Vall de Núria, un dels llocs muntanyencs més turístics de Catalunya, és també plena de gent a ple estiu. El que més m'ha sorprès de Núria ha estat segurament la gestió estratègia adaptada a aquest indret, a diferència de moltes altres estacions d'esqui, la Vall de Núria no només és estació d'esqui. Segurament deu ser per proximitat a Barcelona, per fàcil accessibilitat, per l'entorn... però també per la múltitud de recursos lúdics (les canoes del llac, passeig amb caball, mini-granjes...) i culturals (Exposicions, història, santuari...) pensats a més, per a totes les edats.
Una de les característiques de l'estació és que a l'hivern és de les estacions amb menys esquiadors però durant tot l'any conserva un bon nombre de turistes, mentre que a la majoria d'estacions únicament hi ha freqüentació a l'hivern.
La passejada comença, si es vol, a Queralbs però També a Ribes de Freser. Començava a Queralbs, poble bonic que ha sabut mantenir un estil arquitectònic típic dels Pirineus, amb denotada presència de segones residències de propietaris provinents d'altres llocs més massificats, però també amb taques de cases semi-abandonades (segurament vestigis d'activitat rural), no obstant això, es poden observar alguns prats i pastos que romanen força verds tot l'any.
A part d'aquests, també es poden veure continuament exemplars d'avellaners, que arriben a altituds sorprenents. L'abundant presència de falgueres és un indici de les altes precipitacions que hi ha a la zona (d'uns 1200 mm/any).
Durant el camí es començen a intuïr les formacions geològiques formades per roques calcàries i esquistos (una mena de pissarres) que adquireixen verticalitat total com per exemple la paret de la dent d'en Rossell. La presència de salts d'aigua es fa notar podent així veure el riu d'aprop a mitg camí (i durant tot el que queda de camí) , que es travessa per un pont (pont del Cremall)per passar a l'altre banda del riu.
A mesura que augmentem d'altitud, el bosc es converteix típicament alpí i amb una estructura més adevesada sobretot formada per individus de pi negre amb estrats herbacis format més aviat per gramínies però sobretot amb moltes flors típicament alpines o de l'estat subalpí, bons exemples dels quals són la herba tora o tora blava, que probablement és la que més vaig veure i altres com per exemple la que forma part del símbol de la Vall, la consolta groga o marcòlic groc que per desgràcia no vaig poder apreciar. També hi és molt comuna la pastorella en la majoria dels prats i ja més escassa, l'aster alpí. La sort també em va permetre trobar una excepcional orquídia, el nom comú no m'el sé, però el científic és Dactylorhiza maculata. Desitjant que ningú se li ocorregués agafar-la i durant un bon tros, anava trobant clavellines de pastor, força abundants als trams més elevats del camí.
La fauna també hi és abundant però no vaig observar-ne massa, segurament per tractar-se d'una zona força freqüentada.
Dactylorhiza maculata
Clavellines de pastor.
Ja més amunt vaig poder veure dos individus d'izards però tornant pel mateix camí ja no hi eren, sinó dues persones que s'havien desviat del camí segurament per veure'ls d'aprop, els izards, lògicament es van espantar i van marxar.
Izard atent
És també destacable la abundant presència de tarteres a la zona inclús amb vegetació que ha pogut colonitzar aquestes zones. L'abundància de salts a la zona enriqueix enormement el paisatge i ens podem trobar salts com el Salt del sastre, la balma de Sant Pere... i el camí finalitza amb l'arribada a la Creu d'en Riba, on llavors es pot accedir al llac i al santuari de Núria.
Crec que es tracta del Salt del sastre
Imatge a uns 2000 m.
Una de les característiques de l'estació és que a l'hivern és de les estacions amb menys esquiadors però durant tot l'any conserva un bon nombre de turistes, mentre que a la majoria d'estacions únicament hi ha freqüentació a l'hivern.
La passejada comença, si es vol, a Queralbs però També a Ribes de Freser. Començava a Queralbs, poble bonic que ha sabut mantenir un estil arquitectònic típic dels Pirineus, amb denotada presència de segones residències de propietaris provinents d'altres llocs més massificats, però també amb taques de cases semi-abandonades (segurament vestigis d'activitat rural), no obstant això, es poden observar alguns prats i pastos que romanen força verds tot l'any.
En qüestió de 5 minuts hom s'endinsa dins el boscos mixtes en general molt joves, símptoma de recents canvis en l'ús del sòl (molt probablement pastures). La presència d'estrat arbustiu és també molt significativa, sobretot de boix, que pot tenir caràcter tant heliòfil com d'ombra. acompanyat amb aquest també hi ha la gòdua, papilionàcia que pot arribar a confondre's amb alguns exemplars de Genista. L'estrat arbori varia molt al llarg del camí, al principi és força comú trobar-se exemplars de Pi roig, Pinassa i roure de fulla ample, però també sorprèn la gran quantitat de vegetació típica de zones de ríbera que formen exemplars de salzes i bedolls o el fréixer de fulla ample (més escàs) i si es té sort, també es pot observar gatsaule (o almenys ho semblava) i el Vern.
Paisatge a l'inici.
Paisatge a l'inici. A part d'aquests, també es poden veure continuament exemplars d'avellaners, que arriben a altituds sorprenents. L'abundant presència de falgueres és un indici de les altes precipitacions que hi ha a la zona (d'uns 1200 mm/any).
Durant el camí es començen a intuïr les formacions geològiques formades per roques calcàries i esquistos (una mena de pissarres) que adquireixen verticalitat total com per exemple la paret de la dent d'en Rossell. La presència de salts d'aigua es fa notar podent així veure el riu d'aprop a mitg camí (i durant tot el que queda de camí) , que es travessa per un pont (pont del Cremall)per passar a l'altre banda del riu.
A mesura que augmentem d'altitud, el bosc es converteix típicament alpí i amb una estructura més adevesada sobretot formada per individus de pi negre amb estrats herbacis format més aviat per gramínies però sobretot amb moltes flors típicament alpines o de l'estat subalpí, bons exemples dels quals són la herba tora o tora blava, que probablement és la que més vaig veure i altres com per exemple la que forma part del símbol de la Vall, la consolta groga o marcòlic groc que per desgràcia no vaig poder apreciar. També hi és molt comuna la pastorella en la majoria dels prats i ja més escassa, l'aster alpí. La sort també em va permetre trobar una excepcional orquídia, el nom comú no m'el sé, però el científic és Dactylorhiza maculata. Desitjant que ningú se li ocorregués agafar-la i durant un bon tros, anava trobant clavellines de pastor, força abundants als trams més elevats del camí.
La fauna també hi és abundant però no vaig observar-ne massa, segurament per tractar-se d'una zona força freqüentada.
Dactylorhiza maculata
Clavellines de pastor. Ja més amunt vaig poder veure dos individus d'izards però tornant pel mateix camí ja no hi eren, sinó dues persones que s'havien desviat del camí segurament per veure'ls d'aprop, els izards, lògicament es van espantar i van marxar.
Izard atentÉs també destacable la abundant presència de tarteres a la zona inclús amb vegetació que ha pogut colonitzar aquestes zones. L'abundància de salts a la zona enriqueix enormement el paisatge i ens podem trobar salts com el Salt del sastre, la balma de Sant Pere... i el camí finalitza amb l'arribada a la Creu d'en Riba, on llavors es pot accedir al llac i al santuari de Núria.
Crec que es tracta del Salt del sastre
Imatge a uns 2000 m.
Cal recordar que entre Queralbs i Núria no hi cap roca calcària. La Dent d'en Rossell, les Roques de Tot lo Món,l'Agulla del Gendarme,l'Agulla dels Arbrets... són formacions de gneis, la roca típica de la Vall.
ResponEliminaPel que fa a la presència de pinassa no serà un lapsus i volies dir pi negre ?
merci "Anònim" pel comentari.
ResponEliminaRespecte a la dent d'en Rossell em va semblar observar que estava formada per esquistos (molt semblants als gneis no?), calcàries em va semblar veure'n mirant cap a la dreta i a l'inici(pujant pel camí) però si ho saps millor tu em deuria colar.
Respecte a la pinassa, et volia donar la raó però m'hi he parat a pensar. Podria ser que n'hi haguéssin per Queralbs (sense formar grans masses es clar). La forma pyrenaica arriba fins a més de 1300 metres i suporta temperatures mitjanes mínimes de 0ºC, amb precipitacions de fins i tot 1000 mm, és per això que arriba fins al pis bioclimàtic montà (pis bioclimàtic de Queralbs).... dubto que el confongués amb el Pi negre perquè aquest creix a partir de 1600 metres i Queralbs és a 1200, amb el pi roig tampoc perquè no crec que confongui un rajolet amb una pinassa. Si les dades són equivocades digam-ho.
La pròxima vegada ho tindré en compte i ho corroboraré. El que si és veritat és que la Pinassa (si hi era) hi era molt poc, hauria d'haver puntualitzat ".. en cert moment i a l'inici del camí, observava algún individu.."