 |
| Foto de Pam Bolis |
El Pi de Formentor
Electus ut cedri
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida... noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.
1875
~
Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Ciutat de Mallorca, 1922)
~
El pi de Formentor : Maria del Mar Bonet
~
Kollons ke el poema ia el tinc el ke vull es mes informacio sobre en Mikel!!
ResponEliminaque trist,,, es molt facil "copiar i pegar" eh...el ke la gent vol, apart del poema es saber la seva estructura, metrica, rima, comentari...:) ale!! apreneu una mica
ResponEliminaMiquel Costa i Llobera ens llegà els celebèrrims poemes ‘Lo pi de Formentor’ i ‘La gran alzina de Mossa’.
ResponEliminaAl Die Balearen podem veure un gravat excel•lent del pi de Formentor. La descripció ens l’estalvien, encara no s’usa i pareix ésser que n’hi havia per triar: segons l’Arxiduc el més gros era el pi de la Posada, que ja ben entrat el segle XX encara fou el model preferit per a reproduccions. Aquest pi havia donat nom a la cala principal de Formentor, que l’insigne poeta va sublimar en ‘Cala Gentil’.
El pi de la litografia era un pi de sementer, molt probablement el pla de les Arenes, prop de les cases. Així doncs, Costa i Llobera ja hi jugava quan era nin (era l’hereu de Formentor), i és més que probable que, a la seva ombra, s’hi extasiàs amb ‘l’Olivera mallorquina’, obra del seu mestre Pons i Gallarza. Però a l’hora de perfilar ‘l’excels poema del poble mallorquí’, el pi aquest no va ésser prou apassionant, aleshores se’n va cap als penyals de la ribera, s’enfila a la serralada i... val més que llegiu el poema directament. El cas és que es va extasiar tant, el mossèn, el va sublimar tant, el pi, que el títol del poema ja no es refereix a cap pi concret, sinó al pi de la creació o, perfilant un poc més, a la millor casta. I hem esmentat expressament el títol, perquè és l’únic lloc on diu ‘pi’; el protagonista del poema és l’arbre: el gegant de la creació i compendi de virtuts del món vegetal.
‘La gran alzina de Mossa’, sense posar en dubte el seu gran valor simbòlic, sí que té per referent un arbre físic concret. També apareix dibuixada al Die Balearen, i posteriorment ha estat reproduïda per tot.
Acabam de mencionar Pons i Gallarza, un altre poeta d’aquests que fan país i època: ‘L’olivera mallorquina’ ha esdevingut un símbol de la història i és el precedent més clar de tota la poesia de l’Escola Mallorquina.
L’Arxiduc diu que l’olivera “de perímetre més gros que vaig veure està prop de Palma, i l’anomenen l’olivera de la Por”, pel dibuix calculam uns 10 m, i continua: “a Deià hi ha també el garrover de la Por, que no poden abraçar quatre homes que es donin la mà”.
No ens oblidam dels pintors, que també foren pioners en mostrar les excel•lències dels nostres paisatges i dels nostres arbres, el que passa és que els protagonistes dels quadres, encara més vocacionalment, són exemplars anònims si no són directament abstractes, cosa que ja s’allunya força del nostre objectiu. Menció especial torna a merèixer ‘el pi de Formentor’, que ha estat font d’inspiració contínua.