Etnobotànica:
L'Arbre Bo, l’arbre sagrat d’una illa en guerra
L'Arbre Bo, l’arbre sagrat d’una illa en guerra
L’arbre més venerat de tot el món creix a Anuradhapura, Sri Lanka. Allà hi havia el límit entre la zona susceptible de patir algun atemptat terrorista i la zona de combats.
Ara diuen que ha arribat la pau. Aquesta pau tan històricament bella, estampada sobre milers de víctimes innocents, sense testimonis de les atrocitats comeses per uns i altres.
Aquests darrers dies se’n ha parlat - ni que sigui amb comptagotes – de l’extermini dels Tigres Tamils a mans de l’exèrcit del govern cingalès i jo no he pogut evitar recordar les vivències de la meva estada allà.
Ja sé que viure és trobar i perdre, però això de les pèrdues ho porto malament. Per sort vaig comprovar que a Sri Lanka (en àrab Serendib) era possible trobar la resposta a problemes no plantejats gràcies a la serendipia (*), aquesta forma de fer descobriments casualment només cuidant la sagacitat. Va ser un encadenament de troballes meravelloses i potser la principal fou en Denzil. La seva passió pels arbres va fer que fos el millor guia que poguéssim haver conegut. Una persona d’una gran humanitat, amb una dimensió espiritual excepcional.
D’acord que a vegades es queixava:
- Aquest home és un perill, ens fa parar massa deia .
- Arribarem de nit de tan mirar arbres ! En aquest país no es pot conduir de nit !
Ho feia amb un somriure tan ample que m’obligava a córrer com si m’empaités una cobra i mai em sentia renyat.
Ens explicava tota la mitologia budista, la hinduista i la cristiana. Després de la lliçó, quan ens preguntava sobre un detall concret de no sé quin episodi, ens quedàvem encantats sense saber què dir i ell, impertorbable amb el seu somriure característic, tornava a explicar tota la pel·lícula.
Al vespre, de tant en tant, amb una bona copa de licor de palmera V.S.O.A. ("Very Special Old Arrack"), parlàvem de la vida…
Darrerament, a Colombo, sembla ser que hi ha una dotzena de periodistes els quals els hi costa de contestar mails o el telèfon. Els d’Amnesty Internacional n’estan al cas. Espero que en Denzil no sigui un d’ells. Aquesta és la vida que els ha tocat viure als ciutadans de Sri Lanka.
Ara diuen que ha arribat la pau. Aquesta pau tan històricament bella, estampada sobre milers de víctimes innocents, sense testimonis de les atrocitats comeses per uns i altres.
Aquests darrers dies se’n ha parlat - ni que sigui amb comptagotes – de l’extermini dels Tigres Tamils a mans de l’exèrcit del govern cingalès i jo no he pogut evitar recordar les vivències de la meva estada allà.
Ja sé que viure és trobar i perdre, però això de les pèrdues ho porto malament. Per sort vaig comprovar que a Sri Lanka (en àrab Serendib) era possible trobar la resposta a problemes no plantejats gràcies a la serendipia (*), aquesta forma de fer descobriments casualment només cuidant la sagacitat. Va ser un encadenament de troballes meravelloses i potser la principal fou en Denzil. La seva passió pels arbres va fer que fos el millor guia que poguéssim haver conegut. Una persona d’una gran humanitat, amb una dimensió espiritual excepcional.
D’acord que a vegades es queixava:
- Aquest home és un perill, ens fa parar massa deia .
- Arribarem de nit de tan mirar arbres ! En aquest país no es pot conduir de nit !
Ho feia amb un somriure tan ample que m’obligava a córrer com si m’empaités una cobra i mai em sentia renyat.
Ens explicava tota la mitologia budista, la hinduista i la cristiana. Després de la lliçó, quan ens preguntava sobre un detall concret de no sé quin episodi, ens quedàvem encantats sense saber què dir i ell, impertorbable amb el seu somriure característic, tornava a explicar tota la pel·lícula.
Al vespre, de tant en tant, amb una bona copa de licor de palmera V.S.O.A. ("Very Special Old Arrack"), parlàvem de la vida…
Darrerament, a Colombo, sembla ser que hi ha una dotzena de periodistes els quals els hi costa de contestar mails o el telèfon. Els d’Amnesty Internacional n’estan al cas. Espero que en Denzil no sigui un d’ells. Aquesta és la vida que els ha tocat viure als ciutadans de Sri Lanka.
És impossible parlar d’arbres sense relacionar-los amb la religiositat de l’illa, on la majoria d’habitants són budistes (cingalesos) seguits d’hinduïstes (tamils), animistes i catòlics. Diu la tradició que Buda va ser parit sota un arbre Swhal (arbre de sal, Shorea robusta) just en el moment que la seva mare en collia una flor.
Amb el pas del temps, i els canvis d’escenari, l’arbre que actualment s’identifica amb aquest episodi de la vida de Buda és el l’arbre de les bales de canó (Cannonball tree, Couroupita guianensis), d’origen sudamericà, introduït a l’illa al 1881 !
Flor de Couroupita guianensis. La imaginació popular fa diverses interpretacions de la seva morfologia relacionant-la sempre amb el Budisme. La mida del fruit aconsella no fer cap migdiada sota l’arbre.
Ashoka, emperador budista, va enviar a l’illa el seu fill Mahinda per a que prediqués el budisme. Aquest després d’un temps va fer venir a sa germana, Sanghamitta, la qual es va endur un esqueix de l’arbre de la il·luminació i el va plantar a Anuradhapura l’any 240 convertint-se en l’arbre que actualment contemplem.
Aconseguim arribar al temple on hi ha l’arbre després d’uns quants controls militars, el darrer d’allò més estricte , vaja, amb tocada d’ous inclosa. Ens van comentar que hi havien hagut diverses provatures d’atemptat doncs els tamils (hinduïstes) volien volar el santuari budista pel fet de representar l’hegemonia cingalesa.
L’ambient és festiu i serè, amb molts peregrins. Pugem uns graons i estem davant la presència d’un Ficus religiosa magnífic, com la joia d’un dia clar aquietat de pensaments. Sento l’energia de l’arbre i sóc feliç. No em cal analitzar si l’arbre és o deixa de ser, té o deixa de tenir. Aquest cop no em cal. Potser començo a acceptar que la vida és imperfecta, i, com diuen els budistes la insatisfacció i el patiment son universals.
Un bon observador entendrà allò que hi ha: és el misteri de la propagació revelat, la continuïtat d’un meristema impermanent. La fe que mou muntanyes i fa créixer arbres…
Pels budistes el Ficus religiosa és sagrat, no se’n pot fer cap ús de la seva fusta. A Sri Lanka els cingalesos l’anomenen Bo i els tamils Arachu.
Si tots som fulles d’un mateix arbre, per què sempre estem buscant la confrontació de la diferència ?
J.D.Fernàndez i Brusi
· (*) Fou Horace Walpole (autor, entre d’altres obres, d’Assaig sobre la jardineria moderna) qui va divulgar aquest terme al s. XVIII.
· Trobareu informació sobre aquesta guerra a:· Sri Lanka: Abuse, disbelief and bitterness persist
· Sinhaya.com
· TtamilNet
·
Magnific article, si senyor. Té molta raó el jd recomenant-lo.
ResponEliminaJoan