El pi canari
El pi canari, Pinus canariensis, (gairebé de tots) es sabut que sobreviu al foc i que té la capacitat de rebrotar per gemmes que romanen dormides baix l’escorça del tronc i les branques. Tot i així, de vegades sembla mal de creure algunes coses fins que “ho toques amb les mans” o i “fiques el dit” com Sant Tomàs.
Rebrots baix l'escorça cremadaFa dues setmanes vàrem tenir la sort de poder visitar l’Illa de San Miguel de la Palma, més coneguda per La Palma, a l’arxipèlag de les Canàries. Al cor de l’illa s’hi troba el Parc Nacional de la Caldera de Taburiente i dins d’aquesta olla volcànica hi trobam un dels pinars de pi canari més espectaculars que persona humana pugui trepitjar.
El que copsa l’atenció del visitant mediterrani (el nostre cas) no és precisament la rusticitat d’aquests pins que claven les seves arrels a dins de la lava magre i de poca llecor, sino la quantitat de cicatrius que tenen els arbres de la seva guerra amb el foc: el troncs estan mascarats, negres, els arbres deformats en haver perdut la guia principal, però rebroten una vegada i una altre, desafiant a la mort. El mateix passa si un arbre adult s’esqueixa per mor del vent, d’un tronc gruixat serrat de cop, surten branquillons i formen un arbre de formes irregulars. De vegades quan un arbre cremat rebrota sembla una arbre de Nadal d’aquests artificials de plàstic (vegeu les fotos), altres semblen antenes de telefonia de les que es dissimulem per que no impactin visualment sobre el paisatge. 
No són antenes de telefoniaUna increïble adaptació al foc, a les erupcions i a les forces de la natura. La tradició i imagineria Guanche deia que dins aquest volcà hi viu el dimoni Guayote, i que és el seu foc el que surt quan aquest volcà eructa. Potser aquests pins han venut la seva ànima la dimoni, si és que els arbres tenen ànima...
Rafel Mas, Búger 12 d’octubre MMVIII
Exacte, però que ningú no interpreti que a aquest pi li agrada que el cremin, ni tan sols que li va bé (raonament aplicable, pro parte, a la poda). Aquest pi, si no el molesten, és que veim adesiara amb un hàbit monopòdic perfecte.
ResponEliminaA part que són els únics que hem comprovat que superen, i amb escreix, els nostres. Els més famosos són el pino Gordo i el pino de las Dos Pernadas, a Tenerife, d'uns 9 metres de cintura homologable i uns 50 m d'alçària.