Caos a s'Alcadena

Canvis a s'Alcadena d'Alaró

Encara ara quan torn a mirar les fotos sent l’emoció del moment que vaig viure entre el caos de la muntanya esboldregada.

I que n’és de sàvia la natura!

M’hi vaig acostar a poc a poc, tant pel dies que vaig torbar en anar-hi com per com vaig iniciar-hi les passes. Un garroverar ombrívol i humit amb ovelles que pasturen entre mates i carritxeres mena, més amunt, al comellar on comença el bosc.

Com explicar...un rellotge d’arena que ha quedat embossat per el primer gra que cau. Igual que el mac, l’enorme piló de penyal que s’ha aturat al llindar del bosc, poc abans de passar per davant la vella caseta. Darrera el penyal l’espectacle comença i tant si ho volem com si no, n’hem de ser també protagonistes i qui sap si d’una tragèdia.

L’ascensió és perillosa, la sensació d’inestabilitat, de perill no t’abandona. Vas tot sol pujant i a cada passa feries una foto i ho observes tot amb la consciència d’estar davant un descobriment, davant un espai absolutament nou i verge.

Et fixes en com han quedat esmicolades les pedres, pelats els troncs, triturades les rames. Compares els límits de l’esllavissada, a partir d’allà on hi torna haver arbres i veus més clar, entre el silenci, quina força més formidable i en un instant es va moure en aquell indret.

I em fa pensar, patir, en Gaza

Ara tot és quietud, silenci... de tant en tant el vol de dos coarotgins, la conversa dels corbs, el xiscle del falcó, la mena d’udol de l’esparver...

Ara tot comença. Els troncs es podriran, els líquens i molsa conqueriran i donaran vida a les roques que fins fa pocs dies no havien vista mai la llum. Les cabres mouran encara més les pedres, evitaran la germinació dels aglans, rosegaran qualsevol mata que s’atreveixi a colonitzar el lloc.

O així i tot, tot eixirà de bell nou i els dissenys de forats, roques i aigua amb la bona terra heretada d’on hi va haver un bosc hi compareixeran carritxeres, estepes, romanins i argelagues coronades de pins. Embolicaran tant la troca que fins i tot a les cabres els costarà penetrar-hi per fer-hi mal. És la matriu on s’hi congria la resta: les falgueres, alzines, arboceres, picornells peluts o peu de rata. Allà hi tornarà el reietó i el passaforadí.

I un dia quan hagi passat molt i molt de temps, després de molts dies de pluja, una paret que s’aguanta dreta cruiarà i el seu pes fabulós caurà com un gegant malferit i s’esbaldregarà muntanya avall fins embossar el xaragall.

Alaró gener de 2009

Fotos JV