Estimar els arbres

AFERMAR-SE A UN ARBRE

Angeles Caso

Si és cert que allò que és bell és una manifestació del bé – segons proposava la filosofia platònica-, m’atreviria a dir que poques coses hi ha tan belles a la naturalesa com els arbres. tot el que ells ofereixen és generós i amable: l’ombra baix el sol que tortura, l’apaivagament dels renous, els fruits, la immensa quantitat de vida que acullen, la fusta, la seva aportació a les pluges, la subjecció de les terres a les vessants, la capacitat curativa que molts d’ells guarden. I, per suposat, la seva pròpia bellesa, tot aquest esplendor de verds i rojos i beix camí dels cels, amb l’afegit de les fràgils flors de primavera. Fins i tot els seus noms són bells, polls, gingkos, bedolls, sequoies, alerços, xiprers, verns, magnòlies, serveres, avets... Però el més valuós de tot el que poseeixen és sens dubte el talent per a crear l’oxigen imprescindible i absorbir el perniciós diòxid de carboni: un sol faig vell pot fer respirar cada dia a més de cinquanta persones. Sense l’antiquíssima presència d’arbres i plantes, la vida sobre aquest planteta hauria estat impossible.

Però els essers humans, que tendim a ser tant displicents respecte a les coses que son de veritat importants, solem oblidar aquest realitat inqüestionable i, com no, maltractam i malbaratam en un procés desmesuradament creixent boscos, arbredes o exemplars aïllats, com si fossen nostres, com si la seva única funció sobre la terra fora de proveir-nos de fusta i paper per a les nostres capritxoses vides, o encara pitjor, com si tinguéssim dret a desprendre’ns d’ells quan, per infinites raons, molesten el nostre inesgotable afany de rotar, edificar i pavimentar cada centímetre del sòl que trepijam.

Espanya ha estat particularment un país amb arrelat esperit arboricida. És de sobre coneguda la frase del geògraf Estrabón que, en el segle I abans de Crist, descrivia la península Ibèrica com un territori tan poblat d’arbres on un esquirol podria botar d’un extrem a l’altre saltant de rama en rama. Ja sabem el que és ara, un lloc cada vegada mes aprop del desert, on a moltes regions es poden recórrer kilòmetres i kilòmetres sense trobar la lleu ombra d’una alzina. Però, què importa. Si un arbre molesta, s’arrabassa i ja està. Que carreguin uns altres amb la conseqüència de la seva falta, amb el forat negre de la seva bellesa perduda.

Qualque cosa així deu pensar l’actual alcalde de Madrid, el senyor Gallardón, i tots els seus sequaços que s’han dedicat a assassinar centenars i centenars d’arbres durant els processos de les ja famoses obres de la capital. Les pròximes víctimes són molts dels meravellosos exemplars del passeig del Prado. La baronessa Thyssen i el seu museu es veurà afectat per el disbarat de la remodelació d’aquest carrer, amenaça amb afermar-se a qualcun dels bicentenaris plàtans del lloc si el projecte no es paralitza. Jo, per descomptat, m’oferesc a acompanyar-la. Que ens arrabassin primer a nosaltres a cops, abans de permetre que li robin al món, una vegada més, tota aquesta bondat.

Aparegut al Suplement MAGAZINE (Diario de Mallorca 21/05/06)