El til·ler, en alemany: “Linde”

Els arbres d’Alaró.

El til·ler

(Tilia platyphyllos i Tilia cordata)

El til·ler és, a les nostres terres més meridionals, un arbre poc conegut. És apreciat, sí, per la seva ombra i les seves flors, però no és abundant com a les places i carrers del nord de la Península Ibèrica i d’Europa. A Mallorca, per exemple el trobam als llocs més inesperats, vull dir que han estat plantats aquí i allà, normalment vora fonts o entrades i clastres de possessions. Les seves flors, de dolça olor, són molt apreciades per a fer infusions. Les fonts consultades més o menys coincideixen en el que diu Francesc Bonafè a la seva Flora de Mallorca: "la infusió de flors, 20 grams per 1 litre d’aigua, és ben útil per combatre els constipats, rodaments de cap, convulsions i atacs de nervis. La bullidura administrada en forma de lavativa talla les diarrees difícils". Sembla que també es pot emprar en cosmètica, afavoridora de la salut de la pell i el cabell. Per pròpia experiència recomano anar alerta a l’esqueix de les branques del til·ler a l’hora de recollir la flor, em sembla que són molt trencadisses.

Existeix un gran nombre d’espècies, subespècies, híbrids i cultivars del til·ler, si bé a casa nostra els més comuns són el til·ler de fulla gran (Tilia platyphyllos), el de fulla petita (Tilia cordata) i també he vist qualque vegada el platejat (Tilia tomentosa) amb les fulles de color verd fosc i platejades al revers. No sé si existeix cap territori del nord del Principat de Catalunya on el til·ler de fulla petita o fins i tot de fulla gran hi pugui ser natiu. En tot cas els til·lers en general són autòctons de l’hemisferi nord, distribuint-se arreu d’Àsia, Europa i l’orient d’Amèrica del Nord. El til·ler de fulla gran és natiu de bona part d’Europa, incloent-hi el sud de Gran Bretanya i sud-oest de Suècia per el nord i oest d’Ucraïna per l’est.

El de fulla petita assoleix un àmbit molt extens que inclou tota Europa i bona part de Rússia, des de Espanya fins a Sibèria i des de Escandinàvia a Crimea i el Càucas. A Anglaterra està considerat com una part de la cultura rural i un indicador de boscos antics. Sembla que des de la prehistòria s’han utilitzades tires de la seva escorça per a fer eines entrunyellades diverses. Per això es podava la capçada i a la vegada el tronc brostava noves tanyades, de tal manera que la soca de l’arbre va tornant cada vegada més gruixada i antiga. Al llibre sobre els arbres d’Europa de John White i David More es parla de l’existència de troncs de setze metres de diàmetre i de potser més de dos mil anys d’edat, fins i tot tan antics com de l’època de la recolonització d’aquesta espècie a Europa després de la darrera edat del gel, fa 6.500 anys.

A les grans ciutats europees el til·ler és molt comú. És un arbre que pot assolir alçades de més de 30 metres d’alçada i soques que poden superar el metre de diàmetre. Són arbres caducifolis, aquestes en caure formen un humus de bona qualitat. La fusta del til·ler és resistent, ferma, flexible però poc elàstica i en tall longitudinal presenta esquerdes fines. Sembla ser que abans de la fabricació de les eines de metall per a tractar la fusta, la d’aquest arbre en esser blana, feia bon treballar. No és indicada per a material de construcció però sí per a fer juguetes, caixes, envasos o cofres. El fet que molts mestres de l’edat mitjana tallessin imatges de Jesús, Maries o Apòstols va fer que se li donés el nom de “Lignum sacrum”.

El llibre “Àrboles y arbustos” de Jean-Denis Godet, que en Jeroni Murtó d’Artà em va regalar fa anys, fa una referència important a la importància que el til·ler va tenir en els pobles sedentaris del nord d’Europa, fins al punt que es veu reflectida en els llinatges i a curioses històries: "Així, per exemple, les tres famílies sueques de Linnaeus (= Linneo), Lindelius i Tiliander, deuen el seu nom al gran til·ler de tres troncs que creixia a Jonsboda Lindegard, a la regió de finveden. Quan la família Lindelius es va extingí, es va assecar un dels troncs. Després de la mort de la filla del famós botànic C. von Linné (Linneo, 1707 – 1778), el segon tronc va deixar de treure fulles. Quan va morir l’últim representant de la família Tilander, també va arribar el final de la vida de l’arbre. Els troncs secs segueixen gaudint avui de gran estima.

Per els germànics, el til·ler estava dedicat a Freya, deesa de l’amor, que era també el símbol de la fertilitat, la bondat, l’instint maternal, la cordialitat i la vida eterna. Baix un til·ler, els germànics es reunien per a les seves deliberacions i judicis. Els arbres plantats als turons eren visibles des de lluny i se’ls considerava símbols de llibertat. El qui s’acollia baix la seva copa no podia ser apressat ni jutjat. (Devien esperar a que la necessitat de menjar o beure el fes sortir fora de l’empara de la capçada del til·ler). Sovint es plantava un til·ler en el centre del llogaret com a lloc de descans i reflexió. Baix l’arbre hi jugaven els infants, es reunia la joventut amb ganes de ballar i també als majors els agradava reunir-se baix el seu sòtil protector per a parlar els capvespres de festa. Noces, juntes i festes de tot tipus es celebraven amb preferència baix el til·ler.

Davant nombrosos monestirs i llocs de peregrinatge hi ha til·lers. A la cançó dels Nibelungs es relata, entre altres coses, com la fulla d’un til·ler es converteix en destí per a l’heroi Sigfrid. A Europa central existeix una gran relació entre aquesta espècie i l’home, havent donat peu a multitud de llegendes i creences. El fet es reflecteix també en el gran nombre de localitats on en el seu nom apareix d’una o altra forma la paraula alemanya “Linde”, que significa til·ler.”

Hi ha referències no gens clares de relacionar el til·ler amb la mort. L’amic Rafel Mas parla per exemple de Son Tril·lo topònim que pensa pugui estar relacionat amb el til·lo o til·ler, la zona on es troba ubicat el cementeri de Palma: “quan algú es moria es deia que "se l'enduen a son Tril.lo", se l'enduen a enterrar”.

També una col·laboradora ocasional del blog d’amics arbres ens feia el següent comentari: “He llegit part d’aquest article i m’he mirat per sobre els altres que heu penjat al bloc. Però profana que sóc en la matèria, us hauria de fer una pregunta: El Tell -Til•ler- sol aparèixer com a sinònim de la mort. Vaig llegir un article a l’Avui fa temps i l’anomenava com a sinònim dels Progoms antijueus centre-europeus "fum de til•lers" en referència als avalots. En el meravellós cicle "El viatge d'Hivern" de Franz Schubert, apareix altra vegada el Tell "a l’ombra d’un tell vindré a reposar", en el qual se sol dir que fa referència a la mort i, finalment, en un dels poemes del poeta Màrius Torres: "paradís promès", apareixen juntament amb altres arbres:Til·ler, palmera i xiprer: la palmera és el símbol del sofriment i el xiprer, és l’arbre que trobem als cementiris. Què me’n podeu dir del Til·ler, doncs?”

Aplecs sobre els til·lers

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 7 de febrer de 2007

· Els Arbres d’Alaró ·
~