Morir ran de mar
A la Costa Nord la mar rosega i grata la pineda. Els pins moren desarrelats, són desterrats, amarats.
Una cala transparent, “això és el paradís”, diu la cançó. No vull ser-hi quan hi pega el temps.
El rost amenaça als colossos, l'escorxamenta es fa per ordre escrupolós d’arribada.
Però la mort no és sempre inútil. Aquest amic arbre arrecera al banyista esquiu de sol. Aquesta porxadeta, escar de persona humana, retura l’impacte dels rajos solars. “Molt agraït, amic arbre!”
La colla de gavines corses si que va de sol, el miren a la cara.
Els trencapinyons piulen per les capçades i mengen pinyons amb lleugers i gairebé inapreciables matisos de sal.
El caçamosques gris espipella mosques i moscards sobrevolant còdols i quers.
Un buprèstid ensuma la fusta, massa sal pel seu gust.
L’aigua està neta. Els sempiterns plàstics són part del paisatge. Restes de palangres i maromes, i vora la famosa roca, una moruna calada.
Rafel Mas, Búger 13 de juliol de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.