dilluns, 31 d’agost del 2009

Chevron: Xerecs i bruts.



Demanen a Chevron 19.000 milions d'euros per arrasar i saquejar l'Amazones des dels anys 60.

Lago Agrio, en el nord-est d'Equador, sofreix una brutal contaminació conseqüència de la voracitat capitalista. Una de les majors companyies petrolíferes, Texaco, ha explotat els seus recursos en monopoli des del 1967 fins el 1992. Ara, quan el dany es presenta com irreparable, tot són excuses i ningú pareix responsable.


Iñaki SALABERRI

Després de més de vint anys de total impunitat explotant els recursos de l'Amazones equatorià, l'empresa dels Estats Units d'Amèrica (EUA) Texaco, que des del 2001 pertany a Chevron, es va veure acusada el 1992 de contaminar la selva per valor d'uns 26.000 milions d'euros. El judici a la seva contra promogut per 30.000 indígenes afectats començà a Nova York encara que, tal i com volia la transnacional, la causa fou traslladada a Equador, on ara es jutja. En aquesta causa on la documentació és ínfima, la “informació”, al contrari, és abundant arreu. L'objectiu sembla evident: qui tengui interès per la questió serà, literalment, empassat per la desinformació.

Mentre tant, en tot el temps transcorregut des que en els anys 60 la petroliera s'establí a l'Equador, han augmentat considerablement els casos de càncer i malalties diverses entre la població nativa. La indemnització per danys ambientals ha estat revisada en 7.000 milions d'euros a la baixa. Fins i tot ha canviat l'interès que en un principi tenia Chevron de realitzar el judici a Equador, però la contaminació que assola aquesta remota zona persisteix i, segons els experts, serà irreparable.

Texaco, que és una de les empreses hereves de l'imperi creat per Rockefeller, assolí un acord amb la Junta Militar que regia l'Estat equatorià a la dècada dels seixanta per primer explorar, durant cinc anys, i després explotar, durant quaranta, els recursos petroliers de la zona nord-est del país, en el territori de Sucumbíos.

Per poder fer això s'associà amb l'empresa pública Petroecuador, però sembla ser que la única finalitat de la nordamericana fou aprofitar les infraestructures i contactes de l'estatal, doncs l'acord establia que per cada 100 barrils de petroli obtinguts se n'entregarien 7 al Govern equatorià i, a canvi, Texaco estaria lliure d'impostos durant vint anys. Casualment, la petroliera només aprofità aquests primers vint anys d'exenció per a produir, encara que sí be és cert que en aquest període va extreure el 80% de les reserves de cru del país.



Les conseqüències

Quan Texaco acordà l'extracció de petroli en plena dictadura, es dedicà a rendibilitzar al màxim la seva producció, la qual cosa, en el cas d'una multinacional dirigida únicament per el benefici que, a més opera en un Estat regit per militars no excessivament interessats en el control de l'explotació petroliera, feu que les barbaritats socials i mediambientals fossin un resultat obvi, com ho reflecteix l'informe Yana Curi realitzat per Medicus Mundi.

En aquest informe, l'ONG aborda la situació en la que es troba Lago Agrio, i descriu com els pobles indígenes Sansahuari i Tetetes han desaparegut de la faç de la terra. Explica, també com hi ha hagut abocaments tòxics de més de 70.000 milions de litres, com s'han arrasat amb milions d'hectàrees de selva, s'han construït estructures sense cap limitació i excavats 910 fosses amb residus, que segueixen sense ser desmantellades. Per tot això el medi ambient i l'ecosistema han quedat molt danyats, i el fet que la pràctica totalitat d'agents contaminants segueixin on la companyia petroliera els deixà fa que l'agressió contra l'Amazones continuï.


Els efectes de l'activitat petroliera no acaben aquí. Els habitants de Lago Agrio també sofreixen directament les consequències en forma de càncer, malalties cardi - respiratòries i de la pell entre moltes altres. Segons les investigacions, prop d'un milenar de persones han mort a causa de la brutal pol·lució.

Però això no preocupa a Chevron, i ha intentat desprestigiar i deslegitimar a l'Estat d'Equador perquè la sentència sobre el cas no s'apliqui. Sigui com sigui, la multinacional tendrà que complir amb el que dictamini el tribunal de Lago Agrio, nom que respon a la denominació que va donar la pròpia Texaco a la seva estructura. I de resultar culpable, haurà de fer front a la indemnització en solitari, donat que la Cort Suprema dels EUA exonerà de responsabilitats a Petroecuador.


La cara de Chevron


Fins i tot Obama va preferir no cedir davant les pressions de la multinacional i concedir un tracte preferent a les exportacions d'Equador. Ara, només queda conèixer el veredicte.


Una notícia de

Gara



Boscos i arbres que fan por

Boscos del Gironès i de La Selva - Les Guilleries

Alguns boscos i arbres de les comarques de Girona estan en un estat mol lamentable, gairebé fan por, un lector d’Amics arbres · Arbres amics ens envia aquestes fotos de boscos del Gironès i de La Selva - Les Guilleries i pregunta si cal preocupar-se o no.
Toni Matamala:
Hola, em dic Toni Matamala i fa dies que em preocupa el que veig en alguns arbres del meu entorn, us faig arribar aquestes fotos per que em confirméssiu si m’he de preocupar o no. Una foto és feta des de l’autopista AP7 entre Girona nord i Girona sud. L’altre és feta a l’eix transversal entre Santa Coloma de Farners i Sant Hilari. Gràcies
ErrareHumanum:
En primer lloc gràcies per consultar-nos, intentaré respondre la teva pregunta. A la primera foto desconec què pot passar però et comentaré el què sé respecte la segona.
Quan vaig veure l'estat en què es troba aquesta massa de Pinus radiata (pi insigne) a Sant Hilari també em vaig espantar molt. El primer que vaig pensar va ser en que podia tractar-se de Fusarium circinatum (amenaça que al país basc ja està cobrant moltes morts) però ho vaig descartar pel patró que presenta la massa, Fusarium no acostuma a atacar completament tota una massa, sinó que es manifesta en rodals. Llavors vaig pensar en una cosa encara pitjor, el nematode del pi, de fet el nematode del pi és la pitjor amenaça que hi ha actualment als boscos i el nostre país veí (Portugal) ja el tenen, també vaig descartar el nematode del pi perquè com bé es veu a la foto, està tota la massa afectada.
Bé.. vaig al gra.. Per sort, aquell dia tenia una visita de camp. Precisament la propietària d'un bosc que vam visitar ens va dir que hi havia aquesta massa afectada (la de la teva foto) i que ningú tenia idea de què podia ser. Vam tenir la sort de passar prop dels arbres morts i els meus temors van desaparèixer quan vam veure que la mort dels pins era deguda a una pedregada extraordinària. Amb tot, els símptomes es corresponien a una bona pedregada i no hi havia signes de fongs ni d'altres organismes que haguessin provocat la mort d'aquests arbres. Al mirar els arbres morts, vam veure que eren plens de forats amb enormes quantitats de resina. Els arbres, al rebre els forts impactes de la pedra, van expulsar resina a totes les ferides i això ha provocat un bloqueig de la saba d'aquests arbres, a més d'un gran estrès.
Això és el que sé, espero haver respost els teus dubtes,

Joan Vicenç Lillo Colomar:
Bé, a mi de cop i volta la primera foto m'ha fet pensar que aquests arbres estan morint per qualque raó. També he pensat que com així no s'ha fet saber pels mitjans de comunicació ja que crec que seria una mort en massa molt important. Quan els pins es posen d'aquest color, i no sé exactament de quins pins es tracta, si halepensis o pinea (la 1ª foto), solen acabar malament. És degut a la sequera? És degut a un estiu especialment sec però especialment calorós?. És estrany però que després de dos anys darrers de bones pluges, aquests arbres puguin patir. Caldria aturar el cotxe i fer-hi una bona passejada i inspecció.
Quan a la segona foto tot d'una m'ha fet pensar en aquell paranoic que va matar prop de dos mil pins perquè segons ell "se menjaven les alzines". Aquests colors són símptomes que qualque cosa no va be. Caldria igualment inspeccionar-ho de prop.
No estaria malament que ho comuniquessis a la Conselleria de Medi Ambient o als agents rurals

Xavier Gual:
A simple vista semblaria ser una plaga d’Ips acuminatus, un escolític barrinador que actua a rodals, de tota manera caldria veure-ho al lloc ja que amb les fotos és impossible confirmar que sigui aquest escolític. Ja em posaré amb contacte amb companys de la zona a veure si m’ho poden confirmar.

ErrareHumanum:
Ips podria ser una altre possibilitat si no fos per l'extensió. Em sorprendria molt, he vist rodals afectats per Ips i mai n'he vist cap que fos la meitat de gran que el de la foto. La zona és bona i l'espècie Pinus radiata, amb creixements magnífics i amb una estació excel·lent (les altures dels arbres són per envejar), per això m’estranyaria un atac tant bèstia t'Ips... De totes maneres... al bosc mai se sap... Continuo apostant per una pedregada.

Xavier Gual:
Bé ErrareHumanum, evidentment si has estat a la zona, tens molt més elements que una simple ullada ràpida a una foto. I també que he contestat sense haver vist la resposta que donaves, ho he vist després i la causa de la mort per pedregada és molt probable.

ErrareHumanum:
Ho vaig veure i això semblava però amb aquestes coses mai se sap, a vegades fiques la pota. De totes maneres, si fent la cerveseta preguntes a la gent de la zona a veure què en pensen és també molt interessant perquè sempre hi ha algú que pot aportar idees i informació que altres desconeixem.
·

diumenge, 30 d’agost del 2009

Séraphine de Senlis asseguda baix un arbre

Séraphine, amor a la natura, passió per la pintura

Séraphine va començar a pintar, segons deia, per indicació dels àngels i la Verge. Quan sortia de l’aïllament de la seva habitació anava a parlar i abraçar als arbres i les flors.

[...] sap senyor?, quan estic molt trista, surto a passejar pel camp i toco els arbres, parlo als ocells, a les flors, als insectes...y se’m passa, de veritat que se’m passa!...[...]

Més informació a:
· Seraphine Louis - Seraphine de Senlis, 1864-1942
Rafel Mas, Búger 30 d'agost de 2009

Aturin l'expansió dels monocultius d'arbres

Benvolgudes amigues i amics:

El proper dia 21 de setembre -Dia Internacional Contra els Monocultius d'Arbres-, organitzacions de tot el món desenvoluparan activitats en oposició a l'expansió d'aquest tipus de plantacions. Per a donar suport a aquestes activitats, un grup de persones redactà una declaració demanant que s'aturi l'expansió dels monocultius d'arbres, que serà àmpliament distribuïda aquest dia a organismes nacionals i internacionals.

Voldríem que la declaració tingués el suport de la major quantitat de persones possible, per la qual cosa vos convidam a signar-la. Si desitgen donar suport a la declaració, per favor escriguin a la següent direcció: (21sept@wrm.org.uy) incloent-hi el seu nom, organització i país.

Rebin una cordial salutació.

Ricardo Carrere
Moviment Mundial per els Boscoss Tropicals (WRM)


Dia Internacional contra els Monocultius d'Arbres

21 de setembre de 2009

Declaració Internacional: Aturin l'expansió dels monocultius d'arbres!

A totes parts del mon, milions d'hectàrees de terra productiva estan sent ràpidament convertides en deserts verds presentats baix la disfressa de “boscos”. Les comunitats locals són desplaçades per a donar lloc a interminables files d'arbres idèntics -eucaliptus, pi, palma oliera, cautxú, jatrofa i altres espècies- que desplacen de la zona a quasi tota altra forma de vida.

La terra cultivable, crucial per a la sobirania alimentària de les comunitats locals, es convertida en monocultius d'arbres que produeixen matèries primes per a exportació. Els recursos hídrics són contaminats i esgotats per les plantacions, al temps que els sòls es degraden. Les violacions als drets humans són moneda corrent, i van des de la pèrdua dels mitjans de vida i el desplaçament fins a la repressió i fins i tot casos de tortura i mort. Si be les comunitats sofreixen en el seu conjunt, les plantacions tenen impactes diferenciats de gènere, essent les dones les més afectades.

A pesar de tota l'evidència disponible quan als impactes socials i ambientals d'aquests monocultius a països com Brasil, Sud-àfrica, Estats Units, Indonèsia, Malàisia, Cambodja, Colòmbia i Espanya, segueixen sent promogudes per una coalició d'actors que van des de la FAO fins a les agències bilaterals, des del Fòrum de les Nacions Unides sobre Boscos fins als governs nacionals, des d'empreses consultores fins a bancs privats i de desenvolupament.

El motiu real rere les accions d'aquests actors és simple: apropiar-se de la terra de la gent perquè empreses de cel·lulosa i paper, fusta, cautxú, palma oliera i, recentment, també carbó de bosc (*), puguin accedir a major quantitat de matèries primes més barates per augmentar encara més els seus guanys. El sobre consum de malbaratament dels productes d'aquestes plantacions per part de les nacions del pròsper Nord te molt a veure amb la seva expansió creixent.

En resposta a la publicitat adversa sobre els impactes de les plantacions d'arbres, les empreses han recorregut a l'ús de mecanismes de certificació, com l'FSC, el PEFC, la SFI i la RSPO (**), els quals proporcionen credencials “ecològiques” falses que els permeten seguir amb els seus negocis de sempre.

El problema s'ha agreujat encara més amb l'arribada de nous actors del sector empresarial que apunten a obtenir beneficis del canvi climàtic, promovent falses solucions a través de l'establiment de les anomenades plantacions per a “abocadors de carboni”, la promoció dels agrocombustibles -agrodièsel i etanol de fusta- i la introducció d'arbres genèticament modificats.

Tan mateix, els plans de les empreses s'enfronten a una oposició creixen. País rere país, la gent s'aixeca per oposar-se a l'expansió de les plantacions d'arbres i un moviment mundial ha crescut al llarg dels anys, unificant les nombroses lluites locals i ajudant a fer-se escoltar a qui sofreixen per causa de les plantacions.

En aquest Dia Internacional Contra els Monocultius d'Arbres 2009, el missatge és fort i clar: Les plantacions no són boscos: aturin l'expansió dels monocultius d'arbres!

(*) Carbó que seria enterrat en el sòl, on se suposa que serviria com a fertilitzant i com a dipòsit de carbó.

(**) FSC (Consell de Administració Forestal), PEFC (Programa para Avalar Esquemes de Certificació Forestal), SFI (Iniciativa Forestal Sostenible), RSPO (Taula Redona d'Oli de Palma Sostenible)

Per a més informació:

Moviment Mundial per els Boscos Tropicals

Declaració Internacional (en català)

Si voleu signar la Declaració

divendres, 28 d’agost del 2009

A Inca no s'estimen els arbres 2

Ja hi tornam

No era suficient tallar les arrels del pins de l'avinguda dels reis catòlics, ara els talen, que és més ràpid per matar los.
No conec el motiu pel que talen aquest pi ni sé si està justificat o no (m’imagino que no), però igualment m’indigna; m’indigna personalment que l’ajuntament permeti aquestes barbaritats, i m’indigna professionalment veure com, a demés , fan la feina mal feta, si vos hi fixau a les fotos veureu el motoserrista, que no du cap tipus de protecció, ni casc, ni ulleres, ni calçons antitall, ni cinturó de seguretat, està tallant amb la motoserra per damunt del seu cap.
Al pas que van, d’aquí uns anys els nostres fills ens demanaran: perquè l’hi diuen avinguda dels pins a aquesta avinguda?...
Thomas Debionne
· A Inca no s'estimen els arbres 1
· A Inca no s'estimen els arbres 3

·

dimecres, 26 d’agost del 2009

Un rupit bunyolí


Un rupit que m'ha fet content

No puc deixar de compartir aquestes fotos amb vosaltres. Les he fetes avui de capvespre mateix. Hi he anat ben aposta. Volia confirmar que les que vaig fer l'altra dia eren les de un rupit jove. Ara n'estic quasi convençut. En ornitologia sempre s'ha de ser molt caut. Els ocells volen. Avui estic content. Salut i una abraçada. JV





Fotos JV

No feu mal als arbres

Els arbres tenen veu

En l'antiguitat molts pobles creien que els arbres estaven vinculats a un ésser que els habitava i en tenia cura. Els grecs en deien Hamadríades. Eren un tipus de nimfa, les Dríades, que vivien a les rodalies dels boscos i establien un vincle des del seu naixement amb un arbre concret, si aquest moria elles també. Per això es creia que els déus castigaven a aquells que fessin mal als arbres. Els celtes també els veneraven, de fet, "druida" significa roure. Els japonesos els anomenen "kodama", esperits que viuen al bosc i es disgusten amb aquells que no tenen cura pel mediambient.
Les fades s'han relacionat sempre amb aquest entorn natural, i a llocs tan llunyans com Tailandia, Birmania, Filipines o Japó hi ha tribus que creuen que provenen d'un bambú o d'una mimosa. Segons Mircea Eliade, fenomenòleg de la religió, "el fet de que una raça descendeixi d'una espècie vegetal presuposa que la font de la vida es troba concentrada en aquell vegetal. Per tant, la espècie humana es troba allà, en estat potencial, com a germen, com a llavor".
Aquesta sacralització dels arbres i de la natura ens mostra la primerenca preocupació per la manca de consciència, i el temor a les conseqüències futures de la desvinculació de l'ésser humà amb el seu entorn. Ben aviat es va veure la manca de respecte i la supèrbia humana. Malgrat tot, molts no han deixat de veure l'importància del món vegetal i encara hi ha tradicions que fan que es planti un arbre quan neix un nen, fins i tot, el simple fet de tenir plantes a casa, un jardinet, ens remet a aquella necessitat de seguir en contacte amb la terra. Un pobre tribut al gran mal ocassionat al planeta. El càstic dels déus és només el resultat d'allò que s'ha fet.
Sílvia Tarragó
· Article publicat a La veu del roure el 11.08.2009
·

dimarts, 25 d’agost del 2009

Anar creixent per dintre

L'Arbre Centenari


L’Eusebi va dir-me
que ell voldria ser
com el tronc d’aquell arbre
centenari que miràvem,
i anar creixent per dintre.

Gerard Sabaté
[ Vers Trencat ]
·

dilluns, 24 d’agost del 2009

Dels arbres fruiters antics

Curs sobre conservació d’arbres fruiters antics

28 , 29 i 30 d’agost del 2009

Iniciació al coneixement de la riquesa de la biodiversitat agrícola i ramadera tradicionals. Races i varietats tradicionals de les nostres comarques i el seu estat de conservació actual. Aprendrem sobre la pràctica les tècniques de conservació, reproducció i multiplicació d’aquestes varietats d’arbres fruiters i visitarem una finca amb una col·lecció d’arbres fruiters de varietats antigues.

Divendres 28 d’agost, de 8 a 10 del vespre, Sessió teòrica.
Dissabte 29 d’agost, de 2/4 de 10 a 2/4 de 7, Pràctica.
Diumenge 30 d’agost, de 2/4 de 10 a 2/4 de 3, Sessió teòrica.
Monitor: Xavi Jiménez (biòleg).
Lloc: Av. Prat de la Riba, 18, 2n de Reus i finca a La Selva del Camp.
Inscripcions: a l’oficina del GEPEC-EdC, Av. Prat de la Riba , 18, 2n, Reus, dimecres i divendres de 9 a 1 i dimarts i dijous de 2/4 de 5 a les 8 del vespre. Telèfon: 977 33 11 42. Correu-e: secretaria@gepec.org
Aquest curs té el reconeixement d’activitats de formació permanents adreçades al professorat per part del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Programa
1er dia (a l’aula):
La importància de la biodiversitat agrària i ramadera a nivell mundial i Català.
La pèrdua de la biodiversitat agrària (segons dades de la FAO).
La importància de la biodiversitat agrària i ramadera com a part del nostre patrimoni genètic, cultural, etnològic i natural.
Els arbres fruiters autòctons com a part d’aquest patrimoni.
La situació de la conservació d’arbres fruiters antics a Catalunya. La situació a les comarques de Tarragona.
Introducció a les tècniques de conservació dels arbres fruiters antics.
2on dia (Jornada a una finca on es fa conservació de la biodiversitat agrària i ramadera):
Les conservacions ex-situ: les col·leccions d’arbres fruiters.
Altres formes de conservació de la biodiversitat agrària: els bancs de germoplasma, la conservació in-situ.
Les tècniques de reproducció i conservació d’arbres fruiters antics: la reproducció per llavor i la multiplicació per estaca, per rebrot i per empelt. En quines espècies es pot aplicar cada tècnica.
Els empelts: quins tipus i quan es fa servir cadascun. Quins requeriments tècnics cal tenir en compte (èpoques de l’any, compatibilitat entre espècies, influència de la lluna, requeriments hídrics...).
Els portaempelts. Quins i per què?.
Les eines necessàries en la reproducció i conservació dels arbres fruiters antics: el xurrac, les tisores de podar, els ganivets d’empeltar, la ràfia, les cintes plàstiques, les pastes protectores.
Quin material vegetal s’utilitza en els empelts, tipus de fusta, tipus de borrons (els de fulla, els de flor, els mixtos).
L’etiquetatge i registre del material vegetal.
La conservació del material vegetal utilitzat en els empelts.
Realització de l’empelt. Realització de practiques per part dels alumnes.
3er dia (Jornada a una finca on es fa conservació de la biodiversitat agrària i ramadera):
Realització de pràctiques d’empelts per part dels alumnes.
La prospecció de camp, com fer-la, quines dades cal registrar.
Valoració del curs i suggeriments.
· Més informació: [ Arxiu pdf 27Kb ]
·

diumenge, 23 d’agost del 2009

Un rupit jove

Un rupit jove de Mallorca un dia abans de Sant Bartomeu!?





Males fotos, a contrallum i mancat de temps. Fetes d'avui mateix vora la casa del garriguer de sa comuna de Bunyola. Em sembla un rupit jove, perquè suposo que els adults no fan muda? Si el voleu observar hi sou a temps. Salut.






La figuerota i el dimoni boiet

I heu de pensar i creure i creure i pensar,

que aquell matí feia un sol que pelava es cul a ses llebres, i la suada em devallava per l'esquena i regalimava per la regata des cul com quan la sobrassada està en el seu punt de pastada. I què me'n direu?, cansat d'agafar til·lo me'n som partit cap a l'ombra d'aquella figuerota que hi havia prop del torrent. Aquell arbrot amb un rodal de 40 pams, tenia un brancam atapeït com si fos llana d'ovella, no hi entrava ni un raget de sol. Tenia una soca arruada i clivellada i set homes no l'abraçaven. En ser-hi davall, em vengué al cap el que em deia el conco Simó de que un homo no ha de fer mai sesta baix d'una figuera:"s'ombra que fa és borda, fa tornar loques a les cabres, en sortiràs amb un bon mal de cap...".
El brancam ere ferest, els cimals eren gruixats com a potes d'elefant i de tan entorlligats, s'anuaven com si d'un pop de 16 cames es tractés. Enmig del forcall s'obria un forat rodó i negre com la sutja, amb les voreres empastifades de fang i que pareixia endinsar-se fins al mateix infern. Amb una senallada de por i una de curiositat, hi vaig afitorar el braç fins a tall de colze, volia sabre si era el cau o el niu de mussolet. Amb la punta dels dits vaig fregar cosa peluda que es movia com una llemuga i em vaig retgirar. Vaig pegar estirada i amb la pell de gallina i les popes del braç enrampades com quan et fots un cop de sogra, vaig pegar de cul enterra. De dins de la figuera sortien un giscos que arribaven una hora enfora, semblava el giscar d'una rata quan es veu engrunada esquena-paret en un cantó, o talment com una nierada de capxeriganys pidolant menjar als pares. Vaig provar de guaitar dins del forat i m'envestí una olor a sofre que m'entebanà fent-me anar el cap en tombs. Encara no hi veia de polseguera i ja m'havia pegat pels morros un homonet arruat que no feia ni un pam, no feia l'alçada d'un ca assegut, mostrava les dents i estrenyia el barram a l'hora que flestomava i giscava i pegava fuetades a tot vent amb una pipa de mànec llarg. Jo vaig quedar com a esglaiat dret com un fus vora la soca de la figuerota. I aquell dimoni boiet amb quatre bots i quatre llongos, ja era partit a córrer i córrer per dins del sementer llaurat i, amb un instant, ja el vaig haver perdut de vista per dins dels terrossos de call vermell. I qui no ho cregui que ho vagi a cercar...
Rafel Mas, Búger 23 d'agost de 2009

dissabte, 22 d’agost del 2009

La biodiversitat del nostre territori


Pels qui creim amb l'alliberament, en el futur dels Països Catalans, les muntanyes, la forest que deixarem als nostres fills, nets, besnéts.... és part del projecte. Tot és política, vivim ara i aquí. Ja ho sé que a cinquanta mil anys llum hi ha dues galàxies que se superposen i que a Júpiter hi va topar un meteorit més gran que la terra... Que la nostra mare és a Àfrica i que el món és vol globalitzat per fer-hi negocis a la seva mida. Però si ara hem de viure aquí, val la pena conèixer el que hi ha, estimar el que tenim. Una idea va lligada amb l'altra. Perquè no hem de creure en idees nobles de germania, d'alliberament dels pobles, de les persones que les integren?. O no és el respecte per un mateix qui ens porta a respectar els altres? Potser pensau que me'n vaig del boll, però heu de creure i pensar i pensar i creure que cada instant és el darrer, que aquesta vida val la pena viure-la amb tota la força de la vida... i de la mort si cal.

Dit tot aquest desbarat, que no vull esborrar, m'agradaria donar-vos a conèixer un blog vital, d'aquí. Vull creure que no soim (en alaroner) com Sísif, sempre pujant la roca fins al cap damunt per caure muntanya avall en tocar a dalt. Hem d'aprendre. Però sobretot hem d'aprendre del que vivim, del què o qui ens traeix. Trobar fites certes és anar pel bon camí. Deixo una fita, un excel·lent, lúcid article de Roger Cremades. Gràcies. JV



El País Valencià, un territori forestal


Altres realitats s’amaguen al darrera dels tòpics mediambientals del País Valencià, amb l’albufera i les platges al capdavant i el conflicte urbanístic com a rerefons. El nostre és un territori forestal caracteritzat per pocs boscos tancats. És molt ric en matolls i màquies, que proporcionen un hàbitat a la fauna i afegeixen una gran biodiversitat al territori.

Aquesta biodiversitat és una de les fortaleses dels nostres ecosistemes mediterranis. Tot i que els nostres matolls no es corresponen al tòpic de bosc que ens han inculcat a l’escola i els mitjans de comunicació, el País Valencià amb 23.259 km2 té 3.048 espècies vegetals identificades, mentre que tot Suècia tan sols en té 1.716, amb 449.790 km2, quasi vint vegades més de superfície. Oi que això us trenca el mite del paisatge nòrdic amb llacs i boscos profunds? Profunds però massa regulars, i amb molt poca biodiversitat.

Aquesta imatge cultural del bosc idíl·lic prové de centreeuropa i té una translació en les polítiques de gestió dels forests, que estan sovint basades en desbrossaments massius i altres mètodes que poc tenen a veure amb el fet mediterrani. S’ignora així que el problema principal dels sòls forestals mediterranis és l’erosió, i sota cap concepte es pot deixar el sòl sense la cobertura i la protecció de la vegetació, a mercé de les nostres pluges torrencials.

La gestió real dels nostres forests inclou pràctiques com tales abusives, la realització de treballs forestals en zones sensibles en època de nidificació de rapinyaries, la desprotecció del sòl en zones de pendent elevada i altres bajanades com l’exemple de l’eliminació de la vegetació de la microreserva del Picartxo (Toixa) adduint que s’hi havia de fer un tallafocs. Molt sovint tot això es fa per justificar subvencions.

En la mateixa línia es fan tallafocs eliminant la vegetació d’extenses superfícies per “protegir la del voltant” del foc. Són tallafocs inútils, que per les característiques del mont mediterrani no poden impedir l’autocombustió a l’altre costat de la franja sense vegetació en un gran nombre de circumstàncies.



I qui gestiona el nostre territori forestal i agrícola? Doncs uns agents mediambientals sense competències de policia que veuen com repetidament les seues denúncies són arxivades a la Conselleria. El territori es gestiona dividit per demarcacions, que engloben varies comarques o pedaços. Sovint les demarcacions són massa heterodoxes territorialment i massa grans per als efectius que disposa la Conselleria de Territori. Un altra dada curiosa és que el règim de propietat de les nostres muntanyes és majoritàriament privat, tan sols tenim un 34% de monts públics, el 77% dels quals és de propietat municipal. Sovint aquestes propietats privades són el pretext perfecte per a fer finques de cacera amb extensos tancats que incomuniquen la fauna i causen problemes en cas d’extinció de focs.

Pel que fa a les microreserves de flora de les que parlàvem, podrien ser un fet positiu, però en aquest context valencià de depredació territorial no són més que una manera fer màrqueting i vendre fum protegint alguns racons i deixant el conjunt dels paisatges, dels ecosistemes i dels territoris en mans de la depredació, com hem observat els darrers dotze anys amb gran intensitat.

Les repoblacions són un altre dels problemes de les nostres muntanyes, per contradictori que semble. Es realitzen repoblacions de pins, arbres que s’aprofiten del foc per escampar les seues llavors. Aquestes repoblacions massa a sovint acaben en nous incendis. En altres casos els percentatges d’arbres que no han sobreviscut a la fase de planter és tan gran que decennis després encara es pot observar l’impacte de les subsoladores i el mal que ha fet al paisatge l’intent de repoblació, deixant-lo no sols nu sinó amb la terra violada.

Des dels satèl·lits es pot veure una extensa àrea a l’interior alacantí amb poquíssima vegetació a causa d’aquest problema, al mig del triangle format pels pobles de Vall d’Ebo, Vall d’Alcalà i Castell de Castells. Per tal d’entendre millor aquestes consideracions, us recomane que ho vegeu a Google mapes i mireu l’efecte dels subsolats acostant la imatge. A més a més no es planteja repoblar amb espècies com el llentiscle i el coscoll, per exemple, que són rebrotadores i reïxen després del foc. Aquestes espècies a més d’una intensa cobertura vegetal ofereixen aliment i amagatall a la nostra fauna, cosa que no fan pas els pins.

A més a més de l’impacte negatiu dels incendis, les pedreres i les urbanitzacions actuals, existeixen factors anteriors de modelació del paisatge. Els usos i aprofitaments que n’ha fet l’ésser humà vénen d’antic. Per exemple, en temps de Cavanilles les muntanyes de les Comarques Centrals Valencianes ja estaven “pelades” de tanta llenya que s’havia fet servir per obtenir sucre de la canyamel. Els efectes a llarg termini de l’existència de la ramaderia i de l’extracció de combustible també són encara visibles.

Per un altre costat, la construcció indiscriminada de pistes forestals malmet la qualitat del paisatge forestal i genera nous problemes d’erosió. A més a més, aquesta nova accessibilitat generada d’una banda de vegades crea expectatives d’urbanització dels sòls forestals i d’una altra tot i les regulacions legals provoca un accés indiscriminat de tot tipus de vehicles,.

Afortunadament hem millorat en què ja no es fan transformacions per a tarongers, doncs pocs anys enrere, el cultiu de taronger ha anat estenent-se per les vessants de les muntanyes. Aquest cultiu ha anat pujant vall amunt, desplaçant cultius de secà o canviant l’ús del sòl forestal a agrícola. És a dir, eliminant el bosc per a plantar taronger.

Per acabar, i des de la perspectiva ecologista. La lluita pel territori s’ha centrat en diverses facetes diferents a la forestal al llarg del darrer decenni, donat que la urgència de lluitar contra el macrourbanisme ha fet oblidar per una temporada altres “fronts” que patien greus processos de degradació, com és el cas dels boscos. El moviment ecologista ja ha reaccionat davant aquest fet i, a banda d’alguns moviments que han funcionat els darrers anys als territoris de l’interior valencià i al voltant del Túria, les xarxes s’estan vertebrant de nou en una coordinadora forestal.


Roger Cremades



Defensem les dunes!




Resistiu dunes de sa Canova!


Ahir eren els desgavells den Matas i cia., avui els d'aquest govern falsament progressista pel que fa a la gestió dels escassos i amenaçats espais naturals verges que encara ens resten. Tot ve per l'enorme indignació que em va pujar a la cara en veure sobre les dunes de sa Canova a més de mitja dotzena d'individus sobre cavalls, amb capell de l'oeste i creguts, per les animalades que els feien fer als pobres cavalls sobre les dunes, de ser els guapos de la pel·lícula.

Sota les potes dels equins una molt fràgil, amenaçada i, sobre els papers, protegida flora dunar. Tres tipus d'Hàbitats d'Interès Comunitari (HIC), de protecció d'àmbit europeu, coincideixen a la zona d'afectació d'aquesta activitat: la de les crestes de les dunes movents, la de les dunes fitxes de litoral i la de les dunes mòbils embrionàries. Hàbitats molt fràgils, amb una vegetació de representació molt escassa després d'anys de destrossa del nostre litoral. I ja no en parlem a nivell d'àmbit europeu.

Ho sap la Conselleria de Medi Ambient a les ordres del Sr. Miquel Àngel Grimalt? Ho saben el cap i socis de govern del Conseller Grimalt? Ho saben els del “Ministerio de Medio Ambiente”, Demarcació de Costes? Ho saben els ajuntaments d'Artà i Santa Margalida? I tant que ho saben! Qui potser que ho haurien de conèixer i encara no ho saben són els recentment nomenats eurodiputats per a les nostres illes.

Qui pot afirmar, en veure la perseverança en aquestes nefastes pràctiques, que les institucions públiques implicades tutelen el patrimoni natural protegit a nivell local o europeu? Però, sobretot, com així ho permeten? A qui beneficia aquest devastador trànsit de cavalls per la zona dunar de Sa Canova, Son Bauló i Son Real? Vist allò vist amb el golf de son Bosc, i tants altres exemples, podeu comptar que els interessos econòmics deuen estar ben per damunt els ecològics i deu ser el negoci de qualcú lligat a qualque partit polític qui hi fa l'agost: tampoc no hem de permetre que ens facin passar per beneits!

El principal temor de tot plegat, però, és que la indiferència de la població per aquests fets sigui allò que doni ales als irresponsables polítics de protegir aquests hàbitats. És per això que vull animar a qui sigui observador d'aquesta destrossa inadmissible a criticar, xiular, fotografiar i denunciar als dolents de la pel·lícula. Que no són precisament els quatre ecologistes de sempre com deuen pensar alguns d'aquests polítics.


Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 22 d'agost de 2009.



Fotos JV


divendres, 21 d’agost del 2009

Coanegra i Santa Maria del Camí



IB3 TELEVISIÓ S’INTERESSA PEL CAMÍ DE COANEGRA I LES BARRERES QUE TANQUEN EL TORRENT


Martí Canyelles


L’altre dia vàrem rebre la visita d’uns reporters de IB3 interessant-se per la situació de les barreres que tanquen el torrent de Coanegra, a ran de diferents denúncies que s’han produït per aquesta situació.

Hem de mencionar sobretot el grup GADMA, de Binissalem, amb Bernat Fiol al davant, que han duit diverses intervencions de recuperació de camins públics, il.legalment convertits en propietat privada, així com de neteja de torrents i altres actuacions.

Amb un sol intempestiu, eren les dues menys quart d’un dia de juliol, vàrem partir a filmar els punts conflictius. Tot va començar el 1991, quan una família de potentats –els Fierro- va comprar la possessió de Son Oliver i va decidir tancar-la. Però va aixecar la tanca que tots coneixem, que incorpora el torrent dins la seva propietat, posant els pals sobre els marges que separen el llit del torrent del camí, en un recorregut d’un bon grapat de kilòmetres.



El problema és més greu encara, al punt conegut per sa Bassa des Barreters, on el torrent travessa el camí. El propietari no va tenir altra idea que aixecar unes barreres a cada banda de camí, enmig del torrent –unes barreres ben persuasives pels excursionistes, amb punxes a la part superior per assegurar-se que ningú hi passi.

Però el que no sap –o no li importa- al propietari, és que la naturalesa és sàvia, i que no es poden tancar els cursos d’aigua. Així, hem vist els darrers anys com les avingudes d’aigua se n’han duit les barreres, i, com a conseqüència de l’obturació, que provoquen, també bona part del camí.

Llavors, el propietari de Son Oliver, ens consta que ha anat diverses vegades a demanar a l’Ajuntament que arregli el camí. Amb diners dels contribuents es pretén que paguem nosaltres els desperfectes ocasionats per ells.

Posar obstacles de manera intencionada als cursos d’aigua és una infracció penada per la Conselleria de Medi Ambient, i fins i tot en certs casos pot constituir delicte. Tot i que sembla que hi ha hagut diverses denúncies, el fet és que les barreres segueixen allà.

Ja és hora que aquesta situació s’arregli. La llei autoritza a tancar una propietat privada, però ens consta que els torrents són de domini públic, i la reixa hauria d’estar a l’altra banda del torrent.

Sobre el camí de Coanegra, hi ha un informe tècnic del Consell de Mallorca que considera el camí com a públic, ja que era l’antic camí que anava de Santa Maria a Orient, i recomana a l’Ajuntament preservar el seu ús.



La vida dels santamariers ha estat sempre molt lligada a Coanegra. Històricament i fins temps recents, la vall ha estat un important recurs de carbó i calç. També els margers, collidores d’oliva, caçadors, cercadors d’esclata-sangs..... La font de Coanegra i la síquia proporcionaven aigua al poble. Sense parlar dels temps més antics, en que els molins fariners eren el lloc de confluència de la Mallorca del Pla, a través de l’antic camí dels Moliners.

Avui s’han perdut aquestes formes de vida, però la vall de Coanegra segueix essent una part important de Santa Maria. Com a lloc de passeig i excursions, per gaudir de la naturalesa i del paisatge, del torrent que l’hivern baixa ple d’aigua i de l’espectacle, sempre sorprenent de l’Avenc de Son Pou. Són nombroses les persones que, amb una actitud respectuosa cap a la naturalesa, transcorren per aquesta vall.

Valgui aquest article de petit homenatge a tots els homes i dones que visqueren i treballaren a Coanegra. Els darrers: l’amo en Joan Pastor “Garrigueret”, i n’Andreu Comes “David”, que varen saber tenir esment de la vall i ésser respectuosos amb la gent que trescava per allà.




PER LA PRESENT SE VOS CONVIDA A UNA REUNIÓ -AMB SOPAR DE PAMBOLI EL DIJOUS DIA 27 D'AGOST A LES 21 h A SON LLAUT, PER TRACTAR EL TEMA DE LES BARRERES DEL TORRENT DE COANEGRA.

L'OBJECTIU ÉS ENGEGAR UNA CAMPANYA DE RECUPERACIÓ DEL TORRENT COM A LLOC PÚBLIC, I REVINDICAR L'ÚS PÚBLIC DEL CAMÍ.

COM A PERSONA INTERESSADA EN L'EXCURSIONISME I L'ECOLOGIA I COMPROMESA AMB LA REALITAT DE MALLORCA, ENS AGRADARIA LA TEVA APORTACIÓ A L'HORA D'APORTAR IDEES I COL.LABORAR EN LA CAMPANYA.

VOLEM QUE AQUESTA REIVINDICACIÓ S'EMMARQUI DINS LA LLUITA GENERALITZADA QUE ELS MALLORQUINS ESTAM DUENT A TERME PER A DEFENSAR EL QUE ÉS NOSTRE. L'ÚS PÚBLIC DE CAMINS PÚBLICS, CONTRA LA PRIVATITZACIÓ I APROPIACIÓ FRAUDULENTA PER PART DE GRANS PROPIETARIS.

ENTRE LES IDEES QUE SE'NS OCORREN ARA MATEIX:

- RECOLLIDA DE SIGNATURES AL MATEIX CAMÍ ENTRE ELS EXCURSIONISTES

- UN RECITAL DE MÚSICA A L'AVENC DE SON POU

- FER FERRATINES, CAMISETES, ETC PER A DIVULGAR LA CAMPANYA

- DONAR PUBLICITAT A LA PREMSA, RÀDIO, TELEVISIÓ.......

- FUNDAR UNA ASSOCIACIÓ "AMICS DE LA VALL DE COANEGRA"

I LES QUE PUGUIS APORTAR TU.

ENS AGRADARIA QUE ENS CONFIRMASSIS LA TEVA ASSISTÈNCIA EL MÉS PREST POSSIBLE. GRÀCIES

SI HI HA ALGUN DUBTE O NO SABEU ON ÉS SON LLAÜT, EL MEU TELÈFON: 971140080. Martí. (no ús mòbil. si no contest deixau missatge)


dimarts, 18 d’agost del 2009

Enigmes estiuencs i broussonetians

Una morera de paper

Al mes d’agost dur el pantaló antitall et fa suar de valent. Treballar és converteix en una gesta mig heroica. Heroica del tot quan s’acosta algú només per a titllar-te de botxí arbori. Es pensen que estem suant la cansalada per esport, que anem amb la pebrotera escaldada per caprici. Poca gent veu l’esforç que representa resoldre els conflictes derivats de la nostra relació amb els arbres. A l’estiu desactivar un perill arbori és dur. Ja sé que les condicions mediambientals són les que són i no vinc ara a denunciar els incompliments del conveni.
Hi ha però la satisfacció de la feina ben feta i la sorpresa dels petits descobriments. I és d’agrair que no sigui mai una feina rutinària aquesta: cada actuació és un exercici sempre diferent. Normalment, i per si un cas, un parell de fotos documenten el procés.
Sovint d’una observació atenta se'n desprenen petites descobertes. Això sol passar a casa, hores o dies després, quan et dediques a la reflexió d’aquelles fotos fetes d’esgarrapada. Com deia en Jordi Sabater Pi: "Observar és aprendre, aprendre és estimar i estimar és protegir...”
Es tractava d'una morera de paper amb branques seques i un braç trencat. Calia eliminar el perill i, a ser possible que quedés amb un mínim interès paisatgístic.
Era un cas d'escorça inclosa, amb podrició blanca tova. Això havia provocat el fracàs de mig arbre i que nosaltres féssim una bona suada per a deixar-lo enllestit. Vaig fer les fotos de rigor pensant en que tornaríem a passar: era una qüestió de temps, en funció dels estralls que anés fent la podrició.
I vet aquí el fet sorprenent: tot repassant les fotos de la capçada, vaig veure que l'arbre havia fruitat només en el braç trencat !
Un comportament totalment natural per a l'arbre i ben curiós per a mi!
Suposo que la branca, en sentir-se col·lapsada, havia fet un darrer esforç per a fruitar i així poder perpetuar l'arbre.
Acostumat a veure peus mascles o estèrils, descobrir els fruits va ser tot un esdeveniment per a mi.
Vaig anar a un racó farcit de moreres de paper per tal de comprovar les meves intuïcions i…
no vaig trobar ni una sola morera florida !
Per contra després de traspassar una cortina de fulles vaig accedir a un submón intrigant. Una morera de paper “tribessada” em va indicar l’accés a l’escena del crim. Balissada amb cinta groga, amb la recomanació en anglès (!?) de no traspassar-la allà estava l’indret en qüestió.
- “ Massa treballar al sol, massa pensar i dormir poc. Aleshores passa el que passa: somnies despert… “
- “Aviam si això serà Hol·lywood ? “ Vaig pensar.
Vaig marxar com fugint d’un “thriller” dolent. La broussonètia no era culpable d’haver estat el testimoni mut d’un hipotètic crim, però no sé per què ja la veia perillar. No es pot jugar ni amb els escapats del preventori ni amb els mossos…
Avui, ja de nit , he descarregat les fotos de la setmana a l’ordinador. He constatat que no vaig patir cap al·lucinació. Ja veieu les fotos…
Originària de Japó i de Taiwan, la morera de paper és una espècie dioïca, de fulla molt variable i fortament invassiva. Com a arbre de carrer és gens habitual.
A les Illes del Pacífic on fou introduïda no floreix. En canvi si que ho fa a Birmània i Tailàndia on està naturalitzada. A Islamabad sembla ser que està donant problemes per la seva invassivitat.
La infrutescència s’anomena tècnicament sorosi o sincarp. Un cas espectacular d’aquesta mena de fruit el podem observar dins la mateixa família en l’arbre tropical anomenat Jackfruit. Poder contemplar l’evolució de la inflorescència fins arribar a l’agrupació de fruits tan peculiar que hem observat ha de ser més que interessant.
Si hi ha algú que em pugui fer arribar alguna experiència en aquest sentit, serà molt ben rebuda.
Al pas que vaig - amb una mica de sort - quan em retiri encara podré fer algun curs d’escriptura. Després ja em podré dedicar a la novel·la negra i a viure del “cuentu”. De fato, com podeu veure, ara per ara no me’n falta…
J.D. Fernàndez i Brusi
·