Plenes de bellesa fins al darrer dia

“Quaranta dies després del Hanami”

Primer premi concurs literari narrativa Esteve Albert

Cirerer florit. Hanami de Masquefa 2013. Foto de Frank Guinart

Estimades filles, sóc perfectament conscient que no puc ajornar el nostre comiat. Quan ha sortit el Sol he vist que el Gran Amo enfilava el camí per venir a convidar-vos. Deu estar a punt d’arribar, … i amb ell, també, una separació agredolça. Per tant, m’agradaria dir-vos quan orgullós em sento de vosaltres. Sou precioses, heu sabut madurar, malgrat aquelles reticències absurdes que us tenien ancorades en la vostra infància. No recordeu quan us deia que aquell bonic vestit blanc no el podíeu dur posat eternament?. No recordeu com d’enrabiades estàveu a mesura que per força us en havíeu d’anar desprenen?. El cert, però, és que totes ho vareu acceptar, primer amb resignació, ja ho sé, però desprès amb un cert goig interior que molt tenia a veure amb aquella idea del “fluir amb la vida”, de no encallar-se en el passat. És aquesta idea d’entrega la que més honora les nostres arrels, la que més sentit dona al cicle de les estacions, al pas inexorable del temps. Sempre he cregut que aquesta idea, que diu que hem nascut per alguna cosa diferent a consumir-nos sota el sol, ens ajuda a superar totes les pors. La por a morir de set, la por a morir de fred, la por a caure i no saber-nos aixecar, la por a ser minvats per alguna malura, ... fins i tot la por al becdocell. Aquesta darrera, la més selectiva de totes, segons m’han explicat els meus avantpassats que encara poden gaudir veient-vos créixer. Algunes de les vostres germanes no van superar aquella por i van sucumbir esventrades sense compassió. Van ser moments molt difícils i dolorosos per a totes vosaltres. Malgrat tot, jo sabia que també acomplien una funció, que aquell episodi on donaven la seva vida no succeïa perquè si. Llavors era molt difícil de poder-vos-ho explicar, ... i encara ho continua sent ara. Fins i tot les que no van suportar la por a l’abisme van merèixer un reconeixement doncs amb el pas del temps van tornar a les arrels. Era només qüestió d’amarar-se de pluja uns quants cops.

Un pom de color. Foto de blogufotos: la Diana

El Gran Amo és molt diferent a mi i als meus companys. Nosaltres no hem voltat món, ell segurament sí; tantes vegades ens hem preguntat què hi ha al darrera d’aquella serralada que perfila el nostre horitzó. Alguns de nosaltres varem assegurar que allà mateix s’acabava tot, que a l’altra banda només existia un gran forn on es coïa una gran massa de foc que en elevar-se cada albada conformava el que s’anomena Sol. El problema és que mai ho podrem veure amb els nostres propis ulls, nosaltres som d’aquí i la nostra finalitat no és descobrir que hi ha més enllà del que abasta la nostra mirada. D’altra banda, per més que any rere any li hem formulat preguntes sobre les nostres especulacions, em dona la sensació que o bé parlem llengües diferents o bé els nostres precs sempre se’ls emporta el vent.

Cireres. Foto de Joan Torres

Avui o potser demà sereu arrencades de la vostra llar, deixeu-me felicitar-vos de nou perquè heu estat capaces d’arribar plenes de bellesa fins al darrer dia. No us puc dir quin és el vostre futur, jo tinc encarregada una missió diferent, però estic segur que, a diferència de jo i dels meus companys, viatjareu i veureu què hi ha més enllà d’aquest hort que ens rodeja i dels quatre camins que menen a la casa del Gran Amo i al camp d’oliveres que tenim al costat. Estic segur, també, que us portareu tan bé com per a que es reprodueixi l’experiència l’any vinent, és així com es renova el cicle de la vida i com vosaltres i nosaltres sentim que darrera la bellesa efímera del que ell anomena Hanami o Floració del Cirerer, existeix un sentit més profund i, sense dubte, misteriós.

Francesc Guinart i Palet

Francesc Guinart amb el Primer premi concurs
literari narrativa Esteve Albert, de Dosrius