La quadratura del cercle
El bell vell mosaic de Llíria
Pedalant els camins de l'Horta nord, aquest laberint fruitós del que mai no voldries trobar eixida, envoltat pel perfum de la flor on el taronger barreja a parts iguals la vida insubornable de la llimona i la dolçor desolada de l'abandó, confós i lliure alhora, solcant el mar vegetal que floreix sobre les avingudes de deixalles i fang que les serralades properes han deixat anar al llarg dels segles, he observat un fenomen més que curiós, encisador. Podríem anomenar-lo: la irresistible atracció dels camps de tarongers. No és només el seu esclat visual i olfactiu, fins i tot tàctil i gustatiu. Pocs plaers són comparables, des del punt de vista gastronòmic, i afegiria poètic, que menjar-se una sucosa taronja al mateix lloc on va nàixer. No, no és només açò. N'hi ha un bon pessic de màgia en el fet d'endinsar-se per la quadriculada geografia d'aquell tros. Aquesta geometria delicada, que comparteix amb qualsevol conreu de l'horta, té molt a veure amb la precisió dels mecanismes físics i mnemotècnics de la meua benvolguda bicicleta. Podríem dir que és la versió en dos dimensions de la vessant esfèrica i volumètrica que defineix l'essència d'una bicicleta. La quadratura del cercle. No vull quedar-me en la superfície al considerar l'esfericitat del seu fruit, o l'engranatge de cotó aromatitzat de la flor que el precedeix. La correspondència, si més no, a mi m'ho sembla, és més profunda. Tal i com les primeres pedalades d'un xiquet al damunt de la bici tenen el valor afegit de descobrir un equilibri que poc abans ell mateix hagués dit impossible, les primeres passes a l'hort de la taronja són el retrobament del nen amb el Jardí de les Hespèrides que varen trepitjar i escriure els seus avis, besavis o rebesavis… Perquè segons diuen, aquelles pomes d'or no n'eren sinó taronges. Aquelles que Hèracles va robar, com si d'un ciclista de diumenge es tractés, de l'arbre del bell i vell mosaic trobat a Llíria. I en passar els anys hi trobes les nimfes a l'ombra d'aquelles flors de llima i desolació. I saps que n'has fet el camí amb dues rodes i un quadre fins aquell quadrilàter ple a vessar de pomes d'or i flama. I que les bicis són al marge del camí. I tu rius i ella riu tant i com us endinseu a la pastura de trèvols de quatre fulles que encatifen les interlínies verdes i grogues dels tarongers. I cerqueu l'arbre de la vida, l'arbre de l'amor, sota el desig obert d'un sol sempre en oriflama. I passat els anys tornaràs tot sol. I veuràs les nimfes i diràs bellesa, no més. Perquè ara són els homes grans que busquen la intimitat del camp, d'aquella orina que mai no acaba d'acabar-se mentre recorden la insospitada desolació del primer equilibri d'una roda, d'un pas, i la poma dolça de la vida. Molt lluny tot plegat de qualsevol consideració només mecànica d'una taronja.
El panorama urbà de València avança sobre els camps de tarongers abandonats. Foto de Amadeu Sanz
Taronges encara per collir. Albuixec, l’Horta Nord. Foto de Paco Mollà
Bon article i bona aparença d'idees, però jo cridaría l'atenció, de la desfeta de l'horta i les conseqüències que això comporta.
ResponElimina