Notes de viatge.2.NYC

Un naturalista a Nova York

Com qui diu un pop en un garatge, un Cristo amb pistoles o, ja que som aquí, un mohicà a una pel·lícula de romans. Era de suposar, però només hi havia una manera de comprovar-ho...

Nova York, efectivament, és el súmmum de la civilització, o sigui del creixement il·limitat en un espai limitat. Ja fa molts d’anys que no hi caben, però els novaiorquesos no coneixen res més. Dubtes existencials i prosaics que fan perdre temps a la resta del món occidental, com això de la qualitat de vida, aquí ja no es planteja: si ja s’ha aconseguit el màxim, viure a Manhattan, ja són l’enveja del món, és a dir que s’ha triomfat per sobre la civilització, literalment, s’han fet les amèriques, la resta, vuits i nous. Que també té uns inconvenients, es clar, tot té un preu i sobreviure a Manhattan també: l’estrès és la cosa més normal del (seu, esper) món i s’estrenyen fins a l’infinit. Els turistes tampoc no hi caben, ni ningú no els pot deixar un poc de lloc, però també n’hi van a fer oli. Si són 15 o 20 milions, que té més? De fet sembla que ningú no sap realment quants milions de “membersheep” circulen per allà. El famós menjar ràpid (take & run away) no és més que una de les adaptacions al medi. Els establiments de menjar t’ho donen dins una carmanyola d’usar i tirar, i ja t’ho faràs. Amb sort pots recolzar-te en una de les tauletes de mig metre quadrat que estan en filera, com a la menjadora de l’estable del padrí... ves per on recordes el nostre paisatge! Si no hi caps... campi qui pugui. De fet, de cada deu vianants un camina amb el pot de coffee, que li diuen, amb una ma, un altre parla amb el mòbil, un altre fa ambdues coses alhora i, els altres set, corren. També hi ha establiments que tenen plats analògics i cambrers, però llur funció no és servir-te amablement, sinó donar-te presses per a què deixis la tauleta lliure el més prest possible. El pot de coffee, ja ho hem dit: és per passejar-lo, tanmateix és no potable, de fet, per defecte ja hi han posat llet per neutralitzar la sensació de canonada (tot plegat, aigua del Llobregat).

Amb aquest nivell de trull, almenys a les zones més comercials (Midtown, Broadway, Lower Manhattan, Chinatown), amb allaus humanes en els quatre sentits, els arbres, lògicament, no farien més que nosa, aleshores es poden caminar milles (ací tot va a l’engròs) sense trobar-ne cap.

Per les zones més senyorials i tranquil·les (és un dir, vol dir en comparació al que acabam de dir, Upper East per exemple) sí que trobam carrers arbrats. Ens sobtarà una varietat d’espècies que fan que un carrer sembli més un arborètum que no pas un conjunt paisatgístic. Tan sols al carrer 62 podem trobar el plàtan, ginkgo, gledítsia, liquidambar, sòfora, freixe, til·ler argentat, om pumila, roures, Pyrus calleryana... Pareix esser que ací es privatitza tot: sanitat, escola, parcs, arbres... aleshores cada gratacels es cuida, se suposa, del que té davant: voravia, espai, arbre, neu... això explicaria la diversitat esmentada, i es veu més clarament en els escocells, també de molt diverses factures, però freqüentment es tracta d’una pastereta amb plantes que en els nostres comerços en diuen d’interior: des de begònies fins a calàdiums, amb un reixat baixet i un rètol que avisa que no hi volen cans.

Tot i això sempre ens quedarà

Central Park

És un segell d’Amèrica: immens, variat, verd, eclèctic, polivalent, saturat, zonificat, programat, legislat... Hi ha llacs, aucells, pseudoboscos, flors, carreteres, camps de beisbol, trossos de paisatge (amb moltes figures) molt bells, d’altres no tant, trossos tancats... serà un tòpic, però és realment un parc americà, no és tan agradable com els de Londres, ni refilat com els de París o Viena, però funcional, apart d’enorme i insuficient alhora. Fins i tot hi ha zones programades per a diversos graus de tranquil·litat virtual, això vol dir que si aquell dia portes un estrès que no suportes les ràdios o els jugadors de rugbi, pots cercar un camp de gespa on això estigui prohibit. El problema més probable serà que siguin molts els qui triïn el mateix grau de tranquil·litat en el mateix espai i en el mateix moment inoportú, i és que per ací, tot i no tenir l’allau de Broadway, també hi ha molta gent. Pixar, per exemple, és un bon problema, a part de políticament incorrecte. El millor que podem fer és sortir ben pixats de casa, si no ho passarem malament.

A part dels arbres esmentats, al parc hi abunden diverses espècies d’aurons, oms i, sobretot, roures (Acer platanoides, A. pseudoplatanus, Ulmus americana, U. cf. glabra, Platanus occidentalis, Quercus cerris, Q. phellos, Q. imbricata, Q. rubra, Q. palustris...), els dos darrers són els que solen proporcionar els exemplars notables més impressionants.

Pel que fa a arbres monumentals molt poca cosa: alguns oms, molt pocs, amb soques de 4 o 5 metres de cintura que, per variar, com més gruixuts més deteriorats, a part que, dins un parc com aquest, tampoc no destaquen tant. Aparentment aquests arbres serien els únics centenaris, de la resta res no ho sembla. Els que hem esmentat dels carrers aparenten 15-50 anys. En qualsevol cas, com veieu, per ací volen activitat i energia, les classes passives i seguretat social no van tan bé i, en el que estan tots d’acord, és en tenir-ho tot zonificat i gastar molta energia per córrer d’un lloc a l’altre: els vertaders arbres monumentals són a Califòrnia, i tots contents.

La sorpresa més agradable, però, fou comprovar que la poda idiota és desconeguda. Els arbres per càpita finalment són pocs, però els que tenen se’ls estimen, fins i tot en cas d’obres, enlloc de mutilar-los a priori, com feim nosaltres, els bastiments s’hi adapten per respectar-los.

Doncs això, no sé que més voleu que vos digui. En unes vacances estressants i intentant adaptar-me, amb una ma immobilitzada amb un pot d'aigua del Llobregat, pel que m’han cobrat 3 dòlars (vos pensàveu que el regalaven per fer país?), trob que ja he fet bastant.


Pere Llofriu