Natures mortes
Vaig «heretar» de cal meu padrí patern quatre làmines envasades que estaven penjades dins el menjador de ca seva. Natures mortes amb una pàtina aferrada, trista i marronenca, de suportar neteges intempestives i el baf de sopes i bullits. De nin sempre les mirava -en aquelles llargues estones en què els adults xerraven i els nins d'abans havíem de creure, seure i callar-. I un servidoret mirava molt i escoltava poc. El meu padrí era qui parlava més, un home alt, amb ulleres rodones, Climent de nom. Hi havia també un quadre amb tots els seus fills, deu, dels quals dos havien estat Climents, això volia dir que abans del meu pare, que feia el seu nom, dos dels seus germans amb el mateix patronímic havien mort, un molt jove i l'altre d'uns deu anys. Devia voler aquell bon home un Climent a la família, fins que va surar mon pare. Va ser temps després quan vaig saber de qui eren les fotografies envasades d'aquells dos nins damunt el bufet de l'entrada.
Tornem, però a les làmines amb les natures mortes. Era d'ús habitual a Mallorca endiumenjar la casa amb imatges, moltes d'elles suïsses o alemanyes amb paisatges, que per aquest motiu de procedència dels impressors, eren alpins o centreeuropeus, o amb fruites i caça. Devien ser originàries, les nostres, de quan els padrins es casaren a finals del segle XIX. A dues d'elles hi ha fruites i a dues més aviram i conills o llebres. Les dues de fruita ara són dins la cuina de ca meva a Sant Joan, amb un interrogant irresolt.
Les cuines, sobretot ara per Nadal, amb la foganya a prop, són llocs de reunió i de trobada, de fabricació de menjars i de llargues vetllades. A una de les làmines hi ha fruita de tardor: un codony, cinc magranes -badades perquè es puguin veure els seus grans-, dues nesples, una lletuga i un «pitxé» d'aigua; a l'altra, de l'estiu: vuit melicotons, dues peres dins un plat, una branca de cirerer carregada de fruits i fulles i una fruita que no he sabut mai què era. Pareix com un ametló grossot, verd, amb un poc més de morro. A tothom que ha vengut a ca nostra li he demanat: «saps què és?». «No, no i no...». Fins que un dia, el meu cosí Climent, el fotògraf -al cel de les imatges sia- que solia comparèixer sempre a fer torró per aquestes dates em diu: «això és una selloviana». Idò, això. «Sé on n'hi ha una», es referia a l'arbre, «i te'n duré perquè les vegis». Es va morir i no vaig poder seguir el rastre de les «sellovianes» (?).
Avui, a punt de començar les jornades nadalenques he reparat un altre pic amb les natures mortes i amb la «selloviana». Ni sé exactament com se deu escriure i la cerca per Internet no ha estat massa fruitosa (i perdonin l'adjectiu). Han aparegut, entre altres, l'arbust amb la flor que aquí anomenam «bandera d'espanya»; uns fesols sud-americans i una «guayaba» verda, que és el que més s'hi assembla, una fruita corrent a Amèrica; tots ells amb el nom científic de la seva espècie «selloviana» o «sellowiana». Per aquest motiu, he decidit explorar per la via de la signatura de les làmines: G. Falchetti. Ha resultat ser Giuseppe Falchetti (1843 - 1918), un pintor italià, fill il·lustre del seu poble, Caluso, província de Torí, de la regió del Piamonte al nord d'Itàlia, «mestre insuperable de les natures mortes» diu el web del seu municipi. He trobat, també, uns dibuixos seus de l'«Erbaluce di Caluso», una casta de vinya, a unes contrades que donen també el Barolo i l'Asti (aquest, un moscatell amb la variant «spumanti» molt aconsellable). He resseguit imatges dels seus quadres exuberants de fruites, alguns paisatges del Piamonte i de la Vall d'Aosta, però a cap d'ells he trobat rastre de la «selloviana», el fruit desconegut de la làmina il·lustrada de la meva cuina. M'he posat messions amb mi mateix de quant em torbaria a contestar la qüestió. Ho continuaré demanant a la gent que véngui aquest Nadal de visita. Si els he de ser franc, no fris massa de resoldre el meu enigma, petit i casolà..
·
Bonitas láminas, parecen acuarelas. Saludos
ResponEliminaEs podria tractar d'un arbre de fulla persistent que s'anomena Guayaba del brasil. Feijoa sellowiana (actualment es coneix per Acca sellowiana ). És de la família de les mirtàcies,el seu fruit és molt aromàtic i aquí prospera bé.
ResponElimina