodiversitat.
h) La col·laboració i cooperació de les diferents Administracions públiques en l’elaboració i execució de les seves polítiques forestals.
i) La participació a la política forestal dels sectors socials i econòmics implicats.

Per tant, per obtenir uns criteris pràctics del senyalament de manera més o menys general, caldrà analitzar la intervenció segons el tipus de bosc o ecosistema de l’indret determinat, podent estudiar la intervenció en relació a l’espècie afectada per a l’assenyalament:

Ullastres (Olea europaea var. sylvestris):

- Es tracta d’una espècie que, al contrari del pi, regenera de soca. El seu aprofitament forestal a Mallorca és escàs (molt més important a Menorca) i té sovint la finalitat de produir barres per a tancats i producció de llenya de xemeneia que és de molt bona qualitat, a Mallorca sovint es realitzen per a ús propi. Els ullastres, al contrari del pi, sol tenir molts peus a la mateixa soca, sovint originària d’antigues oliveres ja mortes o en declivi. Hauríem de considerar, en aquest cas com en la d’altres espècies forestals, el criteri de que els cimals d’un arbre a partir de l’alçada d’ 1’30 metres es consideren part d’un sòl tronc, el diàmetre del qual com ja sabeu s’haurà de prendre a aquesta alçada, en canvi si els cimals es divideixen per davall aquests 1’30 metres, llavors hauríem de considerar individualment cada tronc i assenyalar cada peu per separat. Aquest criteri ha de servir per qualsevol espècie forestal com ja hem dit.

- En molts casos i degut a gruixes de diàmetres menors a 10 centímetres, s’hauria de considerar el tractament més com una modificació substancial de vegetació arbustiva (sempre que l’eixermada tengués una certa importància quan a superfície a tractar i no quan es tractés d’una eixerma de voreres, partions o àrees no massa grans) que no estrictament com a aprofitament de peus d’arbre per a fusta.

En tot cas, el vigent Reglament de Monts de l’any 1962 exposa en el seu article 230 punt 2 que: “ Els aclariments que es realitzin a les rebollades, bardisses i masses joves amb extracció de peus de diàmetre normal inferior als deu centímetres, queden exceptuats del assenyalament disposat en el paràgraf anterior, i bastarà amb delimitar clarament la parcel·la objecte de la tala”

Si, en canvi, les gruixes dels peus superen en bona part els 10 centímetres de diàmetre, el criteri serà el de marcar més o menys la meitat dels peus, deixant per regla general tants peus com els que extraiem. És a dir, si una rebollada és de 8 peus, en podrem marcar 4 ó 5 i deixar-ne 3 ó 4. Hem de tenir en compte la desprotecció temporal en què deixarem els peus, que es poden vinclar fàcilment en haver eliminat els peus que cohesionava la massa i l’accés de les cabres a l’escorça.

En els casos però d’una massa d’ullastres ben formada i madura, amb peus de gruixes importants i resistents al rosegament de les cabres, el senyalament pot conservar entre 1 i 3 peus i marcar la resta.

Si bé es poden marcar els més gruixats sense problema, s’ha de procurar que no restin només peus de pocs diàmetres, sinó que se n`han de mantenir de tota mida i de tant en tant se n’han de conservar de bona planta, dels millors, per tal d’ajudar a la millora genètica per llavor. Cal procurar tant com sigui possible, no deixar els peus de poca gruixa a l’abast del barram de les cabres. Aquesta regla pot variar quan el peu que resti sigui de notable gruixa i grandària, llavors ja sense por a possibles perjudicis per causes meteorològiques o rosegades de bestiar, quedaran com a peus individualitzats de bon port.

A Menorca l’aparició de molts peus a una mateixa soca està originat pel fet que habitualment s’han tallat els peus originaris i els successius retrets per aconseguir bones barres per obrar, principalment en la construcció de barreres, fins i tot hi ha zones al llocs, tancades de paret seca per evitar l’efecte del bestiar, anomenades corrals, dedicades exclusivament a la producció de barres.

- La feina de marcar els ullastres amb la destral sovint és molt dificultosa degut a la frondositat existent de peus i branques baixes dels mateixos, també però, a causa de la densitat de vegetació que sòl acompanyar els ullastres. Especialment dificultosa resulta la feina quan hi trobam aritja (Smilax aspera). A vegades si el nivell d’aritges és elevat per facilitar l’assenyalament pot ser interessant arribar a un acord amb el rematant i fer una primera feina d’una mica d’eixermada abans de marcar amb la destral, si el tornall és bo interessarà a les dues parts. Per tant en aquest tipus d’assenyalament el que cal és prioritzar l’entesa amb el tallador o propietari. Deixar clar que es tracta d’una tala semblant a una eixerma arbrada amb la finalitat de deixar, en general, tants peus com peus es tallen i amb diversitat de gruixes. S’ha de suggerir en molt casos la poda de branques dels ullastres de bon port, per tal de que restin els peus. Si la finalitat d’aquest assenyalament és la producció de llenya per cremar, el tallador hi vendrà a bé.

- Seria convenient en el cas dels aprofitaments d’ullastres, que aquesta autorització anés acompanyada d’una autorització per a “modificació substancial de la coberta vegetal no arbrada”: La tala i extracció dels ullastres implica sovint l’eixerma inevitable de mates (pistacea lentiscus) que serveixen també a l’interès del tallador per obtenir llenya, encara que de menor qualitat. Això ens permetria moderar la intensitat de l’assenyalament dels ullastres i facilitar la feina als talladors. En tot cas aquesta combinació ens permetria aconseguir, apart de l’objectiu d’obtenció de llenya per part del llenyataire, deixar clar el respecte que s’ha de tenir per part del tallador a altres espècies més escasses i interessants en aquests tipus

d’ecosistemes com són el ginebró (Juniperus oxycedrus), el llampúdol (Rhamnus alaternus), el cirerer de pastor (Crataegus monogyma), la murtera (Myrtus communis) o altres segons sigui la seva ubicació més o menys meridional. En tot cas molta d’aquesta vegetació (mates, ullastres, murtes, llampúdols o bruc) tenen una gran capacitat de treure tanyades després d’una eixerma, per tant la modificació temporal de la vegetació serà breu (si la càrrega ramadera ho permet).

A algunes marines planes de Mallorca, Campos, Llucmajor, Santanyí, Petra etc. hi ha un tipus d’aprofitament d’ullastres i mates mitjançant l’arrabassament dels peus. Aquesta forma d’aprofitament va lligada a la necessitat de mantenir les amplàries dels camins dins aquestes marines sovint espesses. A la vegada es creen clarianes que faciliten l’activitat cinegètica. Desconeixem si existeix qualque regulació al respecte quan a normativa forestal o si en el cas de tractar-se de zones protegides a nivell urbanístic, es podrien considerar moviments de terra sotmesos a les autoritzacions municipals pertinents. En tot cas sembla, en general, que la incidència d’aquesta pràctica en la creació de fenòmens d’erosió o de fer malbé l’ecosistema és mínim.

Un pi sota el cel

El Pi de la Palanca de Sota-Ribes

··
El Pi de la Palanca fou declarat arbre monumental protegit
el 19 d’abril de 1991 pel Departament d'Agricultura,
Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.
Nom de l’arbre: Pi de la Palanca.
Localització: Al costat del pont de la Palanca
situat a l'indret de Sota-Ribes.
Terme municipal: Sant Pere de Ribes.
Comarca del Garraf.
Número d’identificació: 17.231.01.
Quadrícula UTM: CF 9668.
Espècie: Pi blanc (Pinus halepensis).
·

·
ARC - EN - CEL

recobert de mon pijama a ratlles multicolors
lluminós en les tenebres de la nit
com un arc - en - cel
lluminós en les tenebres de la nit
recobert de mon pijama a ratlles multicolors
*

Un pi
sota el cel
-ombra verda-blava-
sota el cel
un pi.

Josep Maria Junoy
(Barcelona, 1887 - 1955)
·
· Fotografies de Anna Martí i Guitart ·
·