dilluns, 17 de desembre del 2007

Bon Nadal



Victòria final

Sé que no sé ser original. Segurament som molt previsible. Ara ho confirmaré una vegada més.

Una persona que es va jubilar abans d’hora de cap de policia em confessà com un lament que havia vist tant de dolor, tant de sofriment, tanta tristesa... Extrapolant, els de la meva generació i en un altre àmbit hem sentit dolor, sofriment, tristesa, ràbia... És tant el territori i la vida a ell lligada que ha desaparegut davant la nostra vista entre renous insuportables, enormes ferides a la terra i empastissades d’asfalt i ciment... i que encara ara dura: pales piconadores, discos de tallar rajoles i totxos, pales arrabassadores, suros blancs i planxes de qui sap de quin material no degradables a qualsevol indret del bosc o de la mar, renous de cotxes, xarxes de ferro de boníssima qualitat, parets que tapen el sol, residus per tot arreu...

En aquesta apoteòsica victòria final del capitalisme, els humans semblam talment com un virus cancerigen que s’ha de carregar la terra. Encara ara no s’ho creuen que la benzina s’acaba i que en tot cas el seu consum modifica el clima i farà la terra inhabitable. N’hi ha que diuen que en ple segle XXI ja no es pot parlar d’esquerres o de dretes, que ja no es pot diferenciar: no ho dubteu, qui ho diu és de dretes. Cosa que no vol dir que les esquerres del nostre panorama polític, em refereixo als dels Països Catalans i d’Europa, no ho siguin ben de dretes encara que es diguin d’esquerres. Tot això ve a tomb perquè és ben cert que fou el socialisme qui lluità teòrica i pràcticament contra les desigualtats socials, contra el racisme, a favor dels drets de les dones o dels homosexuals, a favor també del medi ambient. El que passa però és que no basta. No n’hi ha prou en tenir una cadira, cobrar i anar fent. És temps de revolució. Pensar ni tan sols en la revolució en una societat sedada, exprimida, sotmesa a xantatge, empardalada, vigilada i reprimida com cal, és molt difícil. Perquè que no t’enganin, la revolució costa, costa molt. Senzillament perquè no t’ho permetran. No et permetran ser lliure d’un poble independent, no et permetran decidir sobre les grans infraestructures que marquen el teu present i futur, no et permetran ficar-te en els seus bruts negocis, no et permetran tocar la banca, ni les grans empreses que tots coneixem. I així és també a Europa. I si no fixau-vos en qui han posat com a “savi” a una mena de comitè de “savis reflexionadors”. Fa por. Recordau el GAL, aquella guerra bruta contra els bascos qui la va organitzar i executar? Policies i polítics franquistes o demòcrates, d’esquerres o de dretes? No hi ha hagut canvi. Senzillament ha ficat cullerada un altra personal. Estem ben fotuts.

Ahir vaig mirar la pel·lícula “Novecento” que quan era adolescent ja havia vista. En realitat no l’he acabada de veure. Sembla que ens manca temps. Vaig pensar que el que més impactaria avui seria l’escena del nin que caça granots i els se penja a un fil ferro al voltant del capell, o la de la caça d’ànneres. La pel·lícula, el fons de la pel·lícula, és això una pel·lícula més i en apagar la pantalla s’ha acabat i a mirar-ne una altra. I no és vera això. Aquesta pel·lícula era una ensenyança llavors i ara, una ensenyança de deixar ben clar que sí que hi havia bons i dolents, que els bons són molt més que els quatre dolents. Encara que, certament, el capitalisme s’ha afanyat prou a que ens assemblem als dolents. Hi ha marge de maniobra si som conscients que al País Basc es deté més gent i es tanquen més diaris que a Birmània per posar el cas. Que a la terra dels Bascos s’hi lluita i es passa i es viu molts d’anys a la presó senzillament perquè no es posa en pràctica una paraula: democràcia i se n’hi posa una altra: autodefensa. Perquè democràcia vol dir autodeterminació. O si no ja em direu quina és sinó l’essència de la democràcia si no és el dret a decidir... democraticament.

Ja sé que ho mescl tot plegat, i m’és igual. Ara pens amb en Tomeu Ferrer. Jo crec que ell volia ser un revolucionari, que volia viure una revolució. No es conformava. Jo tampoc.

I tot això que té a veure amb els arbres, amb el Nadal o amb el 31 de desembre? No tenc cap dubte que en parlar d’arbres s’ha de parlar també de capitalisme, de justícia, de llibertat i de pau. Per a mi tot va ben lligat. Si els dirigents polítics fossin capaços de discutir les seves decisions asseguts en terra baix un arbre, com el de Gernika que és un roure, o un altra, és igual, prendrien bones decisions. El que cal entendre però és que primer de tot s’ha de respectar un llogaret, aquest ha de prendre les seves decisions, per exemple, si aquest llogaret de 800 persones no volen que prop del seu poblet hi passi una línia d’alta tensió, una autopista o un tren d’alta velocitat, idò no hi ha de passar. Aquí ha de començar a néixer la democràcia. De poc a molt, com la flama i el foc, com la plàntula i l’arbre, com la molsa i el bosc, com el xaragall, el riu i la mar. De poc a molt i poc a poc que hi ha temps. La terra només dona voltes, sobre ella mateixa i al voltant del sol, no va enlloc on hi hagi de ser a temps.

Imaginau aquest escrit sobre el fang, una vegada escrit ja no es borra. Talment ho trec, talment queda. Cap esborrany.

Com duis el tema de la sequera hivernenca allà pel Principat? Quina putada, jo vos comprenc. Fins i tot el temps s’alia amb el “mobbing” rural, amb la pressió al pagès. Estem rodejats, talment pells roges.

I aquí m’atur per no cansar-vos més. En tot cas pensau que nadal és pot viure sense Nadal, malgrat faceu betlem, poseu neules i dineu amb la família. Se n’ha de ser conscient cada dia però, i per això cal, cada dia, mirar les estrelles si n’hi ha mentre aprofites per pixar, escoltar el vent, veure el color o les formes dels niguls, cap a on van, respirar profundament davall un arbre, mirar entres ses branques, tocar la fullaraca o la terra amb les mans, ensumar...Passar l’hivern a la ciutat on hi ha molta caloreta humana, també està bé. Una camilla, dues persones, una història i basta.

Crec que m’he passat. Bé només volia desitjar-vos un bon pas de solstici d’hivern. Per nadal una passa de gall, per sant Antoni una de dimoni. El que té més bo nadal és que s’acosta sant Antoni i enguany aniré a Artà. Iuuupi!



1 comentari:


  1. Gracis, gracis... aquest any també en tindrem de solstici d' hivern, potser en mànigues curtes. El que m' entusiasma dels teus escrits es que son Tu, sempre. D' ençà del 2006 o 7 que vaig conèixer aquesta pàgina, ja no em miro la natura de la mateixa manera, jo que estimo les herbes i les plantes no tenia en compte els arbres. I en aquest escrit teu, que no en fas un especial ènfasi, jo, els veig els arbres i entre ells hi veig la teva figura , enguany aniràs a Artà ?

    ResponElimina

‘Amics arbres · Arbres amics’ també vol ser un espai interactiu, on tothom hi digui la seva. Per això us demanem que en cada article hi deixeu els vostres comentaris, els vostres parers, les vostres opinions, els diversos punts de vista. D’aquesta manera tots podrem compartir i fer més grans les visions de cada cosa.