Els drets de la naturalesa

La naturalesa no és muda

El món pinta naturaleses mortes, sucumbeixen els boscos naturals, es fonen els pols, l'aire es fa irrespirable i l'aigua ni es pot prendre, es plastifiquen les flors i el menjar, i el cel i la terra es tornen bojos . I mentre tot això ocorre, un país llatinoamericà, Equador, està discutint una nova Constitució. I en aquesta Constitució s'obre la possibilitat de reconèixer, per primera vegada a la història universal, els drets de la naturalesa. La naturalesa té molt a dir, i ja va sent hora que nosaltres, els seus fills, no seguim fent-nos els sords. I potser fins i tot Déu escolti la crida que sona des d'aquest país andí, i agregui l'onzè manament que se li havia oblidat a les instruccions que ens va donar des de la muntanya Sinaí: "Estimaràs a la naturalesa, de la qual formes part".

Un objecte que vol ser subjecte.

Durant milers d'anys, gairebé tota la gent va tenir el dret de no tenir drets.

En els fets, no són pocs els quals segueixen sense drets, però almenys es reconeix, ara, el dret de tenir-los; i això és bastant més que un gest de caritat dels amos del món per a consol dels seus serfs.

I la naturalesa? En certa manera, es podria dir, els drets humans abasten a la naturalesa, perquè ella no és una targeta postal per a ser mirada des de fora; però bé sap la naturalesa que fins a les millors lleis humanes la tracten com objecte de propietat, i mai com subjecte de dret.

Reduïda a mera font de recursos naturals i bons negocis, ella pot ser legalment malferida, i fins i tot exterminada, sense que s'escoltin les seves queixes i sense que les normes jurídiques impedeixin la impunitat dels seus criminals. A tot estirar, en el millor dels casos, són les víctimes humanes qui poden exigir una indemnització més o menys simbòlica, i això sempre després que el dany s'ha fet, però les lleis no eviten ni detenen els atemptats contra la terra, l'aigua o l'aire.

Sona rar, no? Això que la naturalesa tingui drets... Una bogeria. Com si la naturalesa fos persona! En canvi, sona d'allò més normal que les grans empreses d'Estats Units gaudeixin de drets humans. El 1886, la Suprema Cort d'Estats Units, model de la justícia universal, va estendre els drets humans a les corporacions privades. La llei els va reconèixer els mateixos drets que a les persones, dret a la vida, a la lliure expressió, a la privadesa i a tota la resta, com si les empreses respiressin. Més de 120 anys han passat i així segueix sent. A ningú li crida l'atenció.

Crits i murmuris

Res té de rar, ni d'anormal, el projecte que vol incorporar els drets de la naturalesa a la nova Constitució d'Equador.

Aquest país ha sofert nombroses devastacions al llarg de la seva història. Per citar un sol exemple, durant més d'un quart de segle, fins a 1992, l'empresa petroliera Texaco va vomitar impunement 18 mil milions de galons de verí sobre terres, rius i gents. Una vegada complerta aquesta obra de beneficència en la Amazònia equatoriana, l'empresa nascuda a Texas va celebrar matrimoni amb la Standard Oil. En aquells dies, la Standard Oil de Rockefeller havia passat a dir-se Chevron i estava dirigida per Condoleezza Rice. Després un oleoducte va traslladar a Condoleezza fins a la Casa Blanca, mentre la família Chevron-Texaco continuava contaminant el món.

Però les ferides obertes en el cos d'Equador per la Texaco i altres empreses no són l'única font d'inspiració d'aquesta gran novetat jurídica que s'intenta dur endavant. A més, i no és el de menys, la reivindicació n de la naturalesa forma part d'un procés de recuperació de les més antigues tradicions d'Equador i d'Amèrica tota. Es proposa que l'Estat reconegui i garanteixi el dret a mantenir i regenerar els cicles vitals naturals, i no és per casualitat que l'Assemblea Constituent ha començat per identificar els seus objectius de renaixement nacional amb l'ideal de vida del sumak kausai. Això significa, en llengua quichua, vida harmoniosa: harmonia entre nosaltres i harmonia amb la naturalesa, que ens engendra, ens alimenta i ens abriga i que té vida pròpia, i valors propis, més enllà de nosaltres.

Aquestes tradicions segueixen miraculosament vives, a pesar de la pesada herència del racisme que a Equador, com a tota Amèrica, continua mutilant la realitat i la memòria. I no són només el patrimoni de la seva nombrosa població indígena, que va saber perpetuar-les al llarg de cinc segles de prohibició i menyspreu. Pertanyen a tot el país, i al món sencer, aquestes veus del passat que ajuden a endevinar un altre futur possible.

Des de que l'espasa i la creu van desembarcar a terres americanes, la conquesta europea va castigar l'adoració de la naturalesa, que era pecat d'idolatria, amb penes de flagell, forca o foc. La comunió entre la naturalesa i la gent, costum pagà, va ser abolida en nom de Déu i després en nom de la civilització. A tota Amèrica, i en el món, seguim pagant les conseqüències d'aquest divorci obligatori.

De Biodiversidad América Latina

Eduardo Galeano

18 d’abril de 2008

Semanario Brecha de Uruguay