Amics tarongers

Alguns de vosaltres potser ja sabeu que per devers Sant Jordi, vaig publicar un conte. Quan vaig acabar aquesta grata experiència, em vaig trobar com si em manqués alguna cosa i, encara que no em sobra gens de temps, vaig començar un altre relat. Ara i avui i en deferència al meu estimat i admirat amic Francesc, d'amicsarbres, vos ne faig dos cèntims. Gràcies.

Ulls esmaperduts 

Només dos carrers més avall i paral·lel al de la biblioteca es trobava el vell casal de son Cruells. La façana de pedra blanca, que s’eixamplava fins a ocupar la darrera meitat del carrer, era pròpia de les pedreres del terme municipal i es caracteritzada per la duresa a l’hora de treballar-la. Al seu extrem, que tancava cap sortida pública, encara hi eren instal·lades, si bé ja no s’usaven per aquesta finalitat,  les quadres per a cavalls, que segons els historiadors locals, feren servir el mateix rei en Jaume i els seus cavallers en temps de la conquesta de Mallorca.

Gabriel en coneixia bé la seva existència, perquè quan era nin solia acompanyar al seu padrí Bernat, podador i empeltador de prestigi reconegut a la comarca, a escapçar, aclarir i podar les branques i branquillons d’un camp llarg de tarongers i llimoneres situat a la part posterior dels antics estables. 

La dedicació experta del seu padrí en el manteniment d’aquella plantació, eren realitzats amb cura, arbre per arbre i permetien als cítrics adquirir formes arrodonides, plenes, amb branques frondoses que vessaven cap a tots costats i carregades de taronges fins a tocar a terra. Li explicava com el taronger és un arbre que no vol que l’aigua li banyi el tronc i que el brancatge espès i arrodonit, tenia la funció no només de d’impedir que la llum s’infiltrés a sota, evitant així la germinació de moltes llavors que els ocells escampaven, sinó de mantenir un percentatge d’humitat òptim per al desenvolupament de les arrels superficials. Així i tot calia realitzar inspeccions periòdiques, anuals, tal com ho posava en pràctica les posava en pràctica, per eliminar manualment la intromissió d’espècies salvatges que els ocells hi disseminaven.

La plena confiança que els senyors de son Cruells atorgaven al padrí de Gabriel i la seva saviesa i manya en l’art d’empeltar, havia facilitat la implantació d’una rica diversitat de varietats de cítrics, algunes de les quals, sanguines, mandarines o imperials, pel seu nul interès comercial eren rares de localitzar, fora de plantacions com aquella.

Actualment en aquell camp, que Gabriel havia corregut i explorat arreu, s’hi estenien solades de taronges que es tudaven en terra. Sense l’atenció de les mans expertes que aquells arbres havien fruït i que reclamaven, la natura salvatge havia anat conquerint allò que un dia era seu. Els ocells havien espargit i sembrat llavors d’esparregueres, ullastres, llampúdols, mates i altres espècies silvestres. Aquestes plantes, enlloc de ser arrabassades amb atenció curosa i persistent, ara eren segades amb màquines de desbrossar, la qual acció provocava l’efecte contrari al pretès: gràcies al poder de regeneració de troncs i arrels, revenien encara amb més força i s’hi establien ja com a sotabosc.

La incomprensió d’aquella dinàmica per part de les noves fornades de jardiners i pagesos, però sobretot la necessitat d’estalviar esforços i temps en una producció que no oferia beneficis econòmics, prioritzava la poda en excés dels cítrics per tal que es pogués llaurar amb tractor al voltant del tronc i eliminar així l’ocupació de la vegetació salvatge. L’arada mecànica sovint provocava ferides a la soca i a les branques dels arbres, amb el resultat de la destrossa de les arrels arran de terra, una insolació excessiva i un grau d’humitat baix que provocava la debilitat de tota la plantació. Enlloc d’aquell tarongerar que Gabriel havia conegut, ara s’hi podia observar un camp d’arbres com esquelets nuus de fullatge i ulls esmaperduts.

Arreu de l’illa, Gabriel observava situacions semblants a aquella, que al cap i a la fi indicaven l’estat de compromís i estima que la gent sentia per la seva feina i pel seu territori. Un estat, pensava Gabriel, molt diferent al que motivava al seu padrí.

 .

 Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 22 de maig de 2012.