El foc amic

 

El foc criminal

Potser la llegenda era menys o més així: en una de les tribus que poblaven el que avui es coneix com Amèrica del Nord, o els Estats Units d'Amèrica, es realitzava una prova a qui arribaven a l'adolescència, consistent a haver d'abandonar obligatòria i individualment el poblat per endinsar-se a boscos, prats o muntanyes per un període de temps de quinze dies, amb un objectiu, entre altres, que en retornar havien d'aportar a la gent del seu poble algun objecte i ensenyança apresa durant la seva experiència. Un d'aquells al·lots va decidir pujar cap a les muntanyes més altes, el seu objectiu era mirar de capturar o, en el seu cas, trobar plomes d'àguila. Una nit de tempesta es va haver de refugiar, xop i fred, a l'entrada d'una cova elevada i no gaire profunda. Un vent eixordador que feia crida als arbres i tot un seguit de llamps i trons, aconseguiren fer tremolar aquell nin. Les branques d'un arbre que tenia ben davant no paraven de xerricar i gemegar amb el frec que el vent imposava. Fou en un instant que va creure veure-hi un petit llum roig. Es va passar la ma pels ulls per a fixar-s'hi millor i, sí, una llum roja minúscula com el caliu i acompanyada d'un fil de fum, emergia des d'on les branques fregaven una amb l'altra. Ràpidament la pluja la va apagar.

L'endemà al matí quan es va despertar, el dia era lluminós, pocs niguls blancs tacaven el cel. Es va aixecar i es dirigí tot d'una cap on les branques s'havien fregat la nit anterior i hi va poder comprovar el senyal, la resta carbonitzada d'un bocí de llenya. Amb el ganivet que duia va tallar dos bastons d'aquella branca i de manera frenètica els fregà durant molt de temps sense cap resultat, llevat de comprovar que en el punt d'unió del frec, la fusta s'havia encalentida. Assumit com un repte seguí fregant els dos bastons fins que aconseguí extreure'n una minúscula incandescència. Desfilà fils de la seva pròpia roba i els acostà al petit caliu, bufà i bufà fins que aconseguir treure'n flama, foc.

De retorn al seu poble quan li demanaren quin era l'objecte o ensenyança que havia d'aportar, el jove mostrà dos bastons que provocà la incredulitat i rialla del poble que l'envoltava. Amb gran dignitat s'assegué i repetí l'operació d'un dies abans fins que el foc tornà a aparèixer.

Enguany fins al dia d'avui, mitjans de juliol, les Illes Balears i Pitiüses han quedat al marge de patir incendis forestals de certa consideració, ben al contrari del que s'esdevé a Espanya, Itàlia, França, Marroc... És opinió generalitzada que són una conseqüència directa del canvi climàtic, que provoca onades de calor extrema de llarga durada amb períodes de sequera igualment llargs. Abans de donar la culpa al canvi climàtic, els culpables sempre varen ser i i encara són la vegetació seca, els boscos bruts, la manca de gestió forestal... Sempre restant en un segon terme, i sovint ràpidament oblidat, el vertader culpable en uns 95% de casos: la persona que el va provocar. Aquesta persona o grups de persones siguin per negligència, accident o intencionalitat paranoica o criminal han provocat la totalitat dels incendis que devasten territoris immensos agrícoles i forestals durant aquests dies. Poc se'n parla de la causa humana, de les investigacions en curs, ben al contrari en altres casos de motivació terrorista o interès mediàtic.

Les despeses pressupostàries que els diferents governs destinen a mitjans d'investigació o recursos humans policials específicament mediambientals, si és que existeixen, són infinitament inferiors als que gaudeixen altres cossos policials locals, estatals o militars. El problema és que la formació i pràctica diària d'aquests darrers és dona com el seu nom indica (polis) preferentment a zones urbanes, pobles i ciutats i no a territoris naturals, agrícoles amb tota la seva interconnexió de relacions amb l'home. Per altra banda fins no fa massa dècades, i encara ara, s'ha entès el foc, l'ús del foc com una eina de treball, de domini del medi natural, de gestió agrícola i forestal. Qui en fa ús no es considera per això un criminal.

En tot cas la investigació de causes relacionades amb els incendis forestals solen acabar en la gran majoria de casos arxivats amb els culpables desconeguts i probablement a punt per a tornar-hi a reincidir. Recordem tan sols en el darrer i intencionat incendi provocat a l'Albufera de Mallorca o en tants altres i en les declaracions dels responsables polítics assegurant resultats en les investigacions per identificar els culpables de les que mai més hem tornat a saber res.

A mitjans del segle passat, les muntanyes d'Artà, Pollença, Escorca, Andratx foren devastades per grans incendis intencionats. Els causants, que només en certs casos foren perseguits per l'autoritat municipal, eren prou coneguts als propis pobles, en bravejaven públicament de les seves fetes. Feien net deien. Avui potser se n'amaguen un poc més, però en la majoria de casos aquestes accions criminals resten impunes. Aviat quan el foc s'hagi apagat, les muntanyes cremades quedaran lluny de la nostra vista, arribarà la tardor i plourà i aviat ningú sabrà què se'n va fer de les investigacions per descobrir i tenir controlats els culpables. De la mateixa manera que les conseqüències del canvi climàtic també tenen culpables que resten impunes a les seves accions criminals, però això ja és una altra història.

La majoria de la població, especialment la més jove és ben conscient de la perillositat del foc a les nostres mans, l'educació a les escoles, les campanyes d'educació ambiental i propagandistes en mitjans de comunicació han creat consciència al respecte. Falla que les institucions públics també hi estiguin a l'alçada, especialment en les seves responsabilitat d'investigació i resolució de les accions incendiàries siguin per imprudència o intencionalitat criminal.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Publicat al DBalears