La síndrome de Jamaica

Malgrat n'he cercat el seu significat a Internet no he trobat pas cap concordança amb el tema, potser tingui un altra nom o potser així me'l va batejar l'amiga que me'l va explicar.


El cas venia a ser així, uns americans (d'USA, és clar!) passen unes vacances meravelloses en un lloc paradisíac i lluny de la civilització anomenat Jamaica. El relat de la fabulosa troballa fa que més americans també vagin de vacances a Jamaica, però en tornar, algun d'ells expressi que tot va ser genial, però que si hi hagués un McDonald's ... En els següents anys cada cop hi van més americans, on es troben el paradís amb McDonald's. Però, Ostres! Si hi hagués un Casino, ... una discoteca ... uns grans magatzems ... un d'això ... un d'allò ... etc. Cada vegada van més i més americans, fins que de sobte el flux es talla de cop i no n'hi va a penes cap. Els Jamaicans pregunten: Com és que no venen americans enguany? I la resposta és ben senzilla: Per anar a un lloc amb McDonald's, Casino, discoteca, grans magatzems i parc aquàtic no cal anar a Jamaica. De sobte Jamaica deixa de ser un lloc de desig per a passar a ser un de rebuig. De sobte totes les sinergies han deixat de fluir, però mentre els americans cercaran un altre paradís per corrompre, els jamaicans es queden amb tota una serie de infraestructures i tot un modus vivendi que de cop ja no té cap raó de ser.


Això em recorda el que passa a molts pobles del Pirineu, on hi va l'eco-urbanita a passar-hi uns dies l'any, atret pel clima rural, la pau i el silenci, sols trencat pel cant del gall a l'alba i les esquelles de les vaques en la pastura. Però un cop aquest eco-urbanita aconsegueix fer-se i restaurar una casa del poble, li comença a molestar que el campanar faci sonar l'hora durant la nit, que el gall canti de matinada, que les esquelles sonin tot el punyetero dia, l'olor de les boines de les vaques, i si femen un camp en dissabte o diumenge (que tothom sap que són dies de descans), i que el tractor passi per la carretera, a veure si encara li ratllarà el metal·litzat del 4x4 (que per això se n'ha comprat un, per anar pel Pirineu). I no content amb queixar-se als seus nous veïns i l'alcalde, acaba interposant una denúncia, i ves per on, sabent com són els tribunals al nostre país, el jutge li acaba donant la raó i el campanar deixa de sonar a la nit, la granja que portava dos cents anys s'ha d'anar al poble veí, les esquelles de les vaques deixen de penjar del coll i ara ves a saber on és la vaca que s'ha perdut, el tractor no pot circular més que els dies laborables, els camps no es poden femar més que en algunes hores, etc, I sort que no han pogut promulgar cap llei contra les mosques, que sinó ...


Aquesta setmana, en un jardí on treballava, un veí se'm va queixar de les branques d'un cedre de la finca on jo era, que anaven a parar a casa seva i que no paraven de regalimar, com una petita pluja que ho embrutava tot. El senyor, molt amablement em va dir que si es podien tallar les branques per que no entressin a ca seva. Jo li vaig dir, que aquella pluja era melassa, i que això passava perquè hi havia pugó, que en breu sulfataria el cedre i la pluja cessaria. Però tot seguit de pronunciar la paraula SULFATAR una veïna, paral·lela a aquest primer va dir que de cap manera. Que no podia sulfatar ja que ella tenia nens petits i un gos. La senyora, que em principi semblava una ecologista de pro també es va queixar del cedre, que li embrutava tot, i que fins i tot va haver de posar un tendal ja que se li estava fent malbé la “gespa artificial”!!!. El resultat final va ser que el cedre, d'uns quinze o divuit metres d'altura, va ser talat aquell mateix dia. La victòria de les plantes de plàstic sobre les de debò. No vull ni pensar com deu ser l'arbre de Nadal en aquella casa.

Si tant li molesta la natura, doncs perquè hi ve?

L’Encanteri, el reciclador de biomassa forestal

Entomologia porronera

Erem a mitjans de novembre, havíem d’arreplegar la llenya que per falta de previsió no teníem al llenyer. En Lluís em va convidar a ca seva, a la Baronía, a que m’endugués unes quantes estelles de pi. Les rabasses eren ben seques. Un picassó ben feixuc i si el cop és encertat, s’aconsegueix l’estella, sinó, un rebot et tramet una vibració per tot el cos i se’t queda cara de beneit. Xapa qui te xapa, ja ens tens a fer estelles i amb a cada tall sortien uns cucots blancs de gros caparrot, alguns d’ells de mida considerable, altres més menuts.

La descomposició de la fusta morta al bosc és tasca, en part, del coleòpter buprèstid anomenat científicament Chalcophora mariana ssp. massiliensis. Les seves larves foraden la fusta amb les seves potents mandíbules, formant canals per on es van movent i menjant. Aquest lluent i metàl•lic coleòpter és conegut popularment com a Encanteri.

I a finals de maig, el nostre moix, com cada any quan arriba aquesta època s’afanya a cercar-los i a capturar-los. L’estratègia de fer-se el mort que practiquen aquest i molts d’altres coleòpters fa que poguem salvar-ne més d’un de les seves juganeres urpes.

En el fotobloc de’n Biel Perelló podeu trobar una excel•lent imatge i informació adicional de creences populars d’aquesta espècie:
L'encanteri

Rafel Mas, Búger 29 de juny de 2010

Agraeixo a en Xavier Canyelles que em confirmàs les meves sospites de que aquestes larves corresponguessin a l’Encanteri.

Fotos: R.Mas

Els terrats tenen verdor o botànica voayèurica

Aproximació arvense als terrats
a veinat de casa

Sedum sediforme varietat Sagrada Familia

Sisymbrium erysimoides

Sedum sediforme

Fumaria officinalis

Sonchus tenerrimus

Cannabis sativa

Fotos fetes avui matí, després de berenar

Rafel Mas, 26 de juny de 2010

Un arbre mort és un arbre

Un arbre dona vida quan és viu,
a tot.

Quan és mort
molt a poc a poc
dona vida a més pocs.

Fotos JVjuny10

Pujar als arbres per salvar la milana

La milana estima els pins

Aquest més de juny ha estat ben intens per l’amic Jaume, en “Sentes”. Després de mesos seguint les colles de milanes, identificant-ne els components de cada una d’aquestes parelles, observant els aports de material al niu, vigilant els dormidors, observant la presència de polls als nius i la seva mida...arriba la calor i la necessitat de pujar als pins, als nius de les milanes.

Aquesta bella au rapinyaire està en perill d’extinció a Balears. Les seves costums carronyaires i el seu esperit trescador fan d’ella un blanc fàcil per les esques enverinades que encara disseminen pels vedats alguns ignorants i insensibles. La idea de eliminar la salvatgina, considerada competidora i enemiga dels caçadors, fa que en el segle XXI encara s’estigui emprant aquest mètode que està tipificat com a delicte en el codi penal. Enguany són ja 6 les milanes mortes per culpa del verí, 3 adults(dos d'ells de 7 i 4 anys) i 3 polls d'uns 25 dies.

Entre 2000 i juny de 2010 s'han localitzat 64 exemplars morts, 32 d'ells enverinats (50%). Si es descompten els exemplars no analitzats (4 exs.) i els pendents d'anàlisi (8 exs.), el percentage puja fins al 61,5%. En el cas del exemplars analitzats, dels quals es coneix la causa de la mort (42 exs.), el percentage de milanes mortes per enverinament és del 76,2%. L'electrocució és la segona causa, amb 7 exemplars morts (el 16,6% dels 42 exs. amb causa coneguda).

Aquesta pràctica inhumana i salvatge pot enviar en orris la feinada feta per persones que pensen que això encara es pot salvar.

El seguiment de les milanes amb ràdio-emissors i emissors de GPS dóna molta d’informació dels comportaments de l’espècie però també ha permés trobar alguna d’aquestes aus enverinades a determinats vedats i això ha permés tancar-ne algún com el de Llucamet a Llucmajor, on moriren 2 milanes joves i una arpella, a més de altres rapinyaires que es varen tirotejar.

Podeu trobar un article ben interessant a: Es Busqueret [arxiu pdf 1.8Mb]

La col·locació d’aquests emissors es fa a exemplars adults però majoritàriament a exemplars joves que encara no han botat del niu. I per arribar als nius, l’anellador expert que és qui farà aquesta feina de forma incruenta, ha d’arribar junt amb un ajudant a peu d’arbre. Moltes de vegades aquests arbres estan a llocs inaccessibles de la muntanya i per arribar-hi és necessari fer una bona caminada camp a través.

En ser baix el pi, es revisa el material d’escalada i es cerca una bona branca on instalar-hi una corda. La pujada és fa amb material idoni, observant al màxim les mesures de seguretat. Una vegada a dalt de l’arbre, l’escalador s’assegura amb bagues d’ancoratge i procedeix a inspeccionar el niu. Els polls són baixats del niu amb molta cura, doncs són material extremadament fràgil, són el futur de l’espècie. I es procedeix a inspeccionar, quantificar i identificar les restes d’aliment presents al niu.

Una vegada que els polls són abaix és procedeix al seu marcatge. Una anella metàl·lica a una de les potes serà el seu carnet d’identitat de per vida. Unes bandes alars plàstiques fixades al patagi de l’au, permetran identificar a distància i durant llarg temps, fins a 6 anys, cada un dels aucells amb l’ajut de binocles o telescopi. Les bandes alars molt conspiqües seran integrades per l’aucell en el seu cos com una ploma més a la que tenir cura i mantenir en bones condicions. Finalment un arnes mantindrà un emissor fixat a l’esquena. Una petita càrrega de pocs grams que donarà informació vital de l’espècie i fins i tot en delatarà el lloc i circumstàncies en cas de la seva mort. Aquest emissor es posa amb molta cura, no impideix els moviments a l'aucell i va cosit de tal manera que al cap de cert temps, en desfer-se la darrera puntada, es desprèn i pot ser recuperat i reutilitzat. Una minúscula mostra de sang ens dirà quin és el sexe de cada poll i mitjançant una anàlisi genètica sabrem quin grau de consanguinitat tenim a l’illa.

Durant l’any 2009, es localitzaren 19 colles territorials de milana Milvus milvus. La productivitat va ser de 12 colles amb posta, 18 polls nascuts dels quals n’arribaren a volar 14. Es marcaren 13 polls amb emissors i marques alars i s’alliberaren 5 joves pel mètode de Hacking a les muntanyes d’Artà.

Enguany l’amic Jaume em va convidar a participar en el pla de recuperació de la milana, donant una ma i enfilant-me als arbres. Pensava que els berenars matiners i aquesta panxota m’ho impedirien...però aquí em teniu, encamellat als arbres com a dragó garriguer.

La pudor feresta que fa un niu de milana contrasta amb la magnífica vista que un te des d’alt del pi, el punt de referència des d’on s’observa el paisatge canvia totalment i no es correspon amb cap observatori abans conegut . El privilegi de ser a tan preciosa atalaia és indescriptible. Sentir el crit dels adults, una mica inquiets, rebotant pels penyals, eriça la pell a qualsevol.

Quan els polls estan marcats retornen al niu i aquí no ha passat res, comença una vida seguida amb cura pel “Gran Germà”. M’agradaria donar bones notícies però enguany la darrera ha estat un cas de verí a Santa Eugènia amb el resultat de una femella morta i els seus 3 pollets morts i la desaparició d’aquesta espècie com a nidificant en aquest municipi.

La feina i l'esforç que s'està fent des del GOB (Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) per salvar la milana és descomunal, malgrat les dificultats econòmiques per manca de finançament per part de l'administració, la Conselleria de Medi Ambient, que és qui te la competència i responsabilitat protegir aquesta espècie.

Vist com està el món i la crisi, vos he de confessar que en haver pujat a aquests pins milaners, m'he plantejat emular a Cosimo di Rondó a El baró rampant i quedar-m’hi a viure, potser el menú (rata descomposada) és el menys atractiu...

Informació sobre la milana: Gob Mallorca - Milana

Grup a Facebook contra els que enverinen les milanes:

Contra els cabrons que enverinen les milanes

Rafel Mas, Búger 22 de juny de 2010

Fotos: Jaume Adrover

Els jardins de l'antic Patronat Ribas

Un futur pulmó del barri:
l'arborètum de l'IES Vall d'Hebron

Terrenys de l'IES Vall d'Hebron entre el passeig de la Vall d'Hebron i el carrer Natzaret on es proposa instal·lar un arborètum amb finalitats culturals i didàctiques

Possible futura entrada a l'arborètum pel carrer Natzaret

A principis dels anys 8o del segle passat, una regidora de l'Ajuntament de Barcelona, l'enyorada Mercè Sala, va dir, en una entrevista periodística, que els jardins del llavors antic Patronat Ribas (l'actual IES Vall d'Hebron) havien de ser un dels pulmons del districte.
Des de llavors aquests futurs jardins s'han anant empetitint amb la construcció d'una residència privada i de camps esportius de l'IES Vall d'Hebron. La resta, i especialment el terreny fronterer amb el carrer Natzaret, continua abandonat, en desús i sense una funció definida.
També a principis dels anys 80, un grup de professors de l'institut de batxillerat va fer un catàleg d'arbres dels solars del Patronat Ribas i va proposar: la plantació de nous arbres en la part frontal dels centres docents, la catalogació com a arbres d'interès local de dos exemplars destacats del solar (el pi pinyer i la washingtònia) i la utilització dels futurs jardins com a arborètum amb finalitats didàctiques i culturals.
D'aquests tres objectius de fa trenta anys, es pot dir que es van aconseguir la meitat. La plantació de lledoners en la part frontal de l'edifici ha estat relativament un èxit, malgrat que no s'han renovat els arbres morts de la zona fronterera amb el passeig de la Vall d'Hebron; dels dos exemplars d'arbres que es volien catalogar i protegir com a arbres d'interès local es va aconseguir catalogar el pi pinyer (l'actual pi que es troba actualment davant de la residència Azurimar, que malgrat la protecció d'estar catalogat va ser sotmès a una poda excessiva per construir la residència). La washingtònia que es trobava davant de les ruïnes del mas de darrere el Patronat Ribas, actualment desaparegut, no s'ha catalogat, però sobreviu orgullosa a una crema vandàlica. El projecte de fer un arborètum i un jardí d'escultures amb finalitats culturals i didàctiques en els solars va quedar mig oblidat.
Ara el Projecte d'Intervenció Integral dels barris de Sant Genis dels Agudells i Taxonera, presentat a la Llei de Barris el mes d'abril del 2010, proposa que el triangle format pel passeig de la Vall d'Hebron, el carrer Natzaret i l'IES Vall d'Hebron sigui una zona ajardinada de passeig per a bicicletes i vianants en el futur eix format pel carrer Arenys, la futura passarel·la per bicis i vianants sobre la Ronda de Dalt, i el carrer Natzaret.
En aquesta zona és on podria materialitzar-se el projecte d'arborètum i jardí d'escultures aprofitant la majoria d'espècies arbòries que actualment ja es troben i plantant espècies noves.
Un arborètum és simplement una col·lecció d'arbres vivents. És un projecte molt més modest i senzill que el d'un jardí botànic. En el món hi ha més de 1.800 jardins botànics distribuïts en 148 països. A Catalunya ja gaudim de dos jardins botànics: el Jardí Botànic Marimurtra a Blanes (La Selva) i el Jardí Botànic de Barcelona al Parc de Montjuïc.
Fer un jardí botànic és una tasca de dècades. El futur arborètum i jardí d'escultures del solar de l'IES Vall d'Hebron no seria un nou jardí botànic, ni necessitaria molt de temps per resultar d'utilitat. Potser podria portar el nom de la prematurament desapareguda Mercè Sala, veïna del barri i defensora del solar com a pulmó del barri.
L'arborètum podria tenir les principals espècies d'arbres dels carrers de la ciutat com es va fer quan es va urbanitzar la Diagonal entre Esplugues i la plaça de Francesc Macià.
Una de les finalitats d'aquest arborètum, a més de ser pulmó verd i frondós del barri, és ser un espai per a la biodiversitat dels arbres urbans, per a la seva conservació i estudi; un promotor del coneixement i innovació en el camp de la botànica urbana. I també un espai per acollir cultura, natura i patrimoni tant per les col·leccions d'arbres com per les possibles col·leccions artístiques que podria també tenir. Un arborètum, a diferència d'un jardí botànic, no és incompatible amb ser també un jardí amb escultures (cal dir que Sant Genís dels Agudells és probablement l'únic barri de tot Barcelona sense cap de les prop de dues mil escultures o peces artístiques en l'espai públic catalogades a Barcelona).
Actualment al barri només hi ha catalogats dues espècies d'arbres d'interès local, una d'elles, el pi pinyer de la residència Azurimar es trobaria a pocs metres de l'arborètum (l'altre és el pi blanc de l'església de Sant Genís). La washingtònia centenària i monumental, que mereix la catalogació, i podria estar en una de les entrades i formar part de l'arborètum. Històricament el barri va tenir un arbre monumental que va morir, el lledoner de can Caralleu, (l'actual Museu Palmero) que va donar nom a una zona del barri (carrer del Lledoner, plaça del Lledoner, jardí del Lledoner, placeta del Lledoner). La regidora del districte d'Horta-Guinardó ha demanat fa poc l'estudi i possible catalogació com a arbre d'interès local de l'exemplar de lledoner de tres branques que es troba a la plaça de Meguidó al costat de la Casa Groga.
Aquest arborètum i jardí d'escultures situat en els solars d'un dels grans instituts d'educació secundària de la ciutat podria ser un promotor d'educació, de convivència i de qualitat de vida en matèria de medi ambient urbà i sostenibilitat. Aquest espai verd urbà podria ser també un instrument per facilitar la divulgació i la difusió de la botànica i la seva implicació en el medi ambient i el paisatge dels barris. Amb el temps, podria ser un signe d'identitat del barri i un element de referència del districte.

Pere de la Fuente i Collell

· Article publicat a Sant Genís dels Agudells el 21.06.2010

Arbres de colorins

Els arbres, il·lustrats per Natasha Wescoat

A l'estiu res millor que estar sota l'ombra fresca d'un gran arbre. Però arbres hi ha de molts tipus, com d'il·lustracions. Volem refrescar-vos aquesta calurosa vesprada de juny amb els arbres il·lustrats de Natasha Wescoat. Bona i colorida vesprada!

· Publicat a Pinzellades al món el 10.06.2010

Flors enverinades

Per una feina ben feta sobre la flora de camps i camins

Esdevindreu amb mi que a Mallorca els espais verds públics són escassos, molt escassos. Dels monts comunals d'abans de les desamortitzacions espanyoles, passant als espais urbans de corrals i jardins oberts, de solars, de bocins d'horts i arbredes, de carrers i camins transitables, hem passat a una urbs cimentada, asfaltada, acaramullada de cotxes amb carrers i camins tancats on se'ns atorga el dret de caminar sempre que mirem endavant o enrere per por que no ens atropelli un cotxe. Pocs espais verds per a tanta gent. Així, els caus dels humans i també les muntanyes han esdevingut propietats privades on, en certes qüestions, cadascú hi pot fer el que vol. En el cas que ens ocupa, l'hortolà, l'empresari agrícola, el qui s'ha comprat un tros com a segona residència, tenen tot el dret si volen de fumigar les seves terres per eliminar la “mala herba”. És bo de conèixer si observam les herbes com a taques grogues, més tard grises, on haurien de ser verdes. Als carrers, camins, carreteres, autopistes i jardins públics els hi passa el mateix, encara que la decisió d'eliminar l'herba amb “males arts” la prenen autoritats tècniques o polítiques de l'administració pública. Per posar un exemple, en Miquel Nadal, conseller de camins i carreteres fins fa poc, però que hi va exercir durant anys, no va tenir mai cap inconvenient en que arreu de Mallorca es fumiguessin les voreres de carreteres i camins, prop del poble o en un espai natural protegit, prop d'horts o de vinyes, en època de nidificació o no... cap mania. I no és que no li xiulassin les orelles quan ens topàvem cada any amb la mateixa malifeta: el GOB fa anys va publicar un pòster fent referència a la necessitat de conservació de la flora i fauna de camps i camins antròpics. També s'han publicades cartes al director i articles diversos per denunciar aquesta pràctica.

La fumigació amb Roundoup, que és el producte que es sòl usar per aquest menester consisteix en primer lloc en realitzar una feina mal feta, lletja i fins i tot perillosa, feta amb cap estudi previ ni en cap previsió que pugui tenir en compte altres elements que la simple i dràstica eliminació per enverinament de la flora que s'atreveix a néixer a les vores dels camins. El manteniment o control de la vegetació silvestre o no a les voreres dels camins s'hauria de realitzar de forma humana, manual, selectiva, amb coneixement del que es fa i sobre què incideix l'acció. Això no vol dir que no es puguin emprar desbrossadores, motoret de serra, xapes, xerracs, estisores de podar etc., al contrari, cal utilitzar aquestes eines tan bones que ens aporta la ciència i que tant fa retre la feina. Aquesta pràctica de manteniment s'ha de portar a terme cada any i si pot ser per les mateixes persones: qui coneix, estima. D'aquesta manera les passejades, receptades o no pel metge, que es volen fer per aquests pocs indrets públics de què gaudim, es podrà realitzar amb molts beneficis afegits, perquè els operaris, capacitats per aquesta feina, hauran estat tan eficients com per deixar un fonoll (Foeniculum vulgare), unes flors de sant Joan (Hypericum perforatum), unes margalides (Chrysanthemum coronarium), uns lletsons (Sonchus oleraceus, S. Tenerrimus, S. asper), unes orquídies, bledes, borratges (Borago officinalis), cames-rotges (Cichorium intybus), llevamans (Calendula arvensis), Anèmones (Anemone coronraria) i moltes més, fins i tot batzers (Rubus ulmifolius), rosers silvestres (Rosa sempervirens), aranyoners (Prunus spinosa) i qualque servera (Sorbus domestica), tot depenent de l'indret biogeogràfic, amb la finalitat que hom descobreixi els habitants florístics del seu entorn, sovint agraïts en forma d'aroma, color, aliment o medicina pel cos i l'ànima.

A la vegada realitzaríem un acte de respecte envers els quatre caragols, abelles, papallones, poliols o ocells diversos amb qui compartir l'habitat en lloc d'enverinar-lo amb tanta meticulositat i inconsciència.

Joan Vicenç Lillo Colomar
7 de març de 2010





Fotos JV10

Arbres i boscos de Joan Maragall

Boscos de Vallvidrera

Ai, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tenia el mar al darrera
i al davant el Monserrat,
i als peus els llocs del poeta
que ja és a l'eternitat.
Més enllà d'altres carenes,
el Pirineu, tot nevat,
i aquell dolç país de França
que deu sê a l'altre costat...
i, boscos de Vallvidrera!
quines sentors m'heu donat!
Tot baixant per la drecera
he vist un arbre rosat:
ametller que presumies,
un altre se t'ha avançat.

-De massa matiner que era
ara em veus tan despullat:
les glaçades d'aquets dies
totes les flors m'han llevat;
prô encara en tinc unes quantes:
mira'm de l'altre costat.
-Ara veig que no tens culpa:
ametller, que Déu te guard,

Joan Maragall
(Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – Barcelona, 20 de desembre de 1911)
·
·
Any Joan Maragall 2010-2011
·
· Fotos: laviladelpingui · barbollaire ·

La didalera ara és florida

Didalera

Digitalis dubia

Fotos JV13juny10