Història d'una biga

Història d’una biga

A principis del segle XIX la major part de les terres de conreu de Tramuntana i Raiguer eren d’olivar. Les fàbriques d’oli eren les tafones; la majoria de possessions tenien tafona d’una biga, però les possessions olivareres grosses, dues o, exepcionalment, de quatre bigues (premses): Son Sales, Sarrià, Mas­sanella, Santa Ponça... A Mallorca hi havia unes 700 bigues de tafona.
L’únic arbre que podia proporcionar tanta biga era el pi, tot i què en una economia quasi autàrquica, com era aquella, allò que hom tenia més a prop s’havia d’aprofitar per força; així segurament s’hauran usat troncarros de qualsevol arbre gros, per fer de biga, però pensem que s’havia de menester una columna d’uns deu metres de llarg per un de gruix i, altra vegada, això quasi només ho propor­cionava un pi, i encara, atenció, amb un segle de creixement; un pi ver probablement trigaria doble de temps, com a mínim; l’alzina possiblement encara és més lenta i caldria confegir tres soques de les més grosses que hem vist mai; els polls són de fusta tova (a part de senyalar fonts, encara no sabem per a què servien els polls), els plateros són d’introducció posterior, d’oms grossos no n’hem trobat.
Molt probablement fins i tot els pins eren insuficients, per anar reposant tanta biga i de vegades calia grapar dos pins cavalcats. No era gens fàcil preveure i tenir cura dels pinarros que haurien de menester els néts; ni tan sols podien saber si arribarien a port: en cent anys passen moltes coses. La cosa més lògica era tenir-ne uns quants preparats, en clarianes de bosc o, per fer més via, al bell mig d’un sementer.
Aquest era el panorama del petit món de Son Sales, quan es sembrava el pi a bell mig del sementer; a Europa (falta un segle i mig per a què es mori Franco) són a la Revolució Industrial: inventen o perfeccionen màquines, per exemple la premsa hidràulica. A Mallorca s’utilitza la premsa de biga, que és l’element principal de la tafona; “es ferro” s’anirà introduint molt poc a poc: no se’n fiaven.
Les olives es capolaven en una mena de molí de sang, el trull (d’ací sortia l’oli verjo), i després s’acabaven de sucar a la premsa de biga, que segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca era una palanca de segon gènere, talment un trencanous, amb la resistència (esportins) situada entre la potència (quintar) i el punt de suport o fulcre (cuixera). El braç de la palanca era una soca... Ara jo: de pinarro; els esportins eren una mena de senalles tancades d’espart que s’omplien d’olives capolades i se’n posava una pila davall la biga, el cap mòbil de la qual tenia un forat amb una femella per on passava l’espiga, que era un altre tronc molt més prim, amb estries helicoïdals i al capdavall era soldat al quintar: una mola cilíndrica de pedra viva d’uns 80 cm d’alt i més d’un metre de diàmetre. I atenció a com actuava la potència aquesta, que sembla un invent dels dibuixos animats dels Picapedra: quatre homes feien voltar el quintar i així l’espiga s’enroscava pel forat de la biga tot fent-la davallar, esclafar els esportins i, en conseqüència, acabar d’esprémer les olives fins que el quintar quedava enlaire (cal suposar que molt poc i només d'una part, pel perill de què es trencàs la biga). Podem fer comptes que quan s’espanyava una biga devia parèixer que et queia un diplodocus a damunt. Amb l’actual Llei de Prevenció de Riscos Laborals, crec que no passaria una inspecció, tot això.
I mentre el pi de Son Sales va creixent, l’olivar anirà minvant. Primer seran els nous aires de l’edat Contemporània, la Il·lustració, els Amigos del País, arribaran esquitxos de la Revolució Industrial, i després la gran expansió de la vinya per mor de la fil·loxera francesa, que no va durar gaire per mor de la fil·loxera nostra. Però l’olivar, que es va substituir per vinya, després passarà a ametllerar, principalment.
A principis del segle XX l’olivar ha minvat mentre els usos i costums no han canviat gaire, tot i que algunes possessions, molt poques, han provat aquest "nou" invent que és la premsa de ferro, però a partir d’aquí, la transformació d’aquesta indústria serà ac­celeradíssima fins a desapar­èixer a mitjan segle. Aleshores el nostre pi ja era bastant gros, no és gens clar que tengui nom propi però, com passa freqüent­ment, dóna nom a un lloc: allà és el Sementer des Pi Gros.
L’olivar desapareix del Raiguer, quedant només a les zones de Tramun­tana on la dificultat que presenta el terreny no compensa la mecanit­zació; la majoria de tafones aniran tancant i les que es renovin ho faran amb premses modernes i sistemes de transmissió de forces que enllacen,mitjançant corretges, les diverses peces, primer amb bísties, després amb motors.
Van passant els anys i la vida tradicional de les possessions s’esvaeix.
A finals del segle XX, un col·laborador de Pòrtula demanava que hi feia, un pi estotjat enmig d’un sementer: ­nin­gú no sabia, ningú no contestava. Aquests anys es repetiren les sequeres i el nostre pi va quedar molt tocat. Probablement una llaurada del tot inoportuna, va esser l’estocada.
I aquesta és la història, fictícia ma non troppo, d’una biga que ja no ho va esser, però va esser, mai no se sap la sort on és, el pi més gros que ja mai hem pogut veure.

Pere Llofriu ex Pòrtula 237