Feia un sol collonut, els bocins de terra llaurada s’alternaven amb guarets més be forçats per la pèrdua del seu cuidador. Una sèquia amb granots i gallinetes d’aigua, rossinyols i rossinyols bords cantant a les totes, i un canyar. Una caseta d’eines abandonada i una extensa bardissa, un pinaret i els camps llaurats on cridaven els sebel·lins. El camp era un mar de colors: espasetes liles, olivardes grogues d’olor fortíssima, moixos grocs, blancs i virats, alls de bruixa morats, vermelles roelles, calcides amb coentes espines...sobre aquestes darreres escarabats peluts menjant pol·len i aparellant-se. Al pinar cantava la mèl·lera, el passaforadí, el busqueret de capell i altres rossinyols, també el pinsà. Una tirada de carxoferes negres oferia unes carxofes turgents i dolces.
En Jaume, na Maria i en Pau no s’avorrien. A dins del casetó una "pleisteixonportabol" (PSP) sostinguda per les mans d’en Pau i aquest amb els altres dos nins mirant bocabadats. L'exterior no els aportava gaire res.
Cap d’ells va parar atenció en la quantitat de flors, les nines ja no fan rams per regalar a les seves mares. Cap insecte va ser capturat, engabiat i torturat, ni llagosts ni escarabats ni caragols. Els aucells deixaren de cantar emmudits en sentir-se ignorats, cap d’ells va ser investigat, no cridaren l’atenció, cap del seus nius va ser profanat i saquejat. L’interès per enfilar-se a un arbre era inexistent. La caseta abandonada no va ser investigada ni declarada quarter general dels nins. La sèquia no va ser visitada, millor dit, va passar desapercebuda. La gallineta amb els seus polls va fer vida tranquil·la, els granots no s’hagueren de preocupar de com sortir d’un pot de vidre amb tapadora metàl·lica.
Els nins, cada vegada més urbanites no trobaren a la natura com a entreteniment. Molts dels adults naturalistes que conec han iniciat el seu coneixement de la natura esclafant caragols i escarabats, sentint el seu cre-crec, caçant llagosts i cucs de terra, agafant ous de nius, parant lloses i garbellets als aucells amb la complicitat dels seus pares, tallant flors, menjant carxofes de cards de Maria, o “panellets” de malves, xuclant brots de cugula...trescant la natura. Al cap dels anys aquests petits atemptats contra la mare natura han revertit amb coneixement i respecte cap a una cosa sagrada, que distreu i meravella només amb la seva contemplació.
Un dia al camp, desaprofitat.
Calcida: Galactites tomentosa
Moixos: Chrysanthemum coronarium
Olivarda: Inula viscosa
Alls de bruixa: Muscari comosum
Espaseta: Gladiolus illyricus
Card de Maria: Sylibum marianum
Cugula: Avena sterilis
Malva: Malva sylvestris, (panellets : conjunt de llavors verdes d’aquesta planta)
Sebel·lí: Burhinus oedicnemus
Mèl·lera: Turdus merula
Busqueret de capell: Sylvia atricapilla
Passaforadí: Troglodytes troglodytes
Rossinyol: Luscinia megarynchos
Rossinyol bord: Cettia cetti
Crack-Boy: Terme agafat en préstec de la cançó homònima del desaparegut grup manacorí TotsSants.
Fotos: R.Mas
Rafel Mas, Búger 10 de maig de 2010
passaforadí li'n dieu a l'entremaliat cargolet, oi?
ResponEliminamagnífic! sempre m'han fascinats els cargolets i llur ardidesa i és cert que s'emboteixen pertot arreu.
deliciós tot plegat (ep, i la raó que teniu quant al fet que els infants maleducats - pels mitjans salvatges d'imatges carallots - no saben què es perden pairant-se de la natura.
Passaforadí és un ocellet molt menut i vivaratxo, esquiu tot l'any i descarat en defensar el seu territori, canta sempre el refilat sencer. El nom científic, Troglodites troglodites, fa referència a l'estructura del seu niu, una bolla de molsa i líquens amb un forat petit per on entrar-hi. Molt feiner.
ResponEliminaMolta raó, sí senyor.
ResponEliminaPer si ho vols afegir al glossari, la papallona de la foto és una Papallona dels cards, Vanessa cardui.
Potser si ens tornem més digitals deixarem d'emprenyar la Natura, a qui ja li toca desfer-se o no patir tant les agressions per minses que sien del gènere humà. Per altre, clar preocupa que els nins i nines no tinguin cap interés. Deu ser que estem en un canvi de cicle i tot plegat ens agafa desprevinguts. A mi m'agradaria escoltar que les nines i els nins s'han passat la tarda fen fotos, dit d'una altra manera, capturant la Natura sense fer-li mal. En fi, potser l'escolten d'una altra manera que nosaltres no sabem.
ResponEliminaSalut i gràcies per aquest blog tant fantàstic.
Carlus, estic d´acord amb tu, crec que no cal haver ferit la natura per estimar-la.
ResponEliminaTambé crec que hi ha moltes formes d´estimar la natura, no cal ser un expert coneixedor d´animals i plantes, basta ser un urbanita i poder, un diumenge que plou, banyar-te els calçóns i els calcetins amb l´herba banyada.
Havia recomanat i enviat l’enllaç de l’article que hi havia aquí a les meves amistats i ara em diuen que no hi ha l’article que els havia explicat.
ResponEliminaTots els respectes per l’autor que ha pres la decisió de treure’l, però no acabo d’entendre com algú es pot ofendre i sentir ferida la seva sensibilitat per una article que explicava tant bé, tant gràficament i d’una manera tant esplèndida i bonica la pèrdua gairebé inparable per a les joves generacions de tantes vivències d’infantesa a causa d’aquesta modernitat tecnològica i canviant que a mols dels que ja passem de la trentena moltes vegades ens costa seguir i sovint ens aclapara.
És una llàstima.
Jo també he quedat sorprès de que hagin tret aquest article. Si, és una llàstima.
ResponEliminaNOTA:
ResponEliminaPerdonau-me que suprimeixi aquest escrit, algú proper i estimat s'ha sentit molt ofès en haver-lo llegit, he ferit la seva sensibilitat.
No era aquesta la meva intenció, sinó més be fer veure l’allunyament progressiu de la gent de ciutat, i de la de poble també, dels valors naturals.
No vull que ningú pensi com jo. No vull que a ningú li agradi el que m’agrada a mi. Simplement sent llàstima pel que ens perdem per desconeixement.
La natura no es pot valorar, no es pot estimar si no es coneix. Som, per la natura, uns grans desconeguts, cada dia més.
Deixaré les fotografies. Queden aquí com a imatges anònimes, tal com les veu la gent. Esper que la seva bellesa engresquin a més d’un a saber-ne més.
NOTA II:
Sense ànim d'ofendre, i amb l'intenció de que aquest escrit sigui com un conte, assimilable a qualsevol lloc de Mallorca, de les Illes, del món, que ens mostri el que estam apunt de perdre si no ho hem perdut ja, torn a penjar el texte amb uns petits canvis.