Deixa que els mots s’escorrin
com al jardí –l’ambre i el cedre,
distretament i abundosament
i a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc...
Borís Pasternak
(Moscou, 29 gener [jul.]/ 10 febrer [greg.] 1890 – Peredèlkino, 30 maig 1960)
(Traducció de Guillem Nadal)
com al jardí –l’ambre i el cedre,
distretament i abundosament
i a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc...
Borís Pasternak
(Moscou, 29 gener [jul.]/ 10 febrer [greg.] 1890 – Peredèlkino, 30 maig 1960)
(Traducció de Guillem Nadal)
Un rossinyol als cedres
Dins la fronda antiga dels cedres
vetlla, ajocat, el rossinyol
del silenci. Pel corriol,
un lleu trepig de passes.
Ricard Permanyer i Luocart
(Barcelona, 5 octubre 1877 - 30 gener 1958)
Dins la fronda antiga dels cedres
vetlla, ajocat, el rossinyol
del silenci. Pel corriol,
un lleu trepig de passes.
Ricard Permanyer i Luocart
(Barcelona, 5 octubre 1877 - 30 gener 1958)
Die zauberflöte
Aturada en un bosc
de cedres vells, toques la flauta.
Quina
tonada, no ho sé.
Somreies
feliç.
Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)
Aturada en un bosc
de cedres vells, toques la flauta.
Quina
tonada, no ho sé.
Somreies
feliç.
Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)
Tardor a Viladrau
Com grans monedes d’or, d’un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til•lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d’abril, de sedes oblidades.
Avui no duus l’oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d’or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: «Res no mor.»
Fins al peu dels grans cedres es daura l’ombradiu
d’aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil•la, diu:
«La vida passa, es fon, i torna, i brilla.»
Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)
Com grans monedes d’or, d’un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til•lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d’abril, de sedes oblidades.
Avui no duus l’oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d’or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: «Res no mor.»
Fins al peu dels grans cedres es daura l’ombradiu
d’aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil•la, diu:
«La vida passa, es fon, i torna, i brilla.»
Marià Manent i Cisa
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)
10
Tanmateix l’amor, l’amor pur, és bell
i digne d’acceptació. Brilla el foc,
tant si crema al temple com a l’estopa;
com la flama de l’herba és la del cedre:
l’amor és foc. I quan dic exaltada
que t’estimo… fixa’t-hi bé… em veig
en els teus ulls transfigurada, esplèndida,
amb consciència dels nou raigs que viatgen
dels meus ulls als teus. No hi ha mai res baix
quan estima el menor; Déu rep l’amor
de la més vil criatura si ell el dóna.
I el que sento, en els trets inferiors
del que sóc, ara s’inflama i demostra
com l’Amor pot ennoblir la Natura.
Elizabeth Barrett Browning
(Kelloe, Durham, 6 març 1806 - Florència, 29 juny 1861)
(Traducció de Dolors Udina)
•
X
Yes, love, mere love, is beautiful indeed
And worthy of acceptation. Fire is bright,
Let temple burn, or flax; an equal light
Leaps in the flame from cedar-plank or weed:
And love is fire. And when I say at need
I love thee … mark!... I love thee – in thy sight
I stand transfigured, glorified aright,
With conscience of the new rays that proceed
Out of my face toward thine. There’s nothing low
In love, when love the lowest: meanest creatures
Who love God, God accepts while loving so.
And what I feel, across the inferior features
Of what I am, doth flash itself, and show
How that great work of Love enhances Natures’s.
Elizabeth Barrett Browning
Tanmateix l’amor, l’amor pur, és bell
i digne d’acceptació. Brilla el foc,
tant si crema al temple com a l’estopa;
com la flama de l’herba és la del cedre:
l’amor és foc. I quan dic exaltada
que t’estimo… fixa’t-hi bé… em veig
en els teus ulls transfigurada, esplèndida,
amb consciència dels nou raigs que viatgen
dels meus ulls als teus. No hi ha mai res baix
quan estima el menor; Déu rep l’amor
de la més vil criatura si ell el dóna.
I el que sento, en els trets inferiors
del que sóc, ara s’inflama i demostra
com l’Amor pot ennoblir la Natura.
Elizabeth Barrett Browning
(Kelloe, Durham, 6 març 1806 - Florència, 29 juny 1861)
(Traducció de Dolors Udina)
•
X
Yes, love, mere love, is beautiful indeed
And worthy of acceptation. Fire is bright,
Let temple burn, or flax; an equal light
Leaps in the flame from cedar-plank or weed:
And love is fire. And when I say at need
I love thee … mark!... I love thee – in thy sight
I stand transfigured, glorified aright,
With conscience of the new rays that proceed
Out of my face toward thine. There’s nothing low
In love, when love the lowest: meanest creatures
Who love God, God accepts while loving so.
And what I feel, across the inferior features
Of what I am, doth flash itself, and show
How that great work of Love enhances Natures’s.
Elizabeth Barrett Browning
Nocturn per a acordió
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota elsol:
que no li calen veles.
Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 16 maig 1894 - 7 agost 1924)
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota elsol:
que no li calen veles.
Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 16 maig 1894 - 7 agost 1924)
· Fotos: · Kumara Sastry · Tabish · Jaume Marlès Magre ·
· scucs · CarmeLlobet · SantiMB · Fotophilius ·
· scucs · CarmeLlobet · SantiMB · Fotophilius ·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.