Una figuera singular Afortunadament, en aquest món hi ha molta gent que sent passió per les coses més diverses. Tinc un amic que sent passió per les figueres. Tanta que n’ha arribat a sembrar sis o set centenars, la majoria de les quals són de varietats autòctones mallorquines (crec que prop de dues-centes varietats). L’home tresca i cerca per possessions, llocs, rotes i tanques, i en trobar figuera de característiques diferents de les tipificades convencionalment agafa una branca i dins el clot.
Perquè les figueres se sembren enterrant una branca dins un gran clot de manera que només en guaiti un pam amb un ull, el qual, quan la part enterrada posi arrels, creixerà i esdevindrà una bella figuera. Les figueres cultivades són arbres dioics, que vol dir que les flors o són només masculines o només femenines, i doncs per a reproduir-se calen dos individus de “sexe” diferent. I on són les flors de la figuera, diran alguns. Efectivament, no impacten a la vista en primavera com les d’altres plantes, senzillament perquè estan ben amagades dins la figa, que no és més que una inflorescència encapsulada —un siconi, tècnicament—, en què les nombroses floretes maduraran sense fecundació (partenocàrpia). Les flors de les figueres cultivades són femenines i, en principi, doncs, no hi ha reproducció, perquè de mascles —”figuers”— pràcticament no n’hi ha. Però de tant en tant alguna es reprodueix i apareix en qualsevol lloc una figuereta venturera, que farà unes figues diferents de qualsevol altra. Quan alguna d’aquestes figueres ha interessat hom les ha reproduïdes de la manera indicada més amunt i ha aparegut una nova varietat. I, evidentment, hom li ha posat un nom.
I aquí hi ha una qüestió interessant, del punt de vista lingüístic, que és la nomenclatura de les figueres. Les figueres mallorquines tenen un repertori de noms que ha donat feina abundant als investigadors de l’etimologia. El professor Joan Veny n’ha escrit un llibre. Alguns d’aquests noms no tenen encara un segle i altres apareixen documentats en el segle XIII (com la martinenca), en el XIV (com l’albacor) o en XIV (com la bordissot). Els noms de les figueres ens indiquen el seu origen, com la Bordissot (de Burjassot), l’alacantina —transformada en galantina—, la de la Roca (del Vallès?), de l’Empordà; altres ens remeten a una persona, potser el descobridor o propagador, com l’andreva, l’alenyana (del cognom Alenyà), la d’en Tià Penya, etc.; altres fan referència a les seves característiques, com la hivernenca, roja, porquenya, verdal, etc. Tot un món de paraules, aromes, colors i sabors.
La cosa és que el meu amic, aferrada a una caseta de foravila, va trobar una figuera que, segons ell, fa figues tot l’any. No és que en faci dos esplets, com les figueres flors, que són les més generoses que coneixíem, sinó que en fa cinc o sis. En els mesos d’hivern, l’arbre exhibiria un batalló de figues, enravenades de fred i lúgubrement soles damunt les braques nues de l’heroica figuera. Naturalment en va tallar una branca, que ara ja és una figuereta adolescent. Quan m’ho va contar —aquesta primavera—, vaig córrer a la figuera mare i vaig fer el mateix. Ara l’ullet ja ha crescut alguns pams i té unes bones fulles ben grosses, i això perquè enguany les figueres joves van un poc alises, que si no ja estaria per brancar. Després de descobrir la joia, el meu amic va veure’s impulsat, naturalment, a posar-li un nom, i, pres d’una inspiració sobtada, amb una rampellada resoluta li clavà el nom de suma y sigue, que va començar a rodar en boca del petit cercle d’amics. Entre aquests, i començant pel mateix creador del nom, ara hi ha un debat sobre si el bateig va ser massa precipitat i si no fóra millor de canviar aquest nom per una cosa més autòctona. No sé com acabarà la cosa, però hi ha la possibilitat que d’aquí a molts anys algú expliqui com va sortir el nom d’una figuera autòctona mallorquina dita ni més ni menys que suma y sigue.
excel.lent post un cop més.
ResponEliminaGràcies waipu joan, encara que ja veus que els comentaris no solen ser gaire nombrosos a aquest blog, això no vol dir que no siguin molt d'agrair per part nostre.
ResponEliminaUna abraçada.
Joan, quin poema en prosa o quina prosa poètica tan sensacional... De bones a primeres, les figues són una de les meves fruits més estimades, pel plaer curt en el temps de poder-ne menjar (fa com les cireres, eh?) D'altra banda, l'escrit m'ha donat un munt d'informació, que jo, com a mestra que sóc (va de veres) PENSO APROFITAR AMB LA TEVA LLICÈNCIA ! Espero que em permetis copiar la informació i, quan arribi setembre i a l'escola fem el nostre projecte dels arbres propers, la meva informació aportada al grup, serà aquesta, si em permets, evidentment citant el seu autor i origen. MOLT MOLT BONIC. ÀNIMS!
ResponEliminaAixò és terra lliure hi pots plantar o recollir la llavor que vulguis ...(amb tal que no sigui transgènica)...
ResponEliminaL'article com has pogut comprovar és del mestre Gabriel Bibiloni.
Salut!
Una consulta per als experts d'aquest bloc (o dues). Jo sóc de Manresa, i per tant molt més de ciutat que de pagès. però per via familiar m'ha arribat la coneixença del nom d'unes poques varietats. Als horts dels afores més que res hi ha plantat coll de dama blanca i negra (que moltes vegades no val gran cosa). Però en finques de secà més allunyades es fan unes figues més rodonetes, menudes, molt dolces i de pell prima que te la pots menjar, que a casa meva en diuen "argeligues". He arribat a la conclusió que pot ser una deformació d'"argelines". N'heu sentit a parlar?
ResponEliminaLa segona consulta: Un parent meu té una figuera coll de dama a la qual tinc lliure accés però té la pega que les figues s'agregen molt fàcilment perquè sembla que les pica un mosquit. Coneixeu un mètode preventiu?