La criatura i el caos

Ecologisme i crisis ecològica a la llum del pensament tradicional

L’home ho envaeix tot, ho contamina tot i, com que no és portador de cap misteri i, encara menys, de veritat alguna, ofereix als seus semblants naturals no un regal de pau sagrada, no un pacte de quietud virginal, no un servei compartit de lectura de signes còmics i metacòsmics; només pot oferir lleis, polítiques ambientals, solucions tecnològiques, projectes democràtics i... bones intencions. L’home actual es tuteja amb una ameba, es mesura amb un primat, es veu a sí mateix com una criatura que a la fí comença a entendre’s amb els veïns. No hi ha jerarquies, ningú ocupa un tro, només existeixen interrrelacions, cooperació i competència. Aquesta visió horitzontal i antijeràrquica és pròpia d’un món en descomposició; en negar els pilars, qualsevol edifici es desmembra; en parlar d’igualtat amb qualsevol criatura, aquest diàleg –que s’anomena ciència- descendeix perillosament cap a allò estèril o a allò sentimental, i aquesta dubtosa ètica de la humilitat connatural fa de l’animal una criatura encunyada o subjecta, i de l’home un animal sense missió. Poc a poc totes aquestes forces es conjuguen perquè aquest edifici anomenat cosmos es desmembri, i això ho veiem al voltant nostre, no només en la societat, en la convivència, sinó també a la natura. Per això assenyalàvem que, paradoxalment, és la modernitat la deconstructora més eficaç d’allò natural, i al mateix temps la creadora de tot tipus d’afirmacions bondadoses i benintencionades. Doncs be, si l’ecologisme pensa que amb aquestes premisses pot i ha de contenir la crisi, nosaltres afirmam que aquestes premisses són agents al servei del caos. L’ecologisme no és un fre al desastre, sinó un actualitzador del mateix, i ho és en gran mesura des del llenguatge, i també des de la intoxicació sentimental i la crispació social. Assenyalem que per a nosaltres el llenguatge és la gran arma secreta que està en el centre de tota contesa. No percebem per tant una autèntica renovació en el discurs ecològic; prova d’això és que ja tot el món és “ecològic”, tot govern té el seu Ministeri ecològic, tota empresa està per el desenvolupament sostenible, i les organitzacions ecologistes oscil·len entre postulats nihilistes o regateigs quantitatius sobre cànons, percentatges i hectàrees de conservació.

Insistim una vegada més, a costa de ser reiteratius: el món ja no es divideix en espoliadors i conservadors, tots ells, en definitiva, beuen de les mateixes fonts del llenguatge, aquelles que es desviaren del seu curs sobrenatural, és a dir, sagrat.

En aquesta petita indagació en el llenguatge comú de l’ecologia, ens aturarem en dues de les seves afirmacions incontestades: 1) l’home com a criatura psicosomàtica i 2) la natura com organisme comunitari. Ja avançàvem que no pretenem refutar aquestes afirmacions, sinó assenyalar les seves limitacions i les derivacions que generen en la ment dels nostres contemporanis.

L’home és definit com un primat barbamec; és al cim de la cadena tròfica gràcies al atzar, i la combinació de l’atzar (variacions genètiques aleatòries), el medi, l’adaptació i unes lleis d’una creativitat inesgotable, fan la resta. Per els biòlegs aquesta creativitat és ascendent; en canvi, els físics posen tota la creació en un descens entròpìc, per tant cap a l’esgotament. Ressaltem, ara que tenim ocasió, com les ciències es posen d’acord en aspectes molt generals, però en els seus fraseigs particulars van deixant incògnites i contradiccions. Hom aixeca la vista de les seves teoritzacions i el que veu és un quadre fragmentat, recreat amb pinzellades particulars. Així, de qualque experiment de laboratori s’extreuen conclusions existencials i epistemologies (...).

Dionisio Romero

La Natura i l’Esperit
Varis autors
Editorial Olañeta.
251 pag. 2006.