Heura i olivera

·

L’heura estreny l’olivera.
El romaní i la sargantana,
la llebre, són maons.
Tot és un crit al buit.

Les papallones, a un pas de la mort,
omplen els camps
per celebrar-ho.

Laia Noguera i Clofent
(Calella, 1983)
·
·

L'heura s'arrapa al tronc de l'olivera com jo m'arrapo a tu. L'ombra que sóc. L'ombra que escric. Només la teva llum em salva de la nit. Cada instant és l'últim instant. Cada mirada ho diu tot.

[de 'Cada mirada']

Toni Ibañez
(Lleida, 1964)
·
·

III

Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.

Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.


[De "L'hort foscant de l'atzar"]

Maria-Mercè Marçal
(Barcelona, 1952-1998)
·
·

Renaixent

Esclata la llavor, un crit s'escampa
arreu de les cruïlles i dalt el cim,
l'herba esmorteïda son crespó planta,
la bestiola tossuda s'emporta el bri.

El sol llueix cofoi darrera gala,
el núvol tot s'arruga, com fuig rabent,
el trespol es vesteix d'una heura tendra,
bategarà com mai, l'ocell novell.

Poncella es desvetlla, calor de matinada,
aigua que tomba i salta, es perd rierol enllà,
ponent caliu escampa, dolceja per la plana,
ramat de cent ovelles, pastor i rabadà.

Parpelles de la llar, la fada les aixeca,
farà donar a la porta el primer badall,
surt noia ensems que cànter i pressa,
es perd, poncella i ombra, pel camí avall.

Du galtes de rosada, els ulls de mar,
li estreny vestit de fil, mocador al cap,
un somni d'emigrant li torna a casa
i deixa, en el cabell, esparpells, el far.

Jo sóc mirall d'un cel, que no bramula,
escuma que la platja, en bonança, adorm,
sóc gema d'olivera, vella, que esclata
i bufec del fullam quan neix al bosc.

Joan Josep Roca Labèrnia
·
·

11

Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.

[De "Suite de Parlavà"]

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, Osona, 1929-2003)
·
·

· Fotos F. Mas ·

·