Pels qui creim amb l'alliberament, en el futur dels Països Catalans, les muntanyes, la forest que deixarem als nostres fills, nets, besnéts.... és part del projecte. Tot és política, vivim ara i aquí. Ja ho sé que a cinquanta mil anys llum hi ha dues galàxies que se superposen i que a Júpiter hi va topar un meteorit més gran que la terra... Que la nostra mare és a Àfrica i que el món és vol globalitzat per fer-hi negocis a la seva mida. Però si ara hem de viure aquí, val la pena conèixer el que hi ha, estimar el que tenim. Una idea va lligada amb l'altra. Perquè no hem de creure en idees nobles de germania, d'alliberament dels pobles, de les persones que les integren?. O no és el respecte per un mateix qui ens porta a respectar els altres? Potser pensau que me'n vaig del boll, però heu de creure i pensar i pensar i creure que cada instant és el darrer, que aquesta vida val la pena viure-la amb tota la força de la vida... i de la mort si cal.
Dit tot aquest desbarat, que no vull esborrar, m'agradaria donar-vos a conèixer un blog vital, d'aquí. Vull creure que no soim (en alaroner) com Sísif, sempre pujant la roca fins al cap damunt per caure muntanya avall en tocar a dalt. Hem d'aprendre. Però sobretot hem d'aprendre del que vivim, del què o qui ens traeix. Trobar fites certes és anar pel bon camí. Deixo una fita, un excel·lent, lúcid article de Roger Cremades. Gràcies. JV
El País Valencià, un territori forestal
Altres realitats s’amaguen al darrera dels tòpics mediambientals del País Valencià, amb l’albufera i les platges al capdavant i el conflicte urbanístic com a rerefons. El nostre és un territori forestal caracteritzat per pocs boscos tancats. És molt ric en matolls i màquies, que proporcionen un hàbitat a la fauna i afegeixen una gran biodiversitat al territori.
Aquesta biodiversitat és una de les fortaleses dels nostres ecosistemes mediterranis. Tot i que els nostres matolls no es corresponen al tòpic de bosc que ens han inculcat a l’escola i els mitjans de comunicació, el País Valencià amb 23.259 km2 té 3.048 espècies vegetals identificades, mentre que tot Suècia tan sols en té 1.716, amb 449.790 km2, quasi vint vegades més de superfície. Oi que això us trenca el mite del paisatge nòrdic amb llacs i boscos profunds? Profunds però massa regulars, i amb molt poca biodiversitat.
Aquesta imatge cultural del bosc idíl·lic prové de centreeuropa i té una translació en les polítiques de gestió dels forests, que estan sovint basades en desbrossaments massius i altres mètodes que poc tenen a veure amb el fet mediterrani. S’ignora així que el problema principal dels sòls forestals mediterranis és l’erosió, i sota cap concepte es pot deixar el sòl sense la cobertura i la protecció de la vegetació, a mercé de les nostres pluges torrencials.
La gestió real dels nostres forests inclou pràctiques com tales abusives, la realització de treballs forestals en zones sensibles en època de nidificació de rapinyaries, la desprotecció del sòl en zones de pendent elevada i altres bajanades com l’exemple de l’eliminació de la vegetació de la microreserva del Picartxo (Toixa) adduint que s’hi havia de fer un tallafocs. Molt sovint tot això es fa per justificar subvencions.
En la mateixa línia es fan tallafocs eliminant la vegetació d’extenses superfícies per “protegir la del voltant” del foc. Són tallafocs inútils, que per les característiques del mont mediterrani no poden impedir l’autocombustió a l’altre costat de la franja sense vegetació en un gran nombre de circumstàncies.
I qui gestiona el nostre territori forestal i agrícola? Doncs uns agents mediambientals sense competències de policia que veuen com repetidament les seues denúncies són arxivades a la Conselleria. El territori es gestiona dividit per demarcacions, que engloben varies comarques o pedaços. Sovint les demarcacions són massa heterodoxes territorialment i massa grans per als efectius que disposa la Conselleria de Territori. Un altra dada curiosa és que el règim de propietat de les nostres muntanyes és majoritàriament privat, tan sols tenim un 34% de monts públics, el 77% dels quals és de propietat municipal. Sovint aquestes propietats privades són el pretext perfecte per a fer finques de cacera amb extensos tancats que incomuniquen la fauna i causen problemes en cas d’extinció de focs.
Pel que fa a les microreserves de flora de les que parlàvem, podrien ser un fet positiu, però en aquest context valencià de depredació territorial no són més que una manera fer màrqueting i vendre fum protegint alguns racons i deixant el conjunt dels paisatges, dels ecosistemes i dels territoris en mans de la depredació, com hem observat els darrers dotze anys amb gran intensitat.
Les repoblacions són un altre dels problemes de les nostres muntanyes, per contradictori que semble. Es realitzen repoblacions de pins, arbres que s’aprofiten del foc per escampar les seues llavors. Aquestes repoblacions massa a sovint acaben en nous incendis. En altres casos els percentatges d’arbres que no han sobreviscut a la fase de planter és tan gran que decennis després encara es pot observar l’impacte de les subsoladores i el mal que ha fet al paisatge l’intent de repoblació, deixant-lo no sols nu sinó amb la terra violada.
Des dels satèl·lits es pot veure una extensa àrea a l’interior alacantí amb poquíssima vegetació a causa d’aquest problema, al mig del triangle format pels pobles de Vall d’Ebo, Vall d’Alcalà i Castell de Castells. Per tal d’entendre millor aquestes consideracions, us recomane que ho vegeu a Google mapes i mireu l’efecte dels subsolats acostant la imatge. A més a més no es planteja repoblar amb espècies com el llentiscle i el coscoll, per exemple, que són rebrotadores i reïxen després del foc. Aquestes espècies a més d’una intensa cobertura vegetal ofereixen aliment i amagatall a la nostra fauna, cosa que no fan pas els pins.
A més a més de l’impacte negatiu dels incendis, les pedreres i les urbanitzacions actuals, existeixen factors anteriors de modelació del paisatge. Els usos i aprofitaments que n’ha fet l’ésser humà vénen d’antic. Per exemple, en temps de Cavanilles les muntanyes de les Comarques Centrals Valencianes ja estaven “pelades” de tanta llenya que s’havia fet servir per obtenir sucre de la canyamel. Els efectes a llarg termini de l’existència de la ramaderia i de l’extracció de combustible també són encara visibles.
Per un altre costat, la construcció indiscriminada de pistes forestals malmet la qualitat del paisatge forestal i genera nous problemes d’erosió. A més a més, aquesta nova accessibilitat generada d’una banda de vegades crea expectatives d’urbanització dels sòls forestals i d’una altra tot i les regulacions legals provoca un accés indiscriminat de tot tipus de vehicles,.
Afortunadament hem millorat en què ja no es fan transformacions per a tarongers, doncs pocs anys enrere, el cultiu de taronger ha anat estenent-se per les vessants de les muntanyes. Aquest cultiu ha anat pujant vall amunt, desplaçant cultius de secà o canviant l’ús del sòl forestal a agrícola. És a dir, eliminant el bosc per a plantar taronger.
Per acabar, i des de la perspectiva ecologista. La lluita pel territori s’ha centrat en diverses facetes diferents a la forestal al llarg del darrer decenni, donat que la urgència de lluitar contra el macrourbanisme ha fet oblidar per una temporada altres “fronts” que patien greus processos de degradació, com és el cas dels boscos. El moviment ecologista ja ha reaccionat davant aquest fet i, a banda d’alguns moviments que han funcionat els darrers anys als territoris de l’interior valencià i al voltant del Túria, les xarxes s’estan vertebrant de nou en una coordinadora forestal.
M'alegre de poder rellegir este article de Roger Cremades en este Blog tan interessant, bones fites de camins amb cor i saviesa (i molta sàvia que regalima vida pel seu interior).
ResponEliminaMoltes gràcies.
José Mª