El paisatge amenaçat

SOS paisatge

Les persones necessitem vincular-nos amb el nostre entorn més immediat, però aquesta necessitat no és un producte de consum que generi beneficis econòmics. Potser és per això que l'element que fa possible aquesta vinculació, i que no és altre que el paisatge, està en perill constant de desaparició. El paisatge d'una ciutat el configuren el patrimoni arquitectònic i el patrimoni vegetal, a més de les persones que hi viuen.
A Barcelona, el paisatge viu constantment amenaçat. El meu entorn més immediat, el del meu carrer, el conformaven les robínies, arbres característics del Guinardó des dels orígens de la seva urbanització i que en els últims anys han estat arrencades sense contemplacions a partir de raonaments mancats de raó.
També era el meu paisatge la muntanya de Montjuïc, els jardins de Miramar dissenyats per Forestier, jardins a una part dels quals ja no puc accedir perquè formen part del recinte privat d'un hotel de luxe; jardins profundament transformats i que encara viuran un moment més tràgic quan a la zona del Belvedere s'hi construeixi un restaurant que alterarà, encara més, aquest indret.

· Jardi de Miranar, privatitzat ·

També formen part del meu paisatge desenes d'alzines centenàries i de pins i altres espècies arrelades al cim del Tibidabo, condemnades a desaparèixer del seu lloc al món per deixar pas a una muntanya russa. Projectes urbanístics en marxa, projectes d'imminent execució, tenen massa sovint una característica comuna: la manca de respecte pel paisatge. Tant és si parlem d'una masia a Horta, com d'un conjunt industrial al Poblenou, com d'uns jardins històrics o d'una colla d'arbres sense història, però plens de vida.

Etimològicament, respectar vol dir tornar a mirar, mirar atentament, mirar amb atenció, i aquest és un exercici que hem d'assumir com una responsabilitat. Si som indiferents a allò que ens envolta, mai no percebrem la seva bellesa, tampoc no arribarem a entendre com la seva existència té a veure amb el nostre benestar, i per descomptat, tampoc podrem reaccionar quan el perill sigui imminent i ja sigui massa tard per fer res. Potser no ens adonem que, de la manca de respecte per l'entorn, se'n deriva una manca de respecte encara més angoixant: la que té a veure amb els éssers humans.

Miracle Tous. Barcelona.

El Punt del 11.02.2007

· Carta Publicada a El Lector Escriu de El Punt del 11.02.2007 ·

*