En defensa dels boscos caducifolis i escleròfil·les

Téntol i emergència dins el bosc

Crec que fa temps un amic em va enviar via digital el llibre “La vida secreta dels arbres” del guarda forestal alemany Peter Wohlleben. Com tantes coses que m'arriben per aquesta via, ho vaig deixar oblidat en un calaix del meu ordinador, fins que fa poc, arrel d'un article del New York Times del passat 7 de novembre sobre la xarxa de fusta, vaig tornar a topar amb aquest autor i llibre i recercant més informació al respecte, a Filmincat en vaig visionar un documental de Jörg Adolf sobre aquest guarda forestal i el seu famós llibre, que per cert n'ha venut més de dos milions d'exemplars i ha estat traduït a molts idiomes.

El documental a mi, que també faig de “guarda forestal”, encara que amb el nom d'agent de medi ambient, em va semblar un ja vist pels molts de detalls i situacions, tot i a pesar de les enormes diferències silvícoles i de gestió que existeixen entre els boscos caducifolis i els nostres esclerofil·les mediterranis. Va ser interessant observar com entre la concepció, parers i protestes d'aquest treballador i investigador forestal autodidacta i les meves hi existien moltes semblances.

Prou n'hi hauria per demostrar-ho de fer una recerca i recopilació d'articles meus molt anys abans que sortís publicat el seu llibre, per comprovar com, per exemple, les diferències entre la gestió silvícola forestal de l'administració competent i les seves (o les meves), són ben importants i fins i tot diria que irreconciliables. Unes perquè, com aquí a Mallorca o allà a Alemanya, segueixen ancorades en conceptes i pràctiques anacròniques i certament allunyades d'una visió ecològica dinàmica, complexa, ramificada, diversa, del bosc. Per una banda un intervencionisme arrogant, ignorant i agressiu, per un altra un téntol, anem a veure a poc a poc i intervenir-hi, si cal, amb sensibilitat i coneixement.

De tot ja me n'he cansat de parlar, però certes plagues, vull dir pràctiques, són males d'eradicar, una rere l'altra van clonant en individus que repeteixen els mateixos esquemes i errors. Per posar-ne exemples i perdonau-me la personificació en la meva persona que en faig d'aquest escrit, he criticat els conceptes i lluites contra les “plagues” que encara, els clons de les antigues escoles forestals dedicades exclusivament a monocultius d'arbres per explotació forestal, segueixen dedicant.

He defensat que la processionària (Thaumotopoea pityocampa), o l'eruga peluda de l'alzina (Lymantria dispar), cuques defoliadores del pi (Pinus halepensis) i de l'alzina (Quercus ilex) respectivament, no només no són plagues pel bosc, a no ser que una intervenció humana o una de natural rarament excepcional les hi converteixi temporalment, sinó que participen activament en la producció i aportació de nutrients al bosc, que són elements propis del seu hàbitat, del seu ecosistema i no un enemic a combatre amb les armes químiques, biològiques i fins i tot mediàtiques com s'ha fet fins ara i que han repercutit, ara sí negativament, en tot el funcionament del seu sistema.

He defensat que els perforadors del pi (Tomicus destruens i Orthotomicus erosus) no són més que uns primers descomponedors d'arbres debilitats sobretot a causa de la sequera, arbres com els pins que tenen arrels superficials i, en general de vida curta, i que una de les seves principals funcions, apart d'altres molt importants mentre són vius, és precisament aportar amb la seva matèria orgànica humus al bosc, procés on aquests perforadors actuen.

He defensat que les intervencions humanes als alzinars de Mallorca, amb aprofitaments ancestrals i recents intensius per tala i carboneig, explotació abusiva amb càrrega ramadera de bèsties, porcs, ovelles i cabres, amb pèssima gestió forestal, precisament per no entendre el seu funcionament, han significat l'afebliment d'aquest hàbitat, d'aquest bosc fins els extrems segurament irreversibles que pateixen ara i on, lògicament, hem donat molta feina al banyarriquer (Cerambyx cerdo), encarregat igualment de descompondre els arbres afeblits, amb la particularitat que avui és tot l'alzinar que està debilitat. He explicat i he defensat una intervenció important i urgent contra la presència de les cabres com espècie invasora, com a autèntica plaga dins els alzinars i fora, perquè no només eliminen tot el sotabosc, impedeixen qualsevol regeneració de rebrot o llavor, sinó que la seva intervenció col·labora directament en els agreujants del canvi climàtic: el sòl d'un bosc sense sotabosc pateix temperatures més altes i menor humitat i en resulta un bosc molt debilitat.

He defensat els arbres vells, fins i tot els morts, drets o caiguts, perquè són útils, necessaris al bosc, és a dir a la seva comunitat forestal, al seu sistema de funcionament que estem tan lluny de conèixer i entendre, als seus animals, insectes, ocells, mamífers, plantes, fongs, micorizes i tota la seva xarxa de relació. Ens cal un téntol, una treva en aquesta relació tan hostil que tenim amb el bosc.

Val a dir que mentre l'administració forestal s'ha entretengut en atacar molins a canonades als boscos de les Balears, han comparegut espècies invasores recents que no han sabut aturar ni combatre, com la Paysandisia archon que devasta la nostra palmera nadiua, el garballó (Chamaerops humilis) o la Cydalima perspectalis que ho fa amb el boix (Buxus balearica).

Peter Wohlleben té diferències molt diferents, valgui la redundància, amb els silvicultors i gestors forestals de l'administració alemanya, que les que tenc jo amb els d'aquí, però igualment importants en els dos casos. Les nostres comunitats forestals mediterrànies no s'assemblen a les caducifòlies de centre-Europa, com tampoc la seva gestió i intervenció, allà l'explotació forestal ha estat molt més antiga i intensa, si bé la visió i consideració ecològica silvícola positiva de reparació del mal fet va arribar molt abans que aquí, que encara esperam.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat al DBalears