Talen l'araucària octogenària
de Can Nebot de sa Farinera
Els propietaris retiren el singular arbre que embellia l'entrada
al poble de Sant Josep per la carretera de Vila
de Can Nebot de sa Farinera
Els propietaris retiren el singular arbre que embellia l'entrada
al poble de Sant Josep per la carretera de Vila
La casa amb l'araucària. Diario de Ibiza / MC
Veïns de Sant Josep van lamentar ahir la retirada per part dels seus propietaris de l'araucària de Can Nebot de sa Farinera, un arbre que, segons la versió popular, va ser plantat l'any de la proclamació de la Segona República, i que es s'alçava per sobre de l'habitatge dels seus amos, situada al costat de la carretera de Vila, a l'entrada del poble de sa Talaia. L'araucària de Can Nebot gaudia d'una gran popularitat entre els veïns, atès que per la seva bellesa, simetria i dimensions, la consideraven un arbre singular i fins i tot es va arribar a comentar en el poble que l'exemplar hauria de gaudir de protecció oficial. Curiosament, un arbre que recordava la República va ser tallat i retirat amb una grua ahir, el dia de seu 81 aniversari.
L'araucària
El pi de can Nebot ‘de sa màquina’, ombra tutelar i testimoni mut dels jocs i de la vida quotidiana de la nostra infantesa, era molt més que un arbre esponerós i esvelt, era tot un símbol de riquesa, de modernitat i de progrés.
A l'ombra d'aquest arbre, i treballant de valent, el vell Bartomeu Ribas de can Nebot i la seva esposa Margalida hi criaren i educaren tretze fills. El dadaista Raoul Hausmann, que va viure al poble de Sant Josep als anys trenta, a la seva obra ´Hyle´ escriu: «...el senyor Nebot viu i treballa al costat de la carretera... Ens ha de fer tres cadires i una taula. Amb una dotzena de fills d'una sola dona. D'un pare fuster. Salut i alegria». I més endavant: «Quan tot va ser llest, calculat i ordenat, hi havia tres cadires acabades, sòlides, irreprotxables al sòl del taller».
Però a can Nebot, el vell Bartomeu, un home baixet i tenaç, intel•ligent i bondadós, a més de la fusteria, hi havia creat una farinera on hi acudien a moldre el grà els pagesos de tot el terme municipal, des de Sant Agustí fins a Sant Jordi.
Instal·là també una dinamo que permetia treballar fins tard a la nit i havia donat llum al poble amb motiu d'alguna festivitat solemne.
L'adquisició i bona marxa duna màquina de vapor enorme, que causava admiració i pànic a parts iguals als més petits quan la vèiem per primera vegada, permetia el funcionament de tota la maquinària.
En aquella casa que era fàbrica i indústria al mateix temps, tot era immediat i sonor. El tràfec era continu i l'afluència de persones, especialment a l'època de moldre el grà, constant. Des de la matinada fins ben tard s'hi sentien veus i crits. Els pagesos que havien arribat amb els carros, cavalls i mules carregats de sacs, aguantaven a peu ferm durant hores i esperaven el seu torn a l'altra costat de la carretera.
El molí amb la seva fressa monòtona, que no s'aturava en tot el dia, feia pensar en el pa blanc que sortiria d'aquella farina blanquíssima en que s'havia transformat el blat de xeixa.
A la fusteria, on hi arribaren a treballar sis persones, igual s'hi feia la moblada, que les cobertes, portes i finestres d’una casa. O els bancs i el trespol d'un camió de passatge. Fins i tot taüts i alguna barca s’hi van arribar a construir, amb enginy i un art insuperables.
Originaria de Xile, on existeix la creença que plantada davant la porta de casa manté allunyats als enemics i desgràcies, l'araucària va ser cultivada primer a Espanya per indians que havien aconseguit fortuna a les Amèriques. Plantada en aquella casa del costat de la carretera, a l'arribada del poble, representava l'ascensió contínua cap a la il·lustració, la modernitat i la llum.
Ara convertida en testimoni incòmode de l'esplendor d'un temps passat, amb el seu front mirant sempre el blau estàtic, extasiat del cel, tal vegada malalta de melangia, l'araucària s'havia convertit en un anacronisme.
Com tantes altres coses, era condemnada a desaparèixer de la nostra illa en nom d'un progrés que cada vegada s'assembla més a la decadència.
A l'ombra d'aquest arbre, i treballant de valent, el vell Bartomeu Ribas de can Nebot i la seva esposa Margalida hi criaren i educaren tretze fills. El dadaista Raoul Hausmann, que va viure al poble de Sant Josep als anys trenta, a la seva obra ´Hyle´ escriu: «...el senyor Nebot viu i treballa al costat de la carretera... Ens ha de fer tres cadires i una taula. Amb una dotzena de fills d'una sola dona. D'un pare fuster. Salut i alegria». I més endavant: «Quan tot va ser llest, calculat i ordenat, hi havia tres cadires acabades, sòlides, irreprotxables al sòl del taller».
Però a can Nebot, el vell Bartomeu, un home baixet i tenaç, intel•ligent i bondadós, a més de la fusteria, hi havia creat una farinera on hi acudien a moldre el grà els pagesos de tot el terme municipal, des de Sant Agustí fins a Sant Jordi.
Instal·là també una dinamo que permetia treballar fins tard a la nit i havia donat llum al poble amb motiu d'alguna festivitat solemne.
L'adquisició i bona marxa duna màquina de vapor enorme, que causava admiració i pànic a parts iguals als més petits quan la vèiem per primera vegada, permetia el funcionament de tota la maquinària.
En aquella casa que era fàbrica i indústria al mateix temps, tot era immediat i sonor. El tràfec era continu i l'afluència de persones, especialment a l'època de moldre el grà, constant. Des de la matinada fins ben tard s'hi sentien veus i crits. Els pagesos que havien arribat amb els carros, cavalls i mules carregats de sacs, aguantaven a peu ferm durant hores i esperaven el seu torn a l'altra costat de la carretera.
El molí amb la seva fressa monòtona, que no s'aturava en tot el dia, feia pensar en el pa blanc que sortiria d'aquella farina blanquíssima en que s'havia transformat el blat de xeixa.
A la fusteria, on hi arribaren a treballar sis persones, igual s'hi feia la moblada, que les cobertes, portes i finestres d’una casa. O els bancs i el trespol d'un camió de passatge. Fins i tot taüts i alguna barca s’hi van arribar a construir, amb enginy i un art insuperables.
Originaria de Xile, on existeix la creença que plantada davant la porta de casa manté allunyats als enemics i desgràcies, l'araucària va ser cultivada primer a Espanya per indians que havien aconseguit fortuna a les Amèriques. Plantada en aquella casa del costat de la carretera, a l'arribada del poble, representava l'ascensió contínua cap a la il·lustració, la modernitat i la llum.
Ara convertida en testimoni incòmode de l'esplendor d'un temps passat, amb el seu front mirant sempre el blau estàtic, extasiat del cel, tal vegada malalta de melangia, l'araucària s'havia convertit en un anacronisme.
Com tantes altres coses, era condemnada a desaparèixer de la nostra illa en nom d'un progrés que cada vegada s'assembla més a la decadència.
La araucaria ha sido el arbol simbolo de mi region. Ahora poco la encontramos, gracias a la acción predatoria de los humanos. Lástima!
ResponEliminaI ningú se'n preocupa d'averiguar-ne el motiu ?
ResponElimina