Les mèlies, per a perfumar maig

Al·legoria de les mèlies

Per fi estan en plena floració perfumant carrers i barris sencers (com Campanar a València). Les tardanes mèlies, Melia azedarach, volen deixar part de les seues flors per a perfumar maig. Sempre he sentit feblesa per aquest arbre. S'adapta als entorns urbans com a pocs.

Malgrat la seua relativa corpulència es pot contenir en els carrers, fins i tot no gaire amples, sempre que mai es mutile i es pode seguint la seua particular ramificació. Aquesta és de llibre i digna d'exercici d'examen per a professional (si els hi haguera). Veient, reconeixent i admirant la forma de les seues branques és molt fàcil aprendre a podar-lo, i sempre de manera molt lleugera. Una vegada respectat ho dóna tot com a arbre urbà, resisteix plagues, oblit i sequera, ofereix la floració més perfumada d'un arbre de carrer (almenys a Espanya).

Les seues fulles delicadament bicompostes com un encaix són brillants i alegres i proporcionen la millor de les ombres, almenys en les nostres comarques més càlides. Resisteixen com a pocs dels nostres arbres caducs la calamarsa, els sòls secs i calcaris (aquests més aviat li convenen). No presenta malalties, plagues ni clorosis que afecten al seu intens color. Alegra i perfuma les primaveres i ombreja i refresca els nostres estius, en part per les seues profundes arrels que bomben aigua del subsòl, però no afecten a les construccions veïnes. No content amb açò és molt atractiu també a l'hivern per la seua ramificació *divaricada i els seus cridaners fruits que duren tota la estació sinó hi ha forts vendavals.

Com les moreres és originària del sud d'Àsia i per açò té (amb major bellesa i menor necessitat d'aigua que elles) capacitat de suportar el doble escalfament urbà (el global i el de “illes de calor”). La calor ha reduït enormement, i encara ho farà més, la nòmina d'arbres caducs en les nostres ciutats càlides, la qual cosa lamentablement fa que es vagen oblidant els avantatges dels caducs i pervivint per a alguns sol els seus “inconvenients”. En aquest sentit, la pèrdua de fulles, que alguns ignorants veuen com a brutícia indesitjable, es concentra en una sola setmana en aquesta espècie.

Parent proper de l'arbre de Neem i el Azadirachta, les seues fulles són també lleugerament insecticides. Col·locades ací i allà entre les fulles dels llibres els protegeixen dels comuns atacs d'insectes (sobretot Lepisma, o peixets de plata).

Lamentablement se'l denomina erròniament, i amb massa freqüència (com a l'arbre de la canyella o el camforer) “cínamom” malgrat que no està en absolut emparentat, negant-li personalitat pròpia.

Finalment és un arbre barat que solament la incomprensió i el mal tracte fa que no siga més benvolgut en desconèixer tota la seua bellesa en els llocs on se’l mutila enlletgint-lo.

Armand Paz Rico

(*) divaricada. botànica bot. Dit de les branques que divergeixen segons un angle molt obert.