L'arbrat de les carreteres

Les carreteres arbrades
al 'Museu al Carrer' del mNACTEC

Camí de l'Ermita de l'Aldea, que va del poble de l'Aldea a l'Ermita i a Deltebre,
a través de la T-3454. Foto de Salomé Mulet Muria

La majoria de camins i carreteres, fins ben entrat el segle XIX, eren de terra i continuació dels antics “camins rals”. Aquestes mal anomenades “carreteres” patien una forta erosió i sovint esdevenien intransitables a causa de diversos motius: a les precàries tècniques constructives emprades, cal afegir-hi la problemàtica del perjudici que causaven les noves llantes metàl·liques dels carros i carruatges, la manca d’obres de fàbrica (ponts, desaigües, cunetes, guals, etc.) que facilitessin la conducció de les aigües pluvials així com la sinuositat i forts pendents dels traçats (per estalvi en no realitzar obres de fàbrica). Per tal d’evitar aquesta erosió, a mitjan segle XIX es comença a plantar arbres, en zig-zag, als marges de les carreteres principals. Aquesta actuació es duu a terme no amb una finalitat estètica o de fer ombra al viatger, com sovint i erròniament s’ha dit, sinó com una solució tècnica de fixació del terreny i també com a referent d’orientació visual en llocs i èpoques de grans nevades.

Antic traçat de la carretera N-II, en el tram d'El Pla,
a l'altura de Montserrat-Park. Coll d'El Bruc

Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives entre les quals destaquen l’Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...]o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.

BP-1121, antiga carretera de Manresa a Barcelona, Monistrol de Montserrat

També la Real Orden de 30 de junio de 1847 regulava l’aprofitament d’arbres de propietat municipal als marges de les carreteres o la forma de plantar els arbres a les entrades i les travessies dels nuclis urbans. El Reglamento de 7 de febrer de 1852 dictava disposicions per a la creació de vivers i plantacions d’arbrat a les carreteres i estipulava que la seva responsabilitat aniria a càrrec del cos de “peons caminers” que establirien i cuidarien vivers d’arbres propers al seu tram i al seu habitatge (“casilles”) per tal de poder plantar, conservar i replantar el major nombre d’arbres als marges de les carreteres.

Carretera que dóna accés a l'antic sanatori de Torrebonica, a Terrassa.
Foto de Carla Gorina

L’any 1896 es va elaborar un inventari, per demarcacions provincials, dels vivers i arbres plantats a tot l’estat espanyol, en el qual s’observa que la demarcació de Barcelona se situava al segon grup de províncies amb major nombre d’arbres plantats (entre 45.000 i 50.000). La seguien Girona (entre 25.000 i 30.000), Lleida (entre 20.000 i 25.000) i Tarragona, al grup de les províncies que tenien entre 5.000 i 10.000 arbres plantats. Es calculava, però, que malgrat l’esforç realitzat, la proporció entre els arbres plantats i el número de quilòmetres de carretera l’Estat espanyol encara estava un 42 % per sota de la mitjana establerta a països com França, Anglaterra o Portugal.

Antiga entrada a Montblanc, des del Coll de Lilla, per l'antiga N-240. Foto de Pau Perarnau

A partir de mitjan segle XX, amb el notable increment del nombre de vehicles que circulen per les carreteres i l’augment de la seva velocitat i dimensions (especialment camions i autocars), comencen a aparèixer moltes veus i opinions públiques que incideixen en la necessitat de la progressiva ampliació de les carreteres i la conseqüent eliminació dels arbres plantats als costats per tal d’evitar els accidents entre vehicles o les cada vegada més freqüents i perilloses col·lisions dels vehicles amb l’arbrat dels marges.

Carretera arbrada de l'Estany

Les normes reguladores dels anys 1960 i 1970 (Decret 1188/1961 i Decret 1478/1966) es fan donant especial atenció a la disposició d’aquest arbrat a les cunetes de les carreteres per tal que no afectin al gàlib dels vehicles grans, no dificultin la visibilitat i no amaguin o tapin els senyals de trànsit, començant, doncs, un progressiu treball d’eliminació i de no substitució ni manteniment de l’arbrat existent.

Sant Agustí de Lluçanès. Carretera BP-4654 de Sant Quirze de Besora a Borredà.
Foto de Ramon Blanch

A Catalunya, les espècies d’arbres més utilitzades per plantar als marges dels camins i les carreteres han estat el plataner, el pi, l’om i les moreres, creant-se un esplèndid paisatge d’equilibri entre la finalitat inicial de l’avenç tecnològic i l’harmonia posterior amb l’entorn i el medi natural. El reconeixement a aquest alt valor patrimonial, paisatgístic i mediambiental que representen les carreteres i travessies urbanes arbrades que encara es conserven es manifesta en la majoritària voluntat social actual de reivindicar i conservar aquest destacat element del paisatge de la societat industrial.

Entrada de Sant Julià de Vilatorta per la carretera BV-5201,
de Calldetenes a Vilanova de Sau. Foto de Jaume Perarnau

Documentar el paisatge de Catalunya amb el projecte Museu al Carrer

Les carreteres arbrades són un dels àmbits inclosos al projecte Museu al Carrer promogut pel Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). La iniciativa neix amb l’objectiu d’inventariar, georeferenciar, documentar i posar en valor el patrimoni de la societat industrial que es conserva als pobles i ciutats de Catalunya.

El projecte es va construint gràcies a la participació ciutadana. A més de les carreteres arbrades, també s’hi recullen altres elements patrimonials i del paisatge com publicitats, botigues centenàries, antics cinemes i teatres... Per contribuir-hi, podeu proposar les vostres imatges amb l’etiqueta #museualcarrer a Twitter i a Instagram, o bé a través del formulari web.

Arribant a Sant Quintí de Mediona

La Carretera de Molins de Rei a principis de segle XX tenia grans arbres.
Arxiu Josep Raventós Cartró