El discret ocell amic dels arbres

Petit escalador d´arbres

· Un raspinell escalant un
tronc sec d´un arbre
de la ribera del Ter.

Pocs ocells tenen tanta capacitat com el raspinell, per enfilar-se pels arbres. Soca amunt, branca avall; resseguint troncs i escorça, sempre arran de fusta, els raspinells són capaços d´explorar fins al darrer racó d´un arbre, tot obtenint la preuada recompensa, petits escarabats, formigues i altres insectes que habiten el fustam.
El raspinell és de colors discrets i certament passa desapercebut entremig de les branques i l´escorça. Té tonalitats brunes i ocràcies en tot el dors i només les parts ventrals són més clares, encara que, pel fet d´estar sempre recolzats als troncs, són poc visibles. Presenta una llarga cua, caracteritzada pel gruix i duresa de les seves plomes centrals, les quals li serveixen com a suport per poder enfilar, en posat vertical, troncs i branques, sense caure. Aquest fet, juntament amb unes ungles estratègicament orientades (dues cap amunt i dues cap avall en cada dit, a diferència de la majoria dels ocells, que en tenen tres endavant i una endarrere), els permeten ser campions en escalada, superant desnivells, branques verticals o fins i tot «extraploms».
El seu bec és ganxut, llarg i prim: una eina imprescindible per dur a terme la tasca que li ocupa bona part del temps: la recerca inacabable de petites bestioles que s´amaguen entre l´escorça i el brancam. Sovint enfilen un tronc en vertical, tot pujant-lo en espiral. En arribar al capdamunt, volen fins la base del tronc veí, i així passen hores i hores els raspinells, no deixant cap racó per escodrinyar!
A la ciutat de Girona, el raspinell és abundant en espais forestals. Sovint el sentirem més que el veurem, ja que el seu cant, a diferència del plomatge, és cridaner i notori. Emet un xiulet ascendent, agut i fi, però potent i conspicu. Cria en petits forats i escletxes dels arbres vells, madurs i tortuosos, aprofitant les cavitats que els anys de vida han provocat als seus troncs.
El raspinell no només és present als boscos que limiten amb les Gavarres (Sant Daniel, les Pedreres, Campdorà, Sectot Est, Montjuïc), sinó també a tots els boscos de ribera que ressegueixen els rius (arbres de ribera del Ter, l´Onyar, el Marroc, etc.). Tanmateix, l´observació de l´espècie en parcs urbans és també prou habitual, sempre que l´espai compti amb arbres. Així doncs, places i jardins públics com la Devesa, el Parc Central, el Parc del Migdia, els jardins del carrer del Carme, del Barri Vell i altres indrets arbrats, són freqüentats per aquests petits ocells, discrets però curiosos, que enfilen, incansables, soques i branques de qualsevol arbre de la ciutat.

Ponç Feliu Latorre
Diari de Girona. 21.05.2006

· Article publicat al Diari de Girona el 21.05.2006

~
Fotos en color:
[Oliveira Pires] · [cctrilla]· [Nuno de Macedo] · [sparkyfaisca] · [zogt2000] ·
~