Perilla la major població europea d’orquídia de prat (Orchis robusta)
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Salvem una orquídia, salvem Son Bosc
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Baix terra és un bon lloc pel petroli
i....
Gaudir de ses Fontanelles
--
Més informació a:
Son Bosc s'ha d'incloure al Parc Natural de s'Albufera
dilluns, 29 d’octubre del 2007
diumenge, 28 d’octubre del 2007
Bacillus thuringiensis II
He localitzat el següent document sobre l’aplicació del Bacillus thuringiensis a les pinedes de les Illes Balears. Apart de no compartir, per manca de proves entre altres, la declarada innocuïtat de la bactèria, dues coses que no entenc: com així no diu ni una paraula sobre la manipulació genètica (OGM) de les soques d’aquesta bactèria? i, com és que s’ha encarregat aquest estudi a dos experts del Principat i no de les Illes? (En el ben entès que aplaudeixo la relació normal que hi ha d'haver entre els territoris de la mateixa nació: la dels Països Catalans)
Salut.
INFORME DE L’IMPACTE AMBIENTAL DELS TRACTAMENTS FITOSANITARIS PER AL CONTROL DE LA PROCESSIONÀRIA DEL PI A LES ILLES BALEARS DOCUMENT DE SÍNTESI
dissabte, 27 d’octubre del 2007
Aigües II
Segurament hom dirà que no, que n'hi ha que van a parar a l'oceà, o que n'hi ha que no van a parar enlloc, simplement acabent morint... però segurament el concepte de mar aquí és diferent al que hom pot pensar. En efecte, la frase significa que les coses segueixen un curs natural.
Si algú entén un riu com aigua que baixa segurament estarà mal-dient de manera inconscient que és l'aigua que sobra, no obstant, tothom sap que això no és així.
Podriem dir que som singulars en matèria de rius, de fet, la història dels rius catalans i de la península ibèrica en general és ben diferent de la resta d'Europa. Com ja és costum en tot allò relacionat amb l'entorn, diferim d'Europa.
Com sempre, l'home intenta esbrinar "què va passar" al planeta abans de que la nostra raça deixés empremta, una de les coses més clares que hi ha és el que tots sabem, el planeta no ha estat mai estàtic ni amb l'absència de l'home.
Un dels efectes més poderosos en quant a dinàmiques naturals han estat les glaciacions, segons diuen, glaciacions han extingit tantes espècies que seria impossible per l'home d'esbrinar-les (si amb prou feines en coneix una petita part de les que actualment viuen al planeta).
Durant les successives glaciacions abans de l'aparició d'una nova era de temperatures més o menys estables i després de travessar una de les glaciacions que més influï en la vida terrestre (Hürm?), al planeta es va començar a forjar un nou escenari als boscos, però també als nostres rius.
Les últimes glaciacions al planeta van provocà una glaciació total dels rius europeus mentre que a la Península aquestes glaciacions no van afectar del tot. Les conseqüències foren que a Europa no hi havia peix viu a cap riu mentre que a la Península... vivien com podien i allà on no es glaçava el riu. Una vegada finalitzades les glaciacions, els peixos d'aigua salada de l'Atlàntic es van anar adaptant a l'aigua dolça i van colonitzar la pràctica totalitat dels rius d'europa (extenent-se totalment pel continent), a la Península el panorama era ben diferent, les espècies que van resistir a les glaciacions continuaven vivint i la barrera pirinàica segurament impedí que els peixos europeus colonitzessin rius catalans.
En efecte, europa començava a tenir peixos als seus rius, peixos modestament recents que s'havien adaptat a l'aigua dolça, mentre que a la península els peixos existents teníen força més història evolutiva i en conseqüència una gran quantitat d'endemismes com els que encara es poden trobar. Això queda reflectit en els endemismes de la Península com per exemple de barb. Mentre a tot europa hi ha una única espècie autòctona de barb, (barbus barbus crec), a la península ibèrica s'en poden trobar vàries fruit de la història evolutiva dels nostres rius; A València tenim el Barbus guiraonis, a Catalunya i Aragó Barbus graellsi, Barbus haasi i Barbus meridionalis, al Sud penínsular el Barbus sclateri.... i d'altres que em deixo.
Però no només som únics en aquest aspecte. Vivim en un indret on sembla que tot són excepcions, no només en quant a clima (aparentment, hauriem de tenir estius plujosos, sobretot a la tarda), sinó també en quant a règim i característiques dels cabals dels rius. No tenim rius com a l'Amazones, que inunden sempre parts importants de la zona inundable en èpoques sempre concretes, éssent prova d'això les moltíssimes evolucions (Reproductores, alimentàries....) que han adquirit tots els organismes associats en aquests llocs. Tampoc tenim en moltes ocasions, rius anomenats "regulars".
De fet, si haguéssim de classificar els nostres rius a escala global més aviat tindrien poc a dir si parléssim de longituds i importància de cabal, però si deixéssim d'observar el riu com aigua que baixa veuriem que la importància d'aquests és molt i molt gran.
De fet, moltes civilitzacions importants han viscut i han aflorat gràcies als rius, Catalunya no n'és una excepció, sense anar més lluny la importància dels rius amb el creixement associat al sector tèxtil. A més han proporcionat sempre un recurs imprescindible per la població (l'aigua) però també aliment (peix).
Tots els seus ecosistemes associats com el bosc de ribera són de vital importància per la biodiversitat i per la obtenció també de recursos (també per la filtració d'aigues, erosió...), cal a dir però, que és avui dia és impossible trobar bosc de ribera en estat natural, sense intervenció de l'home, donat que els terrenys a on créixen són de tanta riquesa edàfica que normalment hi trobem sòl agrícola o bé altres plantacions més productives (Com les pollancredes). Els rius, a més, distribueixen molts dels elements edàfics imprescindibles per a la vida vegetal (Com poden ser molts elements edàfics limitants; fosfor, Magnèsi, en fi, mirant la composició química d'una ampolla Viladrau es pot entendre millor...), prova d'això és la riquesa edàfica que tenen les zones properes al riu o les zones enfonsades.
Si sovint parlem de que els ecosistemes terrestres estan molt desequilibrats per la ma de l'home, adaptats a les necessitats humanes, no podem oblidar però, que tots aquests ecosistemes continuen evolucionant a través d'una dinàmica natural, que sovint i per culpa de males gestions o canvis en els usos, tendeixen a agafar camins nefasts ja sigui afectant als recursos de l'home o bé a la composició de l'ecosistema en si. Prova d'això és la plaga de topillos, hi ha qui diu que es tracta d'un any en que el cicle reproductiu ha propiciat una gran reproducció d'aquests rosegadorsconjuntat amb una millora de les condicions ambientals; és possible que això sigui així, però, i el depredador dels topillos? on és? De fet, els depredadors dels topillos, la majoria de rapinyaires, per aquelles terres ja no hi són, senzillament perquè s'els van carregar, fruit de la intensificació dels cultius, de la destrucció de margeres o dels boscos circumdants a les zones de cultiu. Senzillament no han tingut més remei que perdre-ho tot, cremar el que en diuen madrigueras i anar recollint els topillos en sacs, tot en va perquè aquests ja fa mesos que van destruïr les collites. Però jo em pregunto; com és possible, coneixent la gran reproducció d'aquests organismes i els danys que causen en cultius, que hagin destruït els marges i arbres que en quedaven?? No calen vertaders boscos perquè els rapinyaires facin vida en aquestes contrades, tant sols algunes margeres i alguns arbres vigorosos on puguin fer-s'hi el niu, els rapinyaires són autèntics voraços caçant aquests rosegadors.
Lamentablement aquestes situacions també es donen als rius, que si a més, afegim l'agravant de que precisament les zones properes als rius són on s'hi concentren la major part de l'activitat humana, podem concloure que encara poden estar en pitjors situacions que segons quin ecosistema terrestre.
En estat natural, els nostres rius, tot i la gran endemicitat de les espècies presents, no seríen molt rics en espècies donades les dimensions petites dels rius (Hi ha certa correlació entre la biodiversitat dels rius i el seu numero d'ordre, i el numero d'ordre mesura la complexitat del riu, en general, els nostres rius tenen numeros d'ordre baixos). Poques espècies podriem trobar si no fos per les continuades introduccions d'espècies autòctones, no sempre associades a la pesca com molts pensen, sinó també a la inconsciència de deixar peixos de "peixera" en llibertat pels rius, exemple també són les introduccions de ICONA al 1950 de espècies com la tenca, el gardí...
Si estudiem els requisits perquè un riu estigui en bon estat de conservació, podem intuïr que aquests són molt sensibles, variables com la conductivitat, salinitat, el nitrogen, el fòsfor, l'oxigen dissolt... totes aquestes molt modificades fruit de l'activitat humana, tot plegat incideix en la vida dels nostres peixos, artròpodes, amfibis, vegetació de ribera, vegetació aqüàtica...
No només això, els règims de corrents, els cabals.... sempre modificats per la construcció dels embassaments que, tot i això, no només donen aspectes negatius.
Els embassaments són la modificació de tot un curs de riu per excelència. No només modifiquen el riu allà on es construeixen, sinó que per lleis hidràuliques, es modifica el cabal i règim tant aigues amunt com avall, tot plegat, incideix en qualsevol dels aspectes comentats, sobretot però en la reproducció dels peixos essent també una barrera per aquests. Els aspectes positius, paradoxalment, és que allà on s'han fet embassaments, s'hi ha creat una gran biodiversitat, fins al punt en que hi ha embassaments que són lloc d'excelent parada per aus migratòries i que estan protegides, com pot ser l'embassament de Tarradets. Evidentment, els embassaments són propicis per aquelles aus que volen descansar però també per les llimícoles, essent els llims lloc d'aliment per a elles, a més, un dels efectes dels embassaments és la presència d'aigua freda a cotes baixes del pantà, refugi força preuat en mesos calurosos d'estiu (per les truites per exemple). Es clar però, com ja he dit abans i a part d'aquests aspectes positius, l'embassament modifica tot el riu.
Les canalitzacions dels rius també són un greu impacte, a més de produïr modificacions en la dinàmica dels sediments, crea també impacte en el sentit de que són zones molt impròpies per a la reproducció dels peixos degut a l'absència de zones de refugi per tal de no gastar tant energia per resistir a la corrent. A més de l'artificialització del riu, aquests trams no presenten cap ni un amagatall útil per els peixos.
Moltes de les nostres activitats, infraestructures i abocaments, contribueixen a la variació de les temperatures dels rius, salinització, conductivitat, sediments en suspensió, eutrofitzacions que generen importants faltes d'oxigen i que acaben produïnt la mort dels peixos, però també modificacions d'hàbitats provocat per la construcció d'infraestructures. Els peixos necessiten requisits molt concrets a vegades per poder continuar el seu cicle (per exemple amagatalls per reproduïr-se, o zones "costaneres" al costat del riu...), simples detalls poden alterar-ne les seves poblacions mostrant-se així molt sensibles a canvis.
L'estat de conservació dels nostres rius, en general, és dolent. El llibre d'Història Natural dels Països Catalans així ho reflexa tant pels rius Valencians com els Catalans i pels de Ses illes segons s'intueix al mapa en no tanta mesura. Existeixen molts trams de rius en que no hi ha peixos autòctons, tristament, estan en tant mal estat de conservació (millor dit, no estan conservats) que ni els peixos més tolerables poden viure-hi. Alguns exemples són el Ter, que té parts moderadament afectades per l'home, El tram final de la Tordera, que no presenta peixos autòctons, la conca del Besós és segurament la més afectada, tant el propi riu com els afluents no tenen peixos autòctons excepte les parts més altes, el mateix passa en alguns trams del Llobregat estant la majoria moderadament afectats per l'home....
Tot plegat es reflecteix en l'estat de conservació de les espècies autòctones en que la majoria estan catalogades com a vulnerables i un numero força important en perill. Millor serà dir les que millor conservades estan (perquè si no, no acabaria mai), les espècies autòctones amb menys risc són; La Tenca (no amenaçada), la Madrilla (En menor risc), i algún barb com el Barb comú (En menor risc), les altres 22 espècies autòctones estan catalogades com a Vulnerables o en perill. L'esturió està considerat en perill crític.
Els rius pirinencs sembla ser que no tenen la catalogació de moderadament afectats per l'home.
Si fos veritat això que diuen que la pròxima guerra mundial serà per l'aigua, segurament poc hi tindrem a veure, qui voldria sinó la nostra aigua?
Un tema que m'ha tocat més d'aprop és el de veure com una antiga riera s'amontegava de vegetals aqüàtics de vàries metres, algues que si no recordo malament s'anomenen cladòfores i poden arribar assolir fins a 3 mestres, són símptome inequívoc al meu entendre de variacions del cabal del riu, variacions a la baixa, és a dir, quan el riu ha perdut considerablement força i n'ha disminuït el cabal aquestes solen apareixer. Els meus dubtes barrallaven la posssibilitat de que fos l'absència de pluges d'aquests anys el responsable d'això... però a l'arribar les pluges el cabal no varià ni tant sols mica. Vaig deixar estar el tema donant-me per vençut i no podent donar explicació a aquell canvi fins que em van arribar veus de que el poble més amunt, un poble d'organització força desastrosa que s'endinsa ben bé enmitg d'un bosc, amb prou feines carrers ni iluminació, torres de grans terrenys enmitg d'arbres i enmitg de bosc... doncs bé, el que em varen dir va ser que aquest poble havia preparat una bona trampa al riu, interceptant-ne part del cabal i regulant-lo al seu interès. Llavors ja havia trobat l'origen del problema, ells controlaven el cabal i aquest era molt baix, perfecte per les cladòfores. Si algún dia s'els ocorregués alliberar l'aigua o haguéssin inundacions, jo opino que podrien desapareixer les cladòfores però es podririen al riu, en aquest cas, tot i que actualment no crec que hi hagi peixos al riu, però si fos així afogats quedarien per la podrició de les cladòfores.
Probablement amb un bon bosc de ribera no haguéren tampoc sortit les cladòfores, dependents totalment de l'energia llumínica. Casualment, a la zona mateixa, hi ha trams amb grans arbres riberencs al costat del riu, no hi ha cap presència de cladòfores ni vegetació aqüàtica en excés......
divendres, 26 d’octubre del 2007
Bacillus thuringiensis
Transgènics lliures als nostres boscos?
Fa uns dies em varen publicar una “carta al director” que es titulava “Una plaga: PP-UM governbalearicus”. Voldria, si m’ho permet el director, realitzar una rectificació i detallar unes precisions sobre el mateix tema. Sembla ser que no és amb el producte “Dimilin” (Difluobenzuron), que
El polèmic Bacillus thuringiensis
Robin Jenkins (resum)
La toxina del Bt s’activa només en el tracte digestiu d’alguns insectes en el seu estat larvari i no té efectes perjudicials sobre altres espècies. La vida biològicament activa del Bt és curta i si no és ingerit per una larva, en el termini de pocs dies es torna inefectiva. La toxina és per tant innòcua per a tothom llevat de les larves objectiu i a diferència de molts altres plaguicides químics i biològics no danya directament les erugues i insectes carnívors que normalment controlen les poblacions de larves fitòfagues. Emfatitzam la paraula “directament” perquè actualment hi ha evidències circumstancials de laboratori sobre insectes que poden sofrir deficiències biològiques després d’haver menjat larves que a la vegada havien ingerit Bt.
No hi ha evidències d’ús a gran escala del Bt en els primers 50 anys de coneixement de la seva existència.
No hi havia res intrínsicament ecològic o orgànic en l’ús del Bt fins a
1940-1960: L’EXPANSIÓ DELS PLAGUICIDES SINTÈTICS
El Bt fou eclipsat per els insecticides sintètics de
Tan mateix, després d’una generació d’ús majorment acrític, es van haver de reconèixer dos seriosos problemes provocats per els plaguicides sintètics: gran destrucció biològica i contaminació ambiental, que abraçava molt més enllà dels insectes objectiu; i el sorgiment de mutacions resistents a les poblacions d’insectes objectiu, que es tornaren dominants i convertiren els productes en inútils.
Començà la recerca d’alternatives.
Per raons que ningú sembla poder explicar, existia fins fa molt poc una creença entre els entomòlegs que el Bt no només era un bioplaguicida ambientalment innocu, sinó també que els insectes vulnerables no s’adaptarien a ell. A diferència dels plaguicides químics, existia la creença que el Bt sempre seria eficaç. Fou descrit com “la meravella dels plaguicides” i la panacea de moltes de les dolences de la industria dels plaguicides, encara quan la majoria de les plagues d’insectes eren i probablement sempre foren naturalment resistents al Bt.
Algunes empreses químiques grans, tals com Laboratoris Abbot, BASF, Novo Nordisk i Sandoz començaren a desplaçar-se cap al Bt. Començà la investigació sobre les soques del Bt i els seus possibles objectius i el mercat per el Bt en reforestacions i en la producció d’hortalisses va créixer ràpidament. Inevitablement, l’ús persistent del Bt estació rere estació va portar a l’aparició d’insectes resistents.
La resposta de la industria agroquímica fou típicament sorprenent: afirmà que seria molt fàcil fer que el Bt produís milers de soques genèticament diferents i d’aquesta manera estarien sempre una passa per davant de l’adaptació que poguessin fer els insectes per a desenvolupar resistència. Fou una estratègia dissenyada especialment per els interessos econòmics dels actors majors en el mercat del Bt, perquè aquests corrien amb l’avantatge de tenir els pressupostos d’investigació i desenvolupament més voluminosos. D’aquesta forma, els productors petits, tradicionals, foren marginats. Començaren a aparèixer en el mercat soques diferents del Bt tals com el Bt israelensis i el Bt kustaki.
Semblaria que la obsolescència de les successives soques de Bt, s’articularia perfectament amb les necessitats econòmiques de creixement i desenvolupament tecnològic continu, tan crucials per a mantenir amb floridesa la industria dels plaguicides.
La nova estratègia fou al manco efectiva per marginar als petits productors de Bt, però no va durar molt. Aviat arribaren evidències que mostraren que els insectes que es feien resistents a una soca de Bt, també podien ser resistents a altres soques, encara aquelles amb les que mai havien estat en contacte. La bioquímica de la toxina del Bt es tornà massa complicada per la industria agroquímica. Va condir el pànic.. La industria organitzà un grup de treball sobre la resistència al Bt, que serví per comissionar més investigacions, però sobretot, per mantenir calmades a les autoritats de les dependències agrícoles oficials. A la majoria dels països, les normes de seguretat en l’ús de plaguicides requereix que les autoritats restringeixin l’ús d’aquells plaguicides per els que s’ha desenvolupat resistència. Ningú a la industria va voler enfrontar-se a una llista de cultius sobre els que no es pot aplicar Bt.
Actualment, el tema és encara més greu. L’ús d’sprays Bt està essent ràpidament eclipsat per les plantes Bt: el Bacillus thuringiensis ha caigut en mans de la enginyeria genètica. El nombre enorme de patents que s’han sol·licitat per productes manippulats amb toxina Bt, mostra la concentració desproporcionada d’atenció sobre el Bt que ha posat la industria agroquímica i les corporacions biotecnològiques. Fins juny de 1998, s’havien presentat 482 sol·licituds de patents que mencionaven al Bt. Aproximadament 95 d’aquestes es referien a plantes transgèniques. Els 10 sol·licitants principals acaparaven el 62% de les patents, amb
Tots els cultius sobre els que actualment s’utilitza Bt pot convertir-se, al manco teòricament, en plantes transgèniques. No satisfets amb cultius Bt tals com patata i blat de les Índies, la industria està desenvolupant també arbres fruiters amb Bt –entre ells pomeres i noguers- i fins i tot arbres per producció de fusta com eucaliptus i pins.
Avet, Alfals, Cotó*, Allegheny S, Vaccinium mirtillus, Arròs, Albergínia, Brócoli, Colza, Eucaliptus, Blat de les Índies*, Maní, Pomeres, Noguers, Patates*, Tabac, Tomàtiga, Raïm.
BACILLUS THURINGIENSIS I LES SEVES TOXINES COM A BIOPESTICIDES (resum)
Normalment, els cultius GM estan transformats amb l’ús d’un sòl gen que aprodueix una toxina, el mateix que és escollit entre una sèrie de toxines presents a la bactèria, amb la finalitat de controlar-ne una específicament, sovint una pesta, el gen de la toxina és una còpia sintètica del gen bacterial. La proteïna tòxica s’aferra a la membrana cel·lular en un lloc específic, on es formen porus que permeten a la cèl·lula prendre major quantitat d’aigua, cosa que fa que la cèl·lula exploti. Les toxines usades en els cultius transgènics són seleccionats de tal manera que encara que siguin nocius per a les cèl·lules de l’insecte, en els mamífers no ho siguin. Altres biopesticides bacterials si s’aferren a les cèl·lules de mamífers la toxicitat és destruïda per l’ambient àcid del tracte digestiu (que en els insectes és normalment alcalí).
Les espores de Bacillus thuringiensis són normalment aplicats als cultius com a biopesticides. Hi ha informes que assenyalen que aquestes espores produeixen al·lèrgies a treballadors rurals (Bernstein, I, Bernstein, J, Miller, M, Tiewzieva, S, Bernstein, D, Lummus,Z, Selgrade, M, Doerfler, D and Seligy, V "Immune responses in farm workers after exposure to Bacillus thuringiensis pesticides" 1999 Environ Health Perspect 107,575-82). Les espores es renten abans de sortir al mercat perquè no constitueixin una amenaça al consumidor. Les toxines als cultius GM són part de cada una de les cèl·lules de la planta, i no poden ser rentades abans del consum.
Psuedomonas flourescens és modificada genèticament amb els gens de les toxines Bt, i es ven com una forma encapsulada de la toxina Bt. Aquests productes són venuts per a produir productes orgànics, sense saber que es tracta de productes genèticament modificats.
Aquesta és una llista de
Es presenten estudis fets amb rates, on es trobà que hi ha una resposta al·lèrgica (IgE) associada amb Cry9 a la pols del blat de les Índies.
Considerant que milions d’animals de granja, i probablement molts humans, han estat alimentats amb productes de blat de les Índies contaminats amb blat de les Índies designat només per a consum humà, s’ha de fer públic qualsevol resultat trobat que evidencii la resposta IgE al blat de les Índies Cry9, i no s’ha de permetre que aquests resultats siguin enterrats per a protegir buròcrates o els interessos d’empreses transnacionals.
Finalment es presenta una llista de biopesticides aprovats per US EPA per a consum humà:
Proteïna de plata-pesticida
Aprovat per a ús dietètic
40 CFR Citation
Per a tots els productes agrícoles
180.1184
Per a tots els productes agrícoles
180.1184
Per a tots els productes agrícoles
180.1182
Per a tots els productes agrícoles
180.1185
Per a tots els productes agrícoles
180.1186
Per a tots els productes agrícoles
180.1183
Patata
180.1147
Per a tots els productes agrícoles cruus
180.1155
Per a tots els productes agrícoles
180.1173
blat de les Índies usat com a pinso, així com aliments per a animals de granja que produeixen carn, pollastres, llet o ous.
180.1192
Red por una América Latina Libre de Transgénicos
Casilla 17-15-246-C
Quito - Ecuador
Telfaxes: (593 2) 547516 / 527583
El gerd de la gerdera
·Inconsistència
El pas rabent de llebres sota els brucs,
el fruit de la gerdera
que guanya l’escalfor d’un cel prenyat de veus,
el teu cos abrandat com un soroll de barques
que s’obstina a conèixer
els sexes i les nits,
la solitud d’una àliga silent
que vola i vola, immensa,
aquest neguit d’emparentar-se amb tot
quan cada criatura, món o cosa
allunya el seu camí:
aquest és el desig, la inconsistència.
Lluís Calvo i Guardiola
(Saragossa, 27 maig 1963)
·
·Multnomah
Ens freturaven, ai, les primaveres
roja la sang dels gerds s'esmunyia pels dits
en la verda foscor dels camins de Multnomah.
Sota el llençol de l'aigua els colors sense límits,
el riure dels amants sota el llençol de l'aigua,
braços i mans, malucs, les natges poderoses,
el desig en les dents i les aixelles,
el borrissol secret, el bot del talp
sobre la pell humida, a frec de llavis
el món, els hemisferis, el temps sobre
les mans sota el llençol de l'aigua, el temps
redó sobre les mans, com una flor,
ulls, llengua, melic, tot el teu món, tan dolç, tan meu
i la flama infal·lible que encenia
una per una totes les estrelles.
Jaume Pérez Montaner
(L'Alfàs del Pi, 1938)
·
·Gerds
En les paraules veig una forma
fins i tot en el seu color
aromatitzades d’un desig
una atenció dispersa.
Les posaré de sobte en un plat
soper, ben fons,
on hi haurà gerds
ben vermells _de la mateixa grossària.
M’esperaré que te’ls mengis
asseguda davant teu mentre
escolto la seva olor
el soroll del cruixent.
M’empal•lidiré del moviment
envejant els teus llavis
tenyits del desig vermell
mirant el plat, buit,
soper, ben fons.
No tinc més colors.
Els vols prendre?
Friso pel seu tacte rugós
dolç i aspre al temps.
Rastres vermellosos resten
damunt el teu cos
d’on tastaré en alça
un sabor ple de gerds
sensualment intenciós.
Laura Dalmau
·
·Gerds amb ‘Sangue di Giuda’
Gerds (però també es pot fer amb d’altres fruits de bosc), vi negre dolç i suau, sucre. Deixar-ho a la nevera una hora. En aquest cas s’ha fet servir el vi ‘Sangue di Giuda dell'Oltrepò Pavese’ de la Llombardia.
Luigi Rosa
·
·· Fotos: · [ mwri ] · [ mwri ] · [ mwri ] · [ Luigi Rosa ] · [ Jeruzalem ] ·
·
Gerdera hermosa
·La de Fontargent
De Fontargent á Oriege
n'he baixada aquest matí
pe'l rost de Clota Florida
maduixetes á cullir.
Tot umplintne la cistella
un aurer ensopeguí,
un aurer que entre la sorra
triava granets d'or fi.
-Deu vos guard', gerdera hermosa.
-Deu vos guard', gallart fadrí;
prou vos daría maduixes
si'm donasseu d'or un bri.
-Prenèusel, gerdera hermosa;
per gerderes l'apleguí.-
Ell me'n donava una ambosta,
jo unes volves ne prenguí,
mes maduixes oferintli,
de les selves coral fi.
Mentres ell se les prenía
les maduixes cambihí,
cada gert era un carboncle,
cada maduixa un rubí.
Per ensenyárvosen mostra
la més vistosa encastí
en est anell de cinta ampla
que en dos se pot mitj-partir:
per anell de nuviatge
si'l voleu, vèusel aquí.
[Cant quint de 'Canigó': llegenda pirenaica del temps de la Reconquista]
Jacint Verdaguer i Santaló
(Folgueroles, 17 Maig 1845 - Vallvidrera, 10 Juny 1902)
·
·· fotos: · [ jumbledpile ] · [ simonjoan ] ·
·
De la gerdera el gerd
una rega a l'hort
Els gerds són un fruit flàccid, dolç i amb una acidesa agradable, d'una textura pilosa i una forma curiosa. No és estrany que la indústria doni la forma del gerd a les gominoles i els caramels més elegants i selectes. Els gerds són la fruita més saborosa del bosc; vet aquí que va ser domesticada per la fructicultura moderna i, com a planta ornamental i arbre fruiter eventual, pels planteristes.
Gerd
JordóSalvador Garcia-Arbós
· fotos: · [ fturmog ] · [ Donna's View ] · [ Hugh S McDonald ] ·
dijous, 25 d’octubre del 2007
Transgènics lliures?
Lliures de transgènics?
El Premi Nobel 2007.
Dos mesos després de l’entrega dels oscars, a maig d’enguany, Al Gore inaugura el Congrés de Biocombustibles a Argentina. (Per escoltar-lo s’havia de pagar una suma exorbitant de doblers, i ell mateix cobra per les seves xerrades mig milió de dòlars).
El premi de física fou per a un científic alemany i un altra francès per el seu treball en el desenvolupament de la nanotecnologia.
Irònicament, en el mateix país on s’entreguen els Nobel, a Suècia s’entrega també cada any el Premi Nobel Alternatiu o “Right Livelihood Award” –Enguany aquest premi fou entregat a una parella d’agricultors canadencs que han lliurat una lluita en contra dels transgènics i Monsanto, els esposos Schmeiser.
EL PREMI NOBEL I
L’objectiu dels Premis Nobel és premiar a persones que han fet investigacions importants, inventat tècniques o equipament revolucionari o hagin fet contribucions notables a la societat.
Tan mateix, en el camp de la medicina i fisiologia (igual que en altres camps), han donat suport a un tipus d’investigació científica que ha facilitat un major control per part de les empreses transnacionals dels processos productius.
En el cas de les ciències de la vida, al llarg dels anys el Nobel va premiar totes les innovacions científiques que conduïren al desenvolupament de la enginyeria genètica.
Entre ells tenim a James Watson i Francis Crack qui proposaren un model d’estructura de l’ADN que va donar naixement a la biologia molecular moderna.
Altres exemples, encara que no tots, inclouen a:
El 1968 Gobind Khorana va obtenir el premi per la seva contribució a elucidar el codi genètic; com els gens són traduïts en proteïnes i enzimes estructurals. Més tard el laboratori de Khorada va liderar la primera síntesi completa d’un gen a una cèl·lula viva, que va significar posar els fonaments de la industria biotecnològica.
David Baltimore va descobrir el 1970 la transcriptasa reversa, un enzim que catalitza la conversió d’ADN a ARN, cosa que facilità el treball de la enginyeria genètica, la base de la biotecnologia moderna. Va obtenir el Premi Nobel el 1975 per el seu descobriment. Més tard, va treballar amb vectors de retrovirus, que és el fonament de la teràpia gènica, i la “segona generació” biotecnològica.
El 1987 s’atorgà el premi a Susumu Tonegawa per el seu treball en l’estudi de les bases genètiques del sistema immunològic, que va ajudar als científics a controlar i manipular el sistema immunològic. Això va servir de base per a tota una gama de teràpies moltes de les quals es derivaren en biotecnologia.
El 1993 Phill Sharp guanyà aquest premi per els seus estudis sobre el funcionament i estructura bàsica dels gens i el rol de l’ARN a la síntesi de proteïnes. Aquests treballs significaren una passa molt important per la posterior “revolució biotecnològica” en desembullar la manera per la qual s’arregla i reprodueix l’ADN. Ell és a més co-fundador de Biogen Inc. Empresa biotecnològica amb base a Gland, Suïssa.
El 2001, el professor Hunt de l’Imperial Cancer Institute fou guardonat per els seus descobriments de reguladores “claves” en el cicle cel·lular.
En el 2007, els guanyadors foren Mario R. Capecchi, de
Alguns dels guardonats amb el Premi Nobel són promotors i defensors de la biotecnologia aplicada a l’agricultura. Tal vegada el més conegut i més utilitzat per la industria biotecnològica sigui Norman Borlaug, Premi Nobel de
En el 2005, un grup de científics redactaren una declaració per a donar suport a la agrobiotecnologia. Una llista especial fou la de guanyadors del Nobel, que estava formada per:
James Watson. P.N. Medicina y Fisiologia 1962
Timothy Hunt. P.N. Medicina y Fisiologia. 2001
Peter C. Doherty. P.N. Medicina y Fisiologia 1996
Paul D. Boyer. P.N. Química. 1997
Oscar Arias Sánchez. P.N. Pau. 1980
Paul Berg. P.N. Química. 1980
Phillip A. Sharp. P.N. Medicina y Fisiologia. 1993
Douglas D. Osheroff. P.N. Química. 1996
Marshall Nirenberg. P.N. Medicina y Fisiologia. 1968
Richard E. Smalley. P.N. Química
Edward Lewis. P.N. Medicina y Fisiologia. 2002
Sydney Brenner. P.N. Medicina y Fisiologia. 2002
Eric Wieschaus. P.N. Medicina y Fisiologia. 1995
Leon N. Cooper. P.N. Física. 1972
Edmond H. Fischer. P.N. Medicina y Fisiologia. 1992
George A. Olah. P.N. Química. 1994
Christian de Duve. P.N. Medicina y Fisiologia. 1974
Mario Molina. P.N. Química. 1995
Arthur Kornberg. P.N. Medicina y Fisiologia. 1959
Donald A. Glaser. P.N. Física. 1960
Roger Guillemin . P.N. Medicina y Fisiologia. 1977
Sheldon Glasgow. P.N. Física. 1979
Jean-Marie Lehn. P.N. Química. 1987
Richard J. Roberts. P.N. Medicina y Fisiologia. 1993
“Nosaltres, els membres de la comunitat científica les signatures dels quals es troben al final d’aquest document, creiem que les tècniques d’ADN recombinant constitueixen un mitjà poderós i segur per a la modificació d’organismes i que poden contribuir a l’augment de la qualitat de vida millorant l’agricultura, tractaments de salut, i el medi ambient.
La modificació responsable de gens de plantes no és res nou ni perillós. Moltes característiques, com són per exemple els de resistència a pestes i malalties, han estat introduïts a plantes agrícoles, ja sigui utilitzant mètodes de reproducció sexual o procediments de cultius de teixits, de manera rutinària. L’addicció d’un gen nou o diferent usant tècniques d’ADN recombinant a un organisme no ocasiona riscs nous ni riscs més elevats en comparació amb la modificació d’organismes mitjançant mètodes tradicionals. A més, comparat amb organismes modificats mitjançant mètodes tradicionals, la seguretat d’aquests productes ja a la venda està assegurada per els reglaments actuals, que tenen el propòsit d’assegurar la qualitat alimentària. Aquestes noves eines genètiques ofereixen més precisió i flexibilitat en la modificació de plantes agrícoles.
Cap producte alimentari existeix, ja sigui produït usant tècniques d’ADN recombinant o usant mètodes més tradicionals, sense tenir cap risc. Els riscs que puguin tenir productes alimentaris són una funció de les característiques biològiques d’aquests menjars i dels gens específics que hi hagin estat usats, i no dels procediments emprats en el seu desenvolupament. La nostra meta com a membres de la comunitat científica és assegurar que qualsevol menjar produït utilitzant ADN recombinant sigui tan segur com el menjar que ja és consumit, o més segur encara.
Els mètodes actuals de reglament i desenvolupament han funcionat be. Tècniques de ADN recombinant ja han estat usades per a desenvolupar plantes agrícoles benignes al medi ambient, amb característiques prevenen les pèrdues de rendiment i permeten a agricultors reduir l’ús de pesticides i herbicides sintètics. La pròxima generació de productes promet proporcionar al consumidor beneficis encara majors, com són els de nutrició, augmentant olis més sans, major contingut vitamínic, productes que es conserven millor, i millors medicaments.
L’ús prudent de la biotecnologia també pot ajudar a prevenir la degradació del medi ambient i ajudar a prevenir la fam i la pobresa en el tercer món, proporcionant més productivitat agrícola i més seguretat en nutricional. Científics en els centres d’agricultura internacionals, universitats, institucions de investigacions públiques i en molts altres llocs, ja estan provant productes dissenyats especialment per el seu ús en el tercer mon.
Expresam el nostre suport en quan a l’ús d’ADN recombinant com una eina potent per l’assoliment d’un sistema agrícola productiu i sostenible. Donam el suport a legisladors que usen principis científics apropiats per a regular productes produïts mitjançant ADN recombinant. També donam el suport a legisladors que basen les seves avaluacions sobre aquest productes en les característiques d’aquests, i no en els processos usats en el seu desenvolupament.”
EL PREMI NOBEL PER ELS RATOLINS TRANSGÈNICS
Els tres compartiran el milió i mig de dòlars que entrega aquesta nova versió del Premi Nobel de Medicina i Fisiologia, d’acord amb l’anunci d’ahir.
Segons l’Institut Karolinska, les troballes d’aquests científics “impregnaren” tots els camps de la medicina i varen tenir un enorme impacte en la comprensió del funcionament dels gens en diferents trastorns.
“Els seus experiments permeteren estandaritzar una metodologia que avui s’aplica massivament i que permet estudiar gens humans i fer models de malalties humanes a animals”, explica el doctor Marcelo Rubinstein, de l’Institut de Genètica i Biologia Molecular.”
Fa un poc més de vint anys, els treballs de Capecchi i Smithies assentaren les bases per a una tècnica genètica que utilitza la recombinació denominada “homòloga”, on un gen desitjat troba una seqüència de ADN idèntica o homòloga en el genoma de l’animal, i intercanvia llocs amb ella.
Evans va trobar el vehicle perquè aquestes modificacions s’expressassin a tot l’organisme: les cèl·lules mare embrionàries.
“Evans va descobrir que és possible generar un ratolí a partir de cèl·lules embrionàries manejades in vitro, en un tub d’assaig –diu Rubinstein-. Sembla un truc de màgia: és com si se’l desmembrés en les seves distintes cèl·lules, se les posés a la liquadora i se’l tornés a armar.”
La “recepta” d’Evans consistia bàsicament en obtenir cèl·lules embrionàries de ratolí, congelar-les, cultivar-les i llavors tornar a generar el ratolí. “Això permeté introduir-li mutacions i obtenir ratolins knock out [on un gen natiu és eliminat, en ser reemplaçat per un gen defectuós]- diu Rubinstein, que aplica aquesta tècnica des de 1991 i generà varis ratolins mutants-.
Capecchi i Smithies treballaren molt a la interfase entre el treball amb cèl·lules mare i amb l’ADN, i estandaritzaren mecanismes per a produir mutants. Fou, en el seu moment, un treball a les fronteres de la ciència, però des de que seqüenciaren el genoma humà i el del ratolí, l’ús d’aquestes tècniques esclatà i actualment és el mètode de rutina per estudiar qualsevol gen.
El Premi Nobel de Física el 2007 fou per el francès Albert Fert i l’alemany Peter Grunberg per el seu treball en nanotecnologia.
Ells descobriren independentment
La institució explicà en un comunicat que el guardó d’aquest any fou concedit per la tecnologia que s’empra per a llegir la informació de discs durs. “La nanotecnologia brinda caps lectors sensibles per a discs durs compactes”, anotà.
“Amb aquesta tecnologia que ha fet possible miniaturitzar radicalment discs durs en anys recents, es necessiten caps lectors sensibles per a poder llegir dades dels discs durs compactes usats a ordinadors portàtils (laptops) i en alguns reproductors de música, per exemple”, assenyalà
Va referir que el 1988, Albert Fert i Peter Grunberg descobriren independentment un efecte físic totalment nou:
“El més fascinant és que la investigació va tenir èxit comercial massiu passats tan sols deu anys. Normalment demora entre 20 i 30 anys”, va sostenir per la seva part Josepg Nordgren, un altra membre del comitè suec.
En franc contrast, el premi alternatiu fou donat als Schmeiser. Ells han protagonitzat des de fa més d’un lustre una batalla judicial contra la multinacional Monsanto, que s’ha convertit en un emblema en la lluita contra les patents modificades genèticament.
MONSANTO CONTRA ELS AGRICULTORS
Entrevista amb Percy Schmeiser Revista WORLD WATCH Nº15, Abril 2002
Schmeiser: O en el món. I per això persegueixen als agricultors a Dakota del Nord, en aquest cas per la soja, i els fan processos per aquestes mateixes raons. Les empreses de llavors transgèniques han dit, “A cap agricultor se li ha de permetre usar mai les seves pròpies llavors”. Aquesta és la base d’aquest plet. Hi ha en judici la llibertat dels agricultors. La llibertat per a poder usar les nostres pròpies llavors. Perquè si perdem aquesta llibertat i no lluitam per ella, haurem perdut el control sobre la totalitat de les labors agrícoles, convertint-nos simplement en servents de la terra. Jo tenc 70 anys d’edat. Estaria millor pescant amb els meus nets en lloc de lluitar contra una empresa multinacional. Sé contra qui estic, i sé que ells tenen immensos recursos, i per això esper poder continuar rebent l’ajuda de les persones, perquè, com m’han dit, aquest no és només el cas de Percy Schmeiser. És el judici de tots els agricultors del món, i es decideix si podran mantenir els seus drets i la llibertat de poder usar les seves pròpies llavors.
REFERENCIES
Nobel alternatiu premia compromís en la lluita per la pau i l’ecologisme. Organización Editorial Mexicana. 2 d’octubre de 2007. EFE. Veure aquí i aquí
Nora Bär.
RED POR UNA AMERICA LATINA LIBRE DE TRANSGENICOS
BOLETIN 259
Coordinació: Acción Ecológica
