El puig de sa Morisca
Diuen que és un parc arqueològic, jo dic que és un jardí, preciós, i molt més valuós com a tal. De talaiots en tenim molts, i molt més valuosos històricament, més grossos, amb pedrasses enormes i més garrits. De jardins no n’hi ha gaire, com aquest. Aquí tenim una conjunció florística extraordinària i anormalment ubèrrima pel que sol esser la garriga mediterrània. Sembla que les espècies de floració més impactant s’hagin posat d’acord per rebentar en associació: una mena d’oenagé vegetal per recordar-nos a crits que ja som a la primavera i que l’hem d’aprofitar:
alegra’t, per favor, no siguis burru!
Ja s’ha dit que un jardí no precisa de plantes rares, sinó ben cuidades, i aquestes no ho poden estar pus, entre d’altres coses perquè cap tarambana no poda ni gestiona res: les plantes soletes rebenten de flors, i creixen el que han de créixer, ni un pam més ni un pam menys, ningú no les fitora per dir-les quin nyarro d’estructura han de tenir, ni si estaran millor espigades o planes... la majoria estan sadolles, rodones i llampants, i si alguna és esburbada, doncs és esburbada, i no passa res. Són elles i les seves flors.
I, com deia, les protagonistes de tot això no són gardènies ni camèl·lies, sinó les nostres amigues de sempre, començant per l’íntima
estepa blanca (Cistus albidus)
acompanyada de les
espasetes (Gladiolus sp.)
ruda (Ruta chalepensis)
garlanda (Lavandula dentata)
i aquí amb la col.laboració especial de
mantell de la Verge (Fagonia cretica)
i malva de roca (Lavatera maritima)
Com a contrapunt verd tenim ginesta borda (Ephedra fragilis), i Witania frutescens, i d’amics arbres pins i ullastres. Això és el més cridaner, la llista completa, o si et vols entretenir cercant orquídies, vés a saber.
hola Pere
ResponElimina