Com una pregària quieta

Xiprers

Fins fa cinc o sis decennis, la gent d'aquest país tenia una imatge fossilitzada del paisatge. El paisatge només canviava en funció de les estacions. Els altres canvis, en forma de rotes, per exemple, s'esdevenien molt a poc a poc, s'anaven assimilant com si es tractàs d'una acció previsible de la naturalesa amb la col·laboració de les persones. Una vegada més o menys conclòs l'establit, amb les transformacions paisatgístiques a què donà lloc -posà ordre en el paisatge, el parcel·là i l'omplí del que Unamuno veuria com exèrcits d'ametllers i figueres en formació-, el paisatge s'estabilitzà durant més d'un segle, i el de l'interior encara més, fins al punt que, estructuralment, continua sent el mateix. Què hi ha canviat? Des del punt de vista de servidor, i sense reparar en les ocupacions urbanístiques de terrenys agrícoles, s'ha degradat per mor de les construccions, granges, casetes d'eines, corrals, noves tanques, en què han intervengut abusivament el bloquet sense aixubar i la uralita, tot plegat amb el reciclatge de caravanes, somiers per fer barreres, etc. Aquell bon gust dels antics per intervenir en el camp -casetes, colls de pou, tancats, barreres, etc.- s'ha perdut. En aquest sentit, diríem que el camp és en procés de suburbialització. Però el canvi realment decisiu en la fesomia del paisatge mallorquí ha vengut de la mà d'un arbre, el xiprer, que, juntament amb la tuia, s'ha emprat per fer paravents, bardisses protectores dels tarongerars, molts dels quals s'han abandonat posteriorment, com aviat veurem abandonats molts d'olivars i vinyes. Quan servidor era al·lot, el xiprer era un arbre solitari, cementerial, un arbre simbòlic, com una pregària quieta. Les ànimes dels difunts s'aferraven a les arrels d'aquest arbre i s'empujaven al cel per la saba, la soca i les fulles. També el vèieu en jardins, però això ja era el món dels rics, un món aliè a les nostres vides. Com a la palmera, un altre arbre simbòlic a la vida rural del país, la seva proliferació l'ha buidat de contingut, i, si no es tractàs d'arbres, podríem dir que l'ha banalitzat. Palmera i xiprer eren testimonis de vida terrenal i de mort i resurrecció. A un i altre arbres, amb vocació aèria, els protegien el silenci, la pau i un aire humil de transcendència. Ara, tant un com l'altre només són arbres, que ja és ser molt, però només d'aquí a un segle parlaran de nosaltres, si és que d'aquí a un segle queda algú que sàpiga escoltar els arbres. Qui escolti les palmeres, s'assabentarà d'algunes històries de corrupció que, malgrat tot, no interferiran en el seu testimoni de continuïtat.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears 1 de novembre de 2006