dimecres, 6 d’agost del 2008

Mon cor també, estima un arbre...





El pi
(un altre elogi, gràcies)


Un "descobriment" recent ha estat que els pins nostres creixen una mitjana d'un centímetre de diàmetre de soca anual a la seca, és a dir, vivent de l'aire del cel, però també tenim documentats casos de 2,6 cm en pins que han trobat aigua i fems a voler. Pot esser que a la majoria de lectors, aquesta dada, amollada així de cop, no li dirà res, però aquestes xifres són les que ens poden donar els arbres de jardí habituals, i aquest "2,6" ja el voldrien per a ells molts polls i eucalip­tus, els arbres considerats de creixement més ràpid. I passa molt freqüent­ment que els arbres aquests es moren i que queda?... els pins. Per mi que era el darrer tòpic que quedava per davallar. Moltes plantes mediterrànies, efectiva­ment, són de creixe­ment massa lent per a les exigències actuals, i a vegades no agraeixen el conreu, però com veim, no és el cas dels pins.
Seria doncs un bon tema d’investigació l’odi que té molta gent als pins, fins i tot he conegut jardiners "professionals" que es varen jubilar maleint els pins. Quina llàstima!
Ja vàrem dir que Torre Cega, a Capdepera, és quasi l’únic jardí de Mallorca comparable als jardins famosos d'Europa, i els protagonistes en són els pins, ¿sabíeu però, que a Son Verí, i a moltes d’altres possessions, també es va intentar de fer un jardí paisatgista, de rendes dels pins? Doncs sí. ¿Algú es pot imaginar que seria de la plaça del Pont d'Inca, de la de Can Barrera, de l'església de Sant Marçal, de les estacions... dels turons de Marratxinet i sa Vileta sense pins? Jo no. ¿Sabeu que seria el catàleg d'Arbres Singulars de Marratxí, sense pins? Jo sí: un nyarro. ¿Sabeu que seria de Mallorca sense pins? probable­ment una mena de província sahariana. O, com diria el filòsof més celebrat del segle XX, Marx, que seria del pinar de Son Macià sense pins?
Deu fer uns vint anys que varen llevar els pins de la plaça de l'Ajuntament de Marratxí: tots els veïnats encara ho recorden amb nostàlgia.
A molts altres llocs presumptament més importants, zones turístiques que encara val la pena de visitar, per exemple Canyamel, serien tota una altra cosa, francament molt més lletja, sense els pins, i ho comprovarem, perquè en aquest cas ja no vivim de rendes sinó que estam rosegant el capital que són els pins que ens va regalar la naturalesa, però ja fa bastants d’anys i ja no en fan de petits: entre urbanització, desperfectes col·laterals de la construcció, el trepitjar de l’estampida humana, jar­dineria grollera i altres coses, els nostres protagonistes tenen els dies comptats, i ara posaria messions que ningú del Govern no ha pogut pensar tan enfora, aleshores, quan se’n faci l’acte de defunció oficial serà que ja és massa tart i irreversible.
Per acabar-ho de compondre, els geobotànics llepafils també han deixat de banda el pi quan parlen dels estadis clímax, tot donant a entendre que en un ecosistema ideal els pins no ens farien falta; però aquestes coses tan científi­ques no es poden treure de context. L'ecosistema ideal fa milers d’anys que el vàrem perdre i ja no el recobrarem, mentre altres treballs igualment científics, encara que siguin d’altres matèries, no tenen cap problema per parlar de pinar, equi­parant-lo a ecosistema, per exemple l'impagable Atles d'aucells nidificants del GOB.
En resum, diguin el que diguin llecs o científics estratosfèrics, els pins són el nostre paisatge, ens oxigenen en plena sequera i fins i tot les zones verdes més agradables són les que estan plenes de pins, a pesar dels que en flastomen mentre se n’aprofiten... O, com va dir molt millor Costa i Llobera: te pluges i rosades, i vents, i llum ardenta, i, com vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.
Qui en dóna més?

Pere Llofriu/Pòrtula n. 228. Any 2000

11 comentaris:

  1. Tens raó en cert punts i en d'altres ho treus de context.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Bones Pere, com va anar la tornada :D?

    Donaré la meva opinió des del punt de vista més forestal.
    El meu primer comentari és que sense el pi mitg europa seria un desert, i el mediterrani encara més.
    El més increïble de tot plegat és com, després de tantes i tantes desforestacions segle rere segle, europa i aquest païs cotinuï tenint els boscos que té. Sens dubte, el pi hi ha tingut un paper molt important en aquest fenòmen.

    Per mi, el paper més important que desenvolupa el pi és el de recuperador d'ecosistemes. Quan hi ha una catàstrofe o perturbació sempre hi haurà el pi allà per tornar a començar de nou.
    Això no és cap casualitat, els pins es van entrenar al costat del foc i van aprendre a conviure-hi. Segles enrere, l'espècie que hi hagués al seu moment va haver d'adaptar-se per nassos a aquests 3 components mediterranis:
    foc, sequera, un sol que t'hi mates i un sòl més pobre que els discursos de la COPE.
    Senzillament, els pins van desenvolupar per ous estratègies per combatres aquests 3 components. Llavors va apareixer l'home, però és que l'home amb les desforestacions el que feia era regalar uns preciosos terrenys amb sol les 16 hores al dia, es clar, era anell al dit pels pins. Es clar, l'home s'ha passat segles provocant focs, però és que amb els focs el pi es trobava com a casa perquè davant del foc ningú més quedava en peu sinó el pi (o les llavors del pi).
    Llavors, imagineu aquest mateix escenari sense el pi.

    Jo crec que el pi té mala fama perquè la gent no s'entera i corren llegendes urbanes poc creïbles, però colen. Per exemple, n'hi ha molts que critiquen als que plantaven pins però és que dificilment et creixerà una alzina amb sol les 16 hores al dia, 3 mesos sense ploure i a 40 ºC a l'ombra... Es clar que, al final, les plantacions de pi van quedar oblidades i ningú més se'n va preocupar, cosa que també crec que ha estat un error.
    Molts també critiquen al pi perquè li agrada el foc...

    No obstant això, la gent no veu que el pi és el que ens ha tret les castanyes del foc, el que ha permès que hi hagi una continuïtat de bosc. El pi ha colonitzat terrenys que l'home o qui fos va arrasar, cosa que cap altre espècie és capaç de fer. El pi pot ser (no sempre) el símptoma de com hem tractat els boscos durant aquest temps i nosaltres, lluny de donar-li les gràcies, l'hi tirem escopinades.

    Però això és normal avui dia. Avui dia el culpable de tots els mals és el païs veï, és la mestra, és el Zapatero, sempre els altres...

    Recordo el rebombori que es va produïr quan el Bush va dir que els culpables dels incendis eren els arbres, doncs aquí a vegades en diem de pitjors. Sense anar més lluny, per molts el culpable que hi hagi tant pi és el propi pi, ja ja ja... com si l'home no hi tingués res a veure.

    Dit això, jo crec que el paper del pi en l'ecosistema està superat (almenys per aquells que han estudiat minimament temes relacionats) i que normalment és qui succeeix al desert o a l'arbust per deixar pas a espècies d'estadis més madurs. Es clar que, com ja sabeu, amb aquest tema dir coses és perillós perquè sempre hi ha excepcions i, evidentment, el pi pot arribar a ser el climax en alguns llocs.

    En fi, podriem parlar molt d'aquest tema però el que està clar és que el pi no és el dolent de la película ni molt menys

    ResponElimina
  4. No sabia que teníem un “context”, aleshores sols de miracle me’n podia sortir. En tot cas ja podríeu haver avisat fa 10 anys, que tinc les xiruca foradades.
    Chestnut, la tornada molt bé, i el teu discurset excel•lent. Llevant allò del Bush, que en pocs dies farà pudor, d’ací a 10 anys no s’entendrà, per a mi, al pròxim congrés “El pi, àngel o dimoni” ja hi pots anar tu.
    Per la part acadèmica me deixes tranquil. Aleshores sembla que el problema torna a esser que entre l’Acadèmia i el Cafè no hi ha interlocució. Bé, doncs potser aquesta és la nostra funció.
    Del desert n’havíem parlat aquí (31.03.08) i ho torno a dir: és esgarrifós. Si eliminéssim els pins de cop, ja directament el desert puja de latitud, i és just aquí baix, això.
    En altres punts m’has encalentit com per a fer un altre informe de tres toms, dels que justament just ara deia que dormen al lector i... millor ho deixam refredar, però t’apunto dos aspectes cabdals “nous”: les Illes versus Continent, Pinus halepensis versus Pinus sp. No és el mateix, i en parlarem. Al continent, sembla n’hi ha que volen dir, sobren espècies, i sobretot Pinus halepensis que no saben qui és ni què fa, tot i la lliçó històrica de Codorniu (estaria bé un homenatge... Francesc?). Les illes no serien ni l’ombra del que són, sense Pinus halepensis, i tinc uns quants amics que fan més de 30 metres, així que d“el tontu” de la família, res.
    D’això... Continuarà.

    ResponElimina
  5. A marejar la perdiu...
    El vell tema dels pins hi torna, i ens anima a "entrar", a comentar, però al meu cas,també ho intente al menys, per tal de fer llum, no pas de rebolicar més la polèmica i els tòpics (de café i fins i tot d'acadèmia, doncs la fitosociologia de Pinus halepensis està encara per reconsiderar-se, si no vaig errat).
    Jo no més parle des d'una perspectiva continental-peninsular ( a ses illes m'imagine que en certa manera és un món apart, que no tinc la sort de conèixer), i encara que sense fer generalitzacions, els pins (de les terres baixes, termomediterrànies, vaja) hi són moltes voltes imprescindibles pes tal de cobrir el terra d'arbrat.
    M'imagine que a l'època dels besavis forestals (Codorniu i companyia) estes polèmiques hi serien absurdes, que n'hi haurien dues classes d'arbres: de bons i de millors, i tots, més o menys,és clar, imprescindibles.
    I en estes situacions "rebolicadores", com a societat en general, crec que si no sóm capaços de conservar i gestionar amb saviesa ( seny, trellat) pinades, difícilment podrem arribar a tindre boscos "com cal".Quina llàstima, oi?
    I amb la natura i els arbres, en concret, ens va la vida; està clar que la llum està del costat de l'harmonia amb la natura i no pas dels "dogmes de fe" academicistes ni dels mals cafés de murmuració i retroalimentació de fals mites i llegendes. Cerquem bona tertúlia , i anem més al bosc incipient d'austers pins a "ensenyar-nos" d'ells, a l'estil de Bernat de Clairavall...

    Salut, pau i bé.

    ResponElimina
  6. Pere,

    jo crec que has de dir el que t'ha fet encalentir, al cap i a la fi tots estem aquí per apendre uns dels altres.

    Cal pensar que això nostre és com les regions de procedència i és evident que el panorama baleàric és diferent del Català, Valencià.... Inclús si apurem més, el panorama Viladrauenc difereix fins i tot del Vigatà... Llavors es clar que no ens entendrem.

    Respecte això del halepensis, és evident que Codorniu no hagués tingut el mateix èxit si ho hagués fet amb una altre espècie i només cal veure els detalls de la zona on va fer aquell ecosistema sorgit del desert... Jo putser no soc tant de secà i tot i així m'estimo moltíssim els pins (halepensis). De totes maneres, el meu discurs anava encarat precisament al pi halepensis encara que per la meva zona sigui pràcticament nul, senzillament perquè altre vegetació més competent l'ha substituït (més especialitzada)i també perquè a ningú l'hi ha interessat el pi blanc poguent tenir fajos, alzines, roures i castanyers...

    Veient el resultat, proposo que seria més interessant concentrar opinions sobre temes molt més concrets com per exemple, parlar (com a nivell molt general) d'alguna espècie en concret. Aquest tema dels pins pot canviar molt si en comptes de parlar només del pi blanc començem amb el pi roig, la pinassa, el pi negre, el pi insigne, el pi pinyer...
    Fixeu-vos que tots ells poca cosa tenen a veure i la gestió de tots ells pot canviar moltíssim fins al punt que una pugui ser emocionant per uns i l'altre pugui defraudar a molts...
    Però com que ara ja hem començat amb el halepensis i jo ja ho vaig dir pràcticament tot al seu moment (excepte de la seva relació amb el foc), podem continuar. Ja saps Pere que no és precisament una espècie que domini però m'interessa pel que em pogueu aportar.

    No ho sé Josep Mª, putser l'harmonia estarà per davant de tot però pot passar que amb 60 anys ningú entengui com aconsegueix (p. ex.) el carboni un arbre, i això crec que és academia i moltes vegades és més un dogma de fe l'harmonia que no pas els llibres.

    Salut

    ResponElimina
  7. Gràcies pels vostres interesants apunts.
    I no em malinterpreteu, Chesnut, doncs la meua opinió (una més) no pretén "sentar càtedra" de res, solo volia incidir en la importància d'observar, d'intentar "escoltar" als arbres, però per supost valorant tot allò de vàlid que hi tenim als llibres, és clar. Espere haver-me explicat millor ara.

    Salut.

    ResponElimina
  8. Ei Josep,

    Si, crec que t'havia malinterpretat. Estic d'acord amb tu.
    Ho deia perquè hi ha un extrem i l'altre, el qui es pensa que tot és als llibres i el qui es pensa que tot és esperar assentat a la cadira mentre bufa el vent.

    Salut i a veure si més gent s'anima a comentar!

    ResponElimina
  9. Home, de totes maneres haig de reconeixer que hi ha molta gent que amb cafes i llibres ho soluciona tot...

    ResponElimina
  10. Gràcies.

    Cafés,llibres, internet ens ajuden però...

    ResponElimina

‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.