Un arbre magnífic de Barcelona

El roure del passeig de les palmeres

A Catalunya no hi ha gaires arbres monumentals.
Quan viatgem a països com els Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya, veiem amb admiració uns exemplars de faig, roure o freixe que allà són força comuns però que rarament trobem a casa nostra.
Per raons de clima, de sobreexplotació forestal i també d’excés d’edificació, però sobre tot per la manca d’interès que fins fa ben poc ha tingut la nostra societat per la seva conservació, els arbres que per edat o dimensions es puguin considerar veritables arbres monumentals, són escassos a Catalunya.
Aquesta carència es fa més evident a Barcelona.
La ciutat té un arbrat d’alineació molt potent i amb alguns exemplars notables, però per altra banda per permetre l’existència d’arbres monumentals, no tenim grans parcs i els que tenim no són gaire antics.
El parc més antic de Barcelona és el Laberint d’Horta, que era un jardí privat de finals del segle XVIII. Els altres parcs són, o bé de finals del XIX com el de la Ciutadella i altres que també eren jardins privats com el del Palau de les Heures i el de la Tamarita, o bé ja són de primeries del segle XX com Montjuic, o més moderns, principalment de l’època democràtica.
Els arbres més notables de Barcelona estan en els més antics dels nostres parcs, però de tant en tant en algun altre racó de la ciutat trobem algun arbre aïllat que val la pena destacar.
És el cas d’un roure martinenc, Quercus pubescens, que hi ha al pati del darrera d’una escola, l’escola Lexia, que dona al carrer Esteve Terradas, al peu de la serra de Collserola.
El carrer Esteve Terradas el van obrir a finals dels anys vuitanta del segle XX per comunicar la Ronda de Dalt amb l’avinguda de Vallcarca i la Plaça Lesseps, i molta gent del barri l’anomena passeig de les Palmeres pel rengle de palmeres que hi van plantar a la mitjana.
El roure de que us parlo és un arbre magnífic, té més de cent anys i la seva capçada fa més de vint metres de diàmetre, el que fa pensar que deu haver crescut aïllat sense altres arbres que li fessin competència.
A Barcelona no hi ha gaires roures, i encara menys exemplars de grans proporcions. En un emplaçament proper, al parc de la Font del Racó a la falda del Tibidabo, en podem trobar un altre, un Quercus cerrioides, que també té més de cent anys i també és d’una grandària fora del comú, però el d’Esteve Terradas té la particularitat d’estar situat dins de la trama urbana, a peu de carrer.
Pel carrer Esteve Terradas no hi passen gaires vianants però sí que hi circulen força cotxes, ja que és una important via de comunicació entre el centre urbà i la Ronda de Dalt.
Penso que moltes de les persones que passen en cotxe atrafegades per aquest carrer, no s’adonen de la presència del roure. Si hi passeu us recomano que us hi fixeu. Es tracta d’un arbre magnífic i com que no ha estat podat i no sembla haver patit cap agressió greu, el podem admirar en tot el seu esplendor.
Tant sols una de les seves branques importants es veu que ha estat esqueixada, probablement per una ventada en una tempesta o pel pes de la neu en alguna nevada com la que vam tenir el passat hivern.
Actualment figura al registre d’arbres d’interès local de l’Institut de Parcs i Jardins de Barcelona, cosa que ens permet creure que serà conservat.
Esperem que no pateixi cap agressió ni cap problema fitosanitari i puguem seguir gaudint molts anys de la companyia del roure del passeig de les Palmeres.

Antoni Obiols Franquesa
Barcelona, 12/11/2010