comentaris retroactius.3.A la mort des pi Gros

Doncs... atès el que diuen els companys per aquí:
http://amicsarbres.blogspot.com/2009/03/la-mort-del-pi-gros-de-santa-maria-del.html
el més curtit dec esser jo... serà per deformació professional, o per desgràcia, però ja n’he vist morir molts, de pinarros. Per exemple el de Son Sales -i en fascicles-, que va arribar a fer 10 metres més d'alçària que el de Can Moragues, però també he “vist caure”, o com quedaven descalabrats, el de Son Roig, Son Corcó, el del Roser, el de Son Perot, els del creuer de Petra, el de Son Macià... el garrover de Son Macià II, literalment arrencat pel cap de fibló... El pi de sa Pedrissa és en regressió fa anys, això vol dir que el verd de la capçada minva, a part que el tronc té corc... però es veu que encara no és el moment políticament oportú de muntar escarafalls periodístics...

Si ens capten el senyal des de Mart, potser algú es pensi que el pi de Can Moragues s’ha mort perquè li varen exsecallar les branques mortes o perquè la petjada d’un home és potencialment més perillosa que la d’un camió... bono! I si s’hagués mort de vell? Per càlcul de probabilitats es moren els més vells, i el pi de Can Moragues era el més vell.

Si en un pinarro com aquest caldria deixar les branques mortes és un debat futur. Fins ara, en una de les poquíssimes coses en què hem coincidit tiris i troians, ha estat en què les branques mortes es lleven. I en el cas present, aquesta feina s’havia fet correctament, igualment amb la resta d’actuacions els darrers 10 anys. Els pagesos aquí no hi pinten res. L’estudi d’arbres centenaris i maniobrar per arbres de més de 20 metres són activitats noves, sense cap punt de connexió amb els usos i costums dels nostres padrins.

Els nostres arbres monumentals tenen mols problemes i molt més elementals que l’impacte dels visitants respectuosos, el primer és que la majoria són desconeguts (ignorats), molts fins i tot del seu propietari. Això vol dir que qualsevol dia els pot passar un camionarro per damunt, que, diguin el que diguin a les tertúlies aquelles, és molt més greu que si s’hi enfila un nin. En aquest cas l’arbre monumental en qüestió se’n va a ca na Tix i ningú no plora perquè, oh!, no era al catàleg oficial.

Dit això, els meus respectes, la meva admiració i condol al pi de Can Moragues. Dit això, gràcies a Don Maties Morro i sos familiars, que per sa gentilesa i altruisme en la conservació d’aquest pi, han estat exemple de noblesa en l’estimació del país. Gent com vosaltres hauria de tenir compensació econòmica efectiva i no els que ens acabarien d’urbanitzar tot.

***************

A Les Illes, al llindar del 2000 la sequera era horrible, tota la dècada ja havia estat ben seca, i amb la capa freàtica que ja duia molts d’anys davallant senzillament perquè l’extracció superava de molt la pluja.

Crec recordar que l’estiu del 2001 fou l’estocada per al pi de Son Sales, que a més a més, fou obsequiat amb una llaurada indocta sota la capçada. Així i tot va torbar-se poc més d’un any a secar-se del tot.

A més a més, en pocs anys a Mallorca hem viscut un huracà (2001) i un cap de fibló (2007) devastadors, quelcom semblant ha passat a Catalunya aquest hivern, amb nevades, poc després de començar un projecte faraònic per desviar aigua de l’Ebre, per mor de la sequera. No tenc dades de calamitats semblants en dècades anteriors. Probablement ara es nota més, una calamitat d’aquestes.
Tot això són factors limitants per a qualsevol arbre. Els de més embalum enmig d’un sementer són els que tenen més paperetes de la loteria aquesta.
Tot i això, si poseu messions, comprovareu que mai no cau l’arbre que vos pensàveu. Com deia Raimon: “és l’absurd qui mata, i mai a qui voldries...”

****************

... I dit això, el pi Gros és mort. Visca el pi Gros.

Visca el pi de Son Creus: el padrí de Mallorca.
http://amicsarbres.blogspot.com/2008/03/el-pi-de-son-creus-un-gegant-amagat.html

Visca el pi d’en Toni: 36 metres d’altura, i creix. Exemplaria mundi de Pinus halepensis

http://amicsarbres.blogspot.com/2008/08/mon-cor-tamb-estima-un-arbre2.html