Una ciutat on els arbres són feliços

Una ciutat intel·ligent

Acabo de tornar d’una ciutat on els arbres són feliços. L’entorn hi ajuda –pluja abundant, terra fèrtil, poca contaminació– però el respecte es veu de seguida. Són gruixuts, ferms, mai han estat podats. Els jovenets de nova plantació són proporcionalment molt escassos, cosa que dóna al conjunt una noble solidesa: de seguida veus que els arbres hi han arribat abans que tu, i reconforta compartir una continuïtat. Caminava, doncs, per Buenos Aires en l’embolcall d’una ombra espessa repartida en cada carrer –ni un de sol sense verd– i pensava en l’esquifit i maltractat arbrat de Barcelona, on la primera solució sempre és carregar-se els exemplars que fan nosa, sigui perquè es remodela una plaça (Lesseps), perquè s’hi fa un pàrquing (Joaquim Folguera), perquè hi ha de passar el metro (Jordi Girona) o, aquí mateix al meu barri, que per fer un bloc de pisos protegits en un carrer secundari han tret tots i cadascun dels plàtans d’aquella vorera.

Pensava més que res en el dret al paisatge i a la memòria que els arbres estableixen, perquè talar l’arbrat d’una plaça i tot seguit plantar-ne de nous significa que mai més els veïns veuran aquell espai com era. Calen dues generacions per tornar a tenir arbres de setanta anys, que és l’edat mitjana dels que s’estan arrasant avui a Barcelona. I, com que la ciutat és això que trobem quan sortim de casa, la imatge de la ciutat hauria de ser sagrada, i la necessària modernització, respectuosa. Canviar el paisatge és intervenir en el passat de la gent, com si es furgués en els records de manera indecent. Tota ciutat canvia, però si es trenca la continuïtat –i els arbres poden ser aquest nexe–, se li roba a la gent el reconeixement i la familiaritat. Ho trobo gravíssim, d’una prepotència insultant per part de qui dibuixa l’obra i amb un cop de llapis determina: tot fora, comencem de zero.

Buenos Aires és una ciutat d’identitat poderosa precisament perquè serva molt bé la memòria. Les coses duren. La identitat d’una ciutat és a mitges tangible –l’arquitectura, l’estructura– i l’altra meitat és aquesta qualitat immaterial que constitueix la manera de funcionar i produir-se, l’esperit, la cultura. Les dues meitats són inseparables perquè l’una és suport de l’altra. En les ciutats que tenen un conflicte d’identitat, com és el cas de Barcelona, tot tendeix a esborrar-se, perquè res no té significat. Pensem en quin grau aquesta ciutat nostra va atemptar contra el Modernisme, que és un dels elements indiscutibles de la seva identitat tangible. Però també amb quina volubilitat es vulnera avui la textura dels barris, clavant-hi alçades estrambòtiques o artefactes artificials.

La capital argentina és una ciutat intel·ligent dins del caos que la configura i la identifica i que és producte dels precaris equilibris que s’hi estableixen. Equilibri que inclou la mala relació entre privat i públic, en un país on la corrupció és norma i on tothom que té poder –sigui polític o sindical– tendeix a tractar el patrimoni col·lectiu com si fos la seva finca. És intel·ligent, tanmateix, perquè manté l’estructura encantadora dels barris, millorant-los; perquè el luxe continua delimitat en els seus espais tradicionals; perquè el comerç emblemàtic hi és, impertorbable, al costat de totes les novetats possibles; perquè tot té una indiscutible autenticitat, res no és postís. I perquè els nous desenvolupaments, que són torres altíssimes residencials –obra d’arquitectes locals–, creixen on abans no hi havia res. Compareixen sense molestar i han acabat sent marca pròpia de la ciutat.

Puerto Madero, que és una estranya barreja dels Docklands londinencs i de la nostra Vila Olímpica, té aquesta cosa artificial dels barris que encara no han estat prenyats i el pecat d’haver obturat la vista al riu –ara patrimoni dels habitants dels pisos alts–, però no deixa de ser una opció coherent. Ningú faria un edifici vertical en un barri tradicional, i aquell que està de moda, el preciós Palermo, ho està sense estridències, sense fer fora ningú, sense trencar la secreta harmonia de la vida anterior, anònima, mentre els baixos es poblen de botiguetes de disseny i restaurants acollidors amb totes les cuines del món. D’acord, la ciutat té problemes gravíssims, des de l’extremada violència fins a les vil·les inserides en racons invisibles, i les dues coses van lligades i són típiques del dubtós desenvolupament, però al costat d’això les nits blanques les organitzen i protagonitzen les llibreries de Corrientes, perquè la cultura també hi és senyal identitari.

A Barcelona tot és fungible, des de la textura fins als punts de referència, i això fa que la capital catalana es torni una mica invisible quant a la identitat. L’Ajuntament només és una part del problema, l’altra correspon a la societat mateixa. Barcelona és una ciutat potent i atractiva, que ven bàsicament una way of life lligada a la frivolitat encantadora, i hi incloc el tractament de la cultura. Però més enllà d’això hi ha el fet que el projecte municipal no ha tingut en compte un repte bàsic (parlo de tots els anys de govern socialista, malgrat els èxits històrics en la regeneració d’un teixit urbà castigat). Vull dir que en una ciutat on existeix una disputa d’hegemonia entre dues cultures, la catalana i l’espanyola, no es pot actuar com si el problema no existís.

L’Ajuntament estava, i està, obligat a aportar contingut simbòlic per desfer l’empat entre les dues cultures principals. Això no s’ha fet a favor de la identitat catalana i és una omissió greu. El projecte socialista se sent cridat a defensar l’espanyolitat de Barcelona sense dir-ho, perquè no queda bé explicitar-ho, no fóra correcte. Aleshores apareixen invents com ara el cosmopolitisme, entès no pas com una relació amb el món sinó com una relació amb el castellà. I, com no podia ser altrament, la defensa de les corrides de toros (perquè és un fet espanyol) amb l’excusa que prohibir fa lleig, com si la convivència no fos el resultat d’acordar què es prohibeix i què no. Em pregunto, però, si la cosa no és en el fons més greu, i si en l’actual urbanisme erràtic, en la desfeta gradual del comerç històric, en l’esborrament de la textura dels barris, en la sobreexplotació turística, en els arbres eliminats, en la renúncia a la capitalitat, no hi ha una profunda indiferència per la identitat de la ciutat. O qui sap si unes ganes d’afeblir-la, perquè la identitat de Barcelona és inseparable de la identitat de Catalunya i la identitat de Catalunya té conseqüències polítiques.

Patrícia Gabancho

Diàleg - Avui

· Article publicat al diari Avui el 30.12.2009
· Fotos : blmurch : Los árboles de Buenos Aires ·