El futur és a la sobirania alimentaria

El negoci de matar de fam

És necessari canviar radicalment la política alimentària JA!

Des de fa diversos mesos, una veritable tempesta per l'alça del cost dels aliments a tot món ha caigut sobre famílies, governs i mitjans de comunicació. El preu del blat va augmentar un 130% a l'últim any. El de l'arròs es va duplicar a Àsia, tan sols en els últims tres mesos al mateix temps que van arribar augments rècord en el mercat de futurs de Chicago fa tot just una setmana. L'augment en espiral del cost de l'oli comestible, de fruites i verdures, sense esmentar els lactis i la carn, ha provocat una disminució del consum dels mateixos durant gairebé tot l'any 2007.

Des d'Haití fins a Camerun, passant per Bangla Desh, la gent s'ha llançat als carrers duta per la ràbia de ja no poder comprar aliments. Hi ha dirigents mundials que reclamen més ajuda alimentària davant el temor d'una agitació política, així com més fons i tecnologia per a augmentar la producció agrícola. Mentre, els països exportadors de cereals tanquen les seves fronteres per a protegir els seus mercats interns, alhora que uns altres es veuen forçats a comprar pel pànic a l'escassesa.

Auge de preus? No. Escassesa d'aliments? Tampoc. Ens trobem enmig d'un col·lapse estructural, conseqüència directa de tres dècades de globalització neoliberal. El sector agrícola va tenir a tot el món una producció rècord de 2.300 milions de tones de grans el 2007, un 4% més que l'any anterior. Des de 1961, la producció mundial de cereals s'ha triplicat, mentre que la població s'ha duplicat. És cert que les reserves estan en el nivell més baix dels últims 30 anys. Però, comptat i debatut, es produeix suficient quantitat d'aliments en el món. No obstant això, no arriba a qui els necessiten. La gent consumeix directament menys de la meitat de la producció mundial de grans. La major part d'aquesta producció s'utilitza per a consum animal i cada vegada més per a biocombustibles a través de cadenes industrials a gran escala. De fet, una vegada travessada la freda cortina de les estadístiques, és possible adonar-se que alguna cosa està fonamentalment malament en el nostre sistema alimentari. Hem permès que els aliments siguin transformats d’alguna cosa que alimenta a les persones i els assegura el sustento, en una simple mercaderia per a l'especulació i els negocis. La lògica perversa d'aquest sistema ha arribat a un punt crític. Salta a la vista la manera en que beneficia als inversionistes per sobre de les necessitats alimentàries de la gent.

Les realitats del mercat

Els promotors de les polítiques que han donat forma a l'actual sistema mundial alimentari –i que suposadament són els responsables d'evitar tals catàstrofes– han ofert una sèrie d'explicacions sobre la crisi actual que tot el món ja ha escoltat una vegada i una altra: la sequera i altres problemes que afecten les collites, augment de la demanda a Xina i Índia on la gent aparentment s'està alimentant més i millor, cultius i terres que es reconverteixen massivament cap a la producció de agrocombustibles, i altres explicacions. Agreguin a això l'actuació dels especuladors que inflen els preus, la qual cosa també està sent objecte de major indagació. Tots aquests assumptes, òbviament, contribueixen a l'actual crisi alimentària. Però no són totalment responsables de la seva profunditat. Hi ha una mica més important darrere. Una mica que uneix tots aquests temes i que els popes del món de les finances i el desenvolupament estan mantenint fora de la discussió pública. Res del que diuen els nerds que formulen les polítiques ha de tapar el fet que l'actual crisi alimentària és el resultat de la pressió permanent exercida des de la dècada de 1960 cap al model agrícola de la “Revolució Verda”, i de la liberalització del comerç i les polítiques d'ajustament estructural imposades als països pobres pel banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, des de la dècada de 1970.

Aquestes receptes de polítiques van ser reforçades a mitjan de la dècada de 1990 amb l'establiment de l'Organització Mundial del Comerç i, més recentment, a través d'un feix d'acords bi-laterals de lliure comerç i d'inversió. Juntament amb tot un paquet d'altres mesures, han desmantellat de manera implacable els aranzels i altres instruments que els països en desenvolupament tenien per a protegir la seva producció agrícola local, i els van forçar a obrir els seus mercats i terres als agronegocis mundials, als especuladors i a les exportacions d'aliments subvencionats provinents dels països rics. En aquest procés, les terres fèrtils van ser reconvertides de la producció d'aliments per a proveïment d'un mercat local a la producció de mercaderies mundials per a l'exportació o cultius de contra estació i d'alt valor per a abastir els supermercats occidentals. Avui, aproximadament el 70% dels anomenats països en desenvolupament són importadors nets d'aliments. I de les 845 milions de persones amb fam en el món, 80% són petits agricultors i agricultores. Si a això se li afegeix la readecuació del crèdit i els mercats financers per a crear una enorme indústria del deute, sense control sobre els inversionistes, la gravetat del problema queda clara. La política agrícola ha perdut totalment el contacte amb el seu objectiu més fonamental d'alimentar a la gent. La fam fereix i la gent està desesperada.

El Programa mundial d'aliments de Nacions Unides estima que hi ha unes 100 milions de persones més que no poden menjar a causa de l’espectacular alça de preus recent. Això té als governs buscant frenèticament com protegir-se del sistema. Els afortunats que tenen existències per a exportar estan retirant-se del mercat mundial per a separar els seus preus interns dels astronòmics preus internacionals. Amb el cas del blat, la prohibició d'exportar-lo o les restriccions aplicades a Kazakhstan, Rússia, Ucraïna i Argentina, significa que un terç del mercat mundial ha estat clausurat. La situació amb l'arròs és encara pitjor. Xina, Indonèsia, Vietnam, Egipte, Índia i Cambotja han prohibit o restringit severament les exportacions, deixant unes poques fonts de subministrament per a l'exportació, principalment Tailàndia i Estats Units. Països com Bangla Desh ni tan sols poden comprar l'arròs que avui necessiten a causa de l’alt preu del mateix. Després que el Banc Mundial i el FMI aconsellessin durant anys als països que un mercat liberalitzat els aportaria major eficiència en la producció i distribució d'aliments, els països més pobres del món es troben immersos en una intensa licitació contra especuladors i comerciants, que estan vivint una veritable època de bonança. Els fons de cobertura i altres fonts de fons especulatius estan bolcant milions de dòlars en mercaderies, per a escapar dels relliscosos mercats de valors i de la contracció del crèdit; amb això allunyen encara més les existències d'aliments de l'abast dels sectors pobres. D'acord amb algunes estimacions, els fons d'inversió controlen ara entre el 50% i el 60% del blat comercialitzat en els més grans mercats mundials de mercaderies. Una empresa estima que la suma de diners especulatius en futurs de mercaderies –comprats en els quals els inversionistes no compren o venen una mercaderia tangible, com l'arròs o el blat, sinó que aposten a les variacions del preu– va ser menor a US$ 5.000 milions en 2000 i va grimpar a US$ 175.000 milions en 2007.

Aquesta situació no és accidental –i els seus efectes són insostenibles. Mirin a Haití. Poques dècades enrere s’autoabastia d'arròs. Però les condicions dels préstecs externs, en particular un programa de l’FMI de 1994, ho va forçar a liberalitzar el seu mercat. Així, des d'Estats Units va començar a arribar arròs barat, amb el suport de subsidis i corrupció, i la producció local va ser eradicada. Ara els preus de l'arròs van augmentar un 50% des de l'any passat, i l’haitià mitjà no pot menjar-ne. Per aquesta raó estan sortint als carrers o arriscant les seves vides en un viatge en pastera fins als Estats Units. Les protestes per la crisi alimentària també han esclatat a Àfrica Occidental, des de Mauritània fins a Burkina Faso. També allí els programes d'ajustament estructural i el dúmping de l'ajuda alimentària van destruir una llarga història de producció d'arròs de la regió, deixant a la gent a la mercè del mercat internacional. A Àsia, el Banc Mundial va assegurar reiteradament a Filipines, fins i tot fins a l'any passat, que auto abastir-se d'arròs era innecessari, i que el mercat mundial es faria càrrec de les seves necessitats. A l'actualitat el govern es troba en una situació desesperada. Les reserves nacionals d'arròs subvencionat estan pràcticament esgotades i no pot completar els seus pagaments per importacions degut al fet que els preus sol·licitats pels comerciants són massa elevats.

La fam com assassinat

Mai com ara ha resultat tan òbvia la crua veritat sobre qui guanya i qui perd en el nostre sistema alimentari mundial. Analitzem l'element més bàsic de la producció d'aliments: la terra. Podria dir-se que el sistema alimentari industrial sofreix d'una drogodependència de fertilitzants químics. Necessita més i més per a mantenir-se viu, erosionant sòls amb el cost de destruir el seu potencial de sustentar cultius alimentaris. Entre 1992 i 2003, la utilització de fertilitzants va augmentar un 3% anual a la regió Àsia-Pacífic, mentre que, com a resultat, el rendiment del principal cultiu al que es van aplicar, l'arròs, només va créixer un 0,7% per any. En el context actual d'ajustades existències d'aliments, la petita camarilla d'empreses que controlen el mercat mundial de fertilitzants pot cobrar el que vulgui –i això és exactament el que està fent. Els guanys de Mosaic Corporation, empresa de Cargill que controla gran part de l'oferta de potassa i fosfat, van augmentar més del doble l'any passat. La major empresa productora de potassa del món, Potash Crop, de Canadà, va obtenir més de mil milions de dòlars de guanys, el que equival a més d'un 70% en relació amb el 2006. Enfrontats al pànic de la crisi mundial, els governs han començat a desesperar-se per augmentar les seves collites, amb la qual cosa li han donat a aquestes empreses la potestat de pujar encara més l'aposta. A l'abril de 2008, la filial comercial offshore conjunta de Mosaic i Potash va augmentar els preus de la potassa en un 40% per als compradors del sud-est asiàtic i en un 85% per als d'Amèrica Llatina. Índia va haver de pagar un 130% més que l'any passat. Però va ser la Xina qui es va dur la pitjor part, fustigada amb un alça d'un 227% en el seu compte de fertilitzants pel que fa a l'any

Tabla 1. Augment dels guanys d’ algunes de las principals empreses de fertilitzants del món

Companyia	Beneficis 2007 (US$) en milions	Augment respecte a 2006
Potash Corp (Canadá)	$1.100	72%
Yara (Noruega)	$1.116	44%
Sinochem (China)	$1.100	95%
Mosaic (EEUU)	$ 708	141%
ICL (Israel)	$ 535	43%
K+ S (Alemania)	$ 420	2.8%

Si bé s'està fent molts diners amb els fertilitzants, per Cargill és tan sols un negoci secundari. Els seus majors guanys provenen del comerç mundial de mercaderies agrícoles, les quals monopolitza en gran part juntament amb algunes altres empreses gegants. El 14 d'abril de 2008, Cargill va anunciar que els guanys que havia obtingut del comerç de mercaderies en el primer trimestre de 2008 van augmentar un 86% pel que fa al mateix període de l'any anterior. “La demanda d'aliments a les economies en desenvolupament i d'energia a tot el món està fent créixer la demanda dels productes agrícoles, alhora que la inversió s'ha enfocat en els mercats de mercaderies”, va declarar Greg Page, president de Cargill i un dels seus principals executius. “Els augments dels preus estan arribant a noves marques i els mercats són extraordinàriament volàtils. En aquest context, l'equip de Cargill ha realitzat un treball excepcional amidant i avaluant el risc dels preus i manejant l'enorme volum de grans, llavors oleaginoses i altres mercaderies que circulen per les nostres cadenes de subministraments per a clients de tot el món”.

L'administració i l'avaluació no són tan difícils per a una companyia com Cargill, amb la seva posició gairebé monopolista i un equip mundial d'analistes que té les dimensions d'un organisme de les Nacions Unides. En realitat, tots els grans comerciants de grans estan assolint guanys rècord. Bunge, un altre gran comerciant d'aliments, a l'últim trimestre fiscal de 2007 va tenir un augment en els seus guanys de 245 milions de dòlars, o 77%, pel que fa al mateix període l'any anterior. ADM, el segon major comerciant de grans del món, va experimentar un augment del 65% en els seus guanys de 2007, arribant a un rècord de 2.200 milions de dòlars. Charoen Pokphand Foods, de Tailàndia, és una important empresa asiàtica; per a aquest any anuncia un augment impressionant dels seus ingressos, que calcula en 237%.

Taula 2. Augment dels guanys d’alguns dels principals comerciants mundials de grans

Companyia	Beneficis 2007 (US$) en milions	Augment respecto a 2006
Cargill (Canadá)	$ 2.340	36%
ADM (EEUU)	$ 2.200	67%
ConAgra (EEUU)	$ 764	30%
Bunge (EEUU)	$ 738	49%
Noble Group (Singapur)	$ 258	92%
Marubeni (Japón)	$ 90*	43%*

No hi és a aquest llistat Louis Dreyfus (França), un comerciant privat de mercaderies agrícoles, amb vendes anuals que superen els US$ 22.000 milions, que no aporta informació quan als seus guanys.

* Les dades són només de la secció Agri-Maine de Marubeni

Les grans signatures mundials processadores d'aliments, algunes de les quals actuen a més en la comercialització, també s'estan omplint les butxaques. Les vendes mundials de Nestlé van créixer un 7% l'any passat. “Ho vèiem venir, així que ens vam protegir comprant matèries primeres a compte”, diu François-Xavier Perroud, portaveu de Nestlé. Els marges estan pujant també a Unilever. “Les pressions sobre les mercaderies han augmentat radicalment, però hem assolit compensar-les amb mesures en matèria de preus adoptades oportunament i amb els rèdits permanents que ens han donat els nostres programes d'estalvi”, diu Patrick Cescau, membre del Directori de Unilever. “No sacrificarem els nostres marges ni la nostra participació en el mercat”. Les empreses d'aliments no semblen estar traient la seva tallada a costa de les grans empreses de venda al públic. El rei dels supermercats del Regne Unit, Tesco, diu que els seus guanys van augmentar un 12,3% pel que fa a l'any anterior, un rècord alt. Altres magatzems importants, com Carrefour de França i Wal-Mart dels Estats Units, diuen que les vendes d'aliments són el principal factor que contribueix a l'increment dels seus guanys. La divisió mexicana de Wal-Mart, Wal-Mex, que maneja un terç del total de vendes d'aliments a Mèxic, va informar d'un augment de l‘11% en els seus guanys per al primer trimestre de 2008, mentre la gent fa manifestacions rondaires perquè no pot pagar-se més les truites.

Sembla que gairebé tots els actors empresarials de la cadena mundial d'aliments estan guanyant una fortuna amb la crisi alimentària. A les companyies de llavors i agroquímiques també els està anant bé. Monsanto, la major signatura de llavors del món, va declarar que els guanys generals van augmentar un 44% en 2007 pel que fa a l'any anterior. DuPont, la companyia mundial de llavors nombre dos, va dir que els seus guanys per a la venda de llavors el 2007 va augmentar un 19% en relació amb 2006, mentre que Syngenta, l'empresa número u de plaguicides i número tres de llavors, va obtenir un 28% més de guanys en el primer trimestre de 2008. Aquests rècords de guanys no tenen res a veure amb algun valor nou que estiguin produint aquestes empreses i tampoc són guanys inesperats rebuts d'algun brusc canvi de l'oferta i la demanda. És un reflex del poder extrem que aquestes intermediàries han acumulat amb la globalització del sistema alimentari. Íntimament vinculades amb la formulació de les normes de comerç que regeixen el sistema alimentari actual i amb un estret control dels mercats i dels sistemes financers cada vegada més complexos a través dels quals opera el comerç mundial, aquestes empreses estan en una posició perfecta per a convertir l'escassesa d'aliments en òptims beneficis. La gent ha de menjar, qualsevol sigui el cost.

La imperiosa necessitat de canviar les polítiques

El teló de fons d'aquesta situació perversa del mercat alimentari és el sistema financer mundial, que en aquest precís moment es trontolla en el seu debilitat eix. El que l'any passat va començar com una crisi localitzada de préstecs hipotecaris als Estats Units, s'ha manifestat ara en una situació en la qual s'ha pres consciència que els emperadors del sistema financer mundial no duen robes. L'economia mundial viu sobre la base d'un deute que ningú pot pagar. Mentre els banquers centrals i els executius de Lear Jet tracten d'improvisar pegats per a revertir la desconfiança, el missatge subliminal és que el sistema està en fallida i ningú en el poder vol prendre les regnes. Ni el FMI, ni el Banc Mundial, i del Grup dels 8 al juny no esperem molt més que l’oripell de les relacions públiques. És el mateix tema amb els aliments: una élite ideològica ha obligat als nostres països a obrir dràsticament els mercats i deixar que regeixi el lliure mercat, perquè unes poques megaempreses, inversionistes i especuladores puguin fer molts diners. El neoliberalisme, acompanyat de la corrupció galopant que assota als nostres països i els sistemes comercials, ha perdut tot aspecte de legitimitat en tant ha causat estralls en el centre mateix de les nostres necessitats més bàsiques: la capacitat d'alimentar-nos. L'exemple més aberrant de com fora de lloc estan aquests ideòlegs és que molts estan començant a reclamar obertament una major liberalització del comerç com a solució a la crisi alimentària, i arriben fins i tot a proposar que es canviïn les normes de l'OMC per a impedir que els països imposin restriccions a les exportacions d'aliments.

El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, va intentar convèncer al món amb la seva exhortació d'establir un “Nou Acord” per a resoldre la crisi alimentària. Però la cantarella de les seves relacions públiques, replicat entusiastament per altres organismes, representa tan solament més del mateix: més liberalització del comerç, més tecnologia i més ajuda. La crisi alimentària actual és el producte directe de dècades del tipus de polítiques que ara hem d'eradicar. Si bé és necessari aplicar mesures immediates per a baixar els preus dels aliments i fer que els aliments arribin a qui els necessiten, també és imperiosament necessari donar un gir radical en la política agrícola de manera que els petits agricultors de tot el món tinguin accés a la terra i puguin viure del que ella els dóna. Necessitem polítiques que donin suport i protegeixin als agricultors, pescadors i altres sectors que produeixen aliments per a les seves famílies, per als mercats locals i per a la gent de les ciutats, en lloc d'un mercat de mercaderies internacional abstracte i un minúscul clan d'executius d'empreses. I necessitem enfortir i promoure l'ús de tecnologies basades en el coneixement i el control de qui saben com fer créixer els aliments: les comunitats locals. Dit d'altra manera, necessitem sobirania alimentària, ja –del tipus de la qual defineixen i dirigeixen els propis petits agricultors i pescadors. A tot el món hi ha hagut moviments socials que han estat lluitant durant dècades per a promoure aquest canvi d'estratègia; però en resposta han estat desoïts i qualificats d'obsolets –quan no sovint reprimits violentament-- per qui posseeixen el poder. Si hi ha cap besllum d'esperança en aquesta crisi, és que aquesta situació es pugui revertir. En alguns països els governs ja estan recorrent a les organitzacions camperoles per a treballar amb elles en la reformulació de les seves polítiques agrícoles. Uns altres estan començant a qüestionar l'argument fonamental d'impulsar una major llibertat de comerç. Els falcons neoliberals que estan en el cim de la piràmide de la política alimentària mundial han perdut la credibilitat que d'alguna manera van poder haver tingut alguna vegada. És hora que surtin del camí perquè les visions de sobirania alimentària i reforma agrària, que sorgeixen de les bases, puguin ocupar el seu lloc i treure'ns d'aquest embolic infernal.

Por a mes informació:

- FAO (Organizació de les Nacions Unides per a l’agricultura y la alimentació). Situación alimentaria mundial

- Financial Times. “The global food crisis”, mapa, actualitzat al 21 d’abril de 2008

- Confédération Paysanne, " Les révoltes de la faim dans les pays du Sud : l'aboutissement logique de choix économiques et politiques désastreux", Comunicat de premsa, 18 a abril de 2008

- “UNCTAD official blames food crisis on structural adjustment programme”, This Day, Lagos, 23 d’abril de 2008, en: http://allafrica.com/stories/200804230375.html

- Sobre soberanía alimentaria: http://www.viacampesina.org y http://www.nyeleni2007.org

- Sobre agrocombustibles: número 53 de Biodiversidad, GRAIN, juliol de 2007, a:
http://www.grain.org/biodiversidad/?type=39

---

--

Carlos A. Vicente

Acción por la Biodiversidad

Gianone 195

(1727) Marcos Paz

Buenos Aires

Argentina

Telefax: 54 220 4771165

c.e. info@biodiversidadla.org

www.biodiversidadla.org