ANÀLISI SOBRE LA CARESTIA DELS ALIMENTS
Cent milions de persones en risc de caure a la pobresa
A rel de les actuacions de les multinacionals, els governs adeptes al neoliberalisme i el duo BM/FMI, les existències de cereals estan en el nivell més baix des de fa 25 anys.
Les grans empreses privades dels negocis agraris van aconseguir que els governs d'EEUU i la UE subvencionessin la indústria dels «agrocarburants». «És un crim contra la humanitat la conversió dels cultius alimentaris en cultius destinats a cremar en forma de biocarburants»
Damien MILLET i Eric TOUSSAINT, del Centre per a la cancel•lació del Deute del Tercer Món (CADTM)
Els autors d'aquest article exposen clarament quines són les raons de l'actual crisi alimentària en el nostre planeta. Més enllà del canvi climàtic o del «despertar» de la Índia i Xina, responsabilitzen a l'actual sistema econòmic globalitzat de posar davant els interessos financers al dret a l'alimentació de totes les persones.
L’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans estipula que «Tota persona té dret a un nivell de vida suficient per a garantir la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment per a l'alimentació, el vestit, l'allotjament, la sanitat i els serveis socials bàsics». El fort augment del preu dels aliments bàsics, especialment important en el primer semestre de 2008, amenaça directament la supervivència de centenars de milions de persones.
El dret a l'alimentació, ja seriosament maltractat per decennis de receptes neoliberals, està més amenaçat encara. Després d'un descens molt important dels preus dels béns primaris -matèries primeres i aliments- durant més de vint anys, en el segon semestre de 2001 la tendència va donar un tomb. En primer lloc en el sector energètic i dels metalls; a continuació, la pujada dels preus va atacar als productes alimentaris. Les pujades van ser desorbitades. Entre 2007 i 2008, en un any, els preus de l'arròs i el blat es van duplicar i el del blat de moro va pujar més d'un terç. D'un cop, el 27 de març de 2008, el preu de l'arròs, que és l'aliment bàsic de la meitat de la població mundial, va pujar un 31%. El 2008, la factura de cereals augmentarà un 56%, després d'una pujada del 37% en 2007. El barril de petroli va arribar a 146 dòlars al juliol de 2008; la unça d'or, a 1.000 dòlars al març de 2008; i el celemí de blat de moro, a 7,5 dòlars al juny de 2008; marques que il•lustren la tendència de gairebé totes les matèries primeres.
Arran de les actuacions simultànies de les multinacionals dels negocis agraris, els governs adeptes al neoliberalisme i el duo BM/FMI, les existències de cereals van arribar al nivell més baix des de fa un quart segle. El 2008, davant el risc de perdre els seus romanents, alguns països productors van limitar o fins i tot van detenir les seves exportacions, com Rússia amb els cereals o Tailàndia amb l'arròs, perquè la producció romangui en el mercat nacional. El preu d'el menjar va pujar escandalosament. A més de trenta països, de Filipines a Egipte i Burkina Faso, d'Haití a Iemen i Senegal, passant per Mèxic, les poblacions es van llançar als carrers per a cridar la seu ràbia i les vagues generals es van multiplicar.
Les explicacions que s'exposen, sovint es presenten de manera efectiva: irregularitats climàtiques que redueixen la producció de cereals a Austràlia i Ucraïna, brutal augment del preu el petroli que repercuteix en els transports i per tant a les mercaderies, o també la demanda creixent de la Xina i l'Índia (el que explica per què els productes poc desitjats per aquests dos països, com el cacao, no han experimentat la mateixa pujada de preus). Però molts comentaristes han rebutjat qüestionar el context econòmic en el qual es produeixen aquests fenòmens. Així, Louis Michel, comissari europeu responsable del desenvolupament i l'ajuda humanitària, temia, sobretot, «un autèntic terratrèmol econòmic i humanitari» a Àfrica. L'expressió és ambigua, ja que la imatge del terratrèmol es refereix a una catàstrofe natural que ens sobrepassa i redimeix massa fàcilment a una sèrie de responsables.
També, massa sovint, es subestimen altres tres explicacions referent a això:
Primera. Enfront d'un preu dels cereals històricament baix fins a 2005, les grans empreses privades dels negocis agraris van aconseguir que els governs d'Estats Units i la Unió Europea subvencionessin la indústria dels «agrocarburants».
Aquestes grans empreses volien guanyar en dos fronts: venent els seus cereals més cars i rendibilitzant la producció de biocombustibles. I ho han aconseguit. Com van actuar? Es van basar en la següent hipòtesi: el que el petroli impedirà fer dintre d'alguns decennis (a causa de la reducció de les reserves disponibles), la soia, la remolatxa (convertides en biodiesel), els cereals o la canya de sucre (transformats en etanol) haurien d'estar en condicions de permetre'l. Per tant, van demanar a les autoritats públiques que assignessin subvencions perquè l'onerosa producció de biocombustibles es tornés rendible. Washington, la Comissió Europea (Brussel•les) i altres capitals europees van acceptar amb el pretext de garantir la seguretat energètica dels seus països o regions. [Assenyalem, una vegada més, la «política de el doble raser»: per a garantir la seguretat energètica, els governs del Nord no dubten a subvencionar la indústria privada, mentre que -a través del Banc Mundial, el FMI i l'OMC- neguen el dret dels governs del Sud a subvencionar als seus productors locals, tant en agricultura com a la indústria].
Aquesta política de subvencions va desviar cap a la indústria dels agrocombustibles grans quantitats de productes agrícoles essencials per a l'alimentació. Per exemple, 100 milions de tones de cereals es van excloure del sector alimentari el 2007. L'oferta va disminuir de forma important i els preus es van disparar. De la mateixa manera, terres destinades a la producció d'aliments es van reconvertir en terres de cultiu per a agrocombustibles. Això també disminueix l'oferta de productes alimentaris i fa que pugin els preus. En resum, per a satisfer els interessos de grans societats privades que volen desenvolupar la producció de biocombustibles, es va decidir arrambar amb produccions agrícoles que el món necessita per a alimentar-se.
Fins i tot les institucions internacionals es van alarmar per la situació. Un informe del Banc Mundial considerava que els desordres climàtics i la demanda creixent d'Àsia van tenir menys impacte. En canvi, segons aquest informe, el desenvolupament dels agrocombustibles va originar un alça dels preus dels aliments del 75% entre 2002 i febrer de 2008, sobre el 140% de pujada global, mentre que la pujada dels preus de l'energia i els abonaments només és responsable d'un 15%. Aquesta estimació és molt més elevada que el 3% anunciat per l'Administració nord-americana. Segons el Banc Mundial, aquest esclat dels preus ja hauria costat 324.000 milions de dòlars als consumidors dels països pobres i podria enfonsar a 105 milions més de persones en la pobresa (Veure www.cadtm.org/ spip.php?article3518).
Aquest informe afirma que «la producció de biocarburants va desordenar el mercat dels productes alimentaris de tres maneres principalment: en primer lloc, [la demanda de biocarburants] orienta la producció de blat cap a l’etanol i no cap a l'alimentació; a continuació, actualment gairebé un terç del blat de moro que es produeix als Estats Units s'utilitza per a la producció d’etanol i al voltant de la meitat dels olis vegetals (colza, girasol i altres) per a biodiesel; i, finalment, aquesta dinàmica alcista va atreure l'especulació sobre els cereals». Per a no contrariar al president Bush, el Banc Mundial no va publicar l'informe. Una filtració de la premsa va permetre que es conegués (veure «Secret report: biofuel caused food crisi» (Informe secret: el biocombustible responsable de la crisi alimentària) «The Guardian», 4 de juliol de 2008, www.guardian.co. uk/environment/2008/jul/03/biofuels.renewableenergy).
«És un crim contra la humanitat la conversió dels cultius alimentaris en cultius energètics destinats a cremar en forma de biocarburantes» (Jean Ziegler, llavors Ponent de l'ONU sobre el Dret a l'alimentació, octubre de 2007) Alguns dies després, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) publicava, al seu torn, un informe que proposava una moratòria sobre els agrocombustibles i una reestructuració total de les polítiques en la matèria, alhora que estigmatitzava l'alt cost dels combustibles d'origen vegetal i el seu dubtós benefici mediambiental [veure informe OCDE, «Évaluation économique donis politiques de soutien aux biocarburants», 16 de juliol de 2008, www.oecd.org/ dataoecd/20/14/41008804.pdf]. L'OCDE fins i tot assenyalava que «les noves iniciatives polítiques no fan més que agreujar els problemes existents», ja que els preus agrícoles pugen i augmenten el risc de fam per a les poblacions més pobres dels països en desenvolupament. Malgrat tot, les previsions assenyalen una duplicació de la producció d’agrocombustibles en els pròxims deu anys.
«El desenvolupament i l'expansió del sector dels biocarburants contribuiran a l'alça dels preus dels productes alimentaris a mitjà termini i a l'augment de la inseguretat alimentària dels sectors de població més desfavorits dels països en desenvolupament» (OCDE) [«L'OCDE, molt crítica amb els biocarburantes, promou una moratòria», despatx AFP, 16 de juliol de 2008].
Segona. L'especulació sobre els productes agrícoles va ser molt forta el 2007 i 2008, accentuant un fenomen que va començar a principis dels anys 2000 després de l'esclat de la bombolla d'Internet.
Després de la crisi de les subprimes, que va explotar als Estats Units durant l'estiu de 2007, els inversors institucionals (anomenats en francès «zinzins») es van retirar progressivament del mercat dels deutes construït de forma especulativa a partir del sector dels béns immobles nord-americans i es van fixar en el sector dels productes agrícoles i hidrocarburs com probable bastidor d'interessants beneficis [Els principals inversors institucionals són els fons de pensions, les societats d'assegurances i els bancs; disposen de 60 bilions de dòlars que col•loquen on és més rendible. També són molt actius els hedge funds (fons especulatius lliures), que poden mobilitzar 1,5 bilions de dòlars]. Així compren les futures collites de productes agrícoles a les Borses de Chicago i Kansas City, que són les principals borses mundials on s'especula amb els cereals.
De la mateixa forma, a altres Borses de matèries primeres compren les futures produccions de petroli i gas especulant amb la pujada.
És a dir, els mateixos que van provocar la crisi als EEUU amb la seva avarícia, especialment aprofitant la credulitat de famílies poc solvents que pretenien convertir-se en propietàries d'un habitatge (el mercat de les subprimes), van jugar un paper molt actiu en la forta pujada dels preus dels hidrocarburs i productes agrícoles. D'aquí l'extrema importància de qüestionar la omnipotència dels mercats financers.
Tercera. Els països en desenvolupament estan especialment desprotegits davant la crisi alimentària, ja que les polítiques imposades pel FMI i el Banc Mundial des de la crisi del deute els han privat de la protecció imprescindible. Reducció de les superfícies destinades a cultius alimentaris i especialització en un o dos productes per a l'exportació, desaparició dels sistemes d'estabilització dels preus, abandó de l'autosuficiència de cereals, reducció de les reserves de cereals, debilitament de les economies per una extrema dependència de les evolucions dels mercats mundials, forta reducció dels pressupostos socials, supressió de les subvencions als productes bàsics, obertura dels mercats i obertura a la competència injusta dels petits productors locals contra societats multinacionals... Mestres en l'art del escamoteig, les institucions qüestionades reconeixen alguns errors per a romandre millor en el centre del joc internacional. Però un tímid mea culpa en un informe semiconfidencial no pot ser suficient, ja que van cometre el crim d'imposar un model econòmic que, de forma deliberada, va privar a les poblacions pobres de les proteccions imprescindibles i les va deixar a la mercè de la cobdícia dels especuladors més salvatges. Lluny de preocupar-se per la misèria galopant que contribueix a estendre, el Banc Mundial sembla preocupat, sobretot, pels desordres socials que podrien amenaçar la globalització neoliberal que, per la seva pròpia estructura, genera pobresa, desigualtats i corrupció, i impedeix qualsevol forma de sobirania alimentària.
L'orientació proposada des de fa anys per Via Camperola, organització internacional dels moviments camperols, constitueix una resposta a la crisi: «Per a garantir la independència i la sobirania alimentària de tots els pobles del món, és fonamental que els aliments es produeixin en el marc de sistemes de producció diversificats, de base camperola. La sobirania alimentària és el dret de tots els pobles a definir les seves pròpies polítiques agrícoles i, quant a alimentació, a protegir i regular la producció agrícola nacional i el mercat intern amb la finalitat d'assolir objectius sostenibles, decidir en quina mesura busquen l'autosuficiència sense desfer-se dels seus excedents en tercers països practicant el dúmping. [...] No ha de prevaler el comerç internacional sobre els criteris socials, mediambientals, culturals o de desenvolupament» (Via Camperola) [Via Camperola, Rafael Díaz-Salazar, Justícia Global. Les alternatives dels moviments del Fòrum de Porto Alegre , Icaria editorial i Intermón Oxfam, 2002, p. 87 i 90]. Traduït per Caty R. Caty R. pertany als col•lectius de Rebel•lió, Cubadebate i Tlaxcala.
Periòdicament, amb motiu de reunions o cimeres d'organismes internacionals o països rics, sona la veu d'alarma respecte a la tràgica situació de misèria de bona part dels habitants del planeta. La fam, les malalties, els desastres ecològics són calamitats amb les quals aquests han de conviure. I aquesta situació, que aquests organismes i països una vegada i una altra es comprometen a afrontar, persisteix com si fos inevitable i, en escoltar els líders i als responsables econòmics mundials, fa l'efecte que hagués sorgit perquè sí, o de la mateixa manera que s'origina un huracà o un aiguat. I no és casualitat que la retòrica d'aquells condueixi a associar-la amb aquests fenòmens naturals, tenint en compte que a ningú se’l sol fer responsable d'ells.
La brutal pujada dels preus dels darrers anys ha desembocat enguany en el perill de mort per inanició de centenars de milions de persones. Primer van ser el petroli i els metalls, i posteriorment els aliments bàsics. Els preus de productes com el blat i l'arròs es van duplicar en un any. A les explicacions que sobre les causes d'aquesta desmesurada pujada de preus ofereixen els «experts» no acostumen a donar dades falses, però sí a ocultar-ne algunes, les més aclaridores, i evitar que surtin a la llum responsabilitats. La disminució de la producció de cereals, de països que n’abasteixen, a causa de irregularitats climàtiques, l'augment del preu del petroli i, per tant, del transport i, en conseqüència, de la pròpia mercaderia o la cada vegada major demanda de països asiàtics, especialment Xinesa i Índia, són, efectivament, causes de l'alça dels preus dels aliments.
Ara bé, les grans empreses del sector no estan al marge d'aquesta alça, atès que la seva aposta va ser encarir els cereals i assolir que els governs d'Estats Units i la Unió Europea subvencionessin la producció de agrocombustibles amb el «noble» objectiu de garantir el proveïment d'energia d'aquests països. La conseqüència immediata, més devastadora que el clima que limita la producció de cereals a Ucraïna, va ser la utilització de gran part de productes alimentaris bàsics a la indústria dels agrocombustibles, amb la consegüent notable disminució de l'oferta i la no menys notable pujada dels preus. El propi Banc Mundial es va fer ressò d'aquesta lamentable constatació, si bé no va arribar a publicar el seu informe, deixant constància dels seus bons serveis, els quals presta al seu amo nord-americà.
Aquestes són les prioritats del món desenvolupat, capitalista, que crea multitud d'associacions humanitàries per, amb la seva almoina, justificar la seva inacció enfront de les catàstrofes humanes, que gosa anomenar-se solidari mentre no té la més mínima voluntat de solucionar un enorme problema perquè, en primer, lloc, aquest li procura suculents negocis, i els governs dels quals participen i subvencionen la rapinya amb diners públics.
Però hi ha més factors que intervenen en la pujada de preus dels aliments, igualment relacionats amb la manca d'escrúpols, com és l'especulació, en aquest cas a costa de l'única possessió, la vida, per una part important de la Humanitat. Especulació procedent del sector immobiliari quan va començar la crisi de les hipoteques subprime. I resulta inevitable l'observació que tant en un sector com a l'altre, a l'immobiliari com a l'agrari, s'especula amb els drets de les persones, drets que se suposa haurien d'estar garantits, tal com proclama la Declaració Universal dels Drets Humans.
Mentre, organismes com El Banc Mundial i el FMI posen traves al desenvolupament dels països més empobrits, fent competir a petits productors contra multinacionals, limitant i fins i tot anul•lant la capacitat d’autoabastiment, creant-los una dependència absoluta dels mercats mundials. La pobresa, la fam, les malalties de tants i tants éssers humans són una terrible realitat, més o menys llunyana geogràficament, que de tant en tant es cola per la finestra del televisor o de la premsa per a pertorbar la tranquil•litat de les llars on l'experiència de fam no va més enllà d'un dejuni ocasional per prescripció mèdica.
Però, en efecte, no són un desastre natural, sinó alguna cosa pitjor, provocat, consentit i afavorit per governs que consideren persones il•legals a qui fugint de tanta misèria els tanquen les portes i creen lleis per a castigar a qui tingui la gosadia d'intentar salvar-se i salvar als seus. Per descomptat que hi ha alternativa per a evitar aquest tipus de catàstrofes humanitàries, i són les pròpies organitzacions camperoles qui la propugnen. La sobirania alimentària, que assegura l'autosuficiència, les evitaria, però per a això és indispensable la producció d'aliments en sistemes de diversificació. No obstant això, els organismes que diuen ajudar als països empobrits, els imposen un sistema econòmic que facilita aquesta rapinya i les seves tràgiques conseqüències. Aquesta és la cara que el neoliberalisme intenta no mostrar, però la més real.
Els autors d'aquest article exposen clarament quines són les raons de l'actual crisi alimentària en el nostre planeta. Més enllà del canvi climàtic o del «despertar» de la Índia i Xina, responsabilitzen a l'actual sistema econòmic globalitzat de posar davant els interessos financers al dret a l'alimentació de totes les persones.
L’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans estipula que «Tota persona té dret a un nivell de vida suficient per a garantir la seva salut, el seu benestar i els de la seva família, especialment per a l'alimentació, el vestit, l'allotjament, la sanitat i els serveis socials bàsics». El fort augment del preu dels aliments bàsics, especialment important en el primer semestre de 2008, amenaça directament la supervivència de centenars de milions de persones.
El dret a l'alimentació, ja seriosament maltractat per decennis de receptes neoliberals, està més amenaçat encara. Després d'un descens molt important dels preus dels béns primaris -matèries primeres i aliments- durant més de vint anys, en el segon semestre de 2001 la tendència va donar un tomb. En primer lloc en el sector energètic i dels metalls; a continuació, la pujada dels preus va atacar als productes alimentaris. Les pujades van ser desorbitades. Entre 2007 i 2008, en un any, els preus de l'arròs i el blat es van duplicar i el del blat de moro va pujar més d'un terç. D'un cop, el 27 de març de 2008, el preu de l'arròs, que és l'aliment bàsic de la meitat de la població mundial, va pujar un 31%. El 2008, la factura de cereals augmentarà un 56%, després d'una pujada del 37% en 2007. El barril de petroli va arribar a 146 dòlars al juliol de 2008; la unça d'or, a 1.000 dòlars al març de 2008; i el celemí de blat de moro, a 7,5 dòlars al juny de 2008; marques que il•lustren la tendència de gairebé totes les matèries primeres.
Arran de les actuacions simultànies de les multinacionals dels negocis agraris, els governs adeptes al neoliberalisme i el duo BM/FMI, les existències de cereals van arribar al nivell més baix des de fa un quart segle. El 2008, davant el risc de perdre els seus romanents, alguns països productors van limitar o fins i tot van detenir les seves exportacions, com Rússia amb els cereals o Tailàndia amb l'arròs, perquè la producció romangui en el mercat nacional. El preu d'el menjar va pujar escandalosament. A més de trenta països, de Filipines a Egipte i Burkina Faso, d'Haití a Iemen i Senegal, passant per Mèxic, les poblacions es van llançar als carrers per a cridar la seu ràbia i les vagues generals es van multiplicar.
Les explicacions que s'exposen, sovint es presenten de manera efectiva: irregularitats climàtiques que redueixen la producció de cereals a Austràlia i Ucraïna, brutal augment del preu el petroli que repercuteix en els transports i per tant a les mercaderies, o també la demanda creixent de la Xina i l'Índia (el que explica per què els productes poc desitjats per aquests dos països, com el cacao, no han experimentat la mateixa pujada de preus). Però molts comentaristes han rebutjat qüestionar el context econòmic en el qual es produeixen aquests fenòmens. Així, Louis Michel, comissari europeu responsable del desenvolupament i l'ajuda humanitària, temia, sobretot, «un autèntic terratrèmol econòmic i humanitari» a Àfrica. L'expressió és ambigua, ja que la imatge del terratrèmol es refereix a una catàstrofe natural que ens sobrepassa i redimeix massa fàcilment a una sèrie de responsables.
També, massa sovint, es subestimen altres tres explicacions referent a això:
Primera. Enfront d'un preu dels cereals històricament baix fins a 2005, les grans empreses privades dels negocis agraris van aconseguir que els governs d'Estats Units i la Unió Europea subvencionessin la indústria dels «agrocarburants».
Aquestes grans empreses volien guanyar en dos fronts: venent els seus cereals més cars i rendibilitzant la producció de biocombustibles. I ho han aconseguit. Com van actuar? Es van basar en la següent hipòtesi: el que el petroli impedirà fer dintre d'alguns decennis (a causa de la reducció de les reserves disponibles), la soia, la remolatxa (convertides en biodiesel), els cereals o la canya de sucre (transformats en etanol) haurien d'estar en condicions de permetre'l. Per tant, van demanar a les autoritats públiques que assignessin subvencions perquè l'onerosa producció de biocombustibles es tornés rendible. Washington, la Comissió Europea (Brussel•les) i altres capitals europees van acceptar amb el pretext de garantir la seguretat energètica dels seus països o regions. [Assenyalem, una vegada més, la «política de el doble raser»: per a garantir la seguretat energètica, els governs del Nord no dubten a subvencionar la indústria privada, mentre que -a través del Banc Mundial, el FMI i l'OMC- neguen el dret dels governs del Sud a subvencionar als seus productors locals, tant en agricultura com a la indústria].
Aquesta política de subvencions va desviar cap a la indústria dels agrocombustibles grans quantitats de productes agrícoles essencials per a l'alimentació. Per exemple, 100 milions de tones de cereals es van excloure del sector alimentari el 2007. L'oferta va disminuir de forma important i els preus es van disparar. De la mateixa manera, terres destinades a la producció d'aliments es van reconvertir en terres de cultiu per a agrocombustibles. Això també disminueix l'oferta de productes alimentaris i fa que pugin els preus. En resum, per a satisfer els interessos de grans societats privades que volen desenvolupar la producció de biocombustibles, es va decidir arrambar amb produccions agrícoles que el món necessita per a alimentar-se.
Fins i tot les institucions internacionals es van alarmar per la situació. Un informe del Banc Mundial considerava que els desordres climàtics i la demanda creixent d'Àsia van tenir menys impacte. En canvi, segons aquest informe, el desenvolupament dels agrocombustibles va originar un alça dels preus dels aliments del 75% entre 2002 i febrer de 2008, sobre el 140% de pujada global, mentre que la pujada dels preus de l'energia i els abonaments només és responsable d'un 15%. Aquesta estimació és molt més elevada que el 3% anunciat per l'Administració nord-americana. Segons el Banc Mundial, aquest esclat dels preus ja hauria costat 324.000 milions de dòlars als consumidors dels països pobres i podria enfonsar a 105 milions més de persones en la pobresa (Veure www.cadtm.org/ spip.php?article3518).
Aquest informe afirma que «la producció de biocarburants va desordenar el mercat dels productes alimentaris de tres maneres principalment: en primer lloc, [la demanda de biocarburants] orienta la producció de blat cap a l’etanol i no cap a l'alimentació; a continuació, actualment gairebé un terç del blat de moro que es produeix als Estats Units s'utilitza per a la producció d’etanol i al voltant de la meitat dels olis vegetals (colza, girasol i altres) per a biodiesel; i, finalment, aquesta dinàmica alcista va atreure l'especulació sobre els cereals». Per a no contrariar al president Bush, el Banc Mundial no va publicar l'informe. Una filtració de la premsa va permetre que es conegués (veure «Secret report: biofuel caused food crisi» (Informe secret: el biocombustible responsable de la crisi alimentària) «The Guardian», 4 de juliol de 2008, www.guardian.co. uk/environment/2008/jul/03/biofuels.renewableenergy).
«És un crim contra la humanitat la conversió dels cultius alimentaris en cultius energètics destinats a cremar en forma de biocarburantes» (Jean Ziegler, llavors Ponent de l'ONU sobre el Dret a l'alimentació, octubre de 2007) Alguns dies després, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) publicava, al seu torn, un informe que proposava una moratòria sobre els agrocombustibles i una reestructuració total de les polítiques en la matèria, alhora que estigmatitzava l'alt cost dels combustibles d'origen vegetal i el seu dubtós benefici mediambiental [veure informe OCDE, «Évaluation économique donis politiques de soutien aux biocarburants», 16 de juliol de 2008, www.oecd.org/ dataoecd/20/14/41008804.pdf]. L'OCDE fins i tot assenyalava que «les noves iniciatives polítiques no fan més que agreujar els problemes existents», ja que els preus agrícoles pugen i augmenten el risc de fam per a les poblacions més pobres dels països en desenvolupament. Malgrat tot, les previsions assenyalen una duplicació de la producció d’agrocombustibles en els pròxims deu anys.
«El desenvolupament i l'expansió del sector dels biocarburants contribuiran a l'alça dels preus dels productes alimentaris a mitjà termini i a l'augment de la inseguretat alimentària dels sectors de població més desfavorits dels països en desenvolupament» (OCDE) [«L'OCDE, molt crítica amb els biocarburantes, promou una moratòria», despatx AFP, 16 de juliol de 2008].
Segona. L'especulació sobre els productes agrícoles va ser molt forta el 2007 i 2008, accentuant un fenomen que va començar a principis dels anys 2000 després de l'esclat de la bombolla d'Internet.
Després de la crisi de les subprimes, que va explotar als Estats Units durant l'estiu de 2007, els inversors institucionals (anomenats en francès «zinzins») es van retirar progressivament del mercat dels deutes construït de forma especulativa a partir del sector dels béns immobles nord-americans i es van fixar en el sector dels productes agrícoles i hidrocarburs com probable bastidor d'interessants beneficis [Els principals inversors institucionals són els fons de pensions, les societats d'assegurances i els bancs; disposen de 60 bilions de dòlars que col•loquen on és més rendible. També són molt actius els hedge funds (fons especulatius lliures), que poden mobilitzar 1,5 bilions de dòlars]. Així compren les futures collites de productes agrícoles a les Borses de Chicago i Kansas City, que són les principals borses mundials on s'especula amb els cereals.
De la mateixa forma, a altres Borses de matèries primeres compren les futures produccions de petroli i gas especulant amb la pujada.
És a dir, els mateixos que van provocar la crisi als EEUU amb la seva avarícia, especialment aprofitant la credulitat de famílies poc solvents que pretenien convertir-se en propietàries d'un habitatge (el mercat de les subprimes), van jugar un paper molt actiu en la forta pujada dels preus dels hidrocarburs i productes agrícoles. D'aquí l'extrema importància de qüestionar la omnipotència dels mercats financers.
Tercera. Els països en desenvolupament estan especialment desprotegits davant la crisi alimentària, ja que les polítiques imposades pel FMI i el Banc Mundial des de la crisi del deute els han privat de la protecció imprescindible. Reducció de les superfícies destinades a cultius alimentaris i especialització en un o dos productes per a l'exportació, desaparició dels sistemes d'estabilització dels preus, abandó de l'autosuficiència de cereals, reducció de les reserves de cereals, debilitament de les economies per una extrema dependència de les evolucions dels mercats mundials, forta reducció dels pressupostos socials, supressió de les subvencions als productes bàsics, obertura dels mercats i obertura a la competència injusta dels petits productors locals contra societats multinacionals... Mestres en l'art del escamoteig, les institucions qüestionades reconeixen alguns errors per a romandre millor en el centre del joc internacional. Però un tímid mea culpa en un informe semiconfidencial no pot ser suficient, ja que van cometre el crim d'imposar un model econòmic que, de forma deliberada, va privar a les poblacions pobres de les proteccions imprescindibles i les va deixar a la mercè de la cobdícia dels especuladors més salvatges. Lluny de preocupar-se per la misèria galopant que contribueix a estendre, el Banc Mundial sembla preocupat, sobretot, pels desordres socials que podrien amenaçar la globalització neoliberal que, per la seva pròpia estructura, genera pobresa, desigualtats i corrupció, i impedeix qualsevol forma de sobirania alimentària.
L'orientació proposada des de fa anys per Via Camperola, organització internacional dels moviments camperols, constitueix una resposta a la crisi: «Per a garantir la independència i la sobirania alimentària de tots els pobles del món, és fonamental que els aliments es produeixin en el marc de sistemes de producció diversificats, de base camperola. La sobirania alimentària és el dret de tots els pobles a definir les seves pròpies polítiques agrícoles i, quant a alimentació, a protegir i regular la producció agrícola nacional i el mercat intern amb la finalitat d'assolir objectius sostenibles, decidir en quina mesura busquen l'autosuficiència sense desfer-se dels seus excedents en tercers països practicant el dúmping. [...] No ha de prevaler el comerç internacional sobre els criteris socials, mediambientals, culturals o de desenvolupament» (Via Camperola) [Via Camperola, Rafael Díaz-Salazar, Justícia Global. Les alternatives dels moviments del Fòrum de Porto Alegre , Icaria editorial i Intermón Oxfam, 2002, p. 87 i 90]. Traduït per Caty R. Caty R. pertany als col•lectius de Rebel•lió, Cubadebate i Tlaxcala.
Periòdicament, amb motiu de reunions o cimeres d'organismes internacionals o països rics, sona la veu d'alarma respecte a la tràgica situació de misèria de bona part dels habitants del planeta. La fam, les malalties, els desastres ecològics són calamitats amb les quals aquests han de conviure. I aquesta situació, que aquests organismes i països una vegada i una altra es comprometen a afrontar, persisteix com si fos inevitable i, en escoltar els líders i als responsables econòmics mundials, fa l'efecte que hagués sorgit perquè sí, o de la mateixa manera que s'origina un huracà o un aiguat. I no és casualitat que la retòrica d'aquells condueixi a associar-la amb aquests fenòmens naturals, tenint en compte que a ningú se’l sol fer responsable d'ells.
La brutal pujada dels preus dels darrers anys ha desembocat enguany en el perill de mort per inanició de centenars de milions de persones. Primer van ser el petroli i els metalls, i posteriorment els aliments bàsics. Els preus de productes com el blat i l'arròs es van duplicar en un any. A les explicacions que sobre les causes d'aquesta desmesurada pujada de preus ofereixen els «experts» no acostumen a donar dades falses, però sí a ocultar-ne algunes, les més aclaridores, i evitar que surtin a la llum responsabilitats. La disminució de la producció de cereals, de països que n’abasteixen, a causa de irregularitats climàtiques, l'augment del preu del petroli i, per tant, del transport i, en conseqüència, de la pròpia mercaderia o la cada vegada major demanda de països asiàtics, especialment Xinesa i Índia, són, efectivament, causes de l'alça dels preus dels aliments.
Ara bé, les grans empreses del sector no estan al marge d'aquesta alça, atès que la seva aposta va ser encarir els cereals i assolir que els governs d'Estats Units i la Unió Europea subvencionessin la producció de agrocombustibles amb el «noble» objectiu de garantir el proveïment d'energia d'aquests països. La conseqüència immediata, més devastadora que el clima que limita la producció de cereals a Ucraïna, va ser la utilització de gran part de productes alimentaris bàsics a la indústria dels agrocombustibles, amb la consegüent notable disminució de l'oferta i la no menys notable pujada dels preus. El propi Banc Mundial es va fer ressò d'aquesta lamentable constatació, si bé no va arribar a publicar el seu informe, deixant constància dels seus bons serveis, els quals presta al seu amo nord-americà.
Aquestes són les prioritats del món desenvolupat, capitalista, que crea multitud d'associacions humanitàries per, amb la seva almoina, justificar la seva inacció enfront de les catàstrofes humanes, que gosa anomenar-se solidari mentre no té la més mínima voluntat de solucionar un enorme problema perquè, en primer, lloc, aquest li procura suculents negocis, i els governs dels quals participen i subvencionen la rapinya amb diners públics.
Però hi ha més factors que intervenen en la pujada de preus dels aliments, igualment relacionats amb la manca d'escrúpols, com és l'especulació, en aquest cas a costa de l'única possessió, la vida, per una part important de la Humanitat. Especulació procedent del sector immobiliari quan va començar la crisi de les hipoteques subprime. I resulta inevitable l'observació que tant en un sector com a l'altre, a l'immobiliari com a l'agrari, s'especula amb els drets de les persones, drets que se suposa haurien d'estar garantits, tal com proclama la Declaració Universal dels Drets Humans.
Neoliberalisme o riquesa a costa de pobresa i mort de molts
Mentre, organismes com El Banc Mundial i el FMI posen traves al desenvolupament dels països més empobrits, fent competir a petits productors contra multinacionals, limitant i fins i tot anul•lant la capacitat d’autoabastiment, creant-los una dependència absoluta dels mercats mundials. La pobresa, la fam, les malalties de tants i tants éssers humans són una terrible realitat, més o menys llunyana geogràficament, que de tant en tant es cola per la finestra del televisor o de la premsa per a pertorbar la tranquil•litat de les llars on l'experiència de fam no va més enllà d'un dejuni ocasional per prescripció mèdica.
Però, en efecte, no són un desastre natural, sinó alguna cosa pitjor, provocat, consentit i afavorit per governs que consideren persones il•legals a qui fugint de tanta misèria els tanquen les portes i creen lleis per a castigar a qui tingui la gosadia d'intentar salvar-se i salvar als seus. Per descomptat que hi ha alternativa per a evitar aquest tipus de catàstrofes humanitàries, i són les pròpies organitzacions camperoles qui la propugnen. La sobirania alimentària, que assegura l'autosuficiència, les evitaria, però per a això és indispensable la producció d'aliments en sistemes de diversificació. No obstant això, els organismes que diuen ajudar als països empobrits, els imposen un sistema econòmic que facilita aquesta rapinya i les seves tràgiques conseqüències. Aquesta és la cara que el neoliberalisme intenta no mostrar, però la més real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.