Dels amics arbres, imatges, versos, dites, pensaments, històries, .. i sobretot de la seva importància als pobles i ciutats, de com se'ls tracta i de com se'ls hauria de tractar, als arbres amics.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Les feuilles mortes
Les fulles mortes
Oh! Voldria tant que recordessis
Els dies feliços en que érem amics.
En aquell temps la vida era tant bella,
I el sol més lluent que avui.
Les fulles mortes es recullen a cabassos.
Veus, jo no he oblidat...
Les fulles mortes es recullen a cabassos,
Els records i els enyors també
I el vent del nord se'ls emporta
Dins la freda nit de l'oblid.
Veus, jo no he oblidat
La cançó que tu me cantaves.
És una cançó que ens uneix.
Tu, tu m'estimaves i jo t'estimava
I vivíem tots dos junts,
Tu que m'estimaves, jo que t'estimava.
Però la vida separa els qui s'estimen,
Molt dolçament, sense fer gens de renou
I la mar esborra sobre l'arena
Les passes dels estimats desunits.
Les fulles mortes es recullen a cabassos,
Els records i els enyors també
Però el meu amor silenciós i fidel
Somriu sempre i agraeix a la vida.
Jo t'estimava tant, tu eres tan bella.
I el sol més lluent que avui.
Tu eres la meva més dolça amiga
Però jo no puc fer més que enyorances
I la cançó que tu cantaves,
Sempre, sempre l'escoltaré!
Traducció lliure de J.V. Lillo Colomar
Les feuilles mortes
Oh ! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais,
Toujours, toujours je l'entendrai !
Paroles: Jacques Prévert
Musique: Joseph Kosma
Fotos JV
2 comentaris:
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.
NO NARRA MÉS QUE LA TRISTESA DE LA MORT DEL SEU AMOR.DEL QUAL QUEDEN NOMÉS RESTES DE RECORDS QUE EL TEMPS SEGURAMENT ESBORRARÁ.
ResponEliminaJ.
Molt bonic, moltes gràcies per aquest blog.
ResponElimina