Les revoltes de la fam
No deixa de ser curiós que en el moment en el qual existeix una major sensibilitat pel canvi climàtic sigui quan més intensitat s'està aplicant a impulsar les polítiques que el fan possible. Entre l'any 2000 i el 2005, per exemple, el Brasil ha desforestat 30.000 km2 d'àrees boscoses. En aquest mateix temps Indonèsia ha desforestat 19.000 km2 i el Sudan 6.000 km2. Els monocultius agroindustrials basats en els transgènics i l'ús massiu de pesticides són els que substitueixen les grans masses arbòries naturals i les antigues explotacions pageses dedicades a produir aliments per a la població. La necessitat d'intensificar el consum de combustibles fòssils, fertilitzants, insecticides, herbicides i el transport a llarga distància de les produccions provoca un creixement exponencial de les emissions de CO2. Les causes d'aquest desastre descansen en la política d'afavorir els biocombustibles i en el predomini dels interessos de les multinacionals que controlen el negoci agroalimentari.
El desastre ecològic marxa en paral·lel a la crisi alimentària, i tot plegat té una relació directa amb la crisi energètica. La crisi alimentària que estam vivint no és més que una conseqüència de la crisi energètica: tant per la pressió dels biocombustibles sobre les terres agràries com pels augments reals dels costos de producció. Amb l'augment dels preus dels aliments el grup que domina els agronegocis ha disparat per amunt el seu compte de resultats i, a la vegada, està creant les condicions per justificar la nova escalada destructora: «perquè si hi ha fam en el món tot està justificat».
Però, on som ara? La FAO ha alertat del perill de fam i d'explosió de conflictes socials a molts de països. Som a l'inici d'un període d'inestabilitat que sols està començant. La imposició del nou model alimentari ha desfet les economies pageses dels països pobres: no poden competir amb les multinacionals. Entre 1994 i 2004 la producció d'aliments dels països en desenvolupament ha caigut un 10%, mentrestant, les compres d'aliments a l'exterior han augmentat un 33%. Sistemes alimentaris abans autosuficients s'han transformat ara en dependents. L'evolució dels preus mundials dels aliments posa aquestes economies en una situació molt desfavorable. El resultat és que la xifra oficial de famolencs ha començat a pujar (854 milions a hores d'ara) i els conflictes comencen a rebentar a Filipines, Egipte o Haití. Els preus del blat, el blat de les índies i l'arròs, s'han doblat i ara amb un dòlar es pot comprar un 30% menys d'aliments que fa un any.
Haití és una terra insular que en el passat era pobra però produïa aliments per a la seva població i fins i tot en podia exportar. Ara les produccions agràries locals han estat destruïdes i el país s'ha convertit en importador net dels productes de baixa qualitat dels EUA. L'eliminació de l'agricultura familiar, però, no és un fet exclusiu dels països pobres. A l'estat espanyol cada any desapareixen 37.000 explotacions agràries i a la UE són 200.000 explotacions les que tanquen anualment. El mateix procés de desintegració pagesa es viu als Estats Units i també al Canadà. Mentrestant, els monocultius industrials van ocupant les terres i imposant una agricultura sense pagesos.
Les opcions davant un model que s'està imposant sòlidament a Amèrica i Àsia, que pressiona molt fort sobre Europa i que veu en Àfrica el negoci del futur, no són gens fàcils. Així i tot, de cada cop hi ha més gent, tant al nord com al sud, que es convenç que s'ha d'anar per altres dreceres. L'element més poderós que contribueix a promoure altres alternatives és l'evidència de la magnitud del desastre. Això i l'actitud dels consumidors seran els factors decisius. La creixent alarma davant el que s'està fent i les seves conseqüències socials, ambientals i sobre la salut de les persones va a favor d'alternatives basades en l'agroecologia i en models agroalimentaris sostenibles.
En els propers mesos i anys veurem si hi ha possibilitats d'avançar, encara que sigui de manera parcial, cap a «la sobirania alimentària», que es com es coneix internacionalment la defensa del dret i la capacitat dels pobles a produir i consumir els aliments que necessiten.
Decreixement
Qui gosa prometre que a Son Sant Joan hi arribaran menys passatgers que l'any anterior?
Ecologistes, activistes i geògrafs coincideixen que Mallorca ha tocat sostre i que ha arribat l'hora que comenci a decréixer
ANTONI MATEU. Palma.
«(...) Aviat el públic començà a adonar-se que, coincidint amb els augments de sou, no podien menjar. Ofegats de deutes i excitats pel desig d'adquirir nous atomicodomèstics, perquè la propaganda diabòlica els convencia que necessitaven el darrer model, resultava que sempre vivien turmentats de deutes. (...) El menjar escassejava seriosament i els descontents començaven a fer actes de sabotatge. Sovint es produïen panes elèctriques o entrebancs en els transports. Alguns avions explotaven inexplicablement en ple vol. La premsa i la TV procuraven silenciar-ho i distreien els afamegats assegurant-los que amb nous aparells enaltien el seu nivell de vida sempre elevat».
Aquest és el consumisme creixent amb què viuen els habitants de la ciutat Club Turista de la Mediterrània, el nom amb què es rebatejà Palma l'any 2050 a la novel·la futurista de Llorenç Villalonga, Andrea Víctrix.
Allò que és cert és que, al 2007, segons dades del Departament de Medi Ambient del Consell, s'arribaren a recollir a Mallorca fins a 731.165 tones de residus a Son Reus. Per ventura, Villalonga encara va fer curt.
Darrere el creixement constant i continuat de l'economia illenca s'hi amaga tota una sèrie de conseqüències ambientals que repercuteixen negativament en la qualitat de vida de tots els ciutadans. Davant aquest fenomen, hi ha veus que plantegen que ja és hora que els governants facin propaganda del decreixement. Dit d'una altra manera, es tracta de combatre les principals característiques que defineixen la societat-creixement que, segons un dels teòrics més important, Serge Latouche, són: la publicitat, que consumeix el segon pressupost més important del planeta per darrere l'armamentístic; l'obsolescència programada, o la caducitat programada dels productes de consum, i el crèdit, ja que avui es viu amb els doblers que es fa comptes guanyar en un futur.
Transportat tot això, en un àmbit més local, Antoni Pellicer, col·laborador de la publicació Cultura Obrera, es demana «per què és que aquest Govern ha de prometre construir nous habitages de promoció oficial, quan sols a Palma n'hi més de 30.000 que estan buits?».
«No valdria més implantar mecanismes que fessin accessibles aquestes cases o pisos per a aquells que no en tenen i així s'evitaria el consum de territori i de recursos que provocaria la nova construcció?» diu Pellicer.
«Fa rialles que tots els pobles del Raiguer hagin de tenir un polígon!» s'exclama Bernat Fiol del grup ecologista Gadma de Binissalem. «No hi ha cap ajuntament que vulgui renunciar a tenir sòl industrial perquè això suposa ingressos econòmics. Tanmateix, però, el fet que Consell o Santa Maria tinguin un polígon no necessàriament vol dir que es creïn més llocs de treball per a aquests pobles. Aquests llocs de feina se solen omplir de naus d'emmagatzamatge per a empreses que tenen la seva activitat al municipi de Palma», comenta Fiol.
Tanmateix allò que Latouche proposa és, en paraules seves, «una utopia concreta» basada en vuit conceptes interrelacionats: reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar, redistribuir, relocalitzar, reduir, reutilitzar i reciclar.
Mentrestant, cada mes d'agost el cel de Mallorca s'omple dels solcs que hi deixen els avions i els polítics es posen nerviosos si un vespre, a l'anomenada ciutat Club Turista de la Mediterrània, hi ha un sol matalàs d'escuma sobre el qual no hi descansa cap estranger.
Algú gosarà dir mai que voldria que a Son Sant Joan no hi arribassin tants de passatgers?
El cavall negre de l'Apocalipsi
L'encariment del preu dels aliments i la consegüent onada de desgràcia que ja han començat a inundar algunes zones del planeta, desprenen ecos d'Antic Testament. Un déu de severitat flamejant, colèric, iracund, vessava càstigs espaventosos en la vida dels humans i en la del planeta, en tal manera que més endavant se'ns diu a la Bíblia que no som qui per jutjar les seves decisions, incomprensibles des de les virtuts que ens proposen els evangelis. En vista de com es desenvolupa la vida de la cúpula catòlica actual, el vell Déu del diluvi universal i de Sodoma i Gomorra semblaria que continua imposant-se brutalment en el món d'avui. En realitat, sempre ha estat present entre els humans, castigant-nos amb guerres i tota casta de calamitats. Ara, però, no és la seva responsabilitat que els humans contemplem mans fentes com la fam cartografia territoris cada dia més extensos. Els humans podem ser més inclements que qualsevol dels déus que l'home hagi creat per donar resposta als misteris de la naturalesa, però també per explicar-nos la magnitud de la nostra pròpia crueltat.
Quan semblava que podíem aturar la cursa desbocada d'un dels quatre genets de l'Apocalipsi, el que propaga la fam en el món, la producció de biodièsel l'ha instigat a multiplicar les forces i a reobrir vells camins. S'ha llançat a una cursa desbocada, i del seu pas ens arriben imatges de desesperació, petites -cada dia més grans- multituds afamegades, pobles que, en el decurs del darrer segle, havien descuidat la producció dels aliments bàsics per a la seva supervivència; pobles conduïts a la falsa il·lusió de la cooperació internacional, de la mà de governants generalment corruptes, sempre incapaços. Hi ha els darrers anys, sobretot a Àfrica, alguns moviments de pagesos en la direcció d'assolir la seguretat alimentària mitjançant la recuperació de llavors i formes de cultius que les grans corporacions multinacionals, de la mà de la cooperació internacional, havien declarat obsolets. (D'aquesta qüestió, n'ha parlat algunes vegades Andreu Morro, que és un dels col·laboradors de DdB que s'han de llegir amb molta atenció). Ara s'imposa obertament l'evidència de la necessitat de l'autonomia en la producció d'aliments, de l'autosuficiència dels pobles, perquè, si no, quedaran engrunats en les fal·làcies de la globalització, i moriran de fam. La fórmula ni és perfecta ni es pot aplicar enterament d'un dia per l'altre, però la realitat ja ens ha enviat les primeres requisitòries instant-nos a garantir, sigui on sia que visquem, la seguretat alimentària de tothom per la via de l'autoabastiment. El passat immediat de comunitats com la nostra illa ens pot assenyalar algunes vies per acostar-nos a l'objectiu. Però, per això, és menester canviar la vida -i ja em perdonareu aquest recurs retòric extret de les utopies de la modernor.
Guillem Frontera. Escriptor.
NON COMMENT.
ResponEliminaAvui, ara mateix llueix el sol sobre una part de la terra, més tard ho farà a l'altra. L'aire es mou, circula. Arreu hi ha gent que pensa que la seva existència és la cosa més important. Més fins i tot que aprendre a viure per aturar aquest desastre ecològic que a la terra provocarà la desaparició de multitud d'espècies animals i vegetals. Més fins i tot que aprendre a viure per aturar el patiment i la mort per fam de molta gent. Són coses que ja sabem de sempre. No hi ha res a fer. Tot és possible, però a l'inrevés de com proposava el poeta.
Cap problema, no ho miris i no hi és. Fins que et toqui a tu.