El vell i enorme ginjoler

Un ginjoler de Sant Gervasi

El barri de Sant Gervasi ara té una fesomia presumida i confortable. Carrers poc amples amb edificis moderns, enjardinats, amb frondositat agradable, travessats de tant en tant per estridents avingudes de trànsit fumejant. Carrers buits, sense botigues. De tant en tant, una criada filipina acompassa lentament el trajecte vacil·lant d’un ancià vestit amb americana d’alpaca. De tant en tant, una dona bronzejada arriba amb el BMW, surt del pàrking portant a la mà bosses de Gonzalo Comella i deixa en l’aire un rastre de perfum que el porter llatinoamericà inspira tot aclucant els ulls.

A principis del segle XX Sant Gervasi hi havia, sí, mansions aristocràtiques com la que centra la novel·la “Mirall trencat”. Però també cases molt més petites, amb taques d’humitat, aixetes que degotaven sempre i jardinets amb roses i tarongers bords. Així es la casa on viu l’Àngela, la primera protagonista de Rodoreda, a qui un oncle-avi, que “llegia Llull en havent sopat” va rebatejar: “Jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic”. Aloma ha de caminar una mica abans de poder agafar el tramvia de Muntaner. “Anava carrer avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi”.

Tot olorant la terra molla, potser Aloma passava pel petit carrer d’Arimon on ara estan enderrocant una d’aquestes cases sense estil. Les galeries de la casa donen al jardinet que una paret de pedra i ciment, molt gastada, aïlla del carrer, coronada per una senzilla reixa de ferro rovellat. Per damunt de la reixa, emergeixen les poderoses branques d’un vell ginjoler que potser Rodoreda va conèixer. Llegeixo que l’entranyable caseta és a punt de ser enderrocada i que uns 300 veïns de la zona, entre ells els pares del flamant alcalde Hereu, reclamen la salvació del vell i enorme ginjoler i dels altres arbres del jardí. L’ajuntament ha taxat aquests arbres en 20.486 €, un preu que pot semblar alt, però que és irrisori per als constructors que alçaran uns quants pisos de nou ric, segurament d’aquesta arquitectura d’ara, estrictament geomètrica: un trist prisma rectangular. Els veïns es conformen a salvar els arbres, que l’ajuntament diu que col·locarà en algun lloc, però temen que al constructor li sigui més còmode tallar-los i perdre la fiança (ja la carregarà al preu dels pisos nous). Una veïna lamenta que les fulles del ginjoler i les amables galeries aguantades amb senzilles columnes de ferro i protegides amb persianes de fusta verda no tinguin cap importància. Salvem, diu ella, uns quants edificis artístics per als turistes, i perdem milers d’edificis que van alçar els mestres d’obra anònims en segles passats. A ella li dol. No hi vivia, però de petita trepitjava les fulles anant a col·legi.Al meu carrer no hi havia arbres, però sí casetes d’aquelles del temps de Macià: la caseta i l’hortet. No tenen estil, només un petit detall modernista sobre la porta. Les deixen arruïnar i les enderroquen. Presumides i avorrides alçades escombren una a una les humils construccions menestrals. Quin abús de llenguatge, en el nostre temps! Ens passem el dia parlant de memòria històrica però esborrem la modesta arquitectura dels besavis sense ni parar-hi esment. Restaurem els centres antics, reconvertits en parcs temàtics, buscant artificiosos i llepats efectes decoratius. Però, a la resta de la ciutat, l’apetit dels constructors avança sense aturador, davant la impotència o l’alegria dels alcaldes. Avancen els nous bàrbars del ciment. No deixen res per verd.

Antoni Puigverd

· Il·lustració: Salvem el Ginjoler. Acrílic de la pintora Totxi LH. ·

·