Adéu-siau, acàcies
Hi ha plantats molts arbres exòtics, que no són propis de la nostra regió biogeogràfica. Tenir-los a les nostres ciutats té un punt d'interès; com a mínim ens fan adonar de la diversitat de la flora mundial. S'haurà de centrar l'atenció en les espècies exòtiques purament ornamentals que ja han entrat a formar part del nostre paisatge, que ja ens són familiars, com els plàtans, les acàcies, els desmais. Fins aquí és una cita de Joan Vallès Xirau, del Laboratori de Botànica, de la Universitat de Barcelona, i figura en el pròleg d'un inoblidable àlbum de cromos dels arbres de Girona, que l'Ajuntament de la ciutat va editar per Fires de l'any 1987.
Sembla ser que la raó de l'extermini de les acàcies és perquè no són autòctones: l'acàcia, efectivament, procedeix de l'Àsia occidental, o del centre dels Estats Units, o de la Xina, segons les seves varietats, i les seves arribades s'enregistren al segle XVIII. És a dir, per bé que "racialment" són de fora ja han entrat a formar part del nostre paisatge, ja ens són familiars, doncs, com diu Joan Vallès. Segons el criteri ecoracista d'eliminar les acàcies perquè no són autòctones, en cas d'anar-se aplicant, canviarà molt el panorama de Girona en la façana arbòria. Fixem-nos, només, en alguns certificats de naixement, que es convertirien en condemnes a mort: el tuliper de Virgínia s'autodenuncia que ve dels Estats Units; la magnòlia també en ve; la mimosa procedeix d'Austràlia; el caqui ve del Japó; la morera és oriünda de la Xina, i el desmai, també; la palmera ve de l'Orient Mitjà. Cal saber que les arrels d'aquestes famílies tenen una antiguitat reconeguda a les nostres terres: per exemple, el cedre va fer el seu primer arrelament aquí l'any 1842, el liquidàmbar el 1681, i la prunera de fulles vermelles el 1880. El concepte d'autòcton, el pura sang, fa una certa incomoditat a la ciutadania que s'estima tots els arbres, vinguin d'on vinguin, com una bona voluntat integradora, cosa ben diferent del que practiquen els responsables de l'anihilament.
Sobta un contrast: per un costat la condemna activa d'uns arbres sans que només són culpables d'"estrangeria"; i per altra banda hi ha la deixadesa barrejada amb por que plana sobre la Devesa, quan els anys que van passant inútilment ajuden a cavar una trista i allargada fosa comuna.
Ens plauria molt de tenir notícies més tranquil·litzadores, interpretant alguna raó, si existeix. Quan el compte enrere de la vida d'uns bons arbres ja corre fatídicament, calen explicacions. Atorguem-nos el benefici del dubte, sempre. I mentrestant, qui en tingui la responsabilitat sàpiga que la ciutadania es mostra molt sensible quan es veu perpetrar una execució com aquesta a la Font del Ferro.
Un dels béns patrimonials de Girona és la riquesa vegetal, com un emblema del creixement cívic. La diversitat ornamenta carrers, places i rodalies amb unes presències renovades per la successió del calendari. La gestió del tema arbori és un punt fort per connectar amb les bases populars, sempre sensibles a l'oferta d' estètica dels arbres, en aquella notòria diversitat. Quan coincideixen el criteri polític i el sentiment popular ja poden repicar les campanes de la satisfacció.
Però quan es produeix algun fet que grinyola, la veu institucional s'ha d'explicar bé, perquè el sentiment popular té l'arbrat com una autèntica pertinença. Dissortadament ara toca fer públic que al paratge de la Font del Ferro, Sant Daniel, s'està matant un important grup d'acàcies que donen bona ombra i companyia a l'esplanada del paratge; dic matant perquè així es fa exactament amb una potent càrrega de verí injectat que d'aquí a uns mesos les deixarà seques i després seguirà la tala.
Sembla ser que la raó de l'extermini de les acàcies és perquè no són autòctones: l'acàcia, efectivament, procedeix de l'Àsia occidental, o del centre dels Estats Units, o de la Xina, segons les seves varietats, i les seves arribades s'enregistren al segle XVIII. És a dir, per bé que "racialment" són de fora ja han entrat a formar part del nostre paisatge, ja ens són familiars, doncs, com diu Joan Vallès. Segons el criteri ecoracista d'eliminar les acàcies perquè no són autòctones, en cas d'anar-se aplicant, canviarà molt el panorama de Girona en la façana arbòria. Fixem-nos, només, en alguns certificats de naixement, que es convertirien en condemnes a mort: el tuliper de Virgínia s'autodenuncia que ve dels Estats Units; la magnòlia també en ve; la mimosa procedeix d'Austràlia; el caqui ve del Japó; la morera és oriünda de la Xina, i el desmai, també; la palmera ve de l'Orient Mitjà. Cal saber que les arrels d'aquestes famílies tenen una antiguitat reconeguda a les nostres terres: per exemple, el cedre va fer el seu primer arrelament aquí l'any 1842, el liquidàmbar el 1681, i la prunera de fulles vermelles el 1880. El concepte d'autòcton, el pura sang, fa una certa incomoditat a la ciutadania que s'estima tots els arbres, vinguin d'on vinguin, com una bona voluntat integradora, cosa ben diferent del que practiquen els responsables de l'anihilament.
Sobta un contrast: per un costat la condemna activa d'uns arbres sans que només són culpables d'"estrangeria"; i per altra banda hi ha la deixadesa barrejada amb por que plana sobre la Devesa, quan els anys que van passant inútilment ajuden a cavar una trista i allargada fosa comuna.
Ens plauria molt de tenir notícies més tranquil·litzadores, interpretant alguna raó, si existeix. Quan el compte enrere de la vida d'uns bons arbres ja corre fatídicament, calen explicacions. Atorguem-nos el benefici del dubte, sempre. I mentrestant, qui en tingui la responsabilitat sàpiga que la ciutadania es mostra molt sensible quan es veu perpetrar una execució com aquesta a la Font del Ferro.
Jordi Dalmau
· La font del Ferro
No m'ha molestat en absolut. És més, és un orgull que s'aprofiti una de les meves fotos per un escrit com el vostre.
ResponEliminaMarc
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina