dimecres, 31 de maig del 2006

Els arbres de Cardedeu

Presentació del llibre:
‘Arbres de Cardedeu.
Itineraris per descobrir-los

El dijous 1 de juny a les 8 de la tarda a la Sala de les Columnes de l’Ajuntament de Cardedeu, es presentarà el llibre ‘Arbres de Cardedeu. Itineraris per descobrir-los’, de Joaquim Comas, Eliseu Guillamón i Carme Clusellas.
La presentació serà a càrrec de Xavier Roget i Pedrosa, enginyer forestal de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i veí de Cardedeu.
Aquest llibre és el recull de tot un treball en el que han participat, durant una colla d'anys, un seguit de professionals del sector de l'estudi i gestió del arbres en general i del patrimoni natural.
Tothom està convidat en la presentació d'aquesta feliç i bona iniciativa.
~
~

dimarts, 30 de maig del 2006

Un bon auguri de primavera

No només les totxanes tenen espai a ciutat

Tot passejant un matí de primavera per una avinguda guanyada al ciment, pots veure fins i tot una garça tot cercant els cucs que mengen la gespa, i un grapat de nens en edat preescolar corretejant pels magnífics jocs infantils tot just renovats. Flors esplendoroses que saluden al rei sol i uns petits contenidors per reciclar la matèria orgànica.
Tot plegat una bona feina de Parcs i Jardins.
Felicitats nanos!

~~
~~

Un pi sota un fanal


La llum i els arbres

La incoherència municipal
‘Varsalona vatega!’

Sobren les paraules: el pi ni pot créixer ni pot dormir.
El fanal es veu nou de trinca …
Aleshores qui n’és el responsable?
Així se li allargui el fotoperiode a aquest enllumenat !
És fantàstic poder anar per la vida donant exemple amb els diners dels altres.
Quant ens costa plantar un fanal i quant ens costa plantar un arbre ?
Algú defensarà la vida del pi ?
‘A’

Estimar els arbres


AFERMAR-SE A UN ARBRE

Angeles Caso

Si és cert que allò que és bell és una manifestació del bé – segons proposava la filosofia platònica-, m’atreviria a dir que poques coses hi ha tan belles a la naturalesa com els arbres. tot el que ells ofereixen és generós i amable: l’ombra baix el sol que tortura, l’apaivagament dels renous, els fruits, la immensa quantitat de vida que acullen, la fusta, la seva aportació a les pluges, la subjecció de les terres a les vessants, la capacitat curativa que molts d’ells guarden. I, per suposat, la seva pròpia bellesa, tot aquest esplendor de verds i rojos i beix camí dels cels, amb l’afegit de les fràgils flors de primavera. Fins i tot els seus noms són bells, polls, gingkos, bedolls, sequoies, alerços, xiprers, verns, magnòlies, serveres, avets... Però el més valuós de tot el que poseeixen és sens dubte el talent per a crear l’oxigen imprescindible i absorbir el perniciós diòxid de carboni: un sol faig vell pot fer respirar cada dia a més de cinquanta persones. Sense l’antiquíssima presència d’arbres i plantes, la vida sobre aquest planteta hauria estat impossible.

Però els essers humans, que tendim a ser tant displicents respecte a les coses que son de veritat importants, solem oblidar aquest realitat inqüestionable i, com no, maltractam i malbaratam en un procés desmesuradament creixent boscos, arbredes o exemplars aïllats, com si fossen nostres, com si la seva única funció sobre la terra fora de proveir-nos de fusta i paper per a les nostres capritxoses vides, o encara pitjor, com si tinguéssim dret a desprendre’ns d’ells quan, per infinites raons, molesten el nostre inesgotable afany de rotar, edificar i pavimentar cada centímetre del sòl que trepijam.

Espanya ha estat particularment un país amb arrelat esperit arboricida. És de sobre coneguda la frase del geògraf Estrabón que, en el segle I abans de Crist, descrivia la península Ibèrica com un territori tan poblat d’arbres on un esquirol podria botar d’un extrem a l’altre saltant de rama en rama. Ja sabem el que és ara, un lloc cada vegada mes aprop del desert, on a moltes regions es poden recórrer kilòmetres i kilòmetres sense trobar la lleu ombra d’una alzina. Però, què importa. Si un arbre molesta, s’arrabassa i ja està. Que carreguin uns altres amb la conseqüència de la seva falta, amb el forat negre de la seva bellesa perduda.

Qualque cosa així deu pensar l’actual alcalde de Madrid, el senyor Gallardón, i tots els seus sequaços que s’han dedicat a assassinar centenars i centenars d’arbres durant els processos de les ja famoses obres de la capital. Les pròximes víctimes són molts dels meravellosos exemplars del passeig del Prado. La baronessa Thyssen i el seu museu es veurà afectat per el disbarat de la remodelació d’aquest carrer, amenaça amb afermar-se a qualcun dels bicentenaris plàtans del lloc si el projecte no es paralitza. Jo, per descomptat, m’oferesc a acompanyar-la. Que ens arrabassin primer a nosaltres a cops, abans de permetre que li robin al món, una vegada més, tota aquesta bondat.

Aparegut al Suplement MAGAZINE (Diario de Mallorca 21/05/06)


dilluns, 29 de maig del 2006

Chacra, zapallo, poroto, tambos... eucaliptus


Coordinadora contra els Monocultius i les Plantes de Cel·lulosa

A la ciutat de Mercedes (Soriano – Uruguay), un grup de ciutadans s’ha organitzat per a realitzar accions contra els monocultius, que venen agredint als productors d’aquest departament des de els anys 90, i contra les plantes de cel·lulosa que pretenen instal·lar-se a la ciutat aveïnada
de Fray Bentos (Rio Negro).

La “Coordinadora contra els Monocultius i les Plantes de Celulosa” està integrada per membres del Moviment Chacrero (pagesos), apicultors, alguns gremis, el grup ambientalista Soderm i ciutadans en general. Treballen en coordinació amb el “Moviment per la Vida, el Treball i un Desenvolupament Sostenible” de Fray Bentos i amb els veïnats de Entre Rios. Han pintat murals i informat a la gent en el ma a ma o mitjançant la premsa sobre el que ha d’ocórrer una vegada instal·lades les plantes.

Segons relata Ana Porras, una de les integrants del moviment. “La ‘Coordinadora de Veïnats contra els Monocultius i les Plantes de Celulosa`, va sorgir després de trobades amb gent que participava en gremis o comitès, gent de les “chacras” que ens coneixem d’altgres coses, i varem dir ´hem de començar a organitzar-nos per a fer qualque cosa contra això`i aquí estem”.

Què és una “chacra”?

Un model de producció on els cultius no creixen aïllats, sinó que ho fan “associats”, complementant-se uns amb altres. Aquests cultius poden ser, per exemple, blat de les índies, “zapallo” (Carabasses) i “poroto” (Llegums). La “chacra“ no necessita una gran preparació del terreny ni molta aigua per al reg.

Els productors “chacareros” (pagesos) de la zona de Cerro Alegre, primers afectats a conseqüència de les plantacions d’eucaliptus, tenen experiència en realitzar reclams d’aqueixa mena. Segons diuen, “varen tenir el privilegi” de conèixer les conseqüències de les plantacions de manera directa: els pous que havien bastit les finques durant 50 anys es varen assecar.

A Mercedes la rodeja un cinturó de chacras de 8 mil hectàrees i aquest cinturó està envoltat per plantacions d’eucaliptus. Aquest monocultiu afectà les àrees per a destinar als cultius hortícoles i també va desplaçar petits tambos (ramaderies). I la producció pagesa, perquè, com explicà Pablo Martínez Bravo, “quan un eucaliptus té 30 metres d’alt, si està a la part del sol et fa ombra a tota la parcel·la i per davall t’està assecant tota l’aigua que puguis tenir”.

Per això a partir de l'any 95 el Moviment de Chacreros començà a realitzar denúncies respecte a la seva situació i al 1996 començà a mobilitzar-se més fortament. Fins i tot han portat els seus reclams al Ministeri de Ramaderia, però mai no varen sentir que se’ls escoltés.

La pèrdua d’aigua als sòls és un problema crucial que va de la mà d’aquest tipus de plantacions. La gent que treballa en el camp Soriano, espera que la Intendència aboqui aigua en bidons de 200 litres. D’aquesta aigua beuen, es banyen, però moltes vegades aquest subministra se’ls acaba en quatre o cinc dies abans que torni a passar el camió.

Tota aquesta experiència fa preveure el que passarà amb la instal·lació de les plantes de cel·lulosa. "Amb les plantes sabem que hi haurà pluja acida, una temperatura distinta que afectarà als eixams d’abelles, sobre tot en l’exportació, perquè per una banda es diu Uruguai Natural i per l’altre contaminen. Quan als cultius es el mateix, això congriarà a la terra." , va recalcar un membre de la Coordinadora, que agregà, "els pseudo tècnics diuen que els monocultius no afecten, però ho diuen asseguts a un despatx, quan nosaltres estem veient el que passa aquí. Si aquests són els mateixos que diuen que les plantes no contaminen, llavors tampoc tenim perquè creure’ls ".

Un gran desafiament que ha hagut d’enfrontar la Coordinadora en la seva actuació ha
estat trobar informació no oficial, sobretot per a mobilitzar a la societat civil, que es on es vol arribar, ja que la gent te molts dubtes sobre les conseqüències que les plantes de cel·lulosa tendràn, principalment en la creació de noves fonts de treball. Així se’ls explica que poden donar treball ara. però que el país en dos anys no s’acaba i que aquest es un treball a curt termini.
Tant el Grup Guayubira com els grups que treballen del costat argentí contra les plantes de cel·lulosa, els brindaren materials, també la gent de Valdivia a Xile, i l’organització ambientalista Soderm, que treballa a Mercedes i que avui integra la Coordinadora. Aquesta organització ja havia denunciat, quan Eufores comença a comprar i reforestar els camps i quan encara no es veia a l’horitzó el projecte de les plantes de cel·lulosa, sobre els judicis que per contaminació tenia a Galícia l’empresa Ence.

Una altra cosa que han cercat fer com a Coordinadora, és conversar amb el Govern. "El 2 d’agost anàrem a Fray Bentos, a parlar amb el Ministre de la Vivenda, Mariano Arana. Li demanàrem que vingués a conversar a una assemblea oberta, sense límit d’hora, sense agenda estreta, encara estem esperant aquesta xerrada. Nosaltres volem debatre, creiem que tenim arguments, i si ells tenen millors arguments, els acceptarem, però el que no creiem és en respostes polítiques, en que ho controlaran".

ATARDECER EN LA CHARCA

Teresita B. Neumann

L'ombra suau d'un tell

~
Tarda

He aspirat el perfum
dels teus llavis, la prada
ondulant dels teus besos.
He aspirat el perfum.
Braçades de ginesta,
pésols d'olor, roselles
i aquest núvol d'abelles
que feinejava al til.ler.
La mel més pura vessa
d'aquestes flors blancoses.
Or i tarda em són lleus.
Ah! Rendit de desesma,
m'endormisco per perdre'm
dins un doll de murmuris.

Narcís Comadira
Girona 1942
~
~
Sol i de dol
[fragment]

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J.V. Foix
(1894-1987)

~
~
· Fotos: · [airportugalphoto] · · [Lalallallala] ·
· [mikey delgado] · · [Ivo Stad & Land] · · [arboreus] ·

~

Tell, til·ler, til·la

L’arbre de la memòria

L’únic Telleda que conec no beu til·la, i prou que li convindria. De telledes, n’hi havia d’haver hagut força, quan la fusta de til·ler, dúctil, densa i dura, s’usava per fer llances i fletxes i per tallar figures. En aquell temps, en canvi, no donaven cap importància a la flor de tei. Els clàssics, grecs, llatins i àrabs, no parlen de la gran virtut medicinal de la til·la. Ans al contrari, elogien els arbres sense flor, que Teofastre i Plini el Vell anomenaven tell mascle, malgrat que haurien d’haver parlat de til·ler bord, perquè l’espècie és de flors hermafrodites.
Avui, les úniques concentracions de til·lers conegudes són urbanes: en jardins privats, parcs, passejos, places i fonts. Són arbres per fer bonic i per produir un efecte relaxant, per passejar-hi, per reposar-hi, per asseure’s al banc de sota i badar, i per passar-hi hores en colla, al voltant d’una taula, des del dinar fins a la til·la d’abans d’anar a dormir.
Recordo haver vist tot un carrer ple d’escales estintolades als til·lers, amb dones a sota donant ordres a la mainada enfilada per omplir galledes de til·la. En tindrien per a tot l’hivern, per quan tinguessin nervis i per no tenir-ne. Inconscients planteristes tenen la barra de comercialitzar tells bords per a jardins, pensant en la feinada de netejar el terra de fruits, però ignorant la desgràcia que representa per al comprador la manca de subministrament de til·la per a tisanes i ratafia.
L’aroma penetrant i dolç persisteix a les fulles i a l’escorça d’aquest tell eixorc. I l’ombra també. Té una de les quatre grans ombres. Les ombres fresques més reconfortants i relaxants són les del til·ler, el lledoner, l’alzina i la morera.
L’efecte sedant del tell, no el té cap més arbre. Té la millor migdiada. És intrigant que no es coneguessin i difonguessin les virtuts nervines del tell fins no fa pas tants anys, un parell de cents. De la flor de tei, tothom en destacava la mel, «la més excel·lent i menys corrompuda». Dioscòrides, el pare de la farmacopea, ignora el tell.
Les aigües de tell són excel·lents com a sedant, estomacal i sudorífera. El perfum és tan profund i delicat que se n’hauria d’extreure en infusió freda tota la nit per preservar-ne tota l’elegància. En el món de la cuina s’ha usat més aviat poc, en alguna salsa especial en casoris de països del nord, on consideren el tell símbol d’amor, amistat i fidelitat. En la gastronomia, la til·la va penetrar-hi com a beguda per acompanyar pastes de te i magdalenes en visites, en sobretaules, en esmorzars distingits i en tastets literaris, per culpa de Marcel Proust. La primera descripció escrita de la infusió de flor de tell és de Marcel Proust, després d’haver descrit el moment en què se li activa el record i comença a construir la seva obra memorable.
A A la recerca del temps perdut, Proust es posa a la boca un tall de magdalena molla en una infusió de til·la i de cop el record se li fa present. Tothom té una olor, un gust, un color, un mecàgum com Déu mana, una visió, un so, un plat, una paraula per rastrejar la memòria.

Tell, til·ler
És un arbre del gènere Tilia, de la família de les tiliàcies. D’aquests arbres de fulla caduca se solen descriure quatre espècies:
Tilia platyphyllos (tell de fulla gran), T. cordata (tell de fulla petita),
T. tormentosa (tell argentat) i l’híbrid T. cordata amb T. platyphyllos, classificat com a T. vulgaris o T. europaea.
En general, els tells, teis o til·lers dels carrers, parcs i passejos són espècies de jardineria que no tenen res a veure amb les espècies boscanes.


Til·la
És el conjunt de la falsa fulla estreta o bràctea d’on arranca el peduncle de la flor del tell. La infusió de la flor de tei també és anomenada til·la. Les inflorescències de la majoria dels til·lers tenen virtuts medicinals. Alguns autors alerten que la tisana de la flor de tell argentat i d’algunes espècies de jardineria no tenen les propietats nervines de les espècies de til·ler silvestres. La medicina natural també descriu les virtuts de l’escorça i de les fulles, per fer créixer els cabells o curar ferides.
Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 29.05.2006
· Article publicat a El Punt el 29.05.2006
· Fotos: [Ivo Stad & Land]· [forester401]
~

Missatges i cavil·lacions arbraires


Sobre l'aplicació de l'àcid giberèlic i altres consideracions sobre els empelts

Hola Joan,

he cercat informació sobre l’àcid giberèlic (estimulant de brotació) i he trobat algunes coses interessants. Jo hauria de coneixer-lo millor ja que el vaig estudiar junt amb làcid abcísic (inhibidor). Al document word hi ha algunes referències sobre l'àcid, com per exemple aquesta:

"Influencia de las aplicaciones de ácido giberélico durante la brotación en el desarrollo de los agrios" / José Luis Guardiola, Ferrán García Marí, Manuel Agustí Fonfría, José Barberá Alarcón

Pega-li una ullada, ja que hi ha un munt de estudis fets sobre el nisprerer.

Àcid giberèlic, empelts, rodades i càstigs:

El que et comentava avui d’aquest àcid és que actua com a hormona de creixement, produïda de forma natural per la pròpia planta. Estimula la brostada dels meristemes, que en el cas que ens ocupa són els escudets o plaques que feim als empelts. Si no record malament aquesta hormona puja per la pell amb la saba elaborada i va cap a les part més superiors. ës per això que funciona això de fer una "cella" sobre la placa una vegada aferrada. Amb això atures el pas de saba i tot el giberilínic que "passaria de llarg" a través de la pell de l’escudet, es veu returat i fa brostar l'ullet de l’empelt.

Aquest efecte es pot aconseguir també tallant la branca principal de taronger i així la saba es retura tota. També a l’hora d’aferrar la placa, si es deixa un espai de 2-3 mm a la part de dalt, es adir, ajustar la placa perquè toqui amb la pell de l’arbre però només en la part de baix i els 2 laterals. Així ho feia un amic de mon pare (Joan Brunet, "Joan de Canet", pagès de s'Hort de Canet d'Esporles, que ens va empeltar un Ponsí (pomelo) i no li va fallar cap muda.

Això mateix explica també el descobriment que va fer algún "llauraor" (llaurador) valencià. En passar massa a prop d'un taronger amb un tractor o una bístia, degué esqueixar una branca, però no del tot, deixant 2/3 de la pell de la branca encara intacta. Per aquesta porció de pell ha de passar tot el giberelic que passaria per tota la pell de la branca, si acumula i estimula la floració d'una branca que està condemnada a assecar-se. Es donava el cas de que floria i donava fruit una branca mentres que la resta de l'arbre (p.e.un mandarí que produeix un any sí i un no) no donava cap fruit.

D'això se'n adonaren compte aviat i trobaren una aplicació, fer florir i fructificar arbres que produien un any i en descansaven un. I aparagué l'ofici de "rodaor" (rodador). Aquesta gent anava a jornal a "rodar" les branques del tarongers (mandarins) amb una espècie d'estidores de podar que llevaven o mig-tallaven la pell de la branca per aconseguir el mateix efecte que l'esqueixada però sense fer-li perdre una branca a l'arbre, ja que temps després la ferida tancava. Si l'arbre tenia 6 branques principals, se’n rodaven 3 un any i 3 el següent i així l'arbre produïa cada any.

Tot això del rodar els arbres m'ho contà el tio de la meva dona que és de Nules (Castelló) poble on es produeix molta quantitat de taronja clementina (clemennules). Em va dir que actualment utilitzen l’àcid giberèlic amb polvoritzacions sobre les branques i fulles per estimular la floració.

I per acabar, has vist mai que hi ha gent que castiga als arbres improductius, col.locant-lis grans pedres als forcalls de les branques. Jo vaig sentir dir a mon pare que a l'any següent produïen però no sabia explicar perquè. Jo n'era escèptic però vaig fer la prova amb una servera i va funcionar. T’envií una foto feta prop de Búger. Crec que és una pomera la que està castigada.

Bé ja està, perdona el rollo. Si t'ha agradat ho pots penjar a la plana d'amics dels arbres, si creus que es pot aprofitar.

Una cosa més: recordes el quadre d'empels/portaempelts que et vaig enviar?

Hi ha un error: Diu que la servera no es pot empletar sobre codonyer i sí que es pot.

Si hi penses envia`m la foto del taronger ancià de Santa Eugènia

Salut

Rafel

Moltes gràcies Rafel, ho miraré amb deteniment. Per cert he fracassat en un percentatge molt alt amb els empelts d’imperial i abans amb el de mandarí. Encara no em rendesc i probablement dimecres aniré a un hort a cercar més mudes d’imperial per tornar-ho a provar. Faré qualque prova del que contes.

Per altra banda el teu text trob que és ben adient i molt bo per a publicar a amicsarbres. T’ho agraesc molt.

Sobre la pedra enmig de l’arbre, sempre he pensat que era per separar les branques i eixamplar l’arbre. En tot cas si que he vist una pedra castigada:és una història un poc llarga, però la pedra va acabar desterrada del marge i condemnada a restar baix uns feixos de llenya, per escarment públic.

Miraré de trobar les fotos, ara les he cercades i no les veig. Gràcies.

JV

diumenge, 28 de maig del 2006

A l'ombriu de les palmeres

Havana
Josep Carner i Ribalta
(Balaguer 1898 - Sacramento, Califòrnia 1988)
'Havana' és un poema del llibre 'L'Alegre vianant. Geopoemes'

Col·lecció de Poesia Catalana Rector Gabriel Ferraté

~
~
















~

dissabte, 27 de maig del 2006

Opina sobre el paisatge

Participació ciutadana en els
Catàlegs de paisatge de Catalunya


Una de les missions de l'Observatori del Paisatge és l’elaboració dels catàlegs de paisatge de Catalunya. Els catàlegs de paisatge són les eines que permetran conèixer com és el nostre paisatge i quins valors té, quins factors expliquen que tinguem un determinat tipus de paisatge i no un altre, com evoluciona el nostre paisatge en funció de les actuals dinàmiques econòmiques, socials i ambientals i, finalment, definiran quin tipus de paisatge volem i com podem assolir-lo. Els catàlegs de paisatge aportaran informació de gran interès sobre tots els paisatges catalans i contribuiran d’aquesta manera a la definició i aplicació d’una nova política de paisatge a Catalunya. Actualment s’està preparant el catàleg del Camp de Tarragona i de la Plana del Segrià.
Participació pública en l’elaboració dels catàlegs de paisatge
Els catàlegs de paisatge integren la consulta pública com a eina per a la implicació i corresponsabilitat de la societat en la gestió i planificació del seu paisatge. El procés de consulta pública fa èmfasi en la valoració i percepció que la gent té del paisatge (sobretot els aspectes més intangibles), i en la consideració de les seves amenaces i oportunitats.
La consulta es fa a tres nivells: Entrevista directa a agents. Jornades o sessions de treball.
Consulta als ciutadans a través del web (durada aproximada: 5 minuts).
La consulta sobre el Camp de Tarragona i la Plana de Lleida es mantindrà fins el 10 de juny. Després l'Observatori anirà ampliant les consultes a la resta del territori. Passat l'estiu es farà l'enquesta sobre les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu i l'àrea de Girona, i l'any que ve la de les comarques centrals i de l'àrea metropolitana de Barcelona.
Tothom qui vulgui participar en la consulta i opinar sobre el paisatge ho pot fer en aquesta web: · Participació als Catàlegs de paisatge ·
~

divendres, 26 de maig del 2006

Entra a aquest bosc


AINTZINAKO BIHOTZ


Bihotz, buztinezko Bihotz,
Etxe ttiki bat zara,

Ahula, hauskorra, lau gelatako;


Lau, lau gelatan Bihotz,
Zembat mamu dauzkazun,
Nola ikaratzen zaren, gauean;

Gau, gau batzutan Bihotz,
Hautsi egitan zara,
Lurrera jausi eltzetxo baten gisan;

Bihotz, jausitako Bihotz,
Ari zara intzirika,
Kexu zara, negar zara, oi Bihotz;

Zer, zer diozu Bihotz,
Ez zaitut komprenitzen,
Zure hitza arrotza zait, bitxia;

*Zeit, Einsamen Helian,
Abends grauen flammendes,

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz;

*Der tod ist ein Meister,
Und du, zur Linken, du,

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz;

*Der, des menschen Sinn,
Von zweifeln voll,

Ez zaitut konprenitzen, oi ene Bihotz;

Bihotz, antzinako Bihotz,
Ez al zara zaharrregi,
Eta ilun, eta itxu, barregarri;

llun, ez da dena ilun,
Begirazazu leihotik,
ikustazu baso hori, berdatzen;

Berde, zein berde dauden,
Basoko garo zuhaitzak,
Zein ixil eta lasai, arratsean;

Arrats, arrats hontan Baso,
Hartzazu ene Bihotza,
Buztinetik sortua da, zu bezala.


Hitzak: Bernardo Atxaga
Musica: Mikel Laboa


*Denbora, Helian bakartia
Gauez, grisatu, suzkoa, lamaratua.

*Heriotza maisu bat da
Eta zu, siniestroa, zu

*Esperientzarik gabe
dudaz betea



COR ARCAIC


Tu, que ets com una casa
feta de fang:
Petita, fràgil,
de quatre habitacions;

Tu, que t’omples de fantasmes,
i que et fas por,
i que plores,
quan arriba el vespre;

Tu, que dins l’obscuritat
et fas bocins
com una guardiola
llançada contra el terra;

Tu, cor arcaic,
mira per la finestra,
mira cap a aquest bosc
que ja reverdeix.

Tu, que un cop caigut
crides paraules
en una llengua
que jo no comprenc,

*I que dius Der Tod
Ist ein Meister
Und du, zur Linken,
Des menschen Sinn;

*Què dius Helian
Einsamen Helian
Abends grauen
flammendes:


Tu, cor arcaic,
entra a aquest bosc:
va sorgir del fang,
com tu.


Lletra: Bernardo Atxaga
Música: Mikel Laboa

*La Mort
és un mestre,
i tu, sinistre...
Del sentit dels homes.

*Helian,
Solitari Helian,
capvespres grisos,
ardents.

Empelts de saviesa


L'empelt

No m'agradaria deixar de contar que el meu amic i paisà Jaume Pou -Pou és malnom, de llinatge és Ramis- ha tengut la deferència d'ensenyar-me a empeltar figueres. Per a la immensa majoria de persones censades en la nostra regió, això no significa res, és un detall risible. Servidor no guanyaré diners empeltant figueres, i molt menys m'hi faré milionari: per tant, no té cap valor, no ocupa cap lloc, ni el de coa, en l'escala de valors tàcitament pactada entre aquesta púrria que formam tots plegats. Passa que la immensa majoria d'integrants de la púrria no saben distingir una bona figaflor -roja, aubecó...- d'una de porquenya habitada per cucs. I altres tants no sabrien destriar una figuera d'un garrover. M'heu de permetre que digui aquí que una de les persones que deuen saber més cosa sobre figueres i figues és el mariando Tomeu Pastor, que en té exemplars de totes les castes conegudes. Fa uns quants anys en va dur de no sé on, que fan unes figues tan grosses com albergínies -no el vaig veure entusiasmat amb el gust que tenen. Sor Bàrbara, dita de sa Figuereta, una monja arianyera, fràgil i entusiasta, sempre atenta a la possibilitat d'apedaçar les caresties de la vida andina, on feia de missionera, se'n va dur unes tanyades de figueres d'aquí, per si era voluntat de Déu que es fessin en aquelles altures. Volgué el Senyor premiar-la, i al cap de tres anys les figueres partiren a fer feina, amb la particularitat miraculosa que, segurament gràcies a la lleugeresa d'aquells aires celestials, fruitaven i fruiten tot l'any. La dona boliviana que ve a fer dissabte encara conta com en la seva comarca una monja hi va introduir una fruita de tot l'any, dolça, nutritiva, un regal de Déu.

Però l'ensenyança d'en Jaume Pou té un altre sentit. Ja passa els setanta i no li ha retut casar-se. És el millor que conec en unes quantes coses, els empelts entre les quals. M'havia d'empeltar unes figueres i va voler que servidor fos present a l'operació, que no és una tasca qualsevol, sinó que és plena de noblesa i d'avior religiosa i pagesa. Servidor hi havia de ser perquè, si ell parteix abans que jo, vol que algú reculli el seu saber. Me n'he sentit molt honorat, he sentit que em transferia una responsabilitat que ve de molt lluny en el temps i que s'hereta seguint unes lleis secretes. La cerimònia ha acabat que, amb la lliçó apresa, servidor he fet el darrer empelt. En Jaume Pou vigilarà com un bon mestre l'evolució de l'escutet. Si arriba a fruitar, la primera dotzena de figues seran l'ofrena més sentida que puc imaginar en aquest moment. Aniran a la seva taula. Sia això possible o no, l'ombra i el fruit de les figueres que ha empeltat, i de les que han empeltat els seus deixebles, li donaran molt llarga vida.


Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears 26 de maig de 2005

Joan Baez canta de dalt dels arbres


La cantant vol salvar un jardí comunitari de Los Angeles de la demolició

Reuters. Los Angeles.

La cantant dels Estats Units de música folklòrica Joan Baez interpretà dimecres We Shall Overcome des del capcurucull d'un arbre a Los Angeles, en un intent per salvar de la demolició l'espai d'un jardí comunitari.

Baez, de 65 anys, coneguda perquè també ha alçat la seva veu en diferents campanyes pels drets civils i en contra de la guerra durant la dècada dels anys 60, s'uní a l'activista Julia Butterfly Hill, per instal·lar la seva residència en un arbre d'un jardí de fruiters i altres plantes de 5'7 hectàrees ubicat al desert, al sud de la ciutat de Los Angeles.

Baez es tornarà amb Hill per ocupar l'arbre. Ja a final de la dècada dels 90, passà dos anys asseguda damunt una sequoia com una manera de protestar per l'abandonament que pateixen els boscs mil·lenaris. A Hill la coneixen també com «la senyora de l'arbre», després de la lluita que va mantenir amb la companyia Pacific Lumber per salvar de la tala un exemplar que batià amb el nom de Moon (Lluna).

Del jardí en qüestió se'n cuiden gairebé 350 agricultors, molts dels quals són immigrants, que hi han plantat arbres fruiters i diferents espècies des de 1992.

«És una comunitat extraordinària de gent i aporta creativitat a aquesta part industrial de la ciutat, la qual cosa li confereix vida amb una gran profusió de formes», manifestà Baez a la premsa, després de cantar una estrofa de We Shall Overcome en espanyol.

Els agricultors pateixen l'amenaça d'una ordre de desnonament, després d'una batalla judicial per la possessió de la terra entre la localitat de Los Angeles i un inversor que desitja construir un magatzem a l'àrea esmentada. L'empresari n'ha proposat la venda per setze milions de dòlars, però ningú no ha pogut reunir tants doblers.

L'actriu Daryl Hannah, una reconeguda ecologista, s'ha unit a un petit grup que ha recaptat fons: «Hem aconseguit sis milions de dòlars, cosa que és increïble. Si tothom hi aportàs un dòlar, aquest lloc se salvaria», assegurà.

· Article publicat al Diari de Balears el 26.05.2006

dimecres, 24 de maig del 2006

Menorca a peu de poeta


“AREIA ESCRITA”


Tenc una tenda de campanya lusa.

La plant discretament pel nord de l’illa

a les platges desertes de setembre.

Menj pa fet meu i fruita,

passeig, escolt, escric,

parl amb els arbres,

llegesc la mar.


No ho dubtis:


Viure és més que existir.


Damunt la sorra

agraesc a la nit els seus misteris

i encenc un foc humit de llenya morta.

El fum sembla una ofrena,

el vent canvia...

M’invent l’eternitat.

Fa trons.


Plou terra.


Ponç Pons

Pessoanes
bromera poesia


Per sant Isidre, cireres

Les cireres i Sant Isidre

Ara d’un temps ençà, amb una visió gairebé essencialista, amb voluntat uniformadora, se’ns repeteix que l’autèntic patró dels pagesos catalans és sant Galderic i no pas sant Isidre

Quan érem escolans les primeres cireres que menjàvem venien per Sant Isidre. No eren pas dels cirerers del terme sinó que anaven dins les paneres que s’oferien al sant a l’hora de l’ofici. I el que és del sant és dels seus ministres i servidors. Les paneres carregades de fruits del camp les portaven uns nois vestits de Falange durant la processó que es feia abans de la missa. La festa l’organitzava la Hermandad de Labradores y Ganaderos, coneguda col·loquialment com la Germandat. El dia de Sant Isidre va ser festa fins a principis dels anys setanta, època en la qual el món rural és va adaptar al calendari laboral general. Festa de les bones amb ofici, cinema, futbol, concert i ball.
Ara d’un temps ençà, amb una visió gairebé essencialista, amb voluntat uniformadora, se’ns repeteix que l’autèntic patró dels pagesos catalans és sant Galderic i no pas sant Isidre. De quins pagesos, dels de l’època medieval, o dels del nostre record? El cert és que quan érem escolans a les nostres contrades no en devien saber res, d’aquest sant, se’n devia haver perdut la consuetud de la seva devoció: segles abans del franquisme s’havien passat ja a sant Isidre. Quants sindicats agrícoles de dretes, al primer terç del segle vint, no van portar el nom de sant Isidre, seguit del de la població? La devoció als sants, a les advocacions religioses, com tot o molt en aquest món, ha vingut donada per les modes, impulsades i propagades en el seu moment per la mateixa jerarquia eclesiàstica o per algunes comunitats religioses. I les modes canvien. L’intent d’estendre un nou hàbit, un costum, un producte, una advocació pot tenir major o menor fortuna. No depèn exclusivament de l’esforç emprat sinó de la recepció que en fa la societat. És allò de caure en gràcia. Sant Isidre hi devia caure.
No sé com va anar el procés de substitució de sant Galderic per sant Isidre, ni per quin motiu el devien creure més adient als seus interessos. No em negaran vostès, però, que sant Isidre tenia totes les de guanyar. Qui es resisteix a ser devot d’un sant que la feina li feien els àngels, en una professió de mai acabar-la! En aquella època les cireres venien una mica més tard, feien gairebé olor de juny, de sembrats daurats, de les grogors que les flors silvestres imposaven al paisatge marginal dels camps: la ginesta, que s’anava a buscar per Corpus, l’espernallac que servia per fer anells per a dits infantils, la flor de Sant Joan, dita també sempre viva, d’olor d’ungüent penetrant. Gairebé tots els pagesos tenien algun cirerer per a consum propi. La varietat més usual i coneguda l’anomenaven brancal. Eren unes cireres més aviat rosades, de carn aigualida i blanquinosa, que un cop collides no aguantaven gaires dies a casa. Entre altres coses també perquè no es coneixien les neveres. De cireres, doncs, al nostre ambient agrari, se’n menjaven quan n’hi havia producció local. Els cirerers d’aleshores eren uns arbres grans, alts, amb un brancatge ordenat en ascensió que servia per enfilar-se, que creixien amunt sense aturador, a mesura que sumaven anys. Els arbres més alts, més vells, més majestuosos, obligaven a pujar-hi quan s’havien collit les de les parts més baixes, lligar el cistell a una branca i anar grimpant com una mona, per omplir-lo de mica en mica, tot abocant-hi els grapats collits amunt i avall. Temps aquells d’una part de producció agrària pròpia dedicada a l’autoconsum, que va permetre tenir un seguit d’aliments bàsics assegurats, que va permetre no passar gana. De tots els productes agraris, les cireres eren gairebé el caprici, l’alegria de la primavera desbordada i encaminada cap l’estiu esplendorós.
Josep Santesmases i Ollé
El Punt. 24.05.2006
· Article Publicat a El Punt del 24.05.2006