El badall del plàtan

L'origen del món

Anthony Garner

El meu carrer, la Rambla, té molts plàtans en filera. Pel meu gust, massa, o massa junts els uns amb els altres. Potser fruit de la monotonia, el de davant de casa un dia va fer un badall. L'espasme negre, profund i inacabable se li va manifestar a la part baixa del tronc. Hi vaig veure el badall fins que de més gran, amb major vernís intel•lectual, em va semblar un udol perquè era molt semblant a El crit ovalat i ondulat d'Edward Munch. Sigui com sigui, el plàtan feia manifestació d'incomoditat i protesta. També s'ha de dir que alguns transeünts han confós el forat amb una paperera i que per Sant Joan uns altres l'han utilitzat de caixa de ressonància dels petards, però a aquests iconoclastes sense sentit poètic els deixarem de banda i no en farem cas. Nosaltres ens quedem amb el badall i amb el crit.

El crit (Skrik) d'Edvard Munch

Fins que fa uns mesos, vaig baixar al carrer i vaig veure que algú havia pintat a la part superior de l'orifici, amb el sistema de trepa, una llegenda que deia: “L'origine du monde.” Perquè no hi hagués dubte que es referia al quadre eròtic de Gustave Coubert que es pot veure a l'Orsay de París, l'autor de la inscripció havia afegit amb caràcters més petits el nom de l'artista precedit d'una “à”, “à G. Coubert”, que indicava una dedicatòria. Tot en francès. Un badall? Un crit? La meva ingenuïtat i el meu pudor mental sempre queden en evidència: era un pubis, situat en el lloc on aquesta part de l'organisme femení es localitza. Els crits i els badalls es fan més amunt.

L'origen del món (L'origine du monde) de Gustave Courbet

Per saber-ne l'autor vaig fer interrogacions entre els sospitosos de la ciutat: els practicants de l'art conceptual i sorprenent. No solament no me'n van saber donar raó sinó que com que no tenien notícies de l'“acció” van fer expedicions per veure-la. La van admirar, la van retratar, la van posar en l'altar de les seves preferències i em van dir que si un dia en feia un article el publicarien en una plaquette al costat de la imatge del trau amb nova intenció que ara amenitza els caminants de la Rambla. Vaig dir als conceptuals que m'ho rumiaria.

El misteri persisteix i augmenta. Les lletres són periòdicament repintades sobre l'escorça amb tota cura. Per qui? Com que el manteniment es fa de nit, em diuen que vigili i controli. Sí, home. Cada nit. És millor deixar-ho en suspens, com una fantasia onírica o com la representació del gran badall i el gran crit del món.

Manuel Cuyàs Gibert

· Article publicat a El Punt Avui el 31.12.2013 ·

Arbres tombats

Arbres després d’un esclafit

Aquestes fotos són d'una tempesta violenta que va passar per la zona nord d'Osona (Catalunya), el 4 d'Octubre del 2013. La tempesta es diu un esclafit, i es tracta de vents que provenen d'una tempesta que cauen verticalment i de cop i poden assolir fins a 130km/h o més i provoquen danys, per la rapidesa que bufa, i normalment en poc temps, com a molt 15 o 20 minuts. A Manlleu, es diu que va arribar a uns 120/130km/h, i la tempesta va durar uns 15 minuts més o menys. Algunes fotos són de casa meva, i altres de dins el poble de Manlleu.

• Podeu llegir més sobre això, en les webs següents:
• Un petit esclafit va arrasar el nord d'Osona
• Esclafit a Manlleu 2013

Adam Macià-Parris

Figuera sevillana, del Guadalquivir a Mallorca

Un record entranyable de la mili

Fa un poc més de vuit anys, al maig de 2005, vaig viatjar a Sevilla per calmar la meva nostàlgia per aquesta bellíssima ciutat de l'Al-Andalus, que duc dins l'ànima. Allà vaig viure durant dotze mesos fent la mili a la Caserna de Cavalleria d'Alcalá de Guadaira, des del març de 1981 fins al febrer de 1982. Han passat gairebé 32 anys i sembla que va ser ahir. Sempre recordaré amb molt de carinyo als companys sevillans.

El primer dia a la caserna, en acabar la instrucció al capvespre, me'n vaig anar sol a la cantina amb un retgiró tremend al cos, sense conèixer a ningú i amb la sensació d'estar tancat dins una espècie de camp de concentració. Feia només una setmana escassa que s'havia perpetrat l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. L'ambient militar estava molt carregat, tens, enrabiat, amb les espases desembeinades i llestes per a l'acció. Els nous soldats estàvem acollonats. La majoria procedíem de les casernes cordoveses de reclutes de Cerro Muriano i Obejo. Havíem jurat bandera tots junts el dia 22 de febrer a Cerro Muriano, just la jornada anterior del cop. Els comandaments es mostraven molt durs, gairebé diria que cruels amb els novençans, com si volguessin descarregar damunt nosaltres tota la seva frustració. A la caserna estava tot preparat per a una intervenció bèl·lica immediata, amb el pati d'armes ple de tancs orientats cap a la sortida.

Com us deia, després de la dutxa col·lectiva ens vàren donar permís per a anar a la cantina fins a l'hora del sopar. Jo em vaig quedar aturat a la barra. Vaig demanar una canya i em vaig dedicar a observar i a escoltar. Sentia una angoixa tan gran que gairebé no me podia empassar la cervesa. La trobava exageradament amarga. Fumava un cigarret darrere l'altre  d'una manera compulsiva. La meva solitud i la meva por eren incommensurables. Em demanava a mi mateix: sortiré viu d'aquí, ho podré suportar?

-¡Quillo, qué paza!, ¿de dónde ere? - em va preguntar un soldat amb un gran somriure, donant-me una palmada a l'espatlla..

-De Mallorca - vaig respondre jo amb un filet de veu.

-Pué yo zoy de Do Hermana, de aquí cerca. Me llamo Jozé Luí. ¿Y tú?

-Yo Juan. 

-¡Quillos!, ette é Juan de Palma de Mallorca - va cridar dirigint-se als seus amics.

Quan em vaig adonar estava enrevoltat de sevillans que em saludaven amb una afectuositat espontània tan sincera que a jo com a mallorquí sec i reservat em resultava si més no xocant, com si em coneguessin de tota la vida. De sobte ja no estava sol, en menys de tres minuts tenia mitja dotzena d'amics que em convidàren a una altra canya i aquesta sí em va saber a glòria. I després una altra i una altra...

Duc aquest record tan aficat dins l'ànima que sempre que ho rememor se m'humitegen els ulls. Des d'aquell precís moment vaig quedar enamorat d'Andalusia i els andalusos. Tenen un caràcter meravellós i la seva terra és un paradís. Dotze mesos després ja parlava sevillà amb soltesa i quan vaig tornar a Mallorca em vaig torbar bastants de mesos a perdre l'accent andalusí quan parlava en castellà.

Vaja, m'he embolicat explicant-vos les meves batalletes de la mili i m'he oblidat de la figuera sevillana del Guadalquivir.

Mirau quines figues més guapes. Semblen dur pintats els colors de totes les banderes sorgides del Regne d'Aragó, inclosa la bandera espanyola: or i sang. Com us deia al principi l'any 2005 vaig visitar Sevilla. Prop de la Torre de l'Or em vaig acostar fins al riu Guadalquivir. Em va venir de gust tocar la seva aigua que baixava de Còrdova i allà mateix, amb les seves arrels en remull, creixia una figuera imponent que no duia cap figa, la qual cosa em va fer suposar que era una cabrafiguera, és a dir, una figuera silvestre nascuda d'una llavor defecada allà per un ocell. Ara sé que es tracta d'una semicabrafiguera, un arbre híbrid fill d'una cabrafiguera mascle silvestre i una figuera femella conreada. No fa figues flors i per aquest motiu sa mare al maig no duia cap fruit. Només fa figues tardanes que maduren a la segona quinzena d'agost. Si ampliau les fotos amb un doble clic apreciareu millor els detalls.

Totduna vaig pensar que havia d'agafar una branqueta d'aquella figuera sevillana com a record. Al meu hort-jardí no tenia cap arbre de la meva estimada Sevilla i em fèia molta il.lusió tenir-n'hi un. Vaig agafar tres estaquetes, les vaig rabejar amb l'aigua del riu, les vaig aficar dins una bossa de plàstic i me les vaig endur a Mallorca. Quan vaig arribar les vaig sembrar dins tres cossiols i em vàren aferrar totes. Una d'elles es va morir uns mesos després. Una altra la vaig regalar i no sé com segueix. La tercera està sembrada al meu jardí. La terra mallorquina argilenca i carregada de calç no li acaba d'agradar, creix molt poc, però sembla que es va adaptant i cada vegada va agafant més força. Aquest any fa fet una figa, només una, la de la foto.

 La polpa té un color vermell-carn intens. És molt sucosa, cremosa i dolça. Es fon com un bombó dins la boca. La vaig trobar deliciosa i em va fer recordar a aquells soldats sevillans i el seu entranyable ¡Quillo!

Braços llargs i mans obertes

Un petit miracle abans de Nadal

A vegades la vida no et vol deixar anar

i s’avança silenciosa cap als precipicis

on et veu córrer desbocat

per posar-hi coixins al fons,

per fer de les branques que vesteixen espases

braços llargs i mans obertes.

A vegades la vida no et vol deixar anar

i com una esponja eixuga dissorts i tristeses

on et veu perdut i atrapat

per fer-te lleuger, molt lleuger,

per deixar-te volar més enllà dels núvols

allà on el Sol pot ajudar-te a veure-hi clar.

A vegades la vida no et vol deixar anar

i desitja que la sang romangui a les artèries

on cal que sigui força motriu del teu cor,

com l’aigua de pluja que baixa pels rierols

regant el petit bosc de la cinglera del Capelló,

el mateix que ahir s’omplí de braços, de mans, de vida.

Franc Guinart / 24-des-2013.

•

El 23 de desembre va succeir un fet insòlit a la nostra vila. Capellades és al cap damunt d'un cinglera, la coneguda com a Cinglera del Capelló. De tant en tant, aquest precipici és transforma en temptació per posar punt i final a la vida. El dia 23 es va produir un altre, sense eufemismes, intent de suïcidi. No cal parlar de les circumstàncies que envoltaven l'existència del pobre que desitjava la mort, segur que eren prou tràgiques i severes com per abrigar la nefasta idea en la seva ment.

Es va llençar dalt a baix, amb tota la decisió i tot el coratge,...però el resultat no fou l'esperat: aquest jove de divuit anys no va tancar els ulls per sempre en esclafar-se al fons del precipici,...simplement no hi va arribar amb la velocitat i l'impacte esperat.

M'agrada pensar que una mica els nostres amics els arbres hi van col·laborar, qui sap si aquest és el miracle en majúscules d'enguany,...potser no, però ben segur que és una preciosa història per poder explicar, celebrar i, pel protagonista, agrair després d'adonar-se'n que és algú massa important com per voler dir adéu abans d'hora.

Bon Nadal i Bones Festes !!!

Franc Guinart
•

El bosc que necessitem al segle XXI

Dimecres 11 de desembre, a les 19:00 hores

al local del CEV - Centre Excursionista de València -

Plaça Tavernes de la Valldigna, Núm. 4, Barri del Carme, València

Debat

"El futur de la gestió i la protecció
del bosc valencià"

La Plataforma Bosc Viu, que compta entre els seus membres a Acció Ecologista-Agró, i el Centre Excursionista de València (CEV) organitzen el pròxim dimecres 11 de desembre un debat públic sobre el bosc que necessitem al segle XXI, per a analitzar com es pot combinar la conservació del medi forestal i el desenvolupament rural.

El debat "El futur de la gestió i la protecció del bosc valencià" comptarà amb la presència de diputats de tots els grups parlamentaris presents a les Corts Valencianes i estarà obert també a la participació del públic assistent.

Els temes que centraran el debat seran la gestió i el model de desenvolupament rural sostenible, amb especial referència al recentment aprovat PATFOR i els projectes d'extracció de biomassa forestal. A més a més, també s'abordarà la política de conservació i regeneració del bosc, especialment pel que respecta als parcs naturals i a la resta de paratges forestals protegits del País Valencià.

L’acte serà a les 19:00 hores, al local del CEV (Plaça Tavernes de la Valldigna, Núm. 4, Barri del Carme, València).

Bosc Viu és la plataforma per la defensa dels ecosistemes forestals valencians, que agrupa unes 40 entitats que promouen la protecció y conservació dels ecosistemes forestals, reclamen una gestió forestal respectuosa amb els ecosistemes i els seues habitants i proposen un model de desenvolupament rural sostenible. Inclou diferents sindicats, col•lectius ecologistes, excursionistes i grups culturals de tot el territori valencià.

Acte organitzat per la Plataforma Bosc Viu i el Centre Excursionista de València