Acorats. Acorar un poble
Acorats estam, per aquesta colla de bàrbars que ens volen malmenar la llengua. Però no oblidem que el nostre pitjor enemic podem ser nosaltres mateixos...
[…] Pare nostre, vós qui estau en el cel…
-Vaja unes alzines!
-No són alzines això.
-Bé, aquests polls...
-No són polls.
-Idò què són?
-Són oms...No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina...
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc, De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots...quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com moren es pobles si moren ses paraules. Ës sa paraula s’ànima d’un poble. [...]
Fragment del llibret “Acorar” del gran actor Toni Gomila, de l’obra de teatre homònima (reproduït amb autorització del titular dels drets).
Un fragment intens, d’una obra intensa. Vos recomano intensament que si teniu oportunitat l’aneu a veure i sinó comprau el llibret que també el gaudireu de valent. Una obra profunda, molt profunda, acoradora, feridora a matar. Si la veus i només rius, no has entès res, has perdut el temps. Si en surts tocat d’ala, malferit, acorat, afitorat, amb una punyida que arriba a l’os, te’n duus el missatge i el podràs trametre abans de que sigui massa tard.
Rafel Mas, Búger 24 de febrer de 2013
La raó, la pau, la bondat, la solidaritat, la paciència, la resignació i fins l'esperança són vegetals. L'amor és un reflexe d'aquestes virtuts literalitzades per l'home. Fins alguns l'han volgut sacralitzar en el suport d'una creu, una creu però de fusta. El so de les ones és el més vell idioma del món i els arbres el dançaven segons es passions amb que la veu bramava.
ResponElimina