Gazas

Les moltes “Gaza” invisibles dels boscos

Durant les darreres setmanes el món assistí amb impotència a l’horror de la invasió israeliana a la franja de Gaza. A pesar que les imatges transmeses per la televisió reflectien a penes una petita part del sofriment de la població palestina, les mateixes eren més que suficients per a comprendre el drama que s’estava vivint. Famílies senceres desfetes per les bombes; llars, escoles, comerços, hospitals i temples reduïts a escombraries en qüestió de segons; sistemes de distribució d’aigua, sanejament i energia destruïts; por, ràbia, dolor, esgotament, fam, set...

El que gran part del món no sap –perquè mai arriba a ser difós pels mitjans de comunicació massiva- és que existeixen altres situacions molt similars a la de Gaza, que ocorre quasi a diari a distintes parts del planeta. Les armes emprades poden ser diferents i el nombre de persones afectades poden ser menors, però els resultats són els mateixos: la violació dels drets humans de les persones i la destrucció dels seus mitjans de vida.

Per exemple, el 18 de desembre de 2008, centenars de policies i paramilitars irromperen en un poble de la província de Riau, Sumatra, Indonèsia, amb armes i gasos llagrimosos. Un helicòpter llançà una bomba incendiària sobre el poble cremant centenars de cases, suposadament amb napalm. S’utilitzaren gasos llagrimosos i armes de foc. Dos nins moriren i molta gent fou ferida mentre altres foren arrestats. Uns 400 llogarencs fugiren al bosc a les muntanyes i només 58 persones restaren al poble. Dos dies després, un helicòpter sobrevolà a baixa altura les carpes dels llogarencs sense llar bombardejant-los amb pedres.

El motiu de tanta violència pot semblar prou absurd: la producció de paper. Tan mateix, a l’igual que el conflicte palestí, el problema de fons radica en el control territorial. El govern indonesi desconeix els drets tradicionals de les poblacions locals i s’assigna la propietat del territori, que cedeix a una empresa per a plantar arbres destinats a la producció de paper. Les comunitats locals es resisteixen a ser expulsades i se lis respon amb violència.

Situacions similars estan ocorrent permanentment i el tema del control del territori està sempre present com una de les causes centrals. Per exemple, cada vegada que un govern decideix fer una gran represa hidroelèctrica, està violentant els drets de milers o centenars de milers de persones que habiten a l’àrea i les llars dels quals, boscos i camps de cultius seran inundats o que els seus mitjans de supervivència seran greument afectats per la represa. Allò normal és que la gent no accepti passivament tal fet i que l’Estat intervingui a través de la repressió i criminalització de la protesta.

El mateix passa quan un Estat atorga concessions fusteres, petrolieres o mineres a alguna empresa. Els territoris afectats no estan buits, sinó que allà habiten comunitats indígenes, tradicionals o pageses, que en molts casos han viscut allà molt abans de la seva existència de l’Estat nacional. Tan mateix, aquest darrer desconeix els drets ancestrals d’aquestes comunitats i s’atribueix a sí mateix el dret de propietat sobre dites terres.

És important aclarir que per aquests pobles, la destrucció del bosc és equivalent a allò que es presencià a Gaza: la destrucció de llars, temples, escoles, magatzems, hospitals, sistemes d’aigua potable. En efecte, el bosc és la seva llar i temple i d’ell obtenen aliments, medicines, adobs, fibres, fustes, aigua i tot quan requereixen com a mitjans de vida. La desaparició del mateix i la degradació ambiental resultant de les activitats industrials que el substitueixen –fustera, monocultius, explotació minera o petroliera, hidroenergia, etc.- són com a “bombes” llançades sobre els seus territoris que destrueixen tot el que per a ells té valor.

“Tothom som palestins”. Baix aquesta consigna milers de persones de tot el món manifestaren el seu suport al poble palestí i el seu repudi a l’atac de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza. Molts altres “palestins” – com els ayoreo a Paraguai, adivasi a la Índia, bagyeli a Àfrica Central, Tagaeri i Taromenane a Equador/Perú i molts altres- estan essent avui “bombardejats” i requereixen de suport en la seva desigual lluita contra enemics molt més poderosos que ells.

Per a més informació: